Prosa Poesia Crítica literària o assaig Teatre Obres traduïdes Obres completes Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Estudis sobre l'autor/autora Discografia

Agustí Bartra

1908-1982

Agustí Bartra (Barcelona, 1908 – Terrassa, 1982). Poeta, novel·lista, traductor i dramaturg. Va ser un dels escriptors que es va haver d’exiliar a causa de la Guerra Civil espanyola. El 1940, amb l’escriptora Anna Murià, es va establir a Mèxic on l’autor es va dedicar a la traducció i va fer alguns viatges becats als Estats Units, que va alternar amb una intensa activitat literària com l’elaboració d’una Antologia de la lírica nord-americana (1951). L’any 1970 va tornar a Catalunya i es va instal·lar a Terrassa. D’entre les seves obres destaca la novel·la Crist de 200.000 braços (1968) on relata l’aventura col·lectiva en els camps de concentració, i el recull poètic Ecce homo (1968), en el qual es reflecteix la cosmologia particular de l’autor, els quatre elements clàssics: terra, foc, aire i aigua.

Tradicionalment la poesia de Bartra s’ha relacionat amb la del nord-americà Walt Whitman. Però també va seguir les petges dels poetes romàntics alemanys com Novalis, Hölderlin i Rilke.

Va ser distingit amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Pàgina elaborada per Xavier Gual per a l’AELC.
Actualització: Nausica Solà.

Castellano

Castellano

Agustí Bartra (Barcelona, 1908 – Terrassa, 1982). Poeta, novelista, traductor y dramaturgo. Fue uno de los escritores que se tuvo que exiliar debido a la guerra civil española. En 1940, con la escritora Anna Murià, se estableció en México donde el autor se dedicó a la traducción e hizo algunos viajes becados a los Estados Unidos, que alternó con una intensa actividad literaria como la elaboración de una Antologia de la lírica nord-americana (1951). En el año 1970 volvió a Cataluña y se instaló en Terrassa. Entre sus obras cabe destacar la novela Crist de 200.000 braços (1968) en la cual relata la aventura colectiva en los campos de concentración, y el libro de poemas Ecce homo (1968), donde se refleja la cosmología particular del autor, los cuatro elementos clásicos: tierra, fuego, aire y agua.

Tradicionalmente la poesía de Bartra se ha relacionado con la del norteamericano Walt Whitman. Sin embargo también siguió los pasos de los poetas románticos alemanes como Novalis, Hölderlin y Rilke.

Fue distinguido con la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Página elaborada por Xavier Gual para AELC.
Actualización: Nausica Solà.

English

English

Agustí Bartra (Barcelona, 1908 – Terrassa, 1982) was a poet, novelist, translator and playwright, one of several writers who had to go into exile because of the Spanish Civil War. In 1940, with the writer Anna Murià, he settled in Mexico where he worked as a translator. During this period he received grants that enabled him to make several trips to the United States, which he combined with intense literary activity, producing for example Antologia de la lírica nord-americana (Anthology of American Poetry, 1951). He returned to Catalonia in 1970 and went to live in Terrassa. Outstanding among his works are the novel Crist de 200.000 braços (Christ of 200,000 Arms, 1968) in which he describes the collective experience of the concentration camps, and his book of poems entitled Ecce homo (1968), which reflects his personal cosmology through the four elements: earth, fire, air and water.

Bartra’s poetry has traditionally been compared with that of Walt Whitman, but he also followed in the footsteps of German Romantic poets such as Novalis, Hölderlin and Rilke. The Generalitat (Government) of Catalonia rendered homage to Bartra and his work by awarding him the Creu de Sant Jordi (Saint George Cross).

Web page: Xavier Gual for AELC.
Up-date: Nausica Solà.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Agustí Bartra i Lleonart va néixer el 8 de novembre de 1908 a Barcelona. Fins als vuit anys va viure al barri del Guinardó i, posteriorment, la seva família es va traslladar a Sabadell. Va cursar els primers estudis a l’Escola Montessori del Guinardó. Poeta, narrador i dramaturg, de ben petit ja va demostrar una gran passió per la lectura. Va començar a escriure el 1934, any que va ser premiat en un concurs de contes socials organitzat per l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Va treballar en el sector tèxtil i també com a col·laborador a Mirador. Va col·laborar també a la revista Amic. Va publicar el llibre de contes L’oasi perdut (1937) i l’any següent el seu primer llibre de poesia, Cant corporal.

