Hom és ben lliure de discutir sobre si aquest gest del professor Badia i Margarit és prou «professional» i si encaixa als esquemes previstos sobre una pila de qüestions. La qüestió cabdal és, però, que sense gestos com aquest, resultat d’obeir, diu Badia «una mena de realitat objectiva», els discutidors no existirien o foren interlocutors d’un no-res, i haurien d’orientar en un altre sentit els temes i el farciment de llurs gestes de celebrada prosa quotidiana. Però l’acció i el llibre de Badia i Margarit no han estat adreçats a alçar cap polseguera, sinó a la sensibilització de la gent en general, sense acomplexades plomes admonitòries, a la recerca del justificant perdut, ni de les indiferències simplistes dels optimistes purs. Sense excloure ningú, entre tota la gent d’una gran ciutat, perquè entre els qui eren susceptibles de rebre l’enquesta i entre els qui efectivament la contestaren hi ha, com veureu si llegiu aquest primer volum, gent de tota mena. Per a l’assoliment d’això, és a dir, d’arribar a l’obtenció d’una «mostra» prou representativa, donada l’amplitud dels objectius de l’operació, Badia i Margarit ha hagut de recórrer a una confabulació tan enginyosa, gairebé astuciosa, de mètodes, de tècniques, de tàctiques i de base científica que la lectura d’aquest llibre, certament voluminós, és apassionant. […]
Arribats en aquest punt, tot lector català (en exercici) amb un mínim de coherència interna, és a dir, de preocupació racional per la seva única llengua, s’adona que l’han ficat de ple en un problema propi. Afortunadament per al dit lector, el professor Badia no es limita a registrar i a observar, ni tan sols a posar un ordre en les seves observacions