—La seva nova obra sembla feta per generar polèmica…
—Ha creat una certa expectació que no esperava. Sense que fos la intenció bàsica de la novel·la resulta que he tocat un botonet que provoca que passin coses… No volia fer una novel·la sobre els camps de concentració franquistes, ja hi ha gent que n’ha escrit llibres molt millor que jo: de literatura concentracionària n’hi ha molta. Tampoc no volia fer un llibre sobre el fet de recuperar cadàvers anònims, que és un tema que ja s’ha tocat molt periodísticament. Això eren decorats per ficar-hi la meva història, que és el que jo sempre faig, però ben explicat i documentat, un escenari. Volia explicar una història de personatges, que també és el que faig sempre, em repeteixo i sempre escric històries de supervivents, de gent que intenta sortir-se’n, de gent putejada als quals la vida no els va bé… Aquesta és la història de les contradiccions d’una persona i de la recerca progressiva de la seva identitat a partir de l’anècdota argumental que dóna peu al llibre.
—La confrontació de la identitat és més forta amb una guerra pel mig… S’ha d’escollir bàndol…
—El Genís Aleu és un protagonista poc ideològic, no és ni anarquista ni comunista ni d’Esquerra Republicana, ni fill d’un de la FAI a qui van matar o va desaparèixer… És un tio que té ràbia perquè han matat el seu millor amic, el millor amic del seu pare, que també ha mort per culpa del règim, que la seva mare s’ha tornat pràcticament lela: són condicionants molt humans i directes, i a més a ell l’han putejat tota la vida. Com que resulta que els putejants són uns, i diu: «Vaig a per ells», però no pas per una qüestió cent per cent ideològica: la ideologia ve després. Primer hi ha la resposta humana del desig de venjança, de la mala llet, la ràbia, el compromís amb una promesa que ha fet. Aquest encàrrec a complir és molt novel·lesc, també. El discurs ideològic és bastant prim, per això té grans contradiccions. No deixa de ser una història en què s’explica un cas estrany, però de fet en aquella època va passar de tot, gent que desapareixia i tornava, presumptes morts que ressuscitaven…
—Molts ‘vencedors’ encara no han assumit la seva responsabilitat…
—Exacte. Durant la guerra es comprèn que a tots dos bàndols hi hagués comportaments irracionals, però es comprèn menys que un cop acabada els vencedors anessin a destrossar els vençuts d’una manera tan brutal i durant un temps bastant llarg. Potser ara sobta que s’hagués oblidat tant una cosa tan bèstia, malgrat la Transició. Aquests dies veiem el merder que hi ha perquè s’enretira una estàtua de Franco, i la dreta, que és la que està interessada perquè no es remogui res, ja diu que sembla que es vulgui tornar a la confrontació. La cosa és molt més simple: s’ha de fer justícia. La gent més jove es fa preguntes, no se’ls pot anar amb rotllos de la Transició i que s’ha de callar: han nascut amb la democràcia i saben què volen. Sobta que temes com aquest estiguin oblidats i
silenciats.
—Però se n’ha parlat…
—Temes com els dels camps de concentració o els treballs forçats ja es coneixen, més o menys, però s’han intentat diluir de manera clara. Al fer la novel·la, el que més m’ha sobtat és que els professionals, els que haurien hagut de tractar-los encara que fos d’una manera molt específica i minoritària, com historiadors, penjats de la història local, algú que fa una tesi doctoral sobre un tema que ningú més en parla… ni ells tenen informació, pràcticament. Si la història de la novel·la està situada a Miranda de Ebro, a part que estratègicament m’anava molt bé, ho he fet perquè és l’únic lloc on he trobat un llibre escrit per un estudiós local, que és la història del camp de concentració. Dels altres cinquanta o seixanta camps que va haver-hi, amb tota la seva repercussió sobre els llocs, el moviment que comportava… no hi ha res. Es van fer un parell de congressos, un a Barcelona, però ja està. Als historiadors, o no els ha agradat o no l’han trobat interessant, aquest tema. La situació està canviant, en part per la gent jove. Les institucions, sobretot autonòmiques, s’estan comprometent amb aquestes qüestions, en part per la pressió de la societat civil, especialment pel que fa a la recerca de desapareguts. Estem en un moment de tirar endavant i que el tema quedi exposat, perquè és l’única manera de poder-lo tancar.