El febrer de 1938, amb l’esclat de la guerra civil espanyola, va marxar al front republicà d’Aragó. Després de la derrota de la República, el 1939, Agustí Bartra va passar a França, on va estar internat al camp de concentració de Sant Cebrià, el d’Argelers (Roselló) i també a Agde (Llenguadoc). A l’agost de 1939, el van autoritzar a traslladar-se al Château de Roissy-en-Brie, on va trobar, entre d’altres, els escriptors catalans, també exiliats, Joan Oliver, Xavier Benguerel, Mercè Rodoreda, Domènec Guansé i Pere Calders; També hi havia la periodista i escriptora Anna Murià, amb qui formaria parella i tindria anys a venir un fill, Roger, i una filla, Elionor.

A finals de 1940, es van embarcar cap a la República Dominicana, on van passar un any; després, mig any a Cuba; i finalment es van establir a Mèxic, l’agost de 1941. Allà van retrobar l’escriptor Pere Calders, i Bartra va treballar amb ell a l’Estudio Llama, dedicat al dibuix comercial. A Santo Domingo, va començar a escriure la novel·la Xabola, que posteriorment s’anomenaria Crist de 200.000 braços, on va recollir l’experiència dels camps de refugiats i especialment la seva amistat amb Pere Vives, un refugiat que va morir al camp d’extermini nazi de Mauthausen. Aquesta obra va guanyar el premi Fastenrath dels Jocs Florals de l’exili. El 1942, Bartra va publicar Oda a Catalunya des dels tròpics, amb traduccions a l’anglès i al castellà, i també va publicar el mateix any L’estel sobre el mur, un recull de narracions.

A Mèxic va fer de traductor d’obres del francès i de l’anglès, a més de col·laboracions en revistes mexicanes i catalanes. Va continuar elaborant la seva obra poètica que seria testimoni de tot un seguit d’experiències culturals i anímiques noves. Destaquen títols com: Oda a Catalunya des dels tròpics (1944) i Màrsias i Adila (1948), poema llarg, de pretensions èpiques, i potser una de les seves obres més ambicioses. També va publicar l’any 1946 el volum L’arbre de foc amb la portada dissenyada pel seu amic Pere Calders.

Més endavant van aparèixer Màrsias i Adila i Rèquiem (1948). La primera representa una de les epopeies catalanes modernes més importants: en resposta a la història individual i col·lectiva, Bartra basteix una actitud moral que assoleix dimensions universals i que, més tard, prossegueix a Quetzalcòatl, publicada únicament en versió castellana (1960). Aquesta obra del gran mite mexicà, començada en català i després directament en castellà, li va valer un ampli reconeixement dels joves escriptors mexicans. S’hi reflecteix el que va significar Mèxic per a l’escriptor: no hi ha ruptures de cap mena ni en el pla temàtic, ni en el tractament dels mites, ni en la seva concepció de l’home, ni tan sols en els aspectes formals, sinó la incorporació d’elements nous i específics que enriqueixen la seva obra global.

Va ser un dels fundadors de la revista Lletres (1944-48), de la qual van aparèixer deu números. El 1948 va obtenir una beca de la Fundació Guggenheim, que va ser renovada el 1949 i que li va permetre viure dos anys als Estats Units. Durant aquesta estada, va ser quan va oficialitzar la unió amb Anna Murià. Bartra va traduir poesia nord-americana al català, i va publicar Odisseu (1953), Oda Atlàntica (1951) i Una antologia de la lírica nord-americana (1951). Odisseu és el protagonista d’un llibre de narracions en prosa, tot i que intercala llargs poemes, construït a partir del personatge d’Homer. Bartra mostra l’angoixa de l’exiliat que vol tornar al seu país. A través dels tràngols i de les il·lusions del seu reinventat personatge, el poeta va desgranant el desig de tornar a la terra natal on l’esperen la llar completa i el paisatge dels seus.

El 1954 va publicar a Barcelona una antologia poètica (per primera vegada des de la guerra civil) i el 1955, hi va editar la versió castellana d’Odisseu. El 1956 es va publicar la versió francesa, a París, de Màrsias i Adila; el 1957 es va estrenar a Mèxic la versió castellana de l’obra teatral Cora y la magrana, i el 1958 es va publicar la traducció de Xabola, amb el títol de Cristo de 200.000 brazos, amb un notable èxit de crítica.

