—I quines persones han influït més en vós?
—Fora del cercle familiar, a la Universitat vaig tenir dos professors sense el mestratge dels quals avui jo seria diferent de com sóc com a historiador: els senyors Antonio de Latorre i Jordi Rubió, l’un en la investigació històrica, i l’altre en la cultural. Latorre em va ensenyar el mètode exacte, precís, exigent, tant en l’ordre arxivístic com en el bibliogràfic, i la por a les generalitzacions. El doctor Rubió em va ensenyar la possibilitat d’una ampliació de les visions, d’una internacionalització dels problemes de tipus cultural i una gran reserva i una gran prudència per no pensar que constantment s’arriba a una solució certa i definitiva. Va ésser el professor que ens va ensenyar una problemàtica. Ha estat dit que el professor Rubió era el professor dels dubtes: jo crec que en això radica el seu gran mestratge. Després, hi ha el pare Casanovas, el fundador de la Biblioteca Balmes, ja vella amistat de família i sota la direcció del qual vaig treballar a Itàlia, i el qual va començar a interessar-se pel segle divuit i em va orientar en les relacions de la cultura hispana i la italiana d’aquell segle a través dels jesuïtes exiliats.
—I quin tipus de vida porteu, normalment?
—Com que la gent només em veu quan viatjo –i tinc diverses obligacions en aquest ordre, com a director d’una revista internacional d’investigació, com a conferenciant i assistent a congressos–, es pensen que viatjo de cap a cap d’any. Però tinc un mínim de nou mesos de residència a Roma, que és el temps que aprofito més per a la recerca i la redacció, a part unes poques classes limitades que dono sobre temes escollits per mi i que són més un contacte intel·lectual que una labor docent. Quan treballo a la Vaticana, hi dedico cinc hores i mitja al matí, i de quatre a sis a la tarda. He de descansar, però, un mínim de set hores seguides diàries i fer una mica de sesta després de dinar: aquest règim, me l’imposà el doctor Sarró després de dues greus operacions que vaig sofrir l’any seixanta-tres i que, sí, em salvaren, però em van deixar un cansament mental fort. El descans em va recuperar ràpidament.
—I quin caràcter creieu tenir? Me’l podríeu definir?
—Em sembla que es dedueix de les altres preguntes. Una autoanàlisi és innecessària, eh?
—No ho sé… Potser un cop esbrinada la qüestió, hom definiria que teniu un caràcter de jesuïta…
—Potser, potser…
—I us considereu una persona feliç?
—Preguntar a un hom si és feliç, és com preguntar-li si és beneit.
[…]
—Treballeu moltíssim, vós, i d’investigació, que requereix temps i paciència. Com us ho feu? Teniu col·laboradors? ¿No dormiu, malgrat les prescripcions del doctor Sarró? ¿Teniu una rapidesa i una intuïció de guineu?
—No. El cas és que els meus treballs d’investigació, que vaig deixar l’any vint-i-vuit en acabar els estudis universitaris, els vaig reprendre molt aviat, l’any trenta-dos, i el material reunit, en apunts i fotocòpies, era molt i em va servir, durant la guerra civil espanyola i la guerra europea, per a poder anar laborant sense gaires entrebancs. És la raó per la qual he pogut treure diversos estudis. Tingueu present que vaig començar a treballar de molt jove, i si compteu el nombre de treballs publicats i el compareu amb els quaranta anys que hi he dedicat, veureu que són menys, els treballs, que no us penseu i pot semblar.
—I quins són els temes que creieu haver tractat millor?
—Això m’és mal de dir. Però deixo la paraula a un altre, el professor Pierre Ménard, de la Universitat de Poitiers, director del Centre d’Estudis Humanístics de Tours, el qual diu que tots els meus treballs giren en torn de Catalunya i dels jesuïtes, i jo crec que, realment, aquesta dispersió aparent que existeix en la meva obra es cabdella en aquesta doble problemàtica. Com a català, sóc essencialment medievalista, i com a jesuïta historiador de l’Ordre sóc modernista, i aquesta és l’aparent antinòmia d’un que faci història medieval i història moderna. Tingueu en compte, però, que la moderna historiografia, i no solament alemanya, tendeix cada vegada més a no considerar l’Edat Mitjana fins al segle quinze, sinó de presentar el període de Felip el Bell de França i del papa Bonifaci VIII com el traspàs de l’Edat Mitjana al món modern. De manera que la Història Moderna d’Europa dirigida per Ritter té el mil tres-cents com a fita inicial. I els autors catalans m’han interessat cronològicament més enrere, tots dos es troben dins aquest començament de l’Edat Moderna: Ramon Llull i Arnau de Vilanova. Per tant, no em poden dir medievalista, sinó que la meva historiografia abraça el món modern des dels seus inicis fins als nostres dies. Si anem a primfilar una mica, no és, doncs, la meva, una dispersió molt gran. La problemàtica, la temàtica, els mètodes i l’utillatge que ha d’emprar un historiador d’abans del mil dos-cents cinquanta és d’una diferència enorme amb els que necessita l’historiador posterior. En canvi, els que ha d’emprar l’historiador del mil dos-cents cinquanta ençà no són massa diferents els uns dels altres, almenys fins a temps molt moderns.
