Novel·la Narrativa infantil i juvenil Poesia Altres Estudis sobre l'autor/autora Teatre infantil i juvenil Narrativa

Joan Barceló

1955-1980

Joan Barceló (Menàrguens, la Noguera 1955 – Barcelona 1980). Poeta, narrador, dramaturg i pintor.

Estudia el batxillerat elemental al Col·legi Episcopal de Lleida i el batxillerat superior al seminari claretià Nostra Senyora de Montalegre, a la Conreria (Tiana). El 1973 comença a exposar la seva obra pictòrica a Montgat, Manresa, Lleida i Tortosa. Aquest mateix any s’instal·la a Barcelona i estudia dret a la Universitat Autònoma, per bé que deixarà la carrera al tercer curs. L’any 1974 obté una menció especial al Premi Amadeu Oller per a poetes inèdits amb el recull Esgrogueït paradís. Pocs anys després abandona la pintura per dedicar-se exclusivament a la literatura. Publica Obres completes, volum XXVIIIè (1975). El 1976, Joan Barceló comença els estudis de filosofia i lletres, especialitat de filologia catalana, a la Universitat de Barcelona. El 1977 publica No saps veure l’espai que t’envolta. En aquesta època es dedica intensament a la literatura juvenil i, aquest mateix any, apareix i s’estrena l’obra de teatre infantil Científicament s’ha demostrat.

L’any 1978 obté el Premi de poesia Ventura Gassol de la Selva del Camp per «Picada d’escorpí amb mel s’ha de guarir». Aquest mateix recull el presenta, amb títols diferents, a diversos premis. Queda finalista del premi Folch i Torres, per l’obra Ulls de gat mesquer i del premi Joaquim Ruyra, per Viatge enllunat. L’any 1979 guanya el Premi de poesia Ribas i Carreras amb l’obra El vent, del vent i el Premi Folch i Torres per Que comenci la festa! (1980). El 21 de juliol d’aquest any s’estrena l’obra Olor de cebes. L’any 1980 també apareix l’obra Diables d’escuma i, de manera pòstuma, es publiquen els títols Estimada gallina (1981), Miracles i espectres (1981), Pare de rates (1981), El somni ha obert una porta (1981), l’adaptació teatral de Viatge enllunat (1981), Els dracs de la Xina (1982), Immortal mort que et mors (1983), Trenta taronges (1985), Retalls (1986), Un drapaire a Nova York (1986) i Diumenge a la tarda (2000). La seva obra queda recollida en les antologies Esbrinem les flors de la terra. Poesia completa (Lleida: Pagès, 1998) i Miracles i espectres. Narrativa breu completa (Barcelona: La Magrana, 1998).

Va ser soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Toni Terrades per a l’AELC.
Documentació: Toni Terrades.
Fotografia: © Damià Barceló, 1979.

Castellano

Castellano

Joan Barceló (Menàrguens, la Noguera 1955 – Barcelona 1980). Poeta, narrador, dramaturgo y pintor.

Estudia el bachillerato elemental en el Colegio Episcopal de Lleida y el bachillerato superior en el seminario claretiano Nostra Senyora de Montalegre, en la Conreria (Tiana). En 1973 empieza a exponer su obra pictórica en Montgat, Manresa, Lleida y Tortosa. El mismo año se instala en Barcelona y estudia derecho en la Universidad Autónoma, a pesar de que dejará la carrera en el tercer curso. En 1974 obtiene una mención especial en el Premio Amadeu Oller para poetas inéditos con el libro Esgrogueït paradís. Al cabo de pocos años abandona la pintura para dedicarse exclusivamente a la literatura. Publica Obres completes, volum XXVIIIè (1975). En 1976, Joan Barceló empieza los estudios de filosofía y letras, en la especialidad de filología catalana, en la Universidad de Barcelona. En 1977 publica No saps veure l’espai que t’envolta. En esta época se dedica intensamente a la literatura juvenil y, éste mismo año, aparece y se estrena la obra de teatro infantil Científicament s’ha demostrat.