L’any 1954 va començar a difondre la seva obra a Catalunya, amb la publicació de Poemes: primera antologia en la col·lecció Óssa Menor, d’Edicions Proa. El 1960, any de la publicació de Quetzalcòatl, —un llarg poema sobre l’Home llum de la mitologia mexicana—, li va ser concedida la beca Guggenheim per tercera vegada i va passar un any a la Universitat de Yale i dos mesos a Europa. En aquest viatge a Europa va assistir a la Biennal de Poesia Internacional de Knokke-le-Zoute (Bèlgica), el setembre de 1961. Dos anys més tard, va fer una estada de dos mesos als Estats Units per impartir una sèrie de cursets, conferències i recitals en dotze universitats i institucions americanes.

Va continuar publicant a Mèxic: Deméter (1961); Ecce homo (1964, apareguda en català el 1968) en la qual l’aventura personal és matèria elegíaca, i a través d’ella explica l’home que lluita contra allò que pot negar-lo, amb recursos formals poc freqüents en la literatura catalana; La Luz en el yunque (1965); El teatro de cristal (1966) i la novel·la La luna muere con agua (1968, versió catalana publicada el 1969). També es va publicar el singular llibre d’Anna Murià, Crònica de la vida d’Agustí Bartra (1967). L’any 1968 va veure publicada la seva obra Ecce homo a Barcelona, tot i que amb algunes mutilacions. El llibre consta d’onze elegies i una cançó final. Els diferents episodis marquen diverses fites d’una cosmologia particular de Bartra que són els quatre elements clàssics: terra, foc, aire i aigua.

El setembre de 1969 va anar a Washington a ocupar la càtedra Juan Ramón Jiménez de poesia hispanoamericana a la Universitat de Maryland. Va rebre el premi Ciutat de Terrassa (1969) per l’obra Doso; i aquest fet accelerà la decisió de tornar a Catalunya. Va tornar l’11 de gener de 1970 i, a partir del 5 de febrer de 1971, es va instal·lar amb la seva dona, l’escriptora Anna Murià, a Terrassa. Paral·lelament, Edicions 62 va iniciar la publicació de l’Obra poètica completa. Van ser uns anys de gran producció poètica, com una segona joventut per a l’autor que va servir d’esperó a les noves generacions.

En aquesta última etapa de la seva vida va publicar deu llibres. Doso, guanyador del premi Ciutat de Terrassa, o Els himnes, premi Carles Riba el 1973, en són els més destacats. En teatre va destacar, entre altres, amb obres com La noia del girasol (1982), premi Santiago Rusiñol, 1981. A partir d’aquí li van arribar els reconeixements públics, tan nacionals com internacionals. Va ser membre del jurat del Premi Internacional de Poesia de la revista «Books Abroad» i el 1978 va assistir al Festival Internacional de Poesia de Rotterdam on es va homenatjar la poesia catalana i alguns versos de l’autor van ser traduïts a tretze idiomes.

L’abril de 1980 va assistir al Col·loqui d’Estudis Catalans a Nord-amèrica, celebrat a la Universitat de Yale. Els seus darrers llibres van ser: Rapsòdia d’Arnau (1974), Rapsòdia d’Ahab (1976) o El gos geomètric (1979). L’any 1980 va passar una breu temporada a Andorra on va escriure els Haikús d’Arinsal (1981). La ciutat de Terrassa el va nomenar fill adoptiu. Aquell mateix any, el 15 de novembre, va perdre la visió d’un ull i dues setmanes més tard va patir una embòlia cerebral, però no va aturar l’activitat literària fins que va morir a Terrassa el 8 de juliol de 1982, el mateix any que se li havia concedit la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Pòstumament es va publicar el volum Obra Completa II (1972-1982).

Tradicionalment la poesia de Bartra s’ha relacionat amb la de Walt Whitman. Però també li van interessar altres escriptors nord-americans com Sanburg, Dickinson, Crane o Eliot. També va seguir les petges dels grans poetes romàntics alemanys com Novalis, Hölderlin i Rilke. Gràcies als escrits de difusió escrits per la seva dona, l’escriptora Anna Murià, es disposa d’una perspectiva privilegiada i apassionada de tot el contingut i el sentiment de la seva obra.

