Després d’un lapse de deu anys, Miquel Bauçà tornà a publicar poesia. El noble joc (1972) significà un abandonament de la línia inicial més militant, i una perseverança en alguns dels aspectes més innovadors dels anteriors llibres: un domini cabdal dels recursos fònics i musicals –el vers- i una adopció deliberada d’elements prosaics i quotidians, com a principals sustentadors d’un món poètic esclatant, que sorprenia per la riquesa lingüística i per l’habilitat en la barreja de realitats i de registres. El món, amb la mirada encantada del poeta, esdevenia transfigurat, des d’una posició més propera al vessant màgic i misteriós del popularisme que no pas al surrealisme. El caràcter epigramàtic dels poemes i l’ús constant de l’octosíl·lab subratllen aquest decantament. Els dos reculls següents accentuaren aquest aspecte de reminiscència folklòrica: Poemes (1973) i Notes i comentaris, premi Vicent Andrés Estellés 1974. Aquest darrer culminà el lirisme sideral, a les fronteres de la raó. Les Mirsines (Colònia de vacances) (1983) obrí unes perspectives noves, pel que fa al lirisme anterior, ja que aquest fou modificat per una tendència a la narrativitat, com un presagi d’allò que posteriorment ha desenvolupat a Carrer Marsala (1985). L’any 1987 es publicà un volum d’Obra poètica (1959-1983). Bauçà és un escriptor que s’ha fortificat darrera d’un radicalisme –verbal i social- i ha estat un dels pocs del país que ha defugit qualsevol relació amb els lectors que no sigui textual.
(Història de la Literatura Catalana. Barcelona: Ariel, Vol. 11, 1988, p. 369-370)
* * *
El clima de misterio y angustia alrededor de un universo nebuloso que Miquel Bauçà creó en la novela L’estuari, con la que acaba de obtener el Premio Sant Joan de novela en catalán, refleja las notables contradicciones en que se mueve el autor en la vida real. Un total de 100.000 ejemplares se van a imprimir de la obra, galardonada con dos millones de pesetas, que Miquel Bauçà escribió con un insuperable y marginal dominio de la prosa. Su última morada conocida en tierra balear es una vieja y destartalada furgoneta partida por la mitad y adosada a una chabola, que indica que allí vivió un hombre atormentado que huía de todos y de todo.
Es uno de los autores más cotizados del momento, pero él rechaza los halagos y continúa encerrado en una ascética, solitaria y misteriosa vida que ha levantado numerosas especulaciones. En Cataluña es un desconocido para el grueso del público, pero tampoco en Mallorca, su tierra natal, le recuerda nadie, excepto sus familiares más directos y un reducido grupo de intelectuales.
(Patricio Candia: «El último domicilio conocido de Miquel Bauçà», El País, 6 de novembre de 1989)
* * *
«Potser el món no sempre ha estat trist.» Així comença Carrer Marsala, una petita obra intensa i fràgil, alhora densa i líquida, on els mots esgarrapen, en la incomoditat, un estatut, un sentit. El decenni recentment finit ha manifestat la seva millor poesia en aquesta prosa inoblidable i sacsejada de Miquel Bauçà. Llibre difícilment classificable, que va tenir una primera vida secreta, corrent de mà en mà, i que així uns quants van poder llegir i celebrar com un regal mig clandestí. Llibre símptoma d’una deriva vital i literària, va acceptar el destí que escau a molts llibres símptoma, que són alhora font de plaer i d’interrogació. Publicat el 1985, després d’un itinerari decepcionant per diversos editors que el van refusar (la primera redacció datava del 1974) és un d’aquells textos que no acarícien precisament els ulls ni el cervell quan es llegeixen, però que semblen dir-nos que l’avenir de la literatura és més a prop de l’orella, del rostre, de la veu que profetitza que no pas de la mirada que escruta i confirma.