En 1978 obtiene el Premio de poesía Ventura Gassol de la Selva del Camp por Picada d’escorpí amb mel s’ha de guarir. Presenta el mismo volumen, con distintos títulos, en varios premios. Queda finalista del premio Folch i Torres, por la obra Ulls de gat mesquer y del premio Joaquim Ruyra, por Viatge enllunat. En 1979 gana el Premio de poesía Ribas i Carreras con la obra El vent, del vent y el Premio Folch i Torres por Que comenci la festa! (1980). El 21 de julio del mismo año se estrena la obra Olor de cebes. En 1980 también aparece la obra Diables d’escuma y, de manera póstuma, se publican los títulos Estimada gallina (1981), Miracles i espectres (1981), Pare de rates (1981), El somni ha obert una porta (1981), la adaptación teatral de Viatge enllunat (1981), Els dracs de la Xina (1982), Immortal mort que et mors (1983), Trenta taronges (1985), Retalls (1986), Un drapaire a Nova York (1986) y Diumenge a la tarda (2000). Su obra queda recogida en las antologías Esbrinem les flors de la terra. Poesia completa (Lleida: Pagès, 1998) y Miracles i espectres. Narrativa breu completa (Barcelona: La Magrana, 1998).

Joan Barceló deja una extensa –especialmente considerando su prematura muerte– y valiosa obra literaria de estilo ruralista y existencial.

Página elaborada por Toni Terrades para la AELC.
Documentación: Toni Terrades.
Fotografía: © Damià Barceló, 1979.

English

Joan Barceló English

Joan Barceló (Menàrguens, la Noguera, 1955 – Barcelona, 1980) was a poet, fiction writer, playwright and painter.

He began his secondary schooling at the Col·legi Episcopal (Episcopal School) of Lleida and completed it at the Montalegre Claretian Seminary in Conreria (Tiana). In 1973, he began to exhibit his paintings in Montgat, Manresa, Lleida and Tortosa. The same year he moved to Barcelona and began to study Law at the Autonomous University but dropped out in his third year. In 1974, his collection Esgrogueït paradís (Sallow Paradise) was awarded a Special Mention in the Amadeu Oller Award for unpublished poets. A few years later he stopped painting to devote himself exclusively to literature. His Obres completes, volum XXVIIIè (Complete Works, Volume XXVIII) was published in 1975. The following year, Joan Barceló began an Arts degree at the University of Barcelona and, in 1977, published No saps veure l’espai que t’envolta (You Can’t See the Space around You). At this time, he was writing a great deal of children’s literature and, also in 1977, his children’s play Científicament s’ha demostrat (It’s Been Scientifically Demonstrated) was premiered.

In 1978 he received the Selva del Camp Ventura Gassol Prize for Poetry for his collection Picada d’escorpí amb mel s’ha de guarir (Scorpion Sting Must Be Treated with Honey). He presented the same collection, with different titles, for a number of prizes. He was a finalist for the Folch i Torres Prize with Ulls de gat mesquer (Genet Eyes) and also for the Joaquim Ruyra Prize with Viatge enllunat (Lunatic Journey). In 1979 he won the Ribas i Carreras Poetry Prize for his collection El vent, del vent (The Wind, of the Wind) and the Folch i Torres Prize for Que comenci la festa! (Let the Party Begin!, 1980). On 21 July the same year, his play Olor de cebes (Smell of Onions) was premiered and, in 1980, his work Diables d’escuma (Foam Devils) was staged. His posthumous titles include Estimada gallina (Dear Hen, 1981), Miracles i espectres (Miracles and Spectres, 1981), Pare de rates (Father of Rats, 1981), El somni ha obert una porta (The Dream Has Opened a Door, 1981), the stage adaptation of Viatge enllunat (1981), Els dracs de la Xina (The Dragons of China, 1982), Immortal mort que et mors (Immortal Death that You Die, 1983), Trenta taronges (Thirty Oranges, 1985), Retalls (Snippets, 1986), Un drapaire a Nova York (A Ragman in New York, 1986) and Diumenge a la tarda (Sunday Afternoon, 2000).

