Novel·la Crítica literària o assaig Altres Narrativa Estudis sobre l'autor/autora Teatre infantil i juvenil Infantil i juvenil

Josep Maria Ballarín

1920-2016

Josep Maria Ballarín (Barcelona, 1920 – Berga, 2016). Capellà i escriptor.

Just en acabar el batxillerat esclata la guerra civil i l’envien a l’Ebre. Forma part de l’anomenada lleva del biberó i, quan finalitza la guerra, és internat en un camp de concentració a Zamora, on cau malalt de tuberculosi. A partir de 1940, passa sis anys guarint-se a Matadepera. L’any 1946 entra a l’Oratori de Sant Felip Neri de Gràcia, recau de la malaltia i l’envien a l’Hospital de Solsona. Estudia Teologia al Seminari de Solsona, d’on n’és nomenat prefecte. A partir del 1958 és capellà de Santa Maria de Queralt, on comença la seva extensa tasca com a escriptor. Publica una quarantena de títols entre els quals destaquen novel·les com Francesco (1967) i, de manera molt especial, Mossèn Tronxo (1989), títol que retrata les peripècies d’un capellà de pagès i que es converteix en un enorme èxit editorial. Amb Santa Maria, pa cada dia (1996) guanya el premi Ramon Llull del 1996. És autor d’una nombrosa obra narrativa i assagística, amb títols com Pregària al vent (1978), Paràbola dels retorns (1980), Sant Benet, mil cinc-cents anys (1980), Vent sense paraules (1982), Més d’un dia de mil anys (1989), Logos, teologia i teòlegs (1989), Camins i silencis (1995), L’Església amb cabres i tot (2004) o Pluja neta, bassals bruts (2013), entre d’altres. També és autor del recull de relats El bon déu dels bolets (1999) i del llibre de memòries El sac dels records (2015).

Col·laborador habitual de mitjans com l’Avui, Serra d’Or o Saó, l’any 1995 se li concedeix la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i, el 2004, la Medalla d’Or de la ciutat de Berga.

Pàgina elaborada per Toni Terrades per a l’AELC.
Fotografia: © Eloi Bonjoch. De la coberta del llibre Homenatge a Queralt. Berga: L’Albí – Columna, 1994.

Castellano

Castellano

Josep Maria Ballarín (Barcelona, 1920 – Berga, 2016). Capellán y escritor.

Justo al terminar el bachillerato estalla la guerra civil y le envían al Ebro. Forma parte de la denominada quinta del biberón y, cuando finaliza la guerra, es internado en un campo de concentración en Zamora, en donde enferma de tuberculosis. A partir de 1940, pasa seis años curándose en Matadepera. En 1946 entra en el Oratorio de Sant Felip Neri de Gracia, recae de la enfermedad y le envían al Hospital de Solsona. Estudia Teología en el Seminario de Solsona, del cual es nombrado prefecto. A partir de 1958 es capellán de Santa Maria de Queralt, en donde empieza su extensa labor como escritor. Publica una cuarentena de títulos entre los que destacan novelas como Francesco (1967) y, de manera muy especial, Mossèn Tronxo (1989), título que retrata las vivencias de un capellán rural y que se convierte en un enorme éxito editorial. Con Santa Maria, pa cada dia (1996) gana el premio Ramon Llull del 1996. Es autor de una numerosa obra narrativa, con títulos como Pregària al vent (1978), Paràbola dels retorns (1980), Sant Benet, mil cinc-cents anys (1980), Vent sense paraules (1982), Més d’un dia de mil anys (1989), Logos, teologia i teòlegs (1989), Camins i silencis (1995), L’Església amb cabres i tot (2004) o Pluja neta, bassals bruts (2013), entre otros. También es autor del libro de relatos El bon déu dels bolets (1999) y del libro de memorias El sac dels records (2015).

Colaborador habitual de medios como el Avui, Serra d’Or o Saó, en 1995 se le concede la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya y, en 2004, la Medalla d’Or de la ciudad de Berga.

