Batlle és un dramaturg de reconeguda trajectòria vinculada a la Sala Beckett, traduït i representat a Alemanya, que ara es llança al món de la literatura fantàstica amb una solvència que impressiona. La llengua és cristal·lina, el pols narratiu constant durant les prop de sis-centes pàgines d’aquest primer lliurament i el món paral·lel de seguida se’ns imposa. Els referents de Carles Batlle són la novel·la clàssica d’aventures i la seva translació als llenguatges del cinema i el còmic anteriors a Harry Potter, de manera que el fantasieig pren un caire més adult. Això no treu que Kàrvadan contingui tots els ingredients del gènere fantàstic que prové de la narrativa utòpica i pren embranzida amb El senyor dels anells de Tolkien: aventures, escenes d’acció i contraposicions fidelitat-traïció o amor-odi. També hi destaca la neologia pròpia dels mons paral·lels. […] Dos elements han aconseguit que vencés el meu recel innat pels mons paral·lels rebatejats amb toponímia pròpia i, sobretot, per les criatures estrafolàries que els habiten. D’entrada perquè, a diferència de les aventures de vampirs, aquí els personatges posen les pells en contacte. I també per l’orografia. Carr-Mor no deixa mai de ser l’Alta Garrotxa i el lector atent amb coneixements muntanyencs hi descobrirà els cims reals, des de Mare de Déu del Mont fins al Canigó, posats per l’excursionista Batlle amb cura verdagueriana. L’encerta.
(Màrius Serra: “Mons paral·lels”, La Vanguardia, 8 de desembre de 2012)
* * *
Un avís molt important: el Kàrvadan atrapa, subjuga, sedueix, i després d’unes primeres pàgines de tempteig i de reconeixement dels narradors, diversos, de la història no permet que l’abandonis fàcilment. En devorareu les pàgines de deu en deu, les sessions de lectura se us allargaran fins tard, i la gent al voltant vostre s’inquietarà per vosaltres… (aviseu-los; esteu vivint una aventura sense treva!). Com un remolí absorbent, quan t’endinses en els mons d’aquest relat, t’hi sents com si en formessis part, com si no poguessis mantenir-te, llegint, en un paper distant d’observador. El Kàrvadan és un llibre i és la promesa feliç d’una saga plena de llum i intel·ligència: però és també una experiència personal d’encisament.
No vull explicar res de la novel·la. Per mi, des del primer moment, el llibre és un joc de sorpreses, i no goso avançar-ne cap. Però puc prometre que volareu pels arbres, que us amagareu en coves de convalescència, que recorrereu ciutats amb passadissos inadvertits, que us enamorareu, que somriureu, que us revoltarà la tristesa, que haureu de prendre partit en situacions desesperades, que sentireu rere el clatell l’alè d’animals ullbadadors, que us sentireu batre el pols de nit als boscos, que notareu la tensió dels músculs, de les ascensions als cims d’una Alta Garrotxa salvatge… Sí, això: aquesta és una novel·la muscular. Emoció, determinació i acció. […]
(Esteve Miralles: “Kàrvadan. De novel·la a ruta fantástica”, Núvol, 8 d’octubre de 2012)
* * *
Des d’una de les seves primeres obres, Combat, passant per Temptació (traduïda a més de deu idiomes) i fins a la darrera, Still Life (Monroe/Lamarr), en Batlle dramaturg explora les dèries i les contradiccions de l’home (i de la dona!, com el cas que ens ocupa) contemporanis, amb una mirada sempre àcida, aparentment freda i amb un sentit de l’humor molt particular que a vegades fa recordar la dramatúrgia britànica contemporània. En moltes de les seves obres, l’autor fa una dissecció de la societat contemporània, la catalana però, per extensió, també l’europea i l’occidental, amb bisturí de cirurgià, amb precisió mil·limètrica, amb una lleu contenció, almenys aparent, mostrant sempre una superfície tensa sota la qual sembla amagar-se un bon carregament de dinamita a punt d’esclatar.
Contradiccions, dubtes, dilemes morals, tensió entre allò desitjat i allò realitzat, entre individualitat i col·lectivitat, la por del desconegut, el viatge com a metàfora de reconeixement interior… aquests i molts altres són els temes que recorren gairebé totes les seves obres. Els espais escènics, sovint amb forta càrrega metafòrica, embolcallen l’acció però també creen efectes d’ambigüitat, semblen personatges ells també amb vida pròpia. Una obsessió ben particular per la juxtaposició de plans espacials (i, moltes vegades, també temporals) és present en bona part de la seva obra. Com si el context físic que emmarca l’acció participés, ell també, dels mateixos dubtes i contradiccions, de les juxtaposicions, dels diversos plans, o capes dels personatges.