Joan Barceló left an extensive –especially taking into account his early death– literary oeuvre, of ruralist and existential leanings.

Web page: Toni Terrades for AELC.
Documentation: Toni Terrades.
Photograph: © Damià Barceló, 1979.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Joan Barceló i Cullerés neix a Menàrguens (la Noguera) el dia 1 de novembre del 1955. Francesc Barceló, mallorquí, treballava com a mestre de l’escola pública del poble i la mare, Elvira Cullerés, era natural de la vila. Joan Barceló és el segon de tres germans: el Damià era un any més gran i la Pilar la germana petita. L’any 1961 entra a l’escola pública Joan Ros Porta de Menàrguens. Entre 1966 i 1970 estudia batxillerat elemental al Col·legi Episcopal de Lleida on, durant aquests anys, s’hi trasllada a viure amb la seva mare. L’any 1970 entra al seminari claretià Nostra Senyora de Montalegre, a la Conreria (Tiana), per cursar el batxillerat superior. Allà comença a escriure, l’any següent, la Trilogia del penitent, obra que acabarà el 1973 i que romandrà com a mecanoscrit inèdit fins l’any 1998, que apareix dins del volum de poesia completa Esbrinem les flors de la terra. Durant aquests anys també col·labora a la revista Rocaferma, on hi publica dibuixos, còmics, ressenyes i poemes.

El 1973 comença a exposar la seva obra pictòrica a Montgat, Manresa, Lleida i Tortosa. Aquest mateix any s’instal·la a Barcelona i estudia dret a la Universitat Autònoma, per bé que deixarà la carrera al tercer curs. L’any 1974 obté una menció especial al Premi Amadeu Oller per a poetes inèdits amb el recull Esgrogueït paradís. Treballa com a professor de català a Bellvitge i Cornellà i, posteriorment, al col·legi Lestonnac. A Barcelona, l’autor forma part del grup d’artistes, de caire contracultural, 2 quarts de 10. També en formen part Toni Soler, Lluïsa Pahissa i Carles Netto. L’any 1975 edita, juntament amb Josep Espunyes, Miquel Març, Josep M. Figueres, Damià Barceló, Andreu Martró i Biel Mesquida el Calendari 2 quarts de 10 /1975 realitzat a partir de textos i dibuixos dels autors. També crea, juntament amb Josep Lluís Català, l’editorial Àcid S.A.

En aquesta època Joan Barceló abandona la pintura per dedicar-se exclusivament a l’escriptura. D’aquesta manera, el mateix any 1975 apareix Obres completes, volum XXVIIIè, títol irònic i homònim del volum de Josep Pla, aparegut al mes de juny d’aquell any. Participa al Festival de poesia de primavera Gespa-Price, del Campus de Bellaterra, i a la Mostra poètica Arrahona. Obté el Premi Consol Colell per Immortal mort que et mors, obra que, amb tot, no es publicarà fins l’any 1983. El 1976 acaba la seva primera obra de teatre, Científicament s’ha demostrat, i funda, juntament amb Josep M. Figueres, Emili Flotats, Anastàsia Mamuyac Roca, Odina Martí, Roca Bon, Xavier Villalonga i Martí Teixidor, el grup Desperta ferro! Grup d’Art al Poble.