—El molesta que es tingui més en compte el tema que els valors literaris?
—No em molesta que qüestions argumentals que suscita el llibre donin lloc a controvèrsia, és part de la meva aportació, i tinc un compromís cap a una posició. Em costa més argumentar per què la meva no és una novel·la històrica: faig novel·les sense etiquetes, en què l’argument, la creació de personatges, d’ambients i d’històries és el principal. Secundàriament estan situades en moments determinats, de vegades un tema m’interessa molt o poc, però sempre és un component secundari. Potser la novel·la La felicitat és on l’entorn és més present, gairebé és un personatge més, i per tant podria qualificar-se amb més facilitat com a novel·la històrica, tot i que no ho és, perquè té un argument que cal seguir i en el qual el que importa i el que enganxa el lector és l’argument i saber què passarà a la novel·la, què els passarà als personatges, i no la hipòtesi o la proposta que fa l’autor sobre un moment històric.
—Fins a quin punt respecta la història?
—La convenció que dono al lector a totes les novel·les és que tot és real i és el màxim de versemblant, és a dir, que no l’enganyaré. A partir d’aquí estiro de vegades a favor meu, però sempre en qüestions de ficció i argumentals. Mai m’he inventat res que pugui anar en contra del que són els fets històrics. El que sí que faig és aprofitar aquests fets i a partir d’una interpretació personal remarcar més o menys un fet que a mi m’interessa. Alguna vegada distorsiono per qüestions argumentals: per exemple, un recorregut en tren que hauria durat quatre dies puc fer-lo passar en tres dies, i sempre hi ha algun lector que et diu que allò està malament perquè ell va fer el mateix recorregut… Necessito sentir-me segur amb el marc històric i no estiro la realitat a favor meu de manera clara. Diria que els meus llibres són en un 98 per cent fidels a la realitat.
[…]
—El conflicte de la identitat és molt comú a la literatura d’avui…
— És el gran tema de l’actualitat i la nostra contemporaneïtat. Hi ha una crisi d’identitat molt gran, la gent està molt desvalguda, els referents es perden i se substitueixen per informació que és propaganda, no saps fins a quin punt hi ha propaganda i no saps on és la veritat… però tot i això continues vivint. Per això vivim en una societat de desequilibrats; tots n’estem una mica. És interessant tractar el tema, sigui des d’una recreació històrica o des del món contemporani. L’anècdota d’introduir les idees d’un penjat com el psiquiatre Vallejo Nájera també ens mostra que en qualsevol moment valors que es donaven per segurs, com ara la justícia i la dignitat humana, poden deixar d’existir. S’ha vist a la guerra de Iugoslàvia, a Txetxènia…, el valor de la vida humana no és gaire gran. La pressió social pot canviar determinats valors: avui el debat ètic sobre l’eutanàsia o la clonació fa trontollar els valors tradicionals. No estem salvats de noves bogeries, sempre pot aparèixer algú que amb alguna nova teoria faci una carambola ideològico-político-moral que faci canviar valors i que se’l segueixi. Això és el que va passar a Espanya, el grau d’adhesió que hi havia al règim no era petit, hi havia molta gent que creia que havia calgut fer aquella massacre continuada durant aquells anys, i això és molt greu.
—¿El paper de la literatura és recordar fets com aquests o només entretenir?
—Jo tinc molt clara la literatura com a servei social. La literatura pot ser acceptada genèricament com a via per preservar la intimitat personal, per preservar la facultat de pensar sense interferències, propaganda, com a últim racó on pots estar sol i elaborar els teus pensaments. També es poden triar, si es vol, des del plantejament ideològic de l’escriptor, temes que facin reflexionar, però sobretot, com és el meu cas, amb històries, arguments i buscant sempre el plaer de la lectura.
—No s’imagina escrivint narracions més abstractes?