Página elaborada por Toni Terrades para la AELC.
Fotografía: © Eloi Bonjoch. De la cubierta del libro Homenatge a Queralt. Berga: L’Albí – Columna, 1994.

English

Josep Maria Ballarin English

Josep Maria Ballarín (Barcelona, 1920 – Berga, 2016) was a priest and writer.

He had only just finished the baccalaureate when the Spanish Civil War broke out and he was sent to fight on the Ebro front as a member of the so-called «Baby Bottle Brigade». At the end of the war he was interned in a concentration camp in Zamora where he fell ill with tuberculosis. Accordingly, after 1940, he spent six years convalescing in Matadepera. In 1946 he joined the Sant Felip Neri parish in the Gràcia neighbourhood (Barcelona) but, after suffering a relapse, was sent to the Solsona Hospital. He then studied Theology at the Solsona Seminary where he was named Prefect. After 1958 he was a priest in the parish of Santa Maria de Queralt, where he began his extensive oeuvre as a writer. He published some forty books, notable amongst which are Francesco (1967) and, most outstandingly, Mossèn Tronxo (1989), a much acclaimed work describing the joys and vicissitudes of a rural priest. He received the 1996 Ramon Llull Prize for Santa Maria, pa cada dia (1996). He published many fictional works and essays including the titles Pregària al vent (1978), Paràbola dels retorns (1980), Sant Benet, mil cinc-cents anys (1980), Vent sense paraules (1982), Més d’un dia de mil anys (1989), Logos, teologia i teòlegs (1989), Camins i silencis (1995), L’Església amb cabres i tot (2004) and Pluja neta, bassals bruts (2013). He also published the short story collection El bon déu dels bolets (1999) and his memoirs El sac dels records (2015).

He wrote regularly for publications like Avui, Serra d’Or and Saó, and in 1995 he was awarded the prestigious Creu de Sant Jordi (St. George Cross) of the Generalitat (Government) of Catalonia and, in 2014, the Gold Medal of the Town of Berga.

Web page: Toni Terrades for AELC.
Photograph: © Eloi Bonjoch. From the cover of the book Homenatge a Queralt. Berga: L’Albí – Columna, 1994.
Translated by Julie Wark.

Biografia

Josep Maria Ballarín neix a la dreta de l’Eixample de Barcelona el 8 de febrer de 1920.

Amb només dos mesos passa a viure a Terrassa, a casa de l’avi matern, on viurà fins l’any 1927. Estudia als Escolapis i, just quan acaba el batxillerat, esclata la guerra civil. Forma part de l’anomenada lleva del biberó, lluitant en el bàndol republicà. En finalitzar el conflicte és internat en un camp de concentració a Zamora. L’agost del 1939 moren el pare i la germana a causa de la gana i de les dures condicions ocasionades per la guerra. A Zamora emmalalteix de tuberculosi i, a finals del mateix any 1939, torna a Barcelona. L’any 1940 s’instal·la amb la seva mare a Matadepera, on passa sis anys de malaltia, solitud i, amb tot, calma i tranquil·litat.

L’any 1946 entra a l’Oratori de Sant Felip Neri de Gràcia. Recau de la malaltia i l’envien a l’Hospital de Solsona per guarir-se durant els mesos d’estiu. Entre el 1947 i el 1950 estudia Teologia al Seminari de Solsona i, el 4 de març del 1951, és ordenat capellà. Entre el 1952 i el 1958 s’està al Seminari, d’on és prefecte. L’any 1958 és nomenat capellà de Santa Maria de Queralt. S’hi trasllada amb la seva mare, que mor l’any 1969. A partir del 1963 dirigeix la col·lecció de llibres d’espiritualitat i literatura religiosa «Blanquerna», dins d’Edicions 62. Josep Maria Ballarin passa trenta-cinc anys de la seva vida al santuari de Queralt, fins al 1993. Des d’aleshores viu a Gósol. Col·labora de manera habitual en diversos mitjans com el diari Avui, especialment, i a les publicacions periòdiques Serra d’Or, Qüestions de Vida Cristiana, Saó, Xarxa, Cop d’Ull o L’Erol. De la mateixa manera, apareix sovint a la ràdio i la televisió.