(Baltasar Porcel. «Miquel Batllori», dins Grans catalans d’ara. Barcelona: Destino, 1973)
* * *
Les 10 del matí. Residència dels jesuïtes. Carrer de Llúria, Barcelona. L’elegància del pare Miquel Batllori –abillat amb un vestit encreuat de color negre, camisa blanca i corbata d’un gris platejat– es manifesta, per damunt de tot, en la correcció de la seva expressió. En la mesura de les paraules. Diria que cadascun dels seus mots respon, gairebé, a una voluntat de precisió etimològica. Aquest tret caracteritza al meu entendre tota una línia de treball –i, és clar, de comportament– dominada essencialment per l’elevat to científic, que esborra qualsevol rastre de polèmica. Així, es dibuixa la història com una passió objectiva. […]
—Heu estat professor a la Pontificia Università Gregoriana de Roma durant força anys. Com era l’organització de les vostres classes en aquella Universitat?
—Jo he estat professor extraordinari de la Universitat Gregoriana des del 1952 fins al 1955 i professor ordinari o catedràtic des del 55 fins que em van jubilar, l’any 81, acabat el curs en què havia complert setanta anys. A partir de llavors vaig fer alguns cursos de doctorat i continuava dirigint les tesis que ja s’havien començat anteriorment. Però fins i tot abans, només feia cursos monogràfics, com pertocava a la segona càtedra d’Història Moderna, i triava temes que entraven dins el camp de les meves recerques. […] Abans, eren poquíssims els historiadors catalans que tractaven preferentment l’època moderna; tots veníem del medievalisme. El primer gran historiador català que entrà de ple en l’Edat Moderna fou Vicens i Vives. Personalment he anat alternant la història i la cultura catalanes medievals i humanístiques amb les de l’època moderna i, fins i tot, de la contemporània, com els temes de la cultura catalana dels tres primers decennis d’aquest segle, i de la història político-religiosa de la segona República Espanyola.
—És cert que el llatí era la llengua oficial amb què impartíeu les classes durant aquells anys?
—Sí. Fins l’any 1955 feia les classes d’història cultural i religiosa en llatí, perquè era l’única llengua acceptada per a donar les càtedres fonamentals, tant si eren generals o magistrals, com especialitzades o monogràfiques. El primer curs em costà molt, però després ja m’hi vaig acostumar. D’altra banda, no m’ha agradat mai de fer servir un llatí eclesiàstic; sempre he intentat emprar un llatí correcte, no diré clàssic, però sí correcte. Hi incorporàvem, és clar, força neologismes […].
—També en aquella entrevista [Serra d’Or, 1966] parlàveu del futur de l’Europa dels pobles. Com veieu, ara, aquest tema?
—Una cosa és la preferència que hom pugui tenir, i una altra que aquesta es pugui realitzar. És evident que molts catalans tenim preferència per l’Europa dels pobles, més que no pas l’ ‘Europe des Nations’ en el sentit de De Gaulle. […] El fet que la Comunitat Europea hagi partit de la idea de Nació-Estat obliga a tota una sèrie d’equilibris per tal que siguin respectats els diferents pobles i nacionalitats que tenen una personalitat pròpia. El que és jo, crec que cal partir dels fets, i ésser molt positius i pràctics. No podem pensar que es doni un tomb tan gran que l’Europa de la Nacions-Estats es converteixi en l’Europa de les nacions-nacionalitats. Això ens obliga a donar suport a tot allò que fomenti la personalitat diferencial de tots els pobles que constitueixen els diversos Estats d’Europa. En aquest sentit, diria que tots els catalans han d’estar per la idea de l’Europa dels pobles, però cal partir dels fets consumats.