Agustí Bartra i Anna Murià.
Agustí Bartra i Anna Murià.
Fotogrfia d'Agustí Bartra i la seva família. ©Pere Calders.
Fotogrfia d'Agustí Bartra i la seva família. ©Pere Calders.
Agustí Bartra i Anna Murià.
Agustí Bartra i Anna Murià.

Premis

  • Primer premi Concurs de contes socials de l’Ateneu Enciclopèdic Popular (1934): A la ciutat de les màquines hi havia un home.
  • Fastenrath (1942): Xabola.
  • Joan Marquès i Casals (1969): Doso.
  • Carles Riba (1973): Els himnes.
  • Josep Carner (1976): Soleia, les tres rapsòdies.
  • Santiago Rusiñol (1981): La noia del gira-sol.
  • Fill adoptiu de Terrassa (13 febrer de 1981).
  • Creu de Sant Jordi (1982).

    • Narrativa 2, Teatre (obres completes, 4).

    Vincles

    Comentaris d'obra

    «És sabut que en una poesia hi ha sempre un o diversos temes constants, unes idees, uns sentiments, que repeteixen la seva expressió en més o menys variades formes. Hi ha poetes monocordes, n’hi ha que tenen sons més complexos, però en la complexitat sempre apareixen les notes essencials de l’actitud vital de l’autor.
    Bartra és una veu complexa. Millor dit, una veu d’abast complet. A les seves pàgines hom troba tota la vida terrenal, còsmica, física i metafísica, però… sempre a través d’aquest ésser petit i immens, moridor i infinit, que anomenem Home. No seria errat d’afirmar, per tant, malgrat el que acabo de dir, que l’obra de Bartra té un tema únic, perquè tots els seus altres temes constants i recurrents són branques del mateix arbre, vivents de la mateixa saba, que és l’Home.
    Sí, el tema primordial, bàsic i constant en la totalitat de l’obra de Bartra és l’Home. Un dia va escriure el Poema de l’Home, que després va refondre en les elegies d’Ecce Homo (repetició confirmativa en el títol), però tota la seva obra, tota, prosa i vers, és el «Poema de l’Home».»

    (Anna Murià. L’obra de Bartra. Barcelona: Pòrtic-assaig, 1992)

    * * *

    «El dia 8 de febrer de 1939, Agustí Bartra —aleshores novell escriptor de trenta anys, amb dos llibres al carrer, un de contes i l’altre de poesia— passava la frontera de França, un de tants en l’allau dels derrotats. El seu grup fou enviat per les autoritats franceses al poc hospitalari camp de Saint-Cyprien d’on escaparia al cap d’uns quants dies amb el seu amic Tarrés. La fugida els va durar poc: a Perpinyà van ser identificats i tramesos al camp d’Argelers, on Bartra retrobà amics i féu noves coneixences. Pel mes de maig els refugiats passen a un camp més allunyat de la frontera, prop de Beziers. Era el camp de concentració d’Agde, on Bartra va tenir, just a l’arribada, un incident amb un oficial de l’exèrcit republicà. L’oficial era Pere Vives, que inspiraria el personatge més important de Crist de 200.000 braços. Bartra se separaria de Vives i dels seus companys el primer d’agost, camí de la llibertat; Vives moriria tràgicament a Mauthauses el 30 d’octubre de 1941.
    Tanmateix, l’obra no deixa de ser una veritable novel·la, en el plantejament i en els resultats. Si una característica fonamental de les novel·les és la ficció, Crist de 200.000 braços no se n’escapa: així, el personatge «Vives» no vol ser pas un fidel retrat del Pere Vives real, i de fet fusiona en la seva personalitat trets propis i trets de l’autor. Ni tan sols el marc en què es desenvolupa l’acció no respon literalment a la veritat històrica: el camp d’Argelers va ser un camp, el segon, on va anar a raure Bartra, però de fet la major part d’experiències són més relacionades amb el camp d’Agde.»

