Novel·la Poesia Teatre Altres Estudis sobre l'autor/autora

Alexandre Ballester

1933-2011

Alexandre Ballester (Gavà, 1933 – Sa Pobla, 2011). Dramaturg. L’any 1965 guanya el Premi Ciutat de Palma de novel·la amb Les nostres amagades servituds. També és autor de la novel·la A l’ombra del fil. Com a poeta escriu les obres Brot de murta, Rèquiem per a nou pams de terra i Taula per a tots. L’activitat literària de més rellevància que l’autor desenvolupa, però, és el teatre. L’any 1967 guanya el premi Carlos Lemos amb l’obra Foc colgat, que és la primera peça teatral que escriu. S’estrena al teatre de l’Aliança del Poble Nou de Barcelona el dia 27 d’abril de 1968. Amb la seva segona obra dramàtica, Jo i l’absent, guanya el premi Bartomeu Ferrà dels Premis Ciutat de Palma del 1964. Siau benvingut, escrita el 1966 i finalista del premi Josep Maria de Sagarra del mateix any, és la primera obra d’Alexandre Ballester que es va poder veure als escenaris. Aquest mateix any escriu Un baül groc per a Nofre Taylor i, el 1967, Massa temps sense piano.

També l’any 1967 escriu La tragèdia del tres i no res, menció especial al concurs de teatre per a cabaret convocat per la Cova del Drac de Barcelona del mateix any. El 1970 guanya el premi Ignasi Iglésias amb Començament a punt de pesta i el 1973 publica Dins un gruix de vellut. El 1983 Alexandre Ballester guanya el premi Born amb L’única mort de Marta Cincinnati i l’any 1985 escriu Al caire de les campanes, guanyadora del Premi Teatre Principal de Palma de textos escènics del 1987. Aquesta obra no serà publicada fins l’any 2000 a El Gall Editor. L’any 1995 apareix Les llàgrimes del vienès, obra amb la qual guanya el premi de la crítica Serra d’Or del mateix any.

Alexandre Ballester és una de les veus més representatives del teatre mallorquí de l’època, sempre amb un rerefons de crítica a l’opressió del poder i amb una clara vocació popular. A l’any 2005 li és atorgat el Premi Ramon Llull del Govern Balear i l’any 2011 guanya, encara, el premi Recull de Teatre Josep Ametller amb I passen les tempestes, que és la seva darrera obra publicada.

Pàgina elaborada per Toni Terrades per a l’AELC.
Documentació: Joan Arrom i Carles Cabrera.
Fotografies: Rafel Ballester.

Castellano

Castellano

Alexandre Ballester (Gavà, 1933 – Sa Pobla, 2011). Dramaturgo. En 1965 gana el Premio Ciudad de Palma de novela con Les nostres amagades servituds. También es autor de la novela A l’ombra del fil. Como poeta escribe las obras Brot de murta, Rèquiem per a nou pams de terra y Taula per a tots. Pero la actividad literaria de más relevancia que el autor desarrolla es el teatro. En 1967 gana el premio Carlos Lemos con la obra Foc colgat, que es la primera pieza teatral que escribe. Se estrena en el teatro de la «Aliança del Poble Nou» de Barcelona el día 27 de abril de 1968. Con su segunda obra dramática, Jo i l’absent, gana el premio Bartomeu Ferrà de los Premios Ciudad de Palma de 1964. Siau benvingut, escrita en 1966 y finalista del premio Josep Maria de Sagarra del mismo año, es la primera obra de Alexandre Ballester que se pudo ver en los escenarios. Durante el mismo año escribe Un baül groc per a Nofre Taylor y, en 1967, Massa temps sense piano.

En 1967 también escribe La tragèdia del tres i no res, mención especial en el concurso de teatro para cabaret convocado por la «Cova del Drac» de Barcelona del mismo año. En 1970 gana el premio Ignasi Iglésias con la obra Començament a punt de pesta y, en 1973, publica Dins un gruix de vellut. En 1983 Alexandre Ballester gana el premio Born con L’única mort de Marta Cincinnati y, en 1985, escribe Al caire de les campanes, ganadora del Premio Teatro Principal de Palma de textos escénicos de 1987. Esta obra no se publicará hasta el año 2000 en la editorial «El Gall Editor». En 1995 aparece Les llàgrimes del vienès, obra con la que gana el premio de la crítica «Serra d’Or» del mismo año.