Comença la seva relació amb Marta Trepat, que l’autor coneixia perquè havia estat alumna seva al col·legi Lestonnac. Realitzen moltes col·laboracions conjuntes i, així, Marta Trepat il·lustra les obres Científicament s’ha demostrat, Folch i Torres, escriptor per a nois i noies, Els dracs de la Xina, Olor de cebes i Viatge enllunat, de la qual també en fa els decorats i el cartell de l’adaptació teatral. El 1976, Joan Barceló comença els estudis de filosofia i lletres, en l’especialitat de filologia catalana, a la Universitat de Barcelona. Durant l’any següent, escriu l’obra Que comenci la festa!, per la qual guanya, el 1979, el Premi Folch i Torres. El 1977 publica No saps veure l’espai que t’envolta, que és el primer llibre editat per Àcid. En aquesta època es dedica intensament a la literatura juvenil i, aquest mateix any, apareix i s’estrena l’obra de teatre infantil Científicament s’ha demostrat.

L’any 1978 obté el Premi de poesia Ventura Gassol de la Selva del Camp per Picada d’escorpí amb mel s’ha de guarir. Aquest mateix recull el presenta, amb títols diferents, a diversos premis. Aquest any treballa a Ediciones Don Bosco com a coordinador de L’heura blava. Fulls de lectures, jocs i disbauxa en català i, també, com a professor de català a l’Escola de Català de l’Associació de Mestres Rosa Sensat i a l’institut de Ciències de l’Educació. Obté el Premi Cavall Fort a les Festes de Cultura Popular Pompeu Fabra i queda finalista del premi Folch i Torres amb l’obra Ulls de gat mesquer, i del premi Joaquim Ruyra amb Viatge enllunat. L’any 1979 guanya el Premi de poesia Ribas i Carreras amb l’obra El vent, del vent. El 21 de juliol d’aquest any s’estrena Olor de cebes amb el grup de teatre Xoriquer a Ribera de Cardós. També comença a treballar com a guionista a Ràdio-4, al programa «Català per a tothom», que dirigeix Xavier Bru de Sala.

A la primavera de l’any 1980 assisteix a una trobada d’escriptors catalans al monestir de la Reial, a Mallorca, on coneix en persona Miquel Àngel Riera, amb qui l’autor ja mantenia una relació epistolar. Aquest any apareixen les obres Que comenci la festa!, que l’any anterior ha obtingut el Premi Folch i Torres i Diables d’escuma, Premi Vicent Andrés Estellés de poesia. A Barcelona pateix un accident en topar amb una moto i es trenca una cama. Després de passar uns dies de convalescència a Menàrguens, torna a Barcelona, on mor el dia 25 de juliol. L’any 1981 es publiquen, pòstumament, les seves obres Estimada gallina, Miracles i espectres, Pare de rates, El somni ha obert una porta i l’adaptació teatral de Viatge enllunat. Els dracs de la Xina (1982), Immortal mort que et mors (1983), Trenta taronges (1985), Retalls (1986), Un drapaire a Nova York (1986) o Diumenge a la tarda (2000) també són obres publicades després de la mort de l’autor.

La seva obra queda recollida en les antologies Esbrinem les flors de la terra. Poesia completa (Lleida: Pagès, 1998) i Miracles i espectres. Narrativa breu completa (Barcelona: La Magrana, 1998).

Premis

  • Accèssit al Premi Amadeu Oller (1974): Esgrogueït paradís.
  • Premi de poesia Ventura Gassol (1978): Picada d’escorpí amb mel s’ha de guarir.
  • Premi de poesia Ribas i Carreras (1979): El vent, del vent.
  • Premi Folch i Torres (1979): Que comenci la festa!
  • Premi Vicent Andrés Estelles de poesia (1979): Diables d’escuma.

    • Olor de cebes.

    Vincles

    Comentaris d'obra

    La constatació de la dificultat d’accedir als llibres de poesia de Joan Barceló i Cullerés (1955-1980), com també la dispersió dels seus versos en revistes i antologies que aboquen a la recepció fragmentària i frustren una lectura integral de l’obra, ens va decidir a publicar la seva poesia completa. Per tal de contextualitzar-la mínimament, consideràrem oportú detallar un seguit d’informacions relatives a la biografia, als textos aplegats i a la bibliografia de l’autor. Aquest propòsit ocupa la primera part del llibre, mentre que la segona ofereix el conjunt dels poemes; a l’últim, un apèndix completa la present edició.