—No. No sé si ho faré, però com a lector no m’agrada la novel·la de tesi. Quan veig que un autor em vol convèncer i em vol donar lliçons ja no m’agrada, perquè crec que pot fer-ho millor amb un assaig. Sóc lector d’assaig precisament per això, perquè quan vull una novel·la vull feina de novel·la i no d’assagista: que l’autor treballi els personatges, les situacions, que em recreï tot un món, que em faci funcionar la imaginació, i que a més em doni tocs… Com a autor tinc tendència a reproduir el que m’agrada.
—És un home de teatre, però fa temps que ni publica ni estrena cap obra…
—El teatre no s’abandona mai, però és per ser representat, i si no estrenes arriba un moment que la intuïció com a autor ja no es dóna més: com s’avança és estrenant. Com que no estreno no escric, ja he donat el màxim que podia al teatre. Amb tot, jo estic obert i tinc obra que no s’ha estrenat a disposició de qui vulgui.
—Ha guanyat molts premis, com el recent Ramon Llull i el Prudenci Bertrana, el Piga de novel·la eròtica i el Ciutat d’Alcoi de teatre, algun amb polèmica inclosa. Quin creu que és avui el paper dels premis literaris?
—Hi ha una gran proliferació de premis, que és una herència encara de la situació anterior, quan calia fomentar que la gent escrivís en català. Actualment crec que s’haurien de reduir els premis per a obra inèdita i augmentar els d’obra publicada. Jo em dedico a escriure professionalment, m’hi vull dedicar i en les condicions que jo vull, i ara mateix el mercat no em dóna prou per poder-ho fer: l’única manera és presentar-me a premis i intentar guanyar-los per tal de guanyar uns diners i una individualització del producte que ofereixes, separar-lo de la resta per tal que la gent sàpiga que hi és. Hi ha un component de promoció molt gran, i això m’interessa, perquè vull continuar: sóc ambiciós en el sentit noble de la paraula. Però aquí no tenim, com hi ha a d’altres llocs, fundacions que ajudin els autors, un tracte amb les editorials que recompensi l’esforç de fer una novel·la…, tota una sèrie de mesures complementàries que farien que no fos tan important l’existència de premis a obra no publicada. Els premis s’han de donar a obres sòlides, independentment que s’interpretin com a operacions de màrqueting. Quan jo em presento a un premi no sé si el guanyaré o no, però m’hi presento amb la consciència tranquil·la: ningú em podrà dir que no presento una oferta digna i literàriament ben elaborada. No m’han regalat res.
—Cap a on va la literatura catalana?
—Crec que va cap a la professionalització màxima que pugui tenir, és a dir, a la normalitat. Hi estem arribant i per això estem a punt d’arribar al col·lapse: ens apropem a un nombre màxim d’escriptors, les editorials aposten per un model de comercialització molt potent que pressiona l’autor. Estem arribant al final d’una etapa a partir de la qual entrarem en la normalització pel que fa a l’escriptor, però si això no va acompanyat de mesures complementàries de dignificació de la llengua la cosa seguirà descompensada.
—Quins escriptors li interessen?
—Sempre m’ha interessat molt la literatura nord-americana, perquè és la més variada, la que ofereix més possibilitats de regeneració continua i s’adapta més al patró del que jo escric: molt directa, es preocupa de descriure la societat, on l’estil és una cosa més però no l’única i té molt present el servei social. No és una literatura feta per elitistes i destinada a elitistes, i per això m’agrada. No m’agrada la literatura concebuda estrictament com un joc literari, artificial o artístic.
(Francesc Bombí-Vilaseca: fragment de l’entrevista «Sempre escric històries de supervivents», Avui. Cultura, 14 d’abril de 2005)
* * *
—Quina aportació literària fa amb aquesta novel·la? [El nas de Mussolini]
—A mi sempre em sembla que estic fent la mateixa novel·la. Poso una persona en una situació límit i miro si sobreviu, per resumir-ho en una línia. El que passa és que busco contextos allunyats sempre dins del segle XX i això fa que semblin diferents.
—I per què no es mou del XX?