Alexandre Ballester es una de las voces más representativas del teatro mallorquín de la época, siempre con un trasfondo de crítica a la opresión del poder y con una clara vocación popular. En el año 2005 se le otorga el Premio Ramon Llull del Gobierno Balear y en el año 2011 gana el premio «Recull» de Teatro Josep Ametller con I passen les tempestes, que es su última obra publicada.

Página elaborada por Toni Terrades para la AELC.
Documentación: Joan Arrom y Carles Cabrera.
Fotografías: Rafel Ballester.

English

Alexandre Ballester English

Alexandre Ballester (Gavà, Baix Llobregat, 1933 – Sa Pobla, Mallorca, 2011) was a playwright.

In 1965 he won the City of Palma Prize for the Novel with Les nostres amagades servituds (Our Hidden Servitude) and he also wrote another novel, A l’ombra del fil (In the Shadow of the Thread). As a poet, he published Brot de murta (Myrtle Shoot), Rèquiem per a nou pams de terra (Requiem for Nine Plots of Ground) and Taula per a tots (Table for All). However, his main literary production was for the stage. In 1967 he was awarded the Carlos Lemos Prize for his first play, Foc colgat (Burnt Out Fire), which was premiered in the Aliança del Poble Nou, Barcelona, on 27 April 1968. His second play, titled Jo i l’absent (I and the Absent), won the 1964 Bartomeu Ferrà Prize in the City of Palma Prizes. Siau benvingut (May You Be Welcome), written in 1966 and finalist for the Josep Maria de Sagarra Prize that year, was the first of his plays to be staged. In 1966 he wrote Un baül groc per a Nofre Taylor (A Yellow Trunk for Nofre Taylor) and, in 1967, Massa temps sense piano (Too Long without a Piano).

Another work written in 1967, La tragèdia del tres i no res (Tragedy in the Blink of an Eye) received a Special Mention in the Cabaret Theatre competition organised by the Barcelona venue Cova del Drac that year. In 1970 he received the Ignasi Iglésias Prize for Començament a punt de pesta (Point of Plague Beginning) and, in 1973, he published Dins un gruix de vellut (In a Velvet Thickness). In 1983 Alexandre Ballester received the Born Prize for his L’única mort de Marta Cincinnati (The Only Death of Marta Cincinnati), while in 1985 he wrote Al caire de les campanes (At the Edge of the Bells), winner of the 1987 Teatre Principal de Palma Prize. This work was eventually published in 2000 by El Gall Editor. His work Les llàgrimes del vienès (The Tears of the Man from Vienna) was published in 1995 and awarded the «Serra d’Or» Critics’ Prize that year.

The work of Alexandre Ballester, one of the most representative voices in Mallorcan theatre of his day, is always set against a background of criticism of oppression by the powerful and is clearly anti-elitist. In 2005 he received the Balearic Islands Government Ramon Llull Prize and, in 2011, the Josep Ametller Theatre Collection Prize. His last published work was I passen les tempestes (And the Storms Pass).

Web page: Toni Terrades for AELC.
Documentation: Joan Arrom and Carles Cabrera.
Photographs: Rafel Ballester.
Translation by Julie Wark.

Biografia

Alexandre Ballester neix a Gavà l’any 1933 per bé que viu a Sa Pobla, a Mallorca, des del 1934. En aquesta localitat duu a terme una important tasca com a activista sociocultural i com a cronista oficial de l’Ajuntament. També col·labora amb freqüència en la premsa de les illes com a cronista esportiu o com a articulista. En el terreny literari es dóna a conèixer l’any 1965 amb la novel·la Les nostres amagades servituds, guanyadora del Premi Ciutat de Palma de novel·la d’aquell any. Com a novel·lista també és autor de l’obra A l’ombra del fil, que encara no s’ha publicat. Com a poeta, és autor de tres llibres de poemes: Brot de murta, Rèquiem per a nou pams de terra i Taula per a tots. El nom d’Alexandre Ballester, però, sempre estarà especialment lligat al teatre. És autor d’una vintena de peces teatrals escrites, amb moltes de les quals ha guanyat els premis de teatre en llengua catalana més importants, publicades i estrenades, sobretot per grups de teatre universitari, al llarg de les quatre darreres dècades del segle passat. La seva tasca com a dramaturg comença l’any 1963 amb El tramvia del pobre Joan, la seva primera obra, presentada al premi Bartomeu Ferrà d’aquell any i, també, al mateix premi de l’any 1965 però amb el títol Un hivern al mig de tots. L’obra, finalment, va ser guanyadora del premi Carlos Lemos de l’any 1967 amb el títol definitiu de Foc colgat. La va estrenar el grup Bambalinas al teatre de l’Aliança del Poble Nou el 27 d’abril de 1968. Amb la seva segona obra dramàtica, Jo i l’absent, guanya el premi Bartomeu Ferrà dels Ciutat de Palma del 1964.