[…]
—Dins del vostre camp de recerques medievals catalanes destaquen, sobretot, els estudis sobre Ramon Llull i Arnau de Vilanova. Què és el que suscità el vostre interès cap a aquestes dues figures?
—Aquí cal considerar dos aspectes diferents. En primer lloc, quan nosaltres érem estudiants a la Universitat, no teníem cap assignatura d’Història de Catalunya ni d’Història de la literatura catalana. Per tant, la història de Catalunya, la vaig haver d’estudiar, en gran part, pel meu compte. A la biblioteca del meu pare hi havia llibres antics, vells i moderns, que encara servien, com els dels Bofarull, Aulèstia, Rubió i Ors, Brocà; o, per a la literatura, els de Milà i Fontanals i Rubió i Lluch. Tots aquests llibres, els estudiava amb més interès que no pas els dels temaris oficials. Els més moderns, o me’ls comprava, o els consultava a la Biblioteca de Catalunya, llavors a l’últim pis del Palau de la Generalitat. Ja llavors, les obres i la figura de Ramon Llull van interessar-me moltíssim. Quan vaig haver d’anar a Itàlia el 1932, el pare Ignasi Casanovas va tenir molt d’interès que arreplegués la correspondència i la documentació dels jesuïtes catalans exiliats a Itàlia per Carles III. Durant els meus viatges, sistemàticament, prenia notes de tot el que trobava sobre la cultura catalana medieval, i tot d’una em vaig adonar que els nostres tres grans personatges que més havien influït en tota la cultura europea des del segle XIV, i principalment a través d’Itàlia, eren Ramon de Penyafort, Arnau de Vilanova i Ramon Llull; no hi ha biblioteca important a Itàlia on no hi hagi manuscrits de tots tres… Al mateix temps, doncs, que anava preparant els treballs sobre els jesuïtes catalans i valencians sobre els nostres autors, i particularment sobre Ramon Llull. Així, retornant a Mallorca, vaig poder conjuminar un petit esbós sobre la història del lul·lisme a Itàlia, que vaig publicar els anys 1942 i 1943 a Madrid, perquè, havent d’emprar llavors per força el castellà, m’estimava més publicar fora de les nostres terres els estudis sobre Catalunya. Alguna vegada, si els publicava a Barcelona, els escrivia en francès o en italià, només com a única protesta possible.
Si deixem sant Ramon de Penyafort, la influència del qual va per altres camins, penso que Arnau de Vilanova i Ramon Llull, juntament amb les quatre gran cròniques, representen l’aportació europea més important que han fet les terres de llengua catalana. Les Cròniques són fonamentals, no solament per a la història de Catalunya sino de tot Europa. D’una altra banda, Arnau de Vilanova és el metge de reis i de papes, les obres del qual es continuen editant a Europa fins l’any 1586. I Ramon Llull, l’home que va influir constantment en els camps de la filosofia, la teologia, la lògica, la utòpica ciència universal… Són dos personatges que no acaben amb l’Edat Mitjana sinó que depassen els límits cronològics d’aquesta època.
—D’on ve l’interès europeu per Llull?
—És un home que interessà molt i molt prest els conreadors de les ciències que acabo de citar i, més recentment sobretot els filòlegs romànics, en el doble sentit d’estudiosos de les llengües i de les literatures. Ell fou el creador d’una llengua culta, capaç, des del primer moment, d’esdevenir científica en l’ordre filosòfic i teològic, i també d’una llengua literària, donant a ambdues un exemple per a la ceació de neologismes a partir del llatí. A més a més, una bona part de la seva obra de creació fou traduïda a les més vàries llengües d’Europa. […]
—Quins són els vostres nous projectes?
—A vuitanta anys, l’únic projecte que un té és veure si pot acabar algunes de les coses començades… Temes nous del tot, per tant, no en tinc cap. M’han demanat un resum de la cultura medieval a València, a la qual he dedicat aquests darrers mesos, i m’esperen els treballs que us he dit sobre els Borja, i d’altres encara sobre el segle XVIII.
—Existeix algun fil, personal o íntim, que abraci i unifiqui els diferents temes a què heu dedicat tanta anys d’estudi?