Acostar-se a un home que ha donat una escriptura tan singular significa deixar-se endur una mica dins del persistent misteri que encara avui envolta la figura de Miquel Bauçà. Obtenir-ne una entrevista significa haver olorat una flor negra que li tremola dins la mà, haver passat per moments difícils, i és per això que aquesta aproximació no ha pogut prendre la forma d’una conversa. L’única declaració pública autoritzada per ell la hi va fer un altre escriptor, i amic, Jordi Coca. En aquella ocasió la complicitat entre tots va ser decisiva i ens va donar un testimoni emocionant.
Barreja d’anonimat i celebritat, és un dels poetes més influents de les darreres generacions, junt amb Blai Bonet i Gabriel Ferrater, la seva notorietat literària ha estat meteòrica, igual que els seus eclipsis. La semiobscuritat en què es va fent la seva obra sembla, però, que s’acaba, tot i que aquestes coses en la literatura catalana són, ja se sap, relatives. ¿Vol dir això que Bauçà ha saltat al primer pla de l’actualitat literària? No exactament. La notícia fa uns quants mesos era la concessió del premi Sant Joan de novel·la per a L’Estuari, obra en la qual l’escriptor ha estat treballant els darrers anys i que sembla confirmar la seva recerca més recent dins el món de la ficció. L’hermetisme de Miquel Bauçà no és un procediment conscientment buscat; entorn d’ell creix un al·luvió de sospites i conjectures, de llegendes i de rumors, la majoria falsos, des d’un dia ja llunyà del 1963 en què, procedent de les Illes, va desembarcar a Barcelona, com si la unanimitat que no troba, i que no busca la seva obra calgués projectar-la en l’orquestració de l’etiqueta o de l’escàndol. És cert que la seva obstinació en el silenci, una obstinació lúcida i respectuosa, ha afavorit de sempre les especulacions en una societat (un estuari?), llaminera de fets noticiables. Però sembla que hi hagi una necessitat d’inventar-se un Miquel Bauçà convencional intentant recompondre d’una manera tranquil·litzadora, allò que justament no sabem d’ell.
(Ramon Lladó: «El mal d’escriure», Avui, 21 d’abril de 1990)
* * *
Miquel Bauçà ha practicat sempre una estilística del biaix. Tots els elements que mobilitzen els seus textos semblen descol·locats. Els personatges travessen els escenaris i les situacions en diagonal, com ombres caduques. Les imatges xoquen entre si, creant una tensió constant. El principi narratiu focal és contestat. El discurs sacsejat i entretallat que malda per expressar-se –emprant a bastament, entre altres recursos subjectius, el monòleg- forma un món d’obsessions que aboleix les fronteres entre real i sobrenatural, entre sensació i entelèquia. Cap de les erupcions de prosa visceral i torturada que són els seus relats no se situa sinó que dibuixa un temps indeterminat, uns escenaris il·localitzables. Un món sense referents clars, però ple de referències als seus llibres anteriors, on l’escriptura sembla una introspecció circular sense sortida i sense inici.
La lectura atenta d’aquests dos llibres (El crepuscle encén estels i El vellard. L’escarcellera) ajuda a desfer, potser definitivament, molts malentesos. Per exemple, que l’obra de Bauçà no és una obra de contestació, com sovint s’ha pretès, sinó de contesta, d’abrandament. Bauçà és un card entre llirs de la literatura catalana. Una figura pertorbadora. Els seus textos, que ens hem acostumat a rebre amb una estranya regularitat, són la sortida esperada de la seva reclusió voluntària, de la seva rebequeria. No es tracta d’alimentar artificialment un mite per al consum. Aquest no fóra res sense el desafiament literari i sense reserves que ens proposa. Però és igualment erroni valorar-lo com el producte curiós o simptomàtic d’una malaltia individual. El símptoma que revela és l’estranyesa de la pròpia literatura.
