«Dia 26 de setembre de 1791 […] Fragment de la festa major d’Esplugues
Amigos, a mi m’ha succeït lo que a alguns convidats a dinar que no han estat a temps al plat de la sopa ab algun calabre; al plat de macarrons, o escudella d’arròs i fideus; al plat de la carn d’olla; al plat de relleno de préssecs; al plat de fricandó, volateria, empanada i rostit; sí sols a tots los demés de postres, per haver-hi arribat a les postres d’aquesta festa per algun sis o as que m’impedí anar a Esplugues al preparatori del convit, o de la festa major de Sant Mateu, transferida a ahir, 25 de setembre i 24 sa vigília.
De lo que succeí, no havent-ne estat testimoni ocular, ho deixo per lo qui hàgia tingut la humorada d’escriurer-ho, i dubto que n’hi hàgia hagut cap.
D’esta tarda de 26 de setembre sí que en puc traure en limpio les postres; i, per a no quedar-me sense, resolguí a tres quarts de dues de la tarda arribar a Esplugues; i confesso que en tenia tantes ganes com quan se’m tarda molt a donar-se’m xocolate.
A tres quarts de tres, ab lo meu capellà don Josep Alda, en cotxe tirat per mon parell de mules, hem arribat casi desfigurats de la pols lo cotxero i el lacaio Pau, ab lo Po Codina, batlle actual de l’Hospitalet, i nosaltres dos no tant. A la vista d’Esplugues, més enllà de la torre d’en Clota, hem posat peu a terra, parats davant del camí dret dalt al poble; i, baixats a la carretera, era pols i sorra per demés, que ens cobria les sabates; i l’aire que n’alçava alguna, amboirant-nos a tots, que era una misèria.
A pocs passos nos seguien, detràs, los músics de la cobla, no sé si del Fideuer, o del Velluter; d’estos en Po de la Viola, prou carregada de pols, dirigint-se al sarau que s’anava a començar en casa de l’Hospital. I los dos fills del Jeroni, teixidors, eren de la cobla; un ab son instrument de vent, no us penseu el fagot, sí l’oboè, o clarí, un, i l’altre germà no per tocar, sí per agoitar lo sarau, com jo i molts d’altres.
Me digué l’hereu teixidor que son cosí germà, fill de l’espardanyer del costat, en lo carrer de Mitja Galta, era nuvi d’ahir, casat que hagué ab una filla de ca n’Amigó de Santa Creu, galant xica d’edat de setze anys. Jo li diguí al fill del teixidor: ‘Encara que no em coneix ella, sí que el nuvi, arribem-hi, pués, a donar-li l’enhorabona’. Retrocedírem a la carretera i dret al nas, vull dir a aquella casa de l’espardenyer, veïna a la del teixidor i demés ab l’hostal de Picalquers. Arribats allí vérem a alguna gent de son parentiu; i, pensant que una jove que allí era fóra la núvia, preguntat que ho haguí se’m respongué que ‘no senyor’, ‘sí que era a dalt’. Avisada, un poc torbada, baixà la núvia. I, en efecte, se la trià l’amigo espardanyer bonica, pués que era alta i ben tallada, fisonomia blanca, i ben colorada ab tots los bonics sobredistintius de núvia. Tal casta de postres ja podria passar, per tortrada d’agredolç.
Des d’allí, ab lo fill més gran del Jeroni, teixidor, tornàrem a envestir carretera avall, alçant pols ab los peus, i l’aire que nos l’etxava als ulls. Tot seguit, a sinistris, per lo costat del pont, camí amunt, i al de a dextris, fins a casa de l’Hospital. A l’entrar, vegí un, [i em] saludà pel meu nom, suposat que em coneix, lo noi de la Pona Mont-ras, que es diu Lluïset, d’uns deu o onze anys, cara blanca i grasseta, eixerida com un pèsol; qual noi se trobava a Esplugues des d’ahir, i se’n tornava demà matí, 27, a Barcelona, havent-li preguntat.
Los músics estaven sentats, i lo Po ab la viola entre cames; és dir, que ninguns tocaven perquè no hi havia encara dones per ballar, sí sols alguns poc fadrins esperant-les per començar a ballar la contradansa, o altra dansa, per anar tothom en dansa.
A poc rato de ser-hi jo, en l’entrada de la casa de l’Hospital, baixaren algunes poques minyones a l’entrada, i se n’hi afegiren algunes poques més, que arribaren per començar lo ball.
Jo, pensant tornar-hi a goitar quan s’hi ballàs, arribí a casa de l’honorable persona de Gervasi Bofill, per ser lo senyor batlle d’Esplugues. Trobí en l’entrada una càfila de dones, i d’estes, sols de conegudes vegí a la Teresó, dona d’en Gervasi, a sa germana Antònia, casada d’allí dalt, al Papiol, ab gipó que duia de tapisseria, a la usanda de les pageses acomodades; les dos filles del Gervasi i de Teresa, promesa la Marieta ab un mosso de Sants; lo senyor Pau Albereda etc., ab tots los quals, i ab lo bon Gervasi, fiu un rato de platxèria.
I des d’allí me’n torní a casa de l’Hospital, i ninguns estaven ociosos, és dir, lo jovent d’ambos sexos, a saltar i córrer per l’entrada; i los músics, uns a esmolar los arquets sobre les quatre cordes dels violins i viola, i lo fill del Jeroni, que també és casat, cop de bufar. Vegí un poc aquella tabola, i, per la varietat dels colors en los vestuaris, podien passar per plats d’alguna friolera d’amargs, ametlles cobertes, confits; i la música, per un platet de crema.
Estiguí allí un mig quart, veient-los ballar la contradansa, i me n’isquí a fora; i per aquell caminet, amunt, dret al Raval. A una o més petites quadrilles de mossos i minyones trobí que se n’anaven al sarau de casa de l’Hospital. D’estos i estes, alguns i algunes me coneixien, em saludaven pel meu nom. I jo, ‘adéu-siau’.
(«26 de setembre de 1791», de l’edició Calaix de sastre I (1769-1791). Barcelona: Curial, 1987, p. 283-287)
_0.webp)