—Crec que la història, des del punt de vista de l’historiador, és una disciplina que, tot i essent científica, té també un vessant molt personal. Sense el meu temps d’exili a Itàlia, probablement no hauria dedicat tants estudis ni a Arnau de Vilanova ni a Ramon Llull ni als jesuïtes exiliats. Sense la meva destinació a l’Institut històric dels jesuïtes, a Roma, i sense el meu ensenyament a la Universitat Gregoriana, potser no hauria tractat aquells temes amb una perspectiva internacional. En el fons hi ha essencialment l’actitud d’un català que s’interessa pel que han estat la història i la cultura catalanes i europees, i una mica també les llatino-americanes, sense excessives precisions cronològiques. Reconec que aquesta dispersió comporta inconvenients, però també en presenta l’excessiva especialització, la d’aquell que cada dia sap més de menys, fins a saber-ho quasi tot de quasi no res. No deixo, però, de reconèixer que publicar estudis i llibres que van del segle XII al XX ha estat un excés de gosadia. Però, quan tenia menys anys, no podia deixar d’acceptar tres o quatre Congressos Internacionals l’any, que eren els que m’empenyien a enllestir treballs tot just esbossats o ja a mig fer. Durant el decenni dels 60 vaig ser membre de la Unió Acadèmica Internacional, i en el dels 70, vocal de la direcció del Comitè Internacional de Ciències Històriques. Ambdós càrrecs m’han obligat a fer, a més a més, un viatge setmanal d’estudis que m’ha permès de mantenir contactes personals i científics amb historiadors de tot Europa i de tot Amèrica. Això m’ha dispersat una mica, però també m’ha ajudat molt a seguir els diferents corrents de la historiografia; cadascú té els seus sistemes i jo he respectat sempre totes les orientacions i tots els mètodes nous, quan no són ni apriorístics ni limitats a uns certs aspectes de l’àmplia història humana.
—Han passat més de seixanta anys des que, el 1928, vau acabar els estudis universitaris a Barcelona. Des de llavors el món ha canviat molt. Queda encara quelcom, en la vostra personalitat, d’aquells anys tan allunyats?
—Jo diria, en resum, que la Facultat de Filosofia i Lletres –comptant-hi els professors, els companys i els estudis privats i personals– em deixà, per sempre, una catalanitat insubornable i una visió supranacional de la història i de la cultura. I la Facultat de Dret, un respecte per l’Estat, malgrat totes les seves deficiències d’aquel decenni (que després ressuscitaran, agreujades), un interès històric per totes les utopies socials, i una actitud política que llavors era demo-liberal, però que amb el temps ha esdevingut catòlico-liberal –un terme que, per a mi, ha estat més ampli que l’anterior, sobretot ara, quan les suposades realitats s’han revelat igualment utòpiques.
(Marta Nadal. «Miquel Batllori, un científic de la història», Serra d’Or (Barcelona), núm. 358, octubre del 1989, p. 11-15)
* * *
—Li esmentem que fa uns mesos el polígraf Haro Tecglen va dir que li sabia molt de greu, però que la seva darrera esperança, de l’esquerra estant, eren els jesuïtes d’Amèrica.
—Però no els de Catalunya… No, jo ni salvat ni no salvat. Sempre he estat respectuós amb els d’una altra mentalitat. Em costa molt de pensar que es pugui ser cristià i comunista; però, si fem distinció en allò de Marx de construir una societat prescindint de la religió, és a dir: prescindint-ne però no eliminant-la, aleshores encara es pot comprendre un marxisme cristià. Jo sóc massa liberal, de manera que, si no sóc filo-marxista no és pel fet de ser capellà, sinó pel fet de ser liberal. M’és difícil de veure un cristià filomarxista, i impossible de veure un liberal filomarxista. Coses… com ara que la Companyia va proposar un recotor de Comillas i la Santa Seu no l’ha acceptat perquè era «poc segur». És una fórmula molt romana, que un jesuïta molt agut, de Lovaina, va aprofitar per a una nova benaurança: «benaurats els pobres d’idees perquè seran anomenats segurs». […]
—Quan acabi les obres completes…
—No les veuré mai acabades, siguem francs; vint volums a un compromís de quatre per any són cinc anys. Avui fa disset dies que n’he fets vuitanta-quatre. A vuitanta-nou anys, què es pot fer, si no és estar-se al costat d’un braser. El màxim que podré fer serà llegir amb lupa. Ara, de moment, ara mateix m’interessen coses, m’agradaria tenir una escletxa, quan arribi al volum desè de les obres completes, ara estic al vuitè, m’agradaria tenir una escletxa d’un any per a preparar els tres primers volums de l’epistolari dels Borja.