A Queralt, Josep Maria Ballarín comença una ingent tasca com a escriptor que ja no abandonarà. Amb una quarantena de títols publicats, cultiva especialment la novel·la, l’assaig i els llibres de narrativa. Després de la publicació, el 1964, de l’assaig biogràfic Santa Teresa de Lisieux, l’any 1967 publica Francesco, la seva primera novel·la. L’any 1989 publica Mossèn Tronxo, títol que es converteix en tot un èxit editorial i que proporciona una gran popularitat a l’autor. A l’obra es descriu, amb humor i un estil directe i proper, la vida del capellà de pagès. Amb Santa Maria, pa cada dia, publicada el 1996, guanya el premi Ramon Llull del 1996. Com a novel·lista també publica els títols Tronxo, m’hi torno, del 1994, i L’illa del Guacamai, aparegut l’any 2006.

És autor d’una nombrosa obra narrativa i assagística, farcida d’elements autobiogràfics, d’actualitat i de caràcter religiós, que comprèn títols com Pregària al vent (1978), Paràbola dels retorns (1980), Sant Benet, mil cinc-cents anys (1980), Torrent avall (1982), Ai Francesc, si aneu a les valls d’Andorra (1982), Vent sense paraules (1982), Més d’un dia de mil anys (1989), Mil anys i més d’un dia (1989), Logos, teologia i teòlegs (1989), Camins i silencis (1995), L’Església amb cabres i tot (2004) o Pluja neta, bassals bruts (2013), entre d’altres. És autor del recull de relats El bon déu dels bolets (1999), així com del llibre de memòries El sac dels records, de l’any 2015.

L’any 1995 se li concedeix la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i, el 2004, la Medalla d’Or de la ciutat de Berga.

Josep Maria Ballarín mor a Berga el 18 de març de 2016.

Premis

  • Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1995).
  • Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull (1996): Santa Maria, pa cada dia.
  • Medalla d’Or de la ciutat de Berga (2004).

    • Poblet, monjos.

    Vincles

    Comentaris d'obra

    Durant aquests darrers mesos hem pogut assistir a un «fenomen» de consum cultural, si no inèdit, sí força significatiu: la creació i consolidació, juntament amb la seva potenciació i imposició, d’un ambivalent best-seller català: mossèn Ballarín, el qual, en una trajectòria meteòrica, s’ha integrat, com una altra star més, en el sempre difícil i voluble mercat del lleure tot engruixint l’oferta de béns de consum.

    Dit amb altres paraules, amb mossèn Ballarín es consuma un fet que, com a membre integrant del grup dels néts dels menjacapellans d’altres temps, em fa força feliç: l’Església va al mercat i, tot s’ha de dir, amb un producte efectiu en la seva mateixa simplicitat: Mossèn Tronxo.

    (Eulàlia Pérez: «Cornut i pagar el beure: l’èxit editorial d’una pseudo-novel·la», Els Marges, núm. 44, setembre del 1991, p. 65)
     

    * * *

    Ens trobem davant un homenatge al rector de pagès. Mossèn Ballarín, amb la seua ja coneguda agilitat narrativa i amb el seu particular estil, ens torna a commoure amb una història plena de cor. Si bé ja ho havia aconseguit en fer baixar a Sant Francesc del cel, ara ho repeteix amb el relat de la vida d’un capellà de muntanya, molt apegat a la terra i a la seua tradició: mossèn Tronxo, el nom del qual dóna títol al llibre; aquest prototipus de sacerdot d’espardenya «modèlic», n’és el més genuí representant de la diligència i la particularitat d’una comunitat reduïda, el Greny, i també el més alt exponent públic de reconciliació i de dialèctica local. Una vida al servei del poble.