Siau benvingut, escrita el 1966 i finalista del premi Josep Maria de Sagarra del mateix any, és la primera obra d’Alexandre Ballester que es va poder veure als escenaris. S’estrena el 4 de gener de l’any 1968 al Teatre Principal de Palma per la Companyia Artis i sota la direcció d’Antoni Mus. L’any 1966 també escriu l’obra Un baül groc per a Nofre Taylor i, el 1967, Massa temps sense piano, títols amb els quals enceta el que s’anomena, sota la influència de Bertolt Brecht, teatre èpic. L’autor completa aquest gènere amb les obres Dins un gruix de vellut, guanyadora del premi Josep Maria de Sagarra de l’any 1967 i Fins al darrer mot, amb la qual obté el premi Joan Santamaria del 1968. Aquesta obra es representa al Principat, en diverses ocasions amb el títol de La rosa dels vents. Al volum Joc de tres, aparegut l’any 1969, s’hi apleguen les obres Fins al darrer mot, Massa temps sense piano i Un baül groc per a Nofre Taylor.

L’any 1967 escriu La tragèdia del tres i no res. Amb aquesta obra obté una menció especial en el concurs de teatre per a cabaret convocat per la Cova del Drac de Barcelona d’aquell mateix any. Al juliol del 1968 estrena, a l’Escola Graduada de sa Pobla, l’Assaig d’espectacle per a una nit d’estiu, obra que també es coneix amb el nom de Show pobler i que esdevé un manifest de teatre en viu o teatre d’immersió en què hi participen una seixantena d’actors i actrius del poble de totes les edats. Es tracta d’un espectacle que barreja anècdotes i fets històrics relacionats amb Sa Pobla amb projeccions de diapositives i números musicals. L’experiència es repeteix l’any següent, al Cine Montecarlo, amb l’obra Reis i no reis, una versió crítica de l’Adoració dels Reis Mags amb referències a personatges històrics, contemporanis i a la situació política de l’època. El 22 de maig de 1971 s’estrena Maria Magdalena o La penedida gramatical al Palau de Congressos de Montjuïc en el marc de la Festa de les Lletres Catalanes i el 12 de març de 1972 Cap cap pla cap al cap del replà, al camp de bàsquet de Sant Josep de Badalona. El 1970 guanya el premi Ignasi Iglésias, atorgat a la ciutat alemanya de Tübingen, amb el títol Començament a punt de pesta, i queda finalista al premi Josep Aladern de Reus. La primera etapa de la producció de l’autor es tanca amb l’obra Dins un gruix de vellut, publicada l’any 1973 dins la col·lecció Les Illes d’Or, de l’Editorial Moll. D’aquesta manera, en deu anys Alexandre Ballester escriu tretze obres de teatre, n’estrena una desena i guanya set dels premis de teatre més importants.

Després d’una dècada de silenci, l’any 1983 Ballester guanya el premi Born amb L’única mort de Marta Cincinnati obra que, amb tot, no s’arriba a estrenar. L’any 1985 escriu Al caire de les campanes, finalista del premi Salvador Espriu de Santa Coloma de Farners del 1986 i guanyadora del Premi Teatre Principal de Palma de textos escènics del 1987 amb el títol Al redol d’una intenció. Aquesta obra no serà publicada fins l’any 2000 a El Gall Editor. L’any 1995 apareix Les llàgrimes del vienès, publicada a la col·lecció El Galliner d’Edicions 62. Amb aquesta obra guanya el premi de la crítica Serra d’Or del mateix any. Les llàgrimes del vienès s’estrena el 16 de maig de 1995 a la Sala Magna de l’Auditòrium de Palma per la Companyia Teatral Miramar. A l’any 2005 li és atorgat el Premi Ramon Llull del Govern Balear i l’any 2011 guanya, encara, el premi Recull de Teatre Josep Ametller amb I passen les tempestes, que és la seva darrera obra publicada.

