Josep Benet i Morell neix a Cervera (Segarra) el 14 d’abril del 1920. Als dos anys, la seva família es trasllada a Barcelona, però tornaran a Cervera al cap de poc temps. En fer els set anys, ingressa a l’Escolania de Montserrat gràcies a les nocions musicals que li va donar el seu oncle Jaume Morell. L’any 1933 mor el seu germà Francesc.
Als 14 anys entra a l’Acadèmia Ramon Llull, on es paga els estudis duent a terme determinades feines. Té molta sort de ser un estudiant brillant i un bon esportista. També per aquesta època s’afilia a la Federació de Joves Cristians de Catalunya. La Guerra Civil l’obliga a interrompre els estudis de batxillerat i treballa a la granja dels seus oncles. Identificat amb la causa republicana ajuda els cristians perseguits i s’afegeix a la lleva del biberó la primavera del 38, mesos després quedarà ferit en uns exercicis amb bombes de mà. Acabada la guerra fa el Servei militar a Càceres, on coneixerà de prop la duresa de la repressió franquista a Extremadura.
A partir de 1940 lluita, ja llicenciat, per recuperar espais de catalanitat. Reprèn els seus estudis i es vincula al Casal Catòlic de Sant Andreu de Palomar i a la Joventut d’Acció Catòlica. Estudia dret a Barcelona i molt aviat contribueix a la creació del FURC (Front Universitari de Resistència Catalana), del qual en serà el president. El 1943 entra a treballar a la redacció de diccionaris i enciclopèdies de l’Editorial Spes. Poc més tard, amb la dissolució del FURC, es crea el Front Universitari de Catalunya (FUC) i en Benet també és nomenat president. La seva activitat es multiplica i dirigeix la revista Orientacions, òrgan del FUC.
El 1946 entra a dirigir la secretaria de la Comissió Abat Oliva, a petició de l’abat Escarré i de Fèlix Millet, i és la primera vegada que s’utilitza el català en actes públics després de la Guerra Civil. Benet rep l’encàrrec d’impulsar i coordinar les activitats festives. L’any següent és detingut per primera vegada. Acabada la carrera d’advocat s’afilia al Col·legi d’Advocats de Barcelona. Es casa amb Florència Ventura el 18 de novembre del 1948. L’inici de la dècada del 50 està marcada per activitats cinematogràfiques —Benet llença la idea de fundar el Cercle Lumière—, les relacions amb la premsa estrangera i la seva militància a Unió Democràtica de Catalunya. Com a membre d’aquest partit assisteix al congrés del Moviment Republicà Popular.
La seva trajectòria com a advocat en exercici comença el 1952. A partir d’aleshores compagina les activitats professionals amb les culturals i polítiques amb les quals se sent compromès. Així dedica bona part dels seus esforços a defensar les persones i organitzacions que treballen per la democràcia. Quatre anys més tard, dins la tercera etapa de l’existència de l’Acadèmia de la Llengua Catalana, comença a col·laborar amb aquesta institució, i també es fan habituals els seus articles a la premsa i a les revistes. Són molts els mitjans en què participa des d’aleshores: Serra d’Or, Qüestions de Vida Cristiana, Arreu, La Calle, Treball o els diaris Avui, Mundo Diario, La Vanguardia, Diario/i de Barcelona, Tele-Exprés, El Periódico, El País o Le Monde, entre d’altres. Sovint es veu obligat a fer servir pseudònims com ara Arquells, Jordi Bonafont, Roger Arnau, Oriol Puigverd.
Josep Benet va ser també en aquesta dècada promotor del grup musical Els Setze Jutges que va donar un impuls definitiu a la Nova Cançó. Ja dins els seixanta comença a veure la llum la seva obra assagística amb el llibre Maragall i la Setmana Tràgica, que va guanyar el premi Joan Maragall del 1961. Però l’escriptor i historiador no sols publica, també funda la col·lecció «Llibres a l’abast» de la qual esdevindrà codirector amb Max Cahner i que s’integrarà dins el projecte d’Edicions 62. El 1966 pren la iniciativa d’impulsar la campanya «Volem bisbes catalans». Els fruits positius d’aquesta idea es veuran sobretot anys després amb el nomenament de bisbes catalans arreu del país. També, amb motiu de les detencions practicades a l’Homenatge a Jordi Rubió (1967), Benet defensarà alguns dels intel·lectuals detinguts: l’escriptor Joan Oliver i el professor Joan Coromines. Aquest mateix any té lloc la creació de les Edicions Catalanes de París, editorial francesa que publicarà llibres en català. Els promotors són Jordi Pujol, Albert Manent i el mateix Benet que en farà de director. Durant 1969 col·labora amb la Gran Enciclopèdia Catalana escrivint articles sobre catalanisme i sobre algunes figures de la nostra història.
Durant els setanta, Josep Benet forma part del grup d’unes tres-centes persones que constitueixen l’Assemblea de Catalunya. Aviat estimularan la creació d’Assemblees democràtiques. S’intensifica aleshores la coordinació amb les forces democràtiques de la resta de l’Estat. Tant el 1974 com més tard, amb motiu de la seva vaga de fam, defensa Lluís M. Xirinacs. Serà poc abans de celebrar un nou Congrés de Cultura Catalana (1975-1977), del qual Benet serà membre del Consell Assessor. Convençut que la mort del dictador és una oportunitat per a Catalunya pren la iniciativa de recórrer el país sempre que li ho demanen fent-ne xerrades i conferències. També, al llarg del 1976, encapçalarà les grans manifestacions que exigeixen Llibertat, Amnistia i l’Estatut d’Autonomia.
El 1977 presenta el llibre de Montserrat Roig Els catalans als camps nazis, a l’Ateneu Barcelonès. Josep Benet havia suggerit a l’escriptora aquesta investigació i ella li agraeix públicament el seu suport. El llibre gaudirà de gran expectació durant molt de temps. També aquest any, l’historiador serà elegit senador dins les candidatures de la coalició «Entesa dels Catalans», amb el suport dels socialistes, el PSUC, l’ERC i Estat Català. Benet serà el senador més votat de tot l’Estat. Així mateix formarà part de la Comissió Constitucional, de la Comissió de Defensa Nacional i de la Comissió especial per a la defensa de les autonomies. Més tard participarà en la Comissió dels Vint, encarregada de redactar el Projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Els actes cívics es multipliquen arreu de Catalunya i en molts d’ells Josep Benet en serà protagonista. El 1979 deixa de fer d’advocat per a dedicar-se plenament a la tasca parlamentària, que marca també la seva activitat durant la primera meitat de la dècada següent: serà elegit diputat al Parlament de Catalunya a les primeres Eleccions Autonòmiques (1980).
L’any 1985 és nomenat director del Centre d’Història Contemporània de Catalunya i li atorguen el premi d’Honor Jaume I, «per la seva llarga trajectòria com a encoratjador de la lluita nacionalista» i per la seva tasca d’impulsor i dinamitzador de projectes culturals. El 1988 forma part de la Comissió Organitzadora dels actes de commemoració del Mil·lenari de Catalunya.
Des d’aleshores ha estat molt freqüent la seva participació en actes culturals, conferències, presentacions de llibres, homenatges i congressos, desplegant una energia incansable en aquestes activitats que han ocupat bona part de la seva vida. Mor a Sant Cugat del Vallès el 24 de març de 2008 als vuitanta-set anys.
Era soci d’Honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
(Aquesta biografia és un resum de les «Notes Biogràfiques» que Mercè Renom i Judith Subirachs van elaborar per a la Miscel·lània d’Homenatge a Josep Benet.)
_0.webp)