    […]

    Mossèn Tronxo és el capellà, gens atípic per altra part, que no sap res de llatí ni de teologia, ni d’encícliques ni de romanços de trona; no entén de política ni d’economia, però coneix a la perfecció la gent i els seus problemes perquè connecta plenament amb ella. Coneix la terra i les persones que la treballen com ningú no es pot imaginar. S’estima cada arbre, cada pedra, cada ocell, perquè en ells veu la grandesa de Déu. No coneix ni l’enveja ni la malícia i el seu únic pecat és passar les hores de lleure jugant a la «botifarra» amb els veïns, i fins i tot engrescar-se quan no guanya. A la vegada és capaç de viure una religiositat molt pura —per íntima— mancada de vicis i de prejudicis, d’esquemes i de preceptes. Té una concepció tan vitalista de la vida (valga la redundància), que fins i tot és capaç de xarrar amb la Mare de Déu (a la que anomena mestressa) i amb un escolanet de cartró (el mocós), en un manifest intent de superar la solitud a què de vegades es veu lligat.

    (Rafael Roca: «El tremp del terrós», L’Aiguadolç, núm. 21, primavera del 1995, p. 128-129) 
     

    * * *

    El capellà i escriptor Josep Maria Ballarín també va néixer l’any 1920. I també va ser un «biberó». Les seves experiències de soldat abans d’hora també les ha deixades escrites, però no durant la guerra, sinó anys més tard, a Més d’un dia de mil anys, un llibre publicat a l’Abadia de Montserrat. Allà deixava constància d’episodis de violència al carrer amb l’inconfusible estil que li és propi. Ballarín recorda que l’assassinat, el 13 de juliol de 1936, de José Calvo Sotelo, polític de la dictadura de Primo de Rivera, va precedir l’inici de l’aixecament del 18 de juliol. «Els més lúcids de casa, amb algun capellà i tot, ho veien negre», diu. «Guanyés qui guanyés, Catalunya malament rai. I malament rai l’Església. Amb uns cremarien les esglésies, amb els altres la capellanesca prendria uns aires de gallina periquina triomfal que Déu nos en guard.»

    (Emma Aixalà: La quinta del biberó. Els anys perduts. Barcelona: Proa, 2004, p. 31)

    * * *

    Pot ser que jo no sigui el més indicat per fer una valoració de la persona i de l’obra de mossèn Ballarín, però vull dir-hi la meva, si més no sobre el raconet que en conec i perquè em dol sincerament la seva pèrdua. No en sóc el més indicat, primer, per no haver-me format amb ell o sota seu, i segon, perquè no hi vaig conviure mai; tan sols vaig tenir-hi algun contacte fugaç, en una sola reunió de caràcter literari, al santuari de Queralt —les reunions que els capellans poetes dels bisbats catalans feien per Santa Cecília, any rere any, sota la fèrula del poeta mossèn Climent Forner, a les quals m’acceptaven per benvolença d’aquest, puix que jo no sóc poeta, i que, ai las!, s’estroncaren en mala hora—, i alguna altra ocasió, poques. Tenia una personalitat agradosa i, en un cert sentit, exuberant; era un tipus segur de si mateix i categòric en la seva seguretat. Atreia molts amics i admiradors, presos d’aquesta qualitat humana seva, oberta i receptiva. Arran de la seva mort, una senyora se’m mostrava tota cofoia per haver pogut parlar-li de tu a tu, en una ocasió, i haver gaudit de la seva amistat, dels seus acudits i de la seva constant bonhomia.

    (Pere Ortís: «Mossèn Josep Maria Ballarín», Serra d’Or, núm. 678, juny del 2016, p. 6)

    Entrevistes

    —Com va viure, mossèn, la clandestinitat durant la repressió franquista?
    —A la repressió franquista hi va haver una cosa que avui dia està prohibit parlar-ne. Oi que van fer un homenatge al PSUC per la seva participació a la clandestinitat? Doncs haurien de fer un homenatge als capellans que, com un servidor, vam practicar el dret d’asil més d’una vegada si calia, i a més la majoria sense ficar-nos en política, fent-ho senzillament com un servei a la gent. Jo estava a Queralt, era una casa gran i aïllada, i tots els polítics que després havien de sortir de la primera generació els vaig tenir per casa.

