«L’important no era la meta, sinó el camí». Des que vaig començar a llegir Cita a Sarajevo, una magnífica narració periodística de Francesc Bayarri, em va perseguir, rondant-me per la memòria, aquesta frase, o una de semblant, que no sabia a qui atribuir, potser perquè és un d’aquells topis que han fet tanta fortuna en literatura, i també en determinades pràctiques de l’activitat política. I és que durant la lectura del llibre, obra d’una periodista ben avesat, es té la sensació permanent d’anar viatjant amb ell, resseguint una senda, en que el goig, la inquietud i els dubtes que la recerca provoca ja formen combinants un motor bastant poderós per a no aturar-la, al marge del resultat a què puga portar.
(Francesc Pérez i Moragón. El País, 26 d’octubre de 2006)
* * *
Sens dubte, aquest registre, el registre dels periodista/escriptor de Francesc Bayarri és el més engrescador per als amants de la literatura. De la literatura que beu del periodisme, o del periodisme que beu de la literatura, del gènere documental, a fi de comptes, i que es transsubstancia en obra de creació mercé a un nervi narratiu que arrossega l’interés del lector amb la tècnica de la intriga de ficció. I no debades l’autor, en el cim de la investigació, a causa de la impossibilitat de veure el rostre autèntic entre les diferents màscares que exhibeix el personatge protagonista, fa una oportuna reflexió sobre els límits entre la realitat i la ficció en el camí que ha de portar a l’esclariment dels fets. La primera constatació després de la lectura de Cita a Sarajevo és l’exigent treball de recollida de dades que el periodista ha sabut valorar i l’escriptor trobar un eficaç sentit narratiu.
(Antoni Gómez. Levante-EMV, 1 de desembre de 2006)
* * *
El periodista Francesc Bayarri des de la seua primera novel·la, L’avió del migdia, ha volgut construir un frecs narratiu sobre la societat valenciana contemporània, en concret del període de la transició. En aquella novel·la, ambientada el 1974, ens trobàvem amb uns personatges carregats d’esperances, que entenien les utopies com una forta capacitat d’alimentar les il·lusions personals i col·lectives. Ara, en Febrer, viatgem al colp d’Estat del 23 de febrer de 1981. Entre una novel·la i l’altra hi ha un tall abismal: la innocència i l’entusiasme dels joves dels anys setanta deixen pas a l’apatia i la desesperança, a la buidor i el pragmatisme d’uns personatges que passen la trentena. […] Bayarri és hàbil en la narració i en la construcció de personatges i diàlegs, i és molt sagaç a l’hora de fer observacions sobre els aspectes més variats de la història i la vida de la ciutat. Però malgrat tot, no acaba d’aconseguir una novel·la redona.
(Francesc Calafat. El País, 26 de febrer de 2004)
* * *
És difícil que la primera impressió que s’apodere el lector en concloure la novel·la Febrer de Francesc Bayarri no siga la sorpresa. O com a mínim l’estupor. I aleshores? es preguntarà el lector o lectora. Aleshores no res. I de sobte percebrà la cruesa i la rotunditat d’aquest no res, i descobrirà que sota l’aparent innocència i apatia que sembla transmetre aquest llibre s’amaga una duríssima crítica, com l’autor d’aquesta ressenya no havia vist encara –i feia falta, molta–, contra el que va passar aquell 23-F en que els tancs es passejaren per la ciutat de València. No contra els colpistes, sinó contra els habitants de la ciutat, que van contestar amb el silenci i la inacció al que estava passant i que, com els personatges de Febrer, no varen fer res, absolutament res, mentre les ràdios emetien músiques militars.
(Jordi Sebastià. Lletres valencianes, novembre 2004)
_0.webp)
