Josep Ballester -que en la introducció a La traïció d’Ariadna ja ens parla del seu convenciment que en literatura qualsevol material s’aprofita- treballa amb els materials que va trobant en el seu itinerari d’observador de la realitat que l’envolta. I té el talent de saber transformar-los en matèria noble. Amb una prosa lleugera, precisa i dotada amb un alt grau de comunicativitat, Ballester reflexiona sobre temes eterns com, per exemple, la funció de la literatura i el paper dels intel·lectuals, o sobre temes més conjunturals, com la necessitat d’evitar qualsevol temptació a favor de la liberalització dels preus dels llibres. […]
Però quan, al meu parer, La traïció d’Ariadna arriba als nivells més elevats és quan l’autor ens parla dels seus escriptors estimats. Prop d’una vintena d’articles -una part, doncs, ben substancial del total del llibre- dedicats a retratar escriptors tan notables i, alhora, tan variats com ara Kafka, Sánchez Ferlosio, Mann, Passolini, Carroll, Casanova, Saint-Exupéry, Pound, Pasternak, Schnitzler i el mateix Joan Fuster. Són aproximacions a autors que Ballester estima, segurament pel que tenen d’anticonvencionals i d’autèntics, de fidels a ells mateixos. Són retrats generalment fets des de dins del personatge retratat, imaginant els seus ambients i reproduint la seva expressió, un recurs que l’autor demostra que domina a la perfecció.
(Joan Josep Isern: «La maduresa de Josep Ballester». Avui. «Cultura», 30 de maig de 2002)
* * *
Ballester ha prescindit, en aquest títol, de ressonàncies i lligams estètics, i ens proposa una mar que simbolitza, ras i curt, tot allò que no acaba, tot allò que és inaprehensible. David Castillo, en el postfaci que tanca el llibre, assenyala el sofriment de l’amor com a nucli temàtic dels versos de Ballester. Certament hi és central, aquest sofriment, i és una d’aquestes coses inacabables i incomprensibles. Però el sofriment de l’amor va més enllà del seu propi nom, i es revela, en el discurs ric i ambiciós de La mar, com una metàfora i una metonímia de la infinitud: temes com la mort, el dolor, la vida i la paraula s’hi lliguen immediatament, conformant un entramat espès però no gens desordenat, que no mostra els seus punts d’unió per a oferir-se en canvi com un tot absolutament homogeni i solidari.
(Sebastià Alzamora: «Tria personal: La mar». Serra d’Or, 1999)
* * *
Ballester ha mostrado una exquisita selección de la por él llamada «literatura instantánea» que se remonta a los clásicos grecolatinos (Hipócrates y Catón) y llega hasta nuestros días y nuestras tierras (Fuster, Rubert de Ventós o Argullol).
Antes de ofrecernos el objeto de su coleccionismo literario, el antólogo firma una aproximación personal al subgénero aforístico. Escribe acerca de sus fuentes históricas, de su estructura y su distinta modalidad expresiva (aseverativa, exclamativa, exhortativa). Relaciona el aforismo con ciertos tipos de ensayo, con los refranes, los eslóganes publicitarios, la poesía, los trabalenguas y algunos juegos infantiles adivinatorios.
(Jordi Llavina: «El mundo en muchas citas», dins «Libros», La Vanguardia, 10 de setembre de 1999, p. 3)
* * *
Josep Ballester té un sentit natural per trobar els temes que han de constituir el centre d’atenció argumental dels seus poemes, té, també, gust per al ritme de la llengua i per al descabdellament de les imatges, i té, sobretot, un sentit àgil per combinar elements diversos de la tradició cultural i del món rabiosament contemporani. /…/
De Tatuatge cal remarcar alguns dels poemes de la primera part (Il sapore del grano, Lletra d’Abelard a Heloïsa, Kubrick), amb un tema atractiu, de vegades tractat des d’una doble perspectiva, o amb versos bells de factura i de sentit com aquests: «Mots sense mots, talment l’esguard / d’una amant abans la carícia». Dels set poemes de la segona part del llibre, «Foc al celler», cal destacar la imatgeria acolorida i aquest món personal on Briseida, Menelau, els graffiti i el Volkswagen aconsegueixen d’integrar-se en un món referencial sense fissures. «Vent de púrpura», sobre el mite de Patrocle, culmina, sota l’advocació d’una citació preciosa d’Auden, amb força èxit aquesta mateixa recerca.
(Francesc Parcerisas: «Carrers de foc».El País, 6 de juny de 1989)
* * *
Quan la literatura no ha de pagar segons quin drets de peatge apareixen obres com La mar, que mereixen elogis com el que li va fer Sebastià Alzamora quan afirmà que el seu estil estava meravellosament podrit de modernitat. Meravellosament podrits de modernitat o meravellosament podrits d’intel·ligència, llibres així ens justifiquen a tots. Els hem d’agrair privilegis com el de permetre’ns repetir amb Josep Ballester: «Bella com la nit també és la tristesa». O de permetre’ns dir: «Sempre he pensat que la flaire del record / era de vainilla i d’almesc com el perfum de la mare». Dir, finalment, amb la dignitat dels vençuts: «L’òbol a Caront / és ben pagat»
(Antoni Vidal Ferrando: «Un incendi immens: La mar, de Josep Ballester». Lluc, núm. 805, 1998)
* * *
La traïció d’Ariadna es llegeix com un llibre de contes, i el lector agraeix la profusió de dades, el treball de documentació que hi ha al darrere. Tot plegat converteix el llibre en un excel·lent debut narratiu de Josep Ballester que hauria d’aprofundir en aquest camí sense traves, posant sobre la taula amb decisió la innegable perícia que demostra a l’hora de manejar materials tan delicats. No oblidem, però, que La traïció d’Ariadna necessita un lector atent, curiós, aventurer.
(X. R. Trigo: «Un dietari del nostre temps». El Temps, 4 de febrer de 2002)
_0.webp)