    […]

    —De l’afer Galinsoga als Fets del Palau.
    —Sí, me’n vaig assabentar pel Benet, quan va pujar a amagar-se a Queralt. Els Fets del Palau els va dirigir un que es deia Jaume Casajoana, que per cert és mort, i darrere hi havia en Jordi Pujol, en Benet i l’Espar. Quan la policia va començar a agafar-los a tots, la majoria es van escapar i van anar a parar a Montserrat. Quan anaven a agafar el Pep Espar, que és una bèstia, li va fotre una castanya al policia que el va deixar estabornit —riu. Llavors el Jordi Pujol va fer una jugada mestra, es va deixar agafar i el van apallissar juntament amb el Casajoana. En Benet i un paio que es diu Salvador Casanovas van fugir i van anar a Queralt, i de Queralt a Montserrat. A Montserrat el govern no s’hi va ficar.

    —Així la resistència interior al franquisme va anar-se organitzant amb aquestes campanyes?
    —Era una resistència de la qual no es parla. Sembla que la resistència l’hagués feta tota el PSUC i els socialistes, però hi havia aquesta resistència, la de la gent catalanista que no estava ni a una banda ni a l’altra, i d’aquesta se n’han oblidat. Tota aquesta colla es bellugaven per tot arreu, buscant quartos, per aquí i per allà, perquè s’edités un llibre, etc. I la gran mentida és que l’heroi de la resistència va ser el PSUC. Saps quina gent va ser més important? Doncs nosaltres els capellans. Els del PSUC es reunien a les parròquies, eh? I d’això no en parla ningú, sembla que tota l’Església fos del Franco; de la meva generació de capellans, la majoria vam fer la guerra amb la República. Sí que hi havia bisbes que anaven dient que Franco era el dedo de dios però el clergue pelat va ser molt fidel al país. N’hi va haver que es van aprofitar de la victòria però el capellà pelat no. No ens vam introduir dins els partits polítics però sí que els vam protegir. I mica en mica, els espais no de llibertat, però de conspiratòria, es van anar eixamplant.

    (Fragment del llibre Què pensa Josep M. Ballarín. Entrevistat per Mònica Fulquet. Barcelona: Dèria Editors, 2010, p. 47-54)

    * * *

    —Què en pensa, de la llengua?
    —Que s’està fent malbé. Si t’hi fixes, a la televisió el català s’està quedant només amb cinc vocals, no te n’has adonat? El barceloní s’està quedant amb 5 vocals, és així. I després mira, avui a missa hi havia l’evangeli del fill pròdig, que és preciós. Doncs el que ha traduït allò al català sempre ha agafat la paraula catalana més propera al castellà, el que ha fet això no en sap, de català. […] I pel que fa a la televisió, et posaré un altre exemple. La Mari Pau Huguet, que és una professional molt responsable i que ara la tenen arraconada, suposo, va arribar parlant el català de Lleida i sense adonar-se’n el va anar canviant. I per què no podien fer que sortís un senyor parlant mallorquí, i un altre valencià, i un altre de Lleida, o de l’Empordà? Estem massa dominats per Barcelona, tot i que el Fabra l’entenc, perquè fonèticament el català de Barcelona, el que parlava el meu pare, era molt bonic. Però mira, l’idioma a ciutat es fa malbé. A Queralt, com coneixies un barceloní? Perquè deien «mira quin arbre» i aquí et diran «mira quins fajos», i la que feia d’ermitana al santuari fins i tot et deia els noms dels ocells. No deia «mira quin ocell», deia «és una mallerenga» o «un pit-roig». A ciutat no pot ser, i això empobreix molt la llengua. […]

    —Com el va aprendre, vostè, el català?
    —De mames, després al col·legi fèiem castellà però teníem el Patufet. Estic segur que dels que vam acabar el batxillerat, en el meu temps érem setze a classe, només tres o quatre escrivíem bé el català. La meva mare escrivia en castellà perquè de català no en sabia. I la normativa d’en Fabra penso que s’hauria de superar. El Fabra va fer una cosa que li va encarregar justament el Prat de la Riba, una normativa catalana, almenys per als cossos oficials, i que fins i tot es considerava interina, però després ho van canonitzar. A més, per què un de Lleida no pot escriure l’article «lo», a veure, per què? És que el català l’estan destrossant, em poso molt nerviós cada vegada que ho veig; als peatges de les autopistes hi diu «sols targetes», mai no ho ha dit ningú en català, això, coi: «només targetes», però com que el castellà diu «solo tarjetas», doncs vinga! I això t’ho trobes pertot, diuen «embassament» de la Baells i és «resclosa»; aquí a les fàbriques en diuen «resclosa» i a la Vall de Ribes també, però a ningú se li ha acudit.