—Vull controlar-ho. Per a mi escriure una novel·la ambientada al segle XV seria ciència-ficció, només que en lloc del futur miraria cap al passat. Sóc bel·ligerant amb el tema de la novel·la històrica. Jo faig novel·les de personatges i la història els influeix.
—El pare té una mà morta. Per què?
—Si algun dia em pregunten què tenen en comú les meves novel·les, ja sé què diré: en totes hi ha una persona amb problemes físics. Amb un tret físic deficient s’accentua més la feblesa i la capacitat de superació a través de la voluntat. Un recurs fàcil? No, tot està inventat i tot pot ser fàcil. A mi em va bé per donar una idea de la inhumanitat de l’època. Com un home laboralment molt competent queda destruït per un accident que l’obliga a una certa incapacitat. Només hem de pensar que a la Casa de la Caritat posaven junts els deficients mentals amb els esguerrats.
—La novel·la és plena d’informacions suplementàries.
—Per a mi són imprescindibles per treballar els personatges. Fins que no tinc tota aquesta informació, jo no els veig. No ho sabria fer de cap més manera. Els personatges necessiten saber qui són fins al fons, i la meva feina és donar-los aquesta informació.
—Les seves novel·les han estat publicades en 10 països. L’última golejada ha estat entrar amb Per un sac d’ossos als Estats Units, i a la Xina amb La felicitat. Com ho viu?
—Em sorprèn. És evident que és una satisfacció, però no només personal sinó per comprovar que la literatura realment serveix i és capaç de donar missatges universals. Això és molt important en un replantejament continu de la funció de la literatura. Ara ja fa uns quants anys que sé per a què serveix.
—Ah sí? Per a què?
—Davant del bombardeig d’informació i uniformització, la gent opina pel que diu la tele. A través de la imaginació, la narrativa permet agafar l’origen de la informació i que un se’n faci un criteri personal i intransferible. La literatura et fa particular i et fa rumiar. El meu servei és construir aquest àmbit de privacitat a través de la ficció i m’agrada saber que aquest àmbit és el mateix a França, a Itàlia, a Holanda o on sigui. Aquesta suma de servei i creació artística m’interessa molt.
(Ada Castells: fragment de l’entrevista «Sé per què escric: per construir un àmbit íntim en un món uniforme», Avui Cultura, 28 de febrer de 2009, p. 10-11)
* * *
—Com va sorgir la novel·la [Quan arribi el pirata i se m’emporti]?
—La idea?
—Sí.
—Aquesta és la novel·la que he trigat més a escriure: quatre anys. Per tant, entre la idea inicial i el plantejament final, la trama ha variat substancialment. La idea era fer una novel·la sobre el poder i la fascinació. A partir d’aquí, va aparèixer el personatge de l’ogre, tot i que no era pas un ogre, al principi, perquè volia donar un toc realista a la trama. En Gambús es va acabar convertint en un personatge de faula, grotesc i exagerat.
La resta de la trama va venir que ni feta d’encàrrec. Va aparèixer l’altre protagonista, en Carducci que, primerament, havia de ser un personatge més, però va anar prenent pes fins a convertir-se en un contrapunt de l’ogre. Ell és l’antítesi de l’ogre, perquè ni és poderós, ni és grotesc, és una persona normal i corrent.
—En Miquel Deogràcies Gambús ja sortia en un altre llibre.
—Sí, a La Felicitat (Ed. 62, 2001) apareixia una dona embarassada, la seva mare, però això és a tall anecdòtic.
—El vas escollir per algun motiu?
—Sí, per donar continuïtat a la família. M’agrada mesclar personatges anteriors en una novel·la nova. Així forjo un món propi. De fet, l’altre protagonista, en Carducci, existia en una altra novel·la com a personatge secundari. M’agradava molt com a personatge i sempre havia pensat que si mai tenia l’oportunitat de recuperar-lo, ho faria.
—A quina novel·la sortia?
—A Àrea de servei (Destino, 2007). Ventura Pons en va fer una pel·lícula, A la deriva.