    Recollim exhaustivament les incidències editorials dels textos amb la intenció de facilitar una edició acurada i objectiva, defugint qualsevol comentari i interpretació nostres. D’altra banda, a l’hora de tractar l’obra poètica de Barceló ho fem atenint-nos a l’ordre de composició dels poemaris. Això fa que la introducció general comenci amb Trilogia del penitent, la qual, tot i ser una obra d’adolescència, permet albirar alguns dels trets que caracteritzen la producció posterior del poeta.

    (Julián Acebrón i Jordi Casals: «Pròleg» a Esbrinem les flors de la terra. Poesia completa. Lleida: Pagès, 1998, p. 11)
     

    * * *
     

    Com a home i com a escriptor, era «e-norme», en el doble sentit de «molt gran» i «fora de tota norma». No he conegut mai una persona tan contrària a la rutina, tan absolutament inconformista. Donava la impressió de «crear» sempre la pròpia vida, projectant-la endavant per camins nous, que no tenien res a veure amb els motlles del passat. I ho feia amb una gran senzillesa, evitant tota ombra de pedanteria. Era un veritable creador i vivia en el món dels somnis; però, al mateix temps, sabia tocar de peus a terra, i tractava tothom amb una encantadora naturalitat, amb una lleu ironia que el feia encara més cordial, amb un distanciament mínim per evitar el contacte apegalós del sentimentalisme, amb una humil i sàvia tendresa en aquells ulls oberts de bat a bat…

    Joan Barceló conservava la frescor i la vivacitat de la infància, al costat de la maduresa, cada dia més segura, de l’home adult. Observava el món real, amb mirada escorcolladora, i es deixava endur per la fantasia dels somnis, tant en un cas com en l’altre, era lúcid, penetrant, d’una gran exactitud en l’anàlisi, d’una meravellosa coherència en la interpretació de totes les dades. Al meu entendre, era un home d’una gran intel·ligència, al costat d’una imaginació riquíssima. Agegim-hi una extraordinària capacitat de treball, i haurem completat, em sembla, els trets més característics de la seva persona.

    Potser ara s’explica que, en tan pocs anys, hagi deixat una obra valuosa i extensa, sobretot, en el camp de la narració, sense oblidar la poesia. 

    (Jordi Pàmies: Joan Barceló: obra i retrat. Menàrguens: Ajuntament de Menàrguens, 1990, p. 14-15)
     

    * * *
     

    El que just tenguessis vint-i-quatre anys i ja escriguessis d’aquella manera, me deixà, com hauria dit mossèn Alcover, estafaril·lat, sentiment que es barrejà amb l’alegria de comprovar que, a València, uns poemes del mateix autor havien tengut més sort que a Ciutat, i encoratjat, veient d’aquella manera recolzat el meu criteri tan favorable, no me resultà difícil ser prou vehement per a aconseguir que l’editorial Moll acceptàs fer una lectura del teu llibre. Allò, pensava jo, significava l’edició quasibé segura, tota vegada que era ben evident que la teva obra es sabria defensar ella tota sola, i, contentíssim d’haver-te donat aquella sortida més que probable, t’ho vaig enviar a dir. Pocs dies després, a l’editorial rebien el teu original, amb una carta a la qual els deies que, cas de publicar-se, t’agradaria que dugués un pròleg meu. Te confés que –amics que ja érem– la teva petició m’afalagà: poc podia imaginar llavores que tu ja no el llegiries i que, en comptes de fer un estudi aprofundidor del text, vocat a l’intent de contagiar al lector el goig que a mi m’havia produït, perferiria, ara, per mor de les circumstàncies, parlar una mica amb tu, posar-te mots de lletra, d’amic a amic.