    […]

    —Mossèn, vostè se sent català i espanyol alhora?
    —No, no, no, no, no!, jo em sento català, amb un perill, el de declarar-me ciutadà. De fet no, perquè això és un poble; pobletà de la nació independent de Gósol. Aquest és el meu perill.

    —Creu en els Països Catalans?
    —Existeixen però no els farem. Que parlem la mateixa llengua és obvi, però resulta que nosaltres hem accentuat la nostra identitat nacional i ni les Balears ni València no ho han fet.

    —Ha somiat mai en una Catalunya independent?
    —Des de petit que ho desitjo, però no crec que ho vegi i serà per culpa nostra, ho torno a dir. Si fóssim capaços d’anar tots a una ho seríem, però com que no en som, de capaços… Deixant de banda el tancament del centre, que seria molt dur. Mira els bascos, també tenen el problema que encara que guanyin els nacionalistes hi ha un Partit Socialista molt fort. En Franco ens va fer una jugada amb una mala llet genial, va empobrir Castella perquè ens vinguessin aquí.

    (Fragment del llibre Què pensa Josep M. Ballarín. Entrevistat per Mònica Fulquet. Barcelona: Dèria Editors, 2010, p. 139-149)

    Antologia

    No hi trobareu cap italià a la napolitana. Són gent calmosa, serena, treballadora. Potser avara. Són durs, posen els peus ben posats a terra. El seu italià no té les dolces inflexions de la propera Toscana. Pietro Bernardone és un assisenc típic. Tots els homes se li assemblen, àdhuc els joves. Costa de veure algun jovenet festiu, com ho era el petit Giovanni.

    Aquest és menut, gràcil, esprimatxat. Vivaç, fràgil, prompte, generós. Poeta. Parla el francès dels poetes, la llengua d’oc; ningú ja no recorda el seu nom de bateig. Li diuen Francesco. 

    Sembla que té altres germans. Ell és l’hereu escampa. Es fa amb tothom, canta a les noies sota les finestres. No li ve d’un escut. És un cavaller, que potser entroncarà amb els nobles de sang. Això convé a Pietro.

    Va a la guerra amb Perugia, i cau presoner. No ha perdut el bon humor ni la companyonia a la presó. Ni ha perdut els somnis de grandesa: ha d’ésser l’ídol del món sencer. 

    Torna a casa. Es posa malalt i coneix la tristesa. No el revifa la primera sortida de casa. La plana d’Umbria al seu davant no li diu res; alguna cosa molt greu li passa.

    Ha d’ésser cavaller. Surt d’Assís per combatre a la Puglia, a l’extrem migdia d’Itàlia. Ha fet poc camí. A Spoletto, algú el crida:

    —Francesc, on vas?
    —A la Puglia, a combatre.
    —Però, digue’m de qui esperes millor guardó, de l’amo o del servent?
    —De l’amo, és clar.
    —Per què, doncs, segueixes el servent i deixes l’Amo?
    —Senyor, què voleu que faci?

    Déu li ha parlat de cavaller a cavaller. Alguns segles més tard, aquest mateix diàleg de cavallers tombarà sant Ignasi de Loyola, l’home més diferent de Francesc que puguem imaginar. Francesco torna a casa, aparentment no canvia de vida. Però va més sol, tracta més els pobres, visita els leprosos i hi conviu. El vell comença a rondinar, però ha de marxar. Negocis. El noi sent la veu d’un crist de Sant Damià: li demana que apuntali la seva església. Sant Damià és un petit temple, a mig aire entre la plana i la ciutat. Francesc el reconstrueix, fa la feina amb les seves mans i compra els materials amb diners del seu pare.

