En un dels poemes d’aquest llibre, Veure’ls passar, Ballester al·ludeix a la comunitat dels poetes com un gran escamot ciclista. «L’esforç d’un de sol a la muntanya / indica que ve el grup». Un s’emportarà la glòria, alguns altres se’n repartiran engrunes. Molts més no rebran cap mena de compensació. Però tots «confirmen la carrera».
El poema té una significació especial, perquè apareix immediatament després d’una breu disquisició en prosa referida al continuum de la tradició. En aquesta prosa lírica, la poeta ressegueix una cadena d’atzars. Lluís Izquierdo i Joseph Brodsky són dues de les baules d’aquesta cadena. Hi parla força d’aquest últim, de Brodsky, i en l’intertext del poema d’Izquierdo hi surten altres «cèlebres ciclistes» -molt admirats pel rus-: Eliot, Auden, Spender, «so forth«, que diria ell.
L’un poema i l’altre constitueixen una intel·ligent celebració de la poesia. Margarita Ballester (Barcelona, 1942) no ha tingut mai pressa per publicar ni ha sentit gaire (o gens) la proverbial vanitat del poeta. De moment, la seva obra es redueix a tres títols. Tres títols molt, diguem-ne, essencials: L’infant i la mort era un llibre del 1989; el 1995 va publicar Els ulls. I deu anys després, apareix aquest Entre dues espases, un llibre més críptic que els dos anteriors, més dens, i formalment més escarit.
REFLEXIÓ SOBRE LA MORT
Entre dues espases es divideix en quatre parts i un epíleg. Una vegada més, Ballester arrenca amb una reflexió sobre la mort. Una reflexió que en conté una altra de més transcendència sobre les escasses pertinences i la vana herència de la vida: «Queda la sorra enganxada al mecanisme / que ha elevat l’home que m’enterra». Es tracta d’una imatge colpidora. Ja a la primera pàgina, la poeta segella una tomba. Com si hi deixés a dins el mort de tanta presumpció, de tanta vanitat com hi ha al món dels poetes en general, i al dels catalans en particular.
És, aquesta primera secció, un petit llibre i, alhora, el quadern d’escriptura d’aquest llibre. Hi ha els poemes i tot de marges estretament relacionats amb la redacció dels poemes. Aquests marges es presenten en prosa. Entre dues espases em sembla una obra una mica estranya, dinàmica, que mostra el pols bategant de l’escriptura; allò que, en una referència a Emily Dickinson, la poeta catalana anomena «el comportament poètic»: això és, no pas una positura sinó una actitud. Es nota que aquí hi ha un llibre escrit al llarg d’uns quants anys: resulta una suma d’escoles, gairebé. N’he dit dinamisme, i suma. Un altre potser hi afegiria que és cosa de no cenyir prou el material. No crec sincerament que sigui el cas. Un llibre obert al dolor del món (l’Àfrica, Kosovo): «Temps de fer pujar les síndries / amb l’aigua de les gotes de rosada». La feliç paradoxa. Ballester dedica l’obra al poeta Luis Rosales. Aquell que confessava no haver-se equivocat mai en res, fora d’allò que més estimava. Parlant de passions: segons Ballester, el més propi de la passió és el trànsit. A mi que hi ha tants llibres de poemes que em cauen de les mans ja no per la manera com es diuen les coses, sinó per les coses que s’arriben a dir, agraeixo saviesa impresa. I aquí, n’estic convençut, n’hi ha molta.
CORRESPONDÈNCIES
La poeta assaja correspondències interessants en aquell mapa que deia més amunt de la genealogia dels poetes -el cèlebre continuum de què parlava Eliot-. Puixkin i Leopardi, units per la desesperació de les seves malformacions davant la immensitat del món, enfront l’eternitat del temps i de la (seva) poesia. Llegim, en una pàgina, un bellíssim «sonet literari» que fa servir el recurs ekfràsic (descripció lírica d’una obra plàstica) -una obra de Botticelli sobre un conte de Bocaccio-. En un altre poema traça un itinerari que va de Montaigne a Leopardi.
Entre dues espases obre molts fronts, per fer servir una expressió de geopolítica. La part anomenada Tu utilitza els casos gramaticals per dissertar sobre les relacions fraternals, els subjectes i els agents de l’amor, l’objecte de la passió, els pacients de tant de dolor… De vegades, ens diu Ballester, el dolor es mesura amb el vol dels ocells. Trobo que és una poesia que no es desfà del tot, ni ganes, d’un cert llegat expressionista (oh Celan, oh Trakl, oh Bachmann), però, a diferència d’aquests autors i d’altres poetes de la corda fosca, Ballester creu admiradament en la cultura, en la llum de la poesia. I creu en la capacitat de la passió. I en l’amor silenciós.