    (Francesc Vallverdú. Pròleg a Crist de 200.000 braços. Barcelona, 1974)

    * * *

    «La conseqüència potser més transcendental de la religiositat de Bartra és la seva concepció de la poesia com a missió, i de l’ofici de poeta com a destí. Ja és prou simptomàtic que la seva naixença com a poeta es produís súbitament, a una edat no gaire tendra, com a conseqüència de la crida d’un engranatge que es va reproduint fatalment. A finals de 1939, des del primerenc exili francès, explicava al seu pare la seva renúncia a tornar a la Catalunya derrotada, amb una claredat de designi incontrolable: «Tinc una veu i el meu deure és elevar-la fins que es trenqui o la trenquin, però jo no puc trencar-la perquè no és meva exclusivament. Tenir una veu es paga amb silenci i soledat i dolor. Tu has conegut durant molts anys el meu silenci i la meva soledat. Ara potser comença el veritable dolor. […] Estic disposat a tot per la meva vocació».
        Aquesta actitud de rilkeana fidelitat a la pròpia veu irrenunciable i necessària, manifestada tan d’hora en la seva carrera, es mantindrà bàsicament inalterada fins al moment de la mort, i no és tan sols el nervi axial entorn del qual cristal·litza tota la seva concepció poètica, sinó que és el fonament de l’admirable coherència de tota la seva obra, que evoluciona concèntricament al voltant d’aquest eix.»

    (Miquel Desclot. Introducció «Una guia de lectura» a Obra Poètica Completa II (1972-1982). Barcelona: Edicions 62, 1983)

    * * *

    «El setmanari Tele-estel va aparèixer al juliol de 1966, amb unes gravíssimes limitacions d’entrada: no podia parlar de política, ni denunciar la situació de la llengua i la cultura catalanes, ni reclamar la restitució de les llibertats polítiques i sindicals. Va morir definitivament, després d’una primera parada el 1970. Un dels articles que escriu (Pere Calders) és «El cas Bartra» (setembre de 1967) i que constitueix una defensa radical del seu amic. Una defensa que demostra la independència amb què escrivia Calders, si tenim en compte que Bartra havia estat un dels marginats per Joan Triadú en la seva antologia i que el prefaci a la Crónica de la vida d’Agustí Bartra anava signat per Antoni Ribera, una de les veus més oposades al grup Ariel i als punts de vista estètics i literaris d’aquell crític. (pàg. 261) En l’article «El cas Bartra», publicat molts anys després a la revista Tele-estel, Calders explica en què van consistir els seus negocis: «Ell i jo —es refereix a Agustí Bartra— associats, hem estat publicistes en un país de grans agències de publicitat, moltes d’elles amb capital americà. Ens vam llançar a pit descobert a la competència, amb ganes de fer sang, en unes oficines que, a tot estirar, devien tenir cinc metres quadrats. Tot el volum del negoci va anar d’acord amb aquestes mesures. Més endavant —afegeix Calders— fórem industrials fusters», i la cosa va anar a pitjor. En Bartra i en Ferran de Pol eren els agents venedors i Calders era el director. (pàg, 198-199).»

    (Agustí Pons. Pere Calders, veritat oculta. Barcelona: Edicions 62, 1998)

    * * *

    «Cal observar l’obra d’Agustí Bartra des d’un angle molt diferent a l’utilitzat per a parlar de la de Pere Quart i Salvador Espriu. L’exili ha determinat, almenys en part, l’evolució de la poesia bartriana. Màrsias i Adila, en aquest sentit, és l’obra més ambiciosa del poeta. Hi trobem com una mitificació de la pàtria, dels seus homes, de la lluita soterrada o oberta per bastir un ideal de participació col·lectiva. Si el «fenomen» Bartra és avui el que és, això és degut a una profunda reflexió del poeta sobre les seves possibilitats d’escriptor allunyat de la pàtria. No hi ha res de gratuït en l’obra de Bartra: tot és lògic en la seva evolució. Com també és lògic que, tot reconeixent els seus mèrits, no hi hagi avui a Catalunya poetes que el segueixin: es tracta de dues evolucions completament distintes, en les quals juguen tant els factors personals com les circumstàncies històriques.»