    Mentrestant, succeí una cosa prodigiosa: com si de sobte, a molts indrets, la gent s’hagués posat d’acord, començà, aquí i allà, a pronunciar-se el teu nom, seguit sempre de lloances. Hi hagué una ampla dimensió pública de la teva condició de creador incontenible i, en cosa de mesos, passares de ser el desconegut de quan el teu original arribà a les meves mans, a ser l’autor reconegut de tres o quatres novel·les i guanyador, en poesia, a València, dels premis d’Octubre.

    (Miquel Àngel Riera: «Carta al cel dels poetes a l’atenció personal de Joan Barceló», dins Miracles i espectres. Palma: Moll, 1981, p. 13)

    Entrevistes

    Un autor que amb 23 anys hagi guanyat sis premis literaris en pocs mesos, segurament no deu ser gaire corrent en els annals. És si més no el cas del lleidatà Joan Barceló, que acaba d’obtenir el premi de poesia Vicent Andrés Estellés concedit en el marc dels Premis Octubre que organitza anualment a València l’editorial Tres i Quatre. El dia que el vam entrevistar a Barcelona, aquest recordman de les competicions literàries feia els 24 anys i estava empiocat per una de les clàssiques malalties d’entrada d’hivern (dades per a la Història, no cal dir-ho).

    —Primera estació: Aixequi’s i expliqui’ns això dels premis en règim d’acaparament.
    —Als 18 anys vaig ser finalista del premi Amadeu Oller (Barcelona) de poetes joves. Per sort, no m’ho van publicar. L’any següent vaig guanyar el premi Consol Colell per a poetes inèdits concedit pel Casal Català de Suïssa. Tampoc no ho van publicar, per sort. Llavors vaig estar tres o quatre anys sense presentar res. L’any passat vaig guanyar el premi de poesia Ventura Gassol organitzat a Selva del Camp (Baix Camp) amb el recull «Picada d’escorpí amb mel s’ha de guarir». Com que el nom anava tancat en plica i no ho van publicar, vaig aprofitar per presentar el mateix recull amb un altre títol («Taques de lluna falsa en cel d’estany») al premi Marià Manent de Premià de Dalt (Maresme) i el vaig guanyar. Amb un altre títol el vaig tornar a enviar al Vicent Andrés Estellés 1978 de València i vaig quedar-ne finalista. I el vaig tornar a presentar amb el títol «El vent del vent» al premi Recull de Blanes 1979 (Maresme) que vaig guanyar. Realment, és un llibre que m’ha donat molta pasta. El tenen a Edicions 62, perquè acostumen a publicar els premis Recull. Suposo que sortirà. En narrativa, vaig guanyar el premi Cavall Fort 1978 amb «Cròniques insomnes» a les Festes de Cultura Pompeu Fabra celebrades a Prada de Conflent. He estat accèssit al premi de narrativa Joan Alcover de las Feste Pompeu Fabra del mes passat a Mallorca, i que va ser declarat desert, amb «Mirades i espectres». Al mateix llibre li vaig posar «Pollancres bords vigilen rius estàtics» i el vaig presentar al premi Andròmina, però res. També he estat finalista del premi Folch i Torres 1978 de narrativa infantil amb «Ulls de gat mesquer» (La Galera, Barcelona, 1979) i del Joaquim Ruyra 1978 de narrativa juvenil amb «Viatge enllunat» (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1979). També he guanyat un premi de teatre infantil, però ja està bé, deixa-ho, és molt pedant. Els premis són un medi, no pas un fi. Me’ls carrego però m’hi presento.