—Posem damunt la taula els noms dels també savis, i també de llarga edat, els senyors Pau Vila i Joan Coromines
—Amb en Coromines hem estat companys d’estudis; quan ell acabava, jo començava. Em va escriure una carta molt bonica, l’any passat, amb motiu d’una entrevista en un diari. Hem tingut sempre molt bona relació. Potser perquè ens tractem poc, vés a saber-ho. Dedica catorze hores al dia a treballar, no sé com pot. Jo més de set o vuit no puc.
(Ramon Barnils. «Pare Batllori, humanista humà», El Temps (València), núm. 489, 1 de novembre del 1993, p. 49-57)
* * *
—Com veu el món del recentment iniciat segle XXI?
—Així com la meva actitud vers el passat és sempre dubtosa, jo tot ho veig molt dubtós. A banda de les qüestions de fe, jo m’hi trobo molt bé, en el dubte. La meva opinió és sempre dubte sobre dubte. La gent que fa de les seves opinions certeses pot parlar de tot, però jo, que faig de la meva opinió incertesa, no puc. No és cap escapatòria.
I si això em passa amb el passat, també em passa en qüestions d’actualitat. Cada dia llegeixo tres diaris de tres tendències diferents. Jo sóc essencialment un historiador, però no sóc un especialista en les qüestions actuals ni tampoc sóc un historiador periodista. L’actualitat ha d’interessar l’historiador perquè s’hi reflecteix el passat, però penso que el present ha d’estar reservat als polítics i als sociòlegs que es dediquen a la política, la cultura i l’economia. […]
—Té cap certesa?
—Del que no dubtaré mai és de les coses científicament establertes, entre les quals hi ha la unitat de la llengua catalana, en qualsevol de les variants. I cal afegir-hi més: s’ha de tenir un gran respecte per les variants de la llengua en contra del català estàndard actual.
—Què pensa del català que fan servir els principals mitjans de comunicació del país?
—Penso que un cert català estàndard servirà per allunyar més la gent del català propi com a llengua, ja sigui de Mallorca o del País Valencià, on he viscut. Aquesta és l’experiència que tinc. Posar com a model el que parla la gent de Barcelona és absurd. Jo en això m’hi oposo totalment. La pitjor cosa que pot fer el grup del català estàndard és prendre com a base el que es parla a Barcelona. Això és tornar a Pitarra, és renegar de tota la tradició de la Renaixença, que va voler fer una llengua dignificada. En el fons, els filòlegs i els periodistes que accepten el català vulgar de Barcelona són gent de poca cultura.
—Però el periodista no pot escriure el que vol. Hi ha els correctors…
—També els tinc jo, a València i aquí. Un d’ells em va posar en forma perifràstica tots els verbs en passat simple, forma normal a Mallorca i València. Jo els obligo a acceptar-ho. Per exemple, es diu «al pensar», que és un vulgarisme i un castellanisme en lloc de «en pensar»; o bé es diu «quan vulguin» enlloc de «en voler». Per què no aprenem a dir «en voler», que és tan bonic i una expressió ben viva a molts llocs?
—Vostè ho pot fer perquè és un expert…
—Jo estic molt agraït a la meva mare perquè, quan tenia 5 anys i començava a llegir, em portava a mi i als meus germans llibres en català i en castellà. Ens seleccionava llibres de Verdaguer, com Excursions i viatges, que ens va fer conèixer el Rosselló. La meva germana petita i jo, que érem bessons, vèiem una diferència molt gran entre el català que parlava el lampista de Barcelona, el que parlaven, duran l’hora del pati, els nens amb qui anava al col·legi a Barcelona, el que parlàvem amb els masovers a la casa del meu pare a Sant Feliu de Codines, i el que feien servir els fills del metge de Sant Boi, que parlaven el català del Baix Llobregat.
—Per canviar de tema li faré una altra pregunta…
—Maliciosa? Jesuítica?
—No, esclar. ¿Creu que la jerarquia catòlica actual ha de fer un canvi radical en la línia de retornar als valors impulsats pel Concili Vaticà II?