    Torna Pietro. Passa comptes. Diu que tot el que Francesco té i gasta li ho ha donat ell. Davant del bisbe d’Assís, Francesco queda nu, tal com va néixer. El bisbe el tapa amb la capa. 

    Comença.

    (Francesco. Barcelona: Edicions 62, 1967, p. 8-9)

    * * *

    Això dels bisbes és ben mala feina. Solen enviar-nos un foraster, que mai de jamai no entrarà a la màfia; i pitjor si ens vingués triat dels de casa mateix, li faríem vores i les acabaria fora de pinya. Vagi com vagi i peti com peti, el bisbe és un solitari perdut a les ínfules. Pobric. I no li val defensar-se a cops de bàcul o venir-nos per l’amansida. 

    Continuarà sol.

    I ara vaig pels frares.

    Els frares, monjos, monges, hermanos i hermanitas sempre estan glopejant glòries del pare, la mare, la tia i la fundadora. En xerren i xerren, diuen que la seva frarada és santa i bona. I vinga. Això sí, tots creuen que els capellans són uns canteules i que els del tronxo som més que tronxo.

    Apamem-les.

    Jo sóc tronxo, i tant, els frares poden prou mirar-se’m de gairell. Però els de la solsonenca tenim bisbes eixits de casa, que Déu n’hi do; tenim savis tan savis com qualsevol savi del saber; i no diguem de la tirada de rectors i rectorets que han sabut conjuminar ciència i taruta. El padrí Soques és tot un cas. Ens va arribar enginyer al seminari, va escombrar els passadissos com tots, va cantar missa desafinant com qualsevol, va passar-les negres de vicari, s’ha passat anys ensenyant matemàtiques i poc més. Per acabar del tronxo.

    (Mossèn Tronxo. Barcelona: Club Editor, 1989, p. 30-31)

    * * *

    PA NIT I DIA

    Diguem-ne pa, perquè vés a saber què menjava el nostre avantpassat garrell.

    Però, anés a garrot o anés a cops de roc, el germà estossinava el germà, el qui podia robava la vaca del veí quan no se li enduia la dona, el llest empobria el ruc. I els pobles victoriosos a la guerra tornaven amb corrues d’esclaus.

    No calia pas que baixessin llamps dels cels.

    Però hi havia matinades de rou i rosada.

    A les selves, mentre els homes se les pensaven totes per atrapar alguna cosa mengívola, mentre els dels gels foradaven el glaç per atrapar-hi peix, mentre els cavallers ja a cavall voltaven els deserts, arreu on hi hagués una mica de no res de pau, les dones posaven el tupí al foc i ben segur que fou una dona qui va fer l’invent més beneït en els segles dels segles. El pa. Posat a imaginar-se-les, l’home va inventar el vi.

    Malgrat les dones guerreres d’alguns llocs, la dona ha fet més pa de pau que vi de guerra. No estranyi. Entre crits de guerrers, entre moments de calma, a qualsevol hora del dia o de la nit, se sentia un plany de dona. I venia un fill al món. A les guerres, el plor de les dones recollia els guerrers, talment a prop de les tombes, la dona, més que l’home, plorava el fill amb el plany de Raquel.

    Entre llamps de malvestats, la dona era rosada al matí.

    Fins que el món en feia de tan bèsties que va començar a ploure i ploure.

    La dona de Noè tenia tres fills. I no sabem quantes filles perquè el seu home no les comptava. La família no se li acabava pas amb aquests, tenia nores i néts. Era en pau quan va veure el seu Noè enderiat a fer-se una barcota calafatejada amb betum. No se’n sortia gaire, l’home era més vinyater que mestre d’aixa. A la fi, se’n va sortir més o menys. S’embarcaren tots, homes i dones, amuntegats entre parelles de bèsties.

    (Santa Maria, pa cada dia. Barcelona: Planeta, 1996, p. 20-21)