    (Celdoni Fonoll. Nou segles de poesia als països catalans. Barcelona: Llibres del Mall, 1986)

    Entrevistes

    «Aquest poema [Quetzalcòatl] és una de les obres bartrianes més complexes i més profundes. Crea la figura del cabdill i profeta, forjador de poble i d’idees, destructor de pensaments obscurs; l’home que es cerca de sí mateix i cerca la seva expressió; la figura de l’Home Llum, com el qualifica l’autor quan explica en el pròleg allò que ha volgut fer: «m’interessava arrencar de la roca mítica mexicana l’estatura de l’Home Llum». Aquesta estatura s’endevina possible, més que no pas es veu, en els confusos, fragmentaris i a vegades contradictoris testimonis antics. Hi havia la primera matèria, precisament allò que necessitava l’autor, qui diu: «Com a poeta m’interessava crear, no pas glossar: calia ésser fidel a la prodigiosa figura des del fons, però comunicant-li una nova i bategant actualitat aprofitant els fils tènues de la trama d’or del mite antic per a teixir pel meu compte.» Diu l’autor en les notes que acompanyen el poema: «La figura de Quetzalcòatl, el gran rei i sacerdot tolteca, indubtablement històrica, s’entrellaça i es fon míticament amb el Quetzalcòatl primordial, un déu de la vida la imatge del qual era la serp emplomallada, xifra d’una constel·lació cultural i religiosa que s’escampa arreu de Mesoamèrica durant molts segles.»

    (Anna Murià. L’obra de Bartra. Barcelona: Pòrtic-assaig, 1992, p. 227)

    * * *

    «Ofici de poeta. El vaig començar realment a l’exili, quan intuïtivament vaig entendre que només assoliria la meva autenticitat si arribava a dissoldre la paraula dins la veu, car només la veu sorgeix de les essències de l’ésser. Els temps no m’afavorien, però els horrors de la història no podien ofegar la veu amorosa i ardent. Ofici de la paraula ja convertida en veu d’home, en vers i verb fets home: un orgull noble i, també, una innocència en l’emoció. Ofici de la poesia: descobriment, epifania, ponts de la metàfora, nova vestidura dels símbols, arribades aurorals a les andanes grises de la realitat, sondes travessant profunditats desconegudes, les eternes joventuts del sol, escriure lletres de trèvol damunt la cara del mar, el murmuri, el xiscle, el cant, la instauració de mites germinals, els palmons grocs de l’alegria de la vida, les síl·labes de plom de la mort, les escumes simfòniques, encarnacions en imatges, imatges, imatges abraçades als misteris que es vinclen…! Ofici de poesia, aquesta noia…
    I ara, el poeta s’ha de contradir: no estava sol. I no ho està, no ho estic: vosaltres en doneu fe, si més no, amb la vostra presència. I per altra banda, ¿com podia estar-ho si hora a hora, dia a dia, nit a nit, any a any, tenia al meu costat l’Anna, la lluminosa, qui m’ensenyava a armar-me amb el murmuri que es converteix en claror sobre el front del vent mort?
    De vegades, durant aquells anys, em deia, amb el filòsof: «Els temps estan madurs, però estàs madur tu per al teu temps?» L’ofici de poeta esdevenia òrfic: calia omplir les esperes «amb la llum cantant».»

    (Agustí Bartra. «Paraules i veu des de Terrassa», Serra d’Or, núm. 261, juny de 1981)

    * * *

    «Bartra ha dit sempre que la poesia no es pot definir ni es pot explicar, i que tots els qui han intentat de fer-ho, només han aconseguit arribar a unes aproximacions més o menys vagues. No obstant, després d’afirmar-ne la impossibilitat, ell també diverses vegades ha intentat donar definicions de la poesia, per acabar confeccionant-se impotent; el que ha fet en realitat és expressar el seu sentiment del misteri que és la poesia. (Deixem per a un capítol a part la darrera de les seves definicions —»la poesia és el temps essencial en la paraula transfigurada»— perquè s’escapa de les fronteres de la definició escolàstica i fins de la purament substancial per estendre’s per l’àmbit il·limitat de les essencialitats fluctuants en el pensament humà.) Un dels intents, una definició que sap no definidora, és la del «somriure del gat», oferta en una conferència, referint-se al gat d’Alícia en terra de meravelles, el qual va desapareixent a poc a poc, des de la cua, fins que resta només el seu somriure flotant a l’aire durant una instants. A part del que hi ha d’impensable en un gat que somriu, ¿com és possible veure el somriure sense la boca? I bé, diu Bartra, poesia és creure en el somriure del gat d’Alícia.

    (Anna Murià. L’obra de Bartra. Barcelona: Pòrtic-assaig, 1992, p. 117)