—S’han perdut moltes de les idees base del Vaticà II. Jo vaig ser el primer que ho vaig experimentar. Potser perquè molts vam pensar de manera massa innocent que hi hauria una renovació total de la teologia i del dret canònic. I no va ser així. El que diem sempre de la periodització històrica, que fan els historiadors amb un fonament en la història passada, val igualment per als períodes de l’Església. Per tant, no hi ha un abans i un després del Vaticà II. El qui es pensava això era un il·lús. Ja vaig veure que no era tan fàcil fer canviar els canonistes. Era molt difícil perquè tenen una mentalitat feta de segles. La Segona Guerra Mundial va dur a un apropament entre les diferents confessions cristianes, tant entre els capellans cristians i pastors que convivien en la mateixa tenda com entre soldats que lluitaven en la mateixa trinxera. Per tant, l’ecumenisme del Vaticà II és la perduració d’un ecumenisme que va començar en temps de Hitler. Els cristians catòlics i protestants alemanys es van sentir més a prop que mai. En el món cristià, la religiositat va anar minvant després de la Segona Guerra Mundial, però l’aparició del papa Joan XXIII i la celebració del Vaticà II va reviscolar una religiositat somorta. I hi va haver un moment en què vaig viure i sentir des de Roma, que és més catòlica que cristiana, un reviscolament religiós i espiritual tan gran que va ser temut per la cúria romana i desitjat pels cristians. Això, l’any 1955, ningú no ho podia preveure. Per tant, tampoc podem pensar que l’actual crisi general religiosa serà definitiva. Ningú no pot preveure què passarà. El que no voldria de cap manera és que el canvi vingués per una altra guerra, perquè llavors ja seria el final del món. Tal com està actualment l’armament, no podem esperar-ho, perquè la guerra serà el desastre total, físic, moral i religiós.
(Virgínia Mascaró. «El català estàndard actual ens allunya de la llengua pròpia», Avui (Barcelona), 16 de febrer del 2003, p. 10-12)
* * *
Els quatre punts cardinals
—Est. El vostre naixement, el vostre ambient familiar, el vostre medi social.
—Família de la burgesia mitjana de Catalunya, pregonament religiosa i molt oberta a la cultura artística i literària.
—Nord. ¿Quin sentit doneu a la vostra vocació; el vostre ideal; els vostres desigs, o realitzats, o no assolits?
—Considerar com a ideals centrals els religiosos i transcendents, ideals realitzats només en part, davant el xoc amb la realitat i les realitats.
—Sud. Fins a mig camí de la vida, entre les diferents feines endegades, ¿quina ha estat aquella a la qual us heu lliurat més plenament?
—Per aquest ordre: la recerca historicocultural, els contactes historiogràfics personals, les alternances de les anàlisis amb les síntesis, la docència i les conferències freqüents –soltes, o bé en congressos i simposis internacionals, sobretot entre 1970 i 1980, quan era vocal del Comitè Internacional de Ciències Històriques.
—Oest. La posta de la vostra vida. ¿Què penseu de la mort? ¿I del més enllà?
—La mort com a sanitosament ineluctable i com a esperança d’un futur cert (per la fe) i incert (quant al mode).
Les veus del món
—¿Quina visió teniu del vostre proïsme?
—Entre l’amor i la compassió.
—¿Quina és la clau que obre la possibilitat de dur a terme les tasques projectades?
—La perseverança i un prudent entusiasme.
—¿Quina és la vostra visió del món femení?
—Un centre d’atracció, i alhora d’allunyament.
—Atesa la fragmentació de la vida humana, ¿creieu que hom pot ésser coherent, amb una certa facilitat?
—Es pot, però no pas fàcilment.
—Quina fóra la vostra utopia? ¿Té cap sentit empescar-se-la?
—Als 93 anys, ja no hi ha utopies possibles. Només vigeix la realitat de les utopies frustrades. Em referiré, més explícitament i extensa, al 18 de juliol de 1936.
—¿Quina relació dialèctica trobeu entre la ciència i l’art?
—Entre les ciències humanes –les úniques que conec una mica– i el món de les arts –que més tost assaboreixo que no pas conec–, una dialèctica de compensació/superació.
—Gastronomia. ¿quins són els vostres plats preferits?
—Havien estat plats favorits les carns bones i ben preparades, amb vins selectes i adients –ara només ho són els aliments i les begudes d’una dietètica dura.
—¿Quina és la vostra relació amb la natura?
—M’ajudà molt a compenetrar-m’hi el poeta i amic Joan-Baptista Bertran, que vivia dins d’ella, i hi convivia.
—¿Com us veieu vós mateix?
—Com una caricatura del que hauria volgut ésser.
(Valentí Gómez i Josep M. Benítez. «Sóc com una caricatura del que hauria volgut ésser», dins 31 jesuïtes es confessen. Barcelona: Empúries, 2003)
_0.webp)
