–Com havia començat el seu descobriment de la literatura?
–A l’època de l’institut comença per a mi el descobriment que hi ha una literatura en llengua catalana. Aleshores es començaven a publicar alguns llibres: per exemple, l’antologia de poesia catalana contemporània de Castellet i Molas, que havia sortit aleshores a 62, és un dels primers llibres que em compro. També Solitud, de Víctor Català, i després ja vénen els llibres de la Mercè Rodoreda, que arriben en aquells anys. Per tant tinc els llibres obligatoris que llegeixo a l’institut, de literatura castellana, en la qual a vegades hi havia una escletxa per als grans autors catalans, i després els llibres que veig que es poden anar llegint. […]
–A finals dels anys seixanta entra a la universitat. Amb què es troba?
–Em trobo amb unes aules plenes, amb una gran distància entre professor i alumnes, però alhora ja em trobo amb el moviment estudiantil. Hi havia aquesta alternança entre el que eren les classes i el que podies aprendre dels companys, de les coses que et passaven. I hi havia les manifestacions, les preses de posicionament…
–Això la porta a militar políticament?
–No. D’això, n’he sigut conscient a posteriori, però jo estava molt espantada per la història familiar, i això fa que en cap moment em plantegi militar. Però sí que em poso a les assemblees, a les vagues, a les manifestacions…
[…]
–El 1984, vostè guanya un premi de literatura juvenil, el Joaquim Ruyra, cosa que li permet debutar amb un primer llibre, Pedra de tartera, una novel·la d’apenes cent pàgines sobre l’impacte de la guerra civil en la vida de la dona protagonista, que està cridat a tenir un gran èxit. Vostè en té aleshores trenta-cinc, em diu que de joveneta havia escrit versos, però com arriba a escriure aquest llibre?
–Jo havia escrit altres coses, breus. Algun diari de viatge, alguna narració breu a partir d’una idea que se m’acudia, però havia escrit molt poc. Aleshores. amb aquesta certa maduresa que es pot tenir als trenta-cinc anys, decideixo escriure sobre els fets que havien afectat la meva família i que jo havia pogut assimilar durant aquest temps de vida. És una decisió personal, que ve ajudada de tots els llibres, de tota la literatura catalana que he recuperat, i que sobretot és de la generació anterior, de la generació de l’exili (tant intern com extern), i de tot l’aprenentatge de la llengua que he pogut fer. Tot això conflueix aquí sense un projecte que per a mi fos mentalment clar. Es produeix llavors i d’aquesta manera.
–Quan l’escriptor es posa a escriure, té uns referents, perquè ningú no escriu a partir de zero, i ha d’optar per un determinat model de llengua. Com funciona això en el seu cas?
–Jo crec que va funcionant tenint en compte aquesta formació que vaig fent a través de lectures i de coneixement de la llengua, i d’una gran dosi d’intuïció, i en certa manera d’atreviment. Ara no ho sembla, però crec que en aquell moment va ser un llibre atrevit en diversos aspectes i això només ho pot fer algú que no ha publicat res abans i que tampoc no pensa entrar en una línia d’autors literaris, no pensa ingressar en la literatura catalana, no es planteja res sinó que necessita escriure aquella història perquè és una història que està allí, present, sempre.
[…]
–A vostè li ha passat, que se l’hagi identificada com una escriptora per a dones?
–Crec que tinc lectors de tota mena, però és cert que en un tant per cent molt alt és el femení. I això em sap greu. És a dir, com a escriptora m’agradaria també arribar al lector masculí. També hi ha una tendència, que és bastant general, que l’home llegeix més assaig i no tant novel·la. Fins i tot diria que l’home és una mica reticent a la novel·la. Potser per aquesta idea que la novel·la és ficció, i sembla que la ficció no pot aportar alguna cosa pràctica, positiva, al lector. Això és fals, però també s’entén. I sempre em fa una gran il·lusió quan se m’acosta un lector, home, per fer-me signar un llibre o per dir-me en un club de lectura que segueix la meva obra. M’emociona més, ho reconec, que quan m’ho diu una dona. Les dones s’hi troben més identificades; a part, també he creat una bona colla de protagonistes, i bastants personatges femenins, per sobre dels masculins. Ells tenen una incidència menor en el pes de la novel·la.
–Em deia que Pedra de tartera no va tenir un succés immediat, però el fet és que és una novel·la que no s’ha deixat mai de reeditar, que es troba fàcilment a les llibreries, que s’ha traduït a unes quantes llengües… i d’això ja fa trenta anys. Com l’ha condicionada, com a escriptora, aquest èxit inicial?
–Ara és quan en sóc conscient, i ara estic en una situació diríem un pèl incòmoda, en el sentit que m’adono que cap obra meva serà tan interessant per al públic com aquella primera, i per tant m’hi he de mirar molt alhora d’escriure novament, i sobretot alhora de publicar, per aquest motiu. Fins ara, crec que no n’he estat prou conscient, del fet, però en aquest moment em dono per assabentada.
Alhora, naturalment, és una gran satisfacció, perquè hi ha autors a qui això no els passa mai. A mi m’ha passat i, a més a més, diríem que per a mi té un sentit positiu també des del punt de vista humà i personal: és com una compensació a un drama familiar.
[…]
(Josep M. Muñoz: «Maria Barbal, en la pell de l’altra» L’Avenç, núm. 417, novembre de 2015, p. 12-22)
_0.webp)