—Els capítols narren dues vides paral·leles. Per què utilitzes la primera persona per en Carducci i la tercera per en Gambús?
—Primerament per diferenciar-los. En anar intercalant els capítols, m’interessava que el canvi mental del lector fos ràpid. De fet, a mesura que anava construint l’ogre, vaig veure que m’interessava molt més la tercera persona, no només perquè es tracta d’una història explicada —com si fos un conte—, sinó també perquè m’ajudava a distanciar el lector de l’agressivitat que el caracteritza. Si la narració de l’ogre hagués estat en primera persona, l’argument seria molt fort d’assumir per la gravetat de les accions que comet.
D’altra banda, en Carducci era un personatge que m’interessava molt que el lector sabés què pensava i que l’entengués: no es defineix per les seves accions. El lector l’ha de comprendre i n’ha de conèixer els pensaments i els sentiments, perquè en Carducci pugui defensar-se de la seducció del poder que el sedueix en forma d’ogre.
—La seducció li provoca un debat intern entre allò que està bé i el que no ho està.
—Sí, per això el recurs de la primera persona m’anava molt bé.
—A la novel·la sembla que en Carducci és qui narra la història de l’ogre i la seva aventura amb ell.
—De fet, indirectament, al final de la novel·la, encara que no estigui molt accentuat, es dóna a entendre que en Carducci explica l’obra, perquè l’ogre li explica a ell.
—Per què situes gran part de l’acció al barri del Raval?
—És un lloc interessant per situar el coprotagonista. El Raval li provoca una sèrie de reflexions de tipus social i moral. Això, d’altra banda, em permet fer una descripció de la realitat i l’actualitat barcelonina. A mi m’agrada molt fer-les. No es tracta, però, d’una descripció o d’un retrat del barri, sinó de l’experiència de viure-hi.
La diferència entre una novel·la de tesi i una de personatges, de creació, és que, en la segona, tot s’expressa per mitjà dels personatges i dels seus sentiments. Si el personatge sent que ell viu en un entorn que l’impacta i que el fa reflexionar, jo en parlo. I aquí també entren tots els personatges que l’envolten. M’agrada que les meves novel·les tinguin molts personatge secundaris, perquè atorguen importància i coherència a la trama argumental, ens ajuden a situar el protagonista, tot i tenir poca funció argumental.
—És una novel·la d’aventures considerada atípica. És també una novel·la moral?
—Sí. En l’argument hi ha una reflexió contínua moral i social, però sempre a través dels personatges, de l’acció, i de la literatura, la meva eina. No faig novel·les morals, en el sentit teòric de la paraula. Cap lector no està obligat a entrar en el discurs moral, social o econòmic que impregna la novel·la, sinó que està obligat a passar-s’ho bé. Tot i el sentit moral, ens trobem en el terreny de la ficció, i convé remarcar-ho.
—Quin és el significat del pirata?
—Darrere la figura del pirata, hi ha tota la simbologia que l’acompanya. Per a Carducci, que es troba en un moment delicat a nivell personal, representa un confort. És com un animal de companyia i, a més, dóna sentit a tota l’aventura que ell viu, que comença quan es compra la figura, i que acaba quan se n’allibera. El pirata delimita la història i, de passada, lliga amb la teoria de les aventures.
(Griselda Oliver: fragment de l’entrevista «Lluís-Anton Baulenas. Un pirata, un ogre grotesc i una era mediocre», Núvol, 27 de maig de 2013 [enllaç])
* * *
—En els darrers temps acaben d’aparèixer un assaig i una nouvelle, podem veure una reconversió de Lluís Anton Baulenas més enllà del novel·lista habitual?
—Bé, l’aparició d’aquests dos llibres té una explicació. Sempre m’ha agradat molt reflexionar sobre el llibre i els seus suports i vaig arreplegant material i investigant. A RBA els vaig dir que ho estava fent i van decidir publicar el llibre i jo estic força content amb la idea, però és curiós, excepte vosaltres, cap mitjà de comunicació se n’ha interessat ni ningú n’ha parlat. No és un fet que em preocupi en excés, però és un llibre que crec que podria interessar. Pel que fa al procés de reescriptura del guió d’Anita no perd el tren, que ara és La vostra Anita, és una experiència curiosa.