Alexandre Ballester mor a Sa Pobla el dia 30 de juny del 2011.

Premis

  • Premi Ciutat de Palma «Bartomeu Ferrà» (1964): Jo i l’absent.
  • Premi Ciutat de Palma de novel·la (1965): Les nostres amagades servituds.
  • Premi Carlos Lemos (1967): Foc colgat.
  • Premi Mallorca Última Hora (1967): Massa temps sense piano.
  • Premi Joan Santamaria (1968): Fins al darrer mot.
  • Premi Ignasi Iglésias (1972): Començament a punt de pesta.
  • Premi Born de teatre de Ciutadella (1983): L’única mort de Marta Cincinnati.
  • Premi de la Crítica Serra d’Or (1995): Les llàgrimes del vienès.
  • Premi Ramon Llull del Govern Balear (2005).
  • Premi Recull de Teatre Josep Ametller (2011): I passen les tempestes.

    • L’única mort de Marta Cincinnati.

    Vincles

    Comentaris d'obra

    Alexandre Ballester comença per veure el món que l’envolta amb una òptica teatral; té l’optimisme i la força necessaris per a assolir una cosa que no és tan fàcil com sembla: la comunicació amb els seus semblants, la comunicació amb la gent del seu poble. No hi ha dubte que Alexandre Ballester és un home de teatre nat. Si la nostra vida escènica no fos tan precària, ens guardaríem prou de definir un dramaturg com a home de teatre nat. El mot comporta una fe en l’espontaneïtat que no resulta gens «científica». Però nosaltres necessitem aquesta fe, i afirmem que Ballester és un home de teatre nat. Ballester, a més, ha tingut l’energia d’anar assimilant a través de la lectura tot allò que de més important ha produït el teatre contemporani. Aquesta cultura teatral, però, no li hauria servit de res si no hagués estat —repetim-ho— un home de teatre nat. Perquè, com a tal, Ballester ha fet experiències que no podem deixar d’esmentar; per exemple, durant l’estiu de 1968 mobilitzà els sectors més actius del seu poble i els reuní al servei d’un espectacle que ell mateix dirigí i en el qual era estudiada i comentada escènicament la història de Sa Pobla. La complexitat d’aquell espectacle i la manera com Ballester utilitzà el material humà de què disposava revelen l’home de teatre. Després d’aquest primer gran èxit en el camp escènic, Ballester es va sentir responsable que la gent del seu poble tingués accés al teatre, a l’espectacle teatral, tot reconeixent-hi una de les armes més eficaces per a estimular la vida d’una comunitat com a tal comunitat. No es limità, doncs, a escriure teatre, perquè per a ell el teatre era alguna cosa més, era la necessitat de fomentar per tots els mitjans l’existència d’un nou destinatari, que se servís del teatre com a instrument cultural de primer ordre.

    (Feliu Formosa: «Alexandre Ballester i el teatre català actual», pròleg a Joc de tres. Palma: Moll, 1969, p. 15-16) 
     

    * * *
     

    És interessant d’observar que, tanmateix, el temps torna a conduir les aigües cap al llit del torrent que la pluja abundosa de molts de segles havia traçat. Dic això perquè, a vegades, ens és més valuós confiar en les inesperades argúcies de l’atzar que no en les respostes, sovint inconsistents, dels que fan i desfan el cabdell de la petita història. Si escric que les millors coses que m’han passat en la vida han estat una incongruència, no us pot estranyar. Els que programen els estats de benestar no pensen en mi, ni pensen en n’Alexandre Ballester, l’entranyable amic de Sa Pobla, l’autor dramàtic més important i innovador que ha generat Mallorca, i un dels suports més ferms del teatre català de la segona meitat del segle XX. L’atzar ha fet que, un any després de les celebracions del centenari de Francesc de B. Moll, i trenta-tres anys després de la seva estrena al Palau de les Nacions de Barcelona, es publiqui en forma de llibre un text que serví per homenatjar el mestre —l’home de les paraules— en ocasió d’esser-li atorgat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Llavors era l’any 1971 i encara ens en quedaven quatre de dictadura; però això ningú no ho sabia.