    —Noi, i aquesta carrera fulgurant, com pot ser?
    —Jo crec que és una conjunció astral de Saturn amb Urà a la casa 4 de l’horòscop. Però vaja, pot haver-hi altres factors. Els altres factors, que ho diguin la gent dels jurats. Ara vull descansar de premis, passar dos o tres anys escrivint o vivint simplement. He notat en algun diari una ironia estranya: «Un altre premi per a Joan Barceló», «Barceló acapara els premis». I em molesta. Perquè ens els meus premis no hi ha «tongo». No sóc un tio conegut, només he publicat dos llibres per a canalla i un de poesia que no el coneix ningú (jo si; «No saps veure l’espai que t’envolta»; Edicions Àcid S.A., Barcelona 1977). I als jurats que m’han premiat no em coneixia pràcticament ningú. 

    —Diuen que el teu premi Vicent Andrés Estellés serà un incentiu per a promocionar la jove literatura lleidatana…
    —El premi no ho sé; però jo estic molt entossudit en promocionar la gent de Lleida. Hi ha hagut un «boom» mallorquí, un «boom» valencià, un «boom» rossellonès amb l’últim guanyador del Sant Jordi de novel·la. Ara ens toca a nosaltres, no? Sobretot tenint en compte que el lleidatà Manuel de Pedrolo ha estat enguany Premi d’ Honor de les Lletres Catalanes. El que passa és que els correctors són uns bandarres i li han destrossat molt el seu lèxic lleidatà de la primera època. Aquest mes ha de sortir a Edicions Robrenyo una antologia de 13 escriptors lleidatans contemporanis que serà la pedra de toc del nostre «boom» als Països Catalans… (ho dic en conya, que consti). En Josep Albanell és lleidatà, però la seva parla no ho és del tot. Jo sóc lleidatà i ruralista, si senyor. M’agrada d’incorporar paraules del lèxic popular, encara que no estiguin a l’Alcover-Moll. Aquestes narracions del premi de Mallorca i de l’Andròmina eren en llenguatge dialectal. A mi m’interessen en Guillem Viladot i en Carles Reig, que ara se’n torna a viure a París. A l’antologia també hi ha Josep Vallverdú, Maria Mercè Marçal, Josep Espunyes, Josep Grau i Colell, Jordi Pàmies (darrer premi Carles Riba de poesia), la Teresa Pàmies i no sé qui més.

    —I tu com «t’has fet» en tant que guanyador precoç de la tira de premis?
    —Doncs mira, quan vaig plorar la primera vegada en néixer, ja vaig fer el meu primer vers… Sóc de Menàrguens (Noguera Ribagorçana). Vaig estudiar el batxillerat a Barcelona. Vaig estar tres anys al seminari i allò em va catalanitzar molt, curiosament. Vaig aprendre-hi el català llegint els Salms. Después vaig fer Filologia a la Universitat de Barcelona. Vaig començar per la plàstica, pintant, i després degut als rebrots del seminari i als Salms vaig posar-me a fer pomes. Hi ha poetes que van pel món dient «m’ha influït Carles Riba» i coses així. A mi m’ha influït el Capitán Trueno, l’Asterix, el Mortadelo y Filemón i l’Hombre Enmascarado. Però el que més m’ha flipat és el paisatge; m’estic arreglant una casa a Tudela de Segre, una comarca de secà com ara Castella. Allò em suggereix moltes coses.

    —No se’t va veure, a València, la nit dels Premis…
    —No sabia ni quin dia es concedien. No em van avisar. El diumenge al vespre uns amics em van dir que havia sortit a l’«Avui». Encara que m’haguessin avisat, si no em pagaven el viatge no hi hauria anat. No m’interessa el rotllo.