—Per què?
—Doncs perquè en aquest país costa molt publicar una novel·la curta. Els editors sempre em deien que fes alguns contes per acompanyar-la, però jo no n’havia fet cap i al final la vaig repassar i actualitzar i la vaig vendre i Bromera la va comprar amb molt d’interès. Jo ja hi havia publicat i és una editorial molt seriosa. El text té uns quinze anys i en Ventura Pons va fer la pel·lícula, però va ser molt fidel al text i els retorns que jo havia tingut anaven més vinculats amb la pel·lícula, o sigui que el procés de reescriptura ha estat molt influït per la pel·lícula.
—En el seu moment vau fer l’opció d’esdevenir un escriptor professional. Passats 28 anys de l’experiència, com ho valorau?
—Aquest és un país on no es pot viure només de la literatura. Jo vivia dels llibres però també dels articles, les xerrades i les traduccions i quan guanyes un premi gran has de dividir el que has guanyat entre el temps d’escriptura del llibre i veuràs que et surt un sou de 800 euros o un guany de poc més de deu euros l’hora. Però si optes per una vida austera ets un privilegiat que pots mantenir aquesta vida fascinant. Però ara ni tan sols és així i fins i tot em plantejo la possibilitat de tornar a fer classes perquè amb la literatura no pots ni malviure. Tot això és una nosa i una molèstia, però marca un final d’època que es veia venir…
—Això es degut a l’elecció de la llengua catalana com a opció o no hi té res a veure…
—Al contrari. Això ha coincidit en un moment en què la meva cotització com a autor està a l’alça. Jo aquest any tindré tres traduccions a l’exterior, però si ho mireu bé, en espanyol tampoc no hi ha gaire gent que es pugui dedicar a la literatura, la proporció d’autors no és superior a la nostra, igual que en italià, per exemple. El món anglosaxó és molt diferent. Per exemple nosaltres, els autors vius, no existim per a la Universitat i en canvi als EUA estaria fent cursos o xerrades i això em permetria viure modestament perquè un escriptor és algú de prestigi i la rebuda és diferent. I després hi ha el cas de les famoses beques dels escriptors anglosaxons que permetrien fer una vida modesta. Això aquí no existeix.
—Hi ha un oblit de la trajectòria i amb cada llibre es comença de zero…
—Sí, exactament. Al món anglosaxó et perdonen un llibre amb males crítiques, hi ha memòria del que has fet.
—Parlàveu de les tres traduccions que teniu a l’exterior, ho tenim mitificat?
—No ho crec, jo treuré El nas de Mussolini en danès, La felicitat en romanès i El fil de plata en hebreu. Són països petits i en aquest cas els diners no són el més significatiu, sinó que tens altres raons molt vàlides i entre elles el fet que és molt important per a la moral pròpia veure que la teva obra continua interessant, que et deixen respirar. A més a més he de dir que a mi les millors crítiques –no pel contingut, sinó per com estan fetes– em vénen de fora. Aquí hi ha pocs crítics i de vegades són poc respectuosos, tot i que no crec en les capelletes, així que les traduccions van bé per a millorar l’autoestima i continuar. No cal mitificar el fet de la traducció a l’exterior, però sí que trobo molt interessant el joc de veure com reben les coses a una altra cultura i a més a més després hi ha casos amb puntes de vendes molt bones d’alguns llibres.
—A la vegada sou traductor en un món en què sembla que hi ha pocs riscs en aquest aspecte…
—D’alguna manera és lògic, els pressuposts són els que són i això es nota. Tot el negoci del món del llibre s’ha aprimat o s’ha concentrat i les inversions es fan en determinats autors i tendències concretes i el negoci apunta de cap aquí des de fa anys. L’ideal seria poder compaginar la qualitat i la venda i això no és gens fàcil.
(Sebastià Bennasar: fragment de l’entrevista «Ara ni tan sols pots malviure de la literatura», Bearn, 17 de març de 2015 [enllaç])
_0.webp)