La poesia, al cap i l’últim, sempre serà matèria per a ànimes poc sanes. «Hi ha gent que no necessita llegir poesia perquè té l’ànima sana, és a dir, no sensible o no propensa al dolor». Potser resulta una afirmació una mica reduccionària, per massa vaga, maniquea i tot. Sigui com vulgui, aquí hi ha versos per a ànimes que pateixin tota llei de dolor. Per a ànimes malaltes i, fins i tot, insanes.
(Jordi Llavina: «Per a les ànimes malaltes», Avui. Cultura, 20 de gener de 2005)
* * *
Margarita Ballester publica el tercer llibre de poesia, que és alhora reflexió biogràfica, poètica i assagística. Parca a estampar la seva obra, de fet Entre dues espases escenifica una petita mort i, alhora, una maduració en el dubte de la transcendència humana i literària. Dividit en quatre parts i un epíleg, parteix de la mirada de la pròpia mort, del propi cos enterrat, en un ritual que s’ofereix necessari per a l’alliberament dels afers d’una vida agitada «entre combats i mudances», segons la citació de Hölderlin que enceta el llibre.
A partir d’aquesta perspectiva personal anunciada al primer poema, «Què ens queda?», la poeta ordena tres recorreguts o discursos temàtics: la història literària a la primera part, el magma relacional, pronominal -«Tu»-, a la segona, i la història personal, a la titulada «Els mesos de l’any». Aquesta exploració s’executa en diferents terrenys estilístics, en un diàleg constant, de creixent imbricació, entre el vers i la reflexió assagística. Una combinació ben lliure i nova en la lírica catalana actual, que permet llegir els poemes i viure’n el «desencadenament», sigui respecte al decurs històric, fruit de la història personal, biogràfica, o de «l’encontre casual» amb els poetes, la literatura i l’art en general.
A la primera part, «Què ens queda?», Ballester es fa hereva de la història cultural europea de més de dos-cents anys i hi busca la seva inscripció, amb Montaigne, Puixkin i el Zibaldone de Leopardi com a referents que permeten explicar la pròpia experiència, invocació a aquests poemes estimats, poemes com «Puixkin i Leopardi», o poemes-represa, com la «Codetta al quartet final del poema LXXIII d’Ausiàs March», mostren la lògica que va del llegir a l’escriure, la interlocució amb els textos, la interpretació i l’encadenament per mitjà del vers.
A la segona part, l’anàlisi és molt més concreta; anàlisi pronominal, semiòtica i sintàctica, tremendament austera, sense concessions poètiques. La poeta hi analitza el «petit infern» dels fantasmes propis: «Nominatiu», «Acusatiu (complement directe)», «Datiu» o «Vocatiu», aquest darrer, invocació al temps comú d’un ric passat juvenil amb la germana, «Germana / no oblidem declinar la joventut»…
Finalment un nou temps s’imposa a la tercera part; s’imposa la fugacitat d’un nou espai, Menorca, clau en la vida de la poeta els darrers anys, i la seva bellesa, i les temences dels fills que són lluny, i l’amor: «Veritat espirnosa / sense cap més paraula que enlluerni els sentits / matí de juny, només la rosa.» «Els mesos de l’any», nom d’aquesta tercera part, conté alguns dels poemes més lírics del llibre, com «Kundry», «Tardor a Binibordellet» o «Acaballes del mes de març».
La darrera part, la titulada «Últim reducte», s’obre amb l’última reflexió, la número XII, dedicada novament a la literatura, ara sí a la poètica pròpia, feta de vida i despullament, tria i renúncia, que confereixen uns pocs mots «màtria, matriu, lloc, joc, la mar i l’aigua infantil». És la més breu, tancament del llibre, amb represa d’alguns temes de l’anterior, Els ulls, publicat el 1995, i retrobament amb el tema de la mort primera, «em trobo nua de tot allò que he fet / ¿així em vols cruel i esbojarrada mort? […] alguna cosa s’escaparà de tu». L’epíleg, escrit en dos temps, reflexiona sobre el sentit de l’escriptura o el seu abandó, o el sentit de l’edició i els perills del comerç, referits anteriorment sota l’emblemàtica vida-obra d’Emily Dickinson; l’escriptura com a obsessió sense solució possible a què es refereix Entre dues espases, títol extret, a tall d’homenatge, d’un vers del poeta menorquí Gumersind Gomila. Un llibre bell i nou, necessari, poèticament madur.
(Lluïsa Julià: «Tria Personal», Serra d’Or, juny 2005, p. 64)
* * *
…es pot rastrejar la presència de Maria Àngels Anglada a les obres de creació d’autors de primera línia. /…/ L’extraordinari poema de Margarita Ballester A Maria Àngels Anglada, el dia de la seva mort on la poeta arrelada a Menorca veu en la poesia un element que ens protegeix dels rigors de la mort: «Sobre la mort, estesa, tindràs un full en blanc/ i serà tou el llit de les paraules/ t’acollirà la veu i les veus que coneixes..»
(Sam Abrams: «Escolto encara el teu pas», Avui, 23 d’abril de 2004, p. 20)
_0.webp)