    La publicació a mans de l’editorial El Gall de Pollença de Maria Magdalena o la penedida gramatical alhora que retorna les aigües al jaç legítim ens permet la recuperació d’un text inèdit que, passat el temps, conté les mateixes qualitats —la frescor amb què està escrit, la defensa rotunda dels mots, el joc de la representació que n’Alexandre construeix amb mà de mestre i que, alhora, conté un doll d’experiència escènica adquirit, o après, o inventat a partir dels grans corrents teatrals del nostre temps— que tenia en el moment de la seva escriptura, construïda quasi a vola mà, segons m’explica el mateix autor, que l’acabà a l’aeroport mentre es disposava a viatjar a Barcelona.

    (Gabriel Janer Manila: «El penediment com a repressió», Avui , 29 de desembre del 2004, p. 17)

    * * *
     

    De fet, tot és «força nou» aquí respecte al que coneixíem d’Alexandre Ballester, l’heterodox i hàbil combatent de Sa Pobla. Tanmateix, però, en les frontisses dels diàlegs i situacions d’aquesta peça ambiciosa, hi ha el grinyol harmònic d’una veu teatral, d’un «estil» de veu teatral que enyoràvem i que retorna, probablement més tendra, més sàvia que abans. Abans, quan tot eren urgències i l’autor havia de desmbeinar l’espasa fent veure que era de cartró, tot amagant l’acer per tal que l’enemic no li confisqués l’arma, Alexandre Ballester era un dels amos més poderosos que hi havia en els dominis de la farsa. Autor destacat de la que se’n digué «la generació dels premis Sagarra» —premi que ell va guanyar el 1967 amb Dins un gruix de vellut—, Ballester proposava un tipus de llenguatge que enregistrava la murrieria, la causticitat i la franquesa de l’home de poble. Partícip dels enderiaments polítics comuns a la jove dramatúrgia catalana dels anys seixanta, tan decisiva, es notava en el teatre d’Alexandre Ballester un dring personal, peculiar, distint del to urbà (?), del to conspiratiu urbà, que predominava en l’escriptura teatral que nodria les trinxeres dels «independents».

    (Joan-Anton Benach: «L’ofici i la imaginació», pròleg a l’obra Les llàgrimes del vienès. Barcelona: Edicions 62, p. 5-8)
     

    * * *
     

    Alexandre Ballester és un cas insòlit com a autor teatral, precisament pel moment en què es va donar a conèixer. Si tenim present la realitat social de la Mallorca de fa uns trenta anys, immersa en el franquisme militant i dedicada de ple al monoconreu turístic, se’ns fa difícil d’entendre com Ballester —solitari, autodidacte en una terra calcinada culturalment— va ser capaç de concebre obres com Un baül groc per a Nofre Taylor, Dins un gruix de vellut, o Massa temps sense piano, només per citar-ne uns exemples. Res no li era propici. Tots els camins eren fressats i el conduïen cap a l’oficialesca intel·lectual. Però no, Ballester no hi volia passar. I mirau per on, sense ser cap revolucionari instruït en les pràctiques marxistes dels seixanta, incorpora a les seves obres —amb una habilitat inqüestionable— la ironia subtil, la mordacitat intel·ligent i, fins i tot, el sarcasme, com a armes teatrals legítimes, en les quals fonamenta la seva visió i la seva crítica (personal, intransferible, espontània) del món que l’envolta.

    Es podria dir molt bé que Ballester és un acte irrefrenable de voluntat teatral, una vocació missionera en terra de ningú.

    (Antoni Serra: «L’autor impertinent», pròleg a l’obra Siau benvinguts. Palma: Moll, 1990, p. 8)

    Antologia

    LAURA MONTIS: És actriu de teatre, l’any passat va complir els trenta anys, malgrat ella digui que en va fer vint-i-set. És casada amb el Cosme, ja fa anys.
    COSME FERRER: Dins un mes complirà els trenta-nou anys i, encara que ell mateix no s’ho confessi, el preocupa el fet d’apropar-se a la quarantena. És professor de la Universitat. Tot i ésser un intel·lectual té una destacada habilitat pels treballs manuals.
    ÒSCAR DAVINS: La jovenívola energia dels seus vint-i-cinc anys li esclata per tots els porus. Sense que s’escarrassi a aconseguir-ho és un perfecte seductor.
    GEMMA MASRIERA: D’uns vint-i-sis anys. Soltera i és llicenciada en història contemporània.
    ADRIÀ: D’uns quaranta anys. Director de teatre que ha assolit grans èxits.
    LAIA CARDONA: Té divuit anys, l’edat que tenia quan va morir. És un personatge irreal. Porta l’uniforme de col·legiala. No parla. només escolta la Laura. Laia, en cada aparició, no és més que el record materialitzat que ella, la Laura, té de la seva amiga Laia. És maca, la Laia, com tota joveneta. I els seus moviments exhalen una lentitud senyorívola.