    —A més de l’import dels premis, de què vius?
    —Ara trafico amb pomes. Vaig al meu poble a buscar-les; allà les venen a duro el quilo. I després en venc caixes als amics a Barcelona. De moment tinc cinquanta caixes a casa. Em faries un favor si ho poses a la revista que poden venir a comprar-me-les a preu de cost. També tinc pernils de Benasque (Aragó). He fet classes de català i de didàctica de la literatura a «Rosa Sensat», cursets a l’Escola Normal i també visc de col·laboracions al programa de Ràdio 4 «Català per a tothom» que porta en Xavier Bru de Sala, narracions a Cavall Fort, dibuixos per a editorials, els drets d’autor dels dos llibres per a nanos i els premis. Em faig sobretot amb la gent de la literatura infantil; són els únics que s’ho passen bé perquè són infantils. A més la majoria són dones i fan una cuina boníssima.

    (Xavier Febrés: «El recordman dels premis literaris», L’hora. Setmanari de Catalunya [Barcelona], núm. 36, 18 de novembre del 1979, p. 36-37)

    Antologia

    Tots los personatges processonen gairebé ran dels astres, de lluny els diríeu encaputxats, arbres desfilant, ombres amb pampallugues.

    Aquests espectres enterren lo dia, desen los raigs de llum lluenta al gorg més pregon de la serralada, tapen les hores amb seda blanca i les pinten de vernís.

    És per això que mor vestit de seda, el dia, de seda i de vernís.

    I un pollancre grassonet assenyala el camí del silenci esbotzat.

    (Miracles i espectres. Palma: Moll, 1981, p. 19-20)
     

    * * *

    Blanc el record, als dits no tens espera
    ni quietud. Un corb creua aquest full,
    afamegat, car fa l’anyal drecera
    cap al seu niu: tot ell és com un ull.

    Ocells vidents que creuen els deserts:
    ja tens la clau si vols interpretar
    les teves pors, aquest estar despert
    sense dormir darrera cap altar.

    Al vol de l’au veuràs les profecies.
    Dins del seu ull reflexos de papers
    sense senyals esperen un sol fruit.

    (Retorna el corb. No el veus o no el veuries?
    Al bec d’argent porta un missatge imprès:
    un espai blanc no és un espai buit.)

    (Poema «Full en blanc, un ull despert», de l’obra Diables d’escuma, dins Esbrinem les flors de la terra. Poesia completa. Lleida: Pagès, 1998, p. 153)
     

    * * * 

    (Per lo senyal…) Un pacte he de signar
    amb l’esperit, tal volta hermafrodita,
    d’aquest sonet mig vers i mig humà:
    de verges d’or a l’estupre m’invita.

    Cal arrencar-se els ulls, perquè parir
    no vol pas dir conèixer els propis fills
    sinó engendrar fantasmes de l’ahir,
    reencarnar l’allau de vells perills

    i tants consells que el foc tampoc no encén:
    «cap fill del món no hauria de morir
    si no ha pogut, almenys, dir-nos adéu».

    Direm tots dos, el vers i jo, amén,
    i així l’encant d’un sexe sense fi
    no engendrarà voltors de foc i neu.

    (Poema «Invocació», de l’obra Diables d’escuma, dins Esbrinem les flors de la terra. Poesia completa. Lleida: Pagès, 1998, p. 157)

    * * *

    Plany de pedra

    Qui no ha plorat no sap què és cantar
    el temps desfet que ha desesmat xisclant.
    Tot m’apareix tal com si al cant distant 
    hi hagués deixat la sal que fa el bon pa.

    Si algú em pregunta quan, diré que enlloc;
    si algú em demana on, diré que mai…
    D’espectador, el ball m’és un esplai.
    De ballarí, se»m torna glaç o foc.

    Tan sols jo sé que algú em vol fer plorar
    i jo ho faré sabent com sé l’engany:
    pensar que és falsa excusa l’estimar.

    Sento la música néixer d’un cel clar,
    d’una nit dura al fil del temps d’antany.
    Resumiré amb error: plorar és cantar.

    (Poema «Plany de pedra», de l’obra Pas de dansa, dins  Esbrinem les flors de la terra. Poesia completa. Lleida: Pagès, 1998, p. 180)