En tant que crític i analista, en Carles Batlle coneix perfectament tots els recursos del que ell va anomenar drama relatiu i els utilitza en les seves obres, i de manera més clara en les de la seva primera època, des de Sara i Eleonora (1995) més o menys fins a Temptació (2004), obra que segurament marca un tomb en la seva producció. Aquests recursos dramatúrgics van des de la fragmentació de les escenes i la simultaneïtat de plans dramàtics fins a una certa difusió i sobretot, sostracció d’informació. Les seves obres interpel·len constantment l’espectador, obligant-lo molt sovint a completar l’acció o els fragments d’acció que el dramaturg llença com fitxes que semblen escampades a l’atzar (o amb una lògica gairebé difuminada, però mai del tot opaca) damunt el tauler de joc que és l’escenari. El Carles Batlle autor ordena tots els signes dramàtics meticulosament però sense subratllar-los gairebé mai, i així atorga sempre al receptor un paper actiu, com si aquest hagués de cercar constantment, més que no pas rebre des de la comoditat d’una butaca, l’acció dramàtica. […]
Amb l’obra que ara ens ocupa, Still Life (Monroe/Lamarr), el Carles Batlle sembla fer, però, un autèntic salt mortal. La primera lectura del text em va sacsejar, literalment, entre altres coses, perquè em va costar relacionar-la amb, absolutament, tota la seva producció anterior. Per tot un seguit de signes escènics molt específics, pels personatges, per l’argument, i per la mateixa escriptura dels diàlegs, no semblava una obra seva, almenys com totes les que n’havia llegit fins aleshores. Una lectura més reposada i profunda em va confirmar, tanmateix, tot el contrari. […]
(Sergi Belbel: Fragment de «Batlle / Monroe / Lamarr / Juxtaposicions / Natura viva», pròleg a Still Life (Monroe/Lamarr), Tarragona: Arola, 2020, p.7-21)
* * *
La pièce doit être lue comme un hommage théâtral au cinéma hollywoodien des années 40 et 50. On constate, à cet égard, que la rivalité entre Hedy Lamarr et Marilyn Monroe rappelle le face-à-face entre Margo Channing (Bette Davis) et Eve Harrington (Anne Baxter) dans All about Eve (1950) de Joseph Mankiewicz, où les désillusions et rivalités féminines tissent un envers du décor des plus cyniques. Quant à la rencontre entre William et Hedy, elle semble directement inspirée de Sunset Boulevard (1950) de Billy Wilder, où un jeune écrivain (William Holden) rend visite à une vielle star du cinéma muet (Gloria Swanson) pour lui écrire un scénario et ainsi relancer sa carrière.
A traves ce subtil jeu d’influences, Carles Batlle fait le pari d’un renversement de la pratique adaptative de sorte que c’est désormais le théâtre qui se nourrit du cinéma et non l’inverse. Ces références cinématographiques sont ainsi mises au service d’une théâtralité d’autant plus réussie qu’elle projette sur la scène non pas les images rutilantes de la fiction hollywoodienne mais ses coulisses, là où se joue le drame intime du comédien confronté à lui-même. Hedy Lamarr et Marilyn Monroe vivent enfermées dans le reflet du miroir, où elles ne cessent de se complaire, sans parvenir à être reconnues pour ce qu’elles sont, alors qu’on les adule à l’écran pour ce qu’elles ne sont pas.
Si Hedy, la brune de la MGM, incarne le cinéma hollywoodien des années 40, Marilyn, la blonde de la Fox, sera la tumultueuse égérie des années 50. Mais la rivalité n’est que de surface, car elles partagent un même destin, celui de l’artiste en mal de reconnaissance. Témoin du désenchantement auquel doit faire face Hedy Lamarr, Marilyn prend alors conscience de ce qu’elle ne veut pas devenir. Son suicide apparaît comme un geste de liberté, par lequel elle s’émancipe d’un destin non désiré, comme l’aura peut-être été toute sa vie.
En rendant hommage à la figure de Hedy Lamarr, la pièce de Carles Batlle est aussi un plaidoyer pour la condition féminine en cela qu’elle revendique le génie scientifique de cette femme talentueuse et ses découvertes dans le domaine des transmissions par étalement de spectre, ancêtre des techniques toujours utilisées actuellement pour la téléphonie mobile et la technologie Wi-Fi. […]
(Laurent Gallardo: «Regard du traducteur» [fragment], Maison Antoine Vitez, 2020. Sobre Still Life)
_0.webp)