    (I passen les tempestes. Barcelona: Pagès Editor, 2012, p. 9-13)

    * * *

    VEU DE SAM (d’home, clara i concisa, sols amb un lleuger to d’emoció): Plovia des del migdia i, cada vegada, tronava més fort, com si es preparés una gran tempesta… No hi havia ni una dotzena de persones… Tots creiem que tenim amics i amics i, a l’hora de la veritat, ens sobren els dits de les mans per comptar els amics… No hi havia ni una dotzena de persones, al cementiri d’Albopàs, aquella tarda del mes de febrer… Tanta fama, tant de renom i sols hi havia un ram de gardènies damunt del taüt. Il·lusions, esperances, desitjos… res. Res. Ni els somnis de la mateixa vida li serviren de res a l’hora d’entrar en el gran somni… …La pluja que queia deixava reflexos de mirall damunt els marbres de les tombes… Miralls d’aigua. Miralls… Més que una persona, enterraven tota una època, un estil de viure i conviure. Una història, o la part d’una història… No se sentien plors, ni gemecs, però una emoció continguda, feta de records personals i de vivències compartides, abassegava tots els presents… El moment era solemne i, de sobte, i sense haver-ho pensat, com si tots obeïssin el mateix impuls, va esclatar un cant heroic… un cant d’homenatge… un himne encoratjador, de llibertat i d’afirmació política… de solidaritat humana…
    TOTS ELS PRESENTS (a cor):

    Volem pa amb oli,
    pa amb oli volem.
    Volem pa amb oli,
    si no ens morirem.
    (puja el to i l’emoció)
    Volem pa amb oli,
    pa amb oli volem.
    Volem pa amb oli!
    Volem pa amb oli!
    Pa amb oli volem!

     

    (Trona fort… molt fort.
    Renou de pluja.
    Fosc complet breu. Enllaça amb:
    Música de fons: Llegenda dels boscs de Viena de Strauss.)

    (Les llàgrimes del vienès. Barcelona: Edicions 62, 1995, p. 15-16)

    * * *

    Acaba la tarda d’un dia de finals d’estiu. A la sala està tot desbaratat: és que la família està a punt de partir. Paquets, maletes, tot mig preparat. Tot el temps que dura l’acció, els personatges acaben de tancar les maletes, caixes i paquets.
    En escena: la senyora, donya Francisca, d’uns cinquanta i tants d’anys, ben arreglada; li agrada que la mirin; és una senyora molt tocada i posada, enfitosa, de les que el món gira —rar fenomen interplanetari— a l’entorn d’elles. El senyor, don Rafel, uns seixanta-cinc anys, home que de jove devia prometre molt, però a qui el temps ha anat menjant-li les ambicions. Tranquil, posat, les coses d’aquest món i de l’altre li passen relliscant per davant. Madò Maria, d’uns quaranta anys, madona de ca seva, amb aquesta vivor mediterrània que envegen els del nord. És la dona de confiança de la casa. Els personatges tanquen maletes i entren i surten, el temps els és curt i van de pressa.
    En acció, senyor, senyora i madò Maria.

    SENYORA. —¿I quina hora dius que és, Rafel?
    SENYOR. —Jo no he dit res. Però (Mira el rellotge de butxaca) són les set manco un quart (Se’n va cap al bar i s’aboca una generosa copa de conyac).
    SENYORA (Acaba d’omplir una maleta que tanca i obre un parell de vegades; es dirigeix a madò Maria, que fa, més o menys, el mateix). —Madò Maria, ¿que hem posat els coberts de plata dins la maleta?
    MADONA. —No senyora. (Surt per la cuina).
    SENYORA (Es mira el retrat del general, que presideix la sala). —Llàstima que no ens puguem endur el retrat de mon pare…
    Quedaria bé, allà. Fa bo. Dóna llustre…
    SENYOR. —El retrat de ton pare…
    SENYORA. —¿Que tens res a dir? Va esser mon pare. Va esser general. Va esser amic d’en Weyler. Cosa que tu no ets.
    SENYOR. —No. No som ni general, ni amic d’en Weyler, ni som ton pare…

    (Siau benvingut. Palma: Moll, 1967, p. 15-16)