(Ramon Lladó: «Un card entre llirs. El desafiament creatiu i l’estranyesa de la pròpia literatura», Avui, 18 d’abril de 1992)
* * *
En otoño del 2001, una tarde, mientras hacía tiempo para asistir a un pase de La naranja mecánica en la Filmoteca, en el triángulo ajardinado del chaflán de la calle Londres con la avenida Sarrià, sentado en un banco, vi por última vez a Miquel Bauçà. Estaba comiendo espárragos de un bote de cristal. Me estuve un rato, observándole fascinado. Comía lentamente, con gestos pulcros y ceremoniosos, ajeno por completo a mis miradas, abstraído de la confusión de la calle. Este tipo excéntrico, de tez morena, algo cargado de espaldas, fue el ídolo de varias generaciones de lectores. Contaba Ramon Barnils en un artículo (Bauçà estaba ahí, Tele/eXprés, 1973) que uno de sus amigos, el doctor Albert Plans, acaparó los ejemplares de Una bella història (1962) y los repartía con cuentagotas cuando tenía que hacer un regalo de calidad. Ya entonces surgió la leyenda de un Bauçà fugitivo y estrafalario, que recibía las visitas echándoles el ojo a través de un agujero en la pared, que había enmarcado con una pantalla de televisión; que escribía a máquina en los soportales del Paral·lel; que visitaba a sus amigos a domicilio, a horas intempestivas. Una vez que encontró a Joan Rendé enfermo, estuvo sentado a su lado durante horas sin hablar.
En 1985 Bauçà publicó su primera obra en prosa, Carrer Marsala. Fue la consagración de un gran talento y el punto de contacto con una nueva generación de escritores, que le admiraban por el lenguaje, un catalán genuino y a la vez moderno, depurado hasta lo esencial. Por los ambientes angustiantes, sobrecargados, obsesivos, en los que transcurrían sus historias, entrecortadas y leves. Por el sentido de la trascendencia, que no era nada impostado, sino la consecuencia de una sensibilidad exaltada, próxima a la experiencia visionaria. Por sus referentes, que remitían a un mundo rural desaparecido, por el conflicto entre las creencias infantiles, los saberes tradicionales, las experiencias religiosas de su adolescencia y el mundo desnortado de la ciudad moderna.
En una época de pose y literatura light, Bauçà se convirtió en un símbolo. Representaba una literatura radical, sin conciencia de serlo, escrita sin afán de notoriedad, que abordaba con naturalidad los grandes temas contemporáneos del hombre, enfrentado al tiempo y a lo sagrado. Han pasado veinte años desde Carrer Marsala, y gracias a la confianza ciega de su editor Xavier Folch, su obra publicada es casi inabarcable. Tras un intento de conducir su narrativa hacia el territorio de la edición convencional, con la novela L’estuari (1990) y los relatos El vellard/L’escarcellera (1992), su obra se desborda torrencialmente con El canvi (1998), Els estats de connivència (2001) y Els somnis (2002), volúmenes de literatura sin género, en los que aborda los más diversos temas: de los fonógrafos a la reencarnación, del turismo al fin de la historia, de los ojos de los políticos al superhombre. Mediante aforismos y romances impecables, entradas de una enciclopedia poética que combinan las más brillantes iluminaciones con los más desconcertantes extravíos. En torno a la obra de Bauçà se ha generado un debate, que será uno de sus legados. En unos tiempos de escritores corporativos y empresarios de sí mismos, su libertad resulta incómoda. Tras la publicación de los grandes libros de los 90, una corriente de opinión le situó en el lazareto de lo que no hay que leer. Yo, por el contrario, creo que la posteridad de Bauçà está en la lectura, en la necesidad de enfrentarse a este corpus inmenso, sin prejuicios, de filtrarlo a través de la exégesis y descifrar su misterio.
(Julià Guillamón: «Un escritor misterioso», La Vanguardia, 12 de febrer de 2005)
_0.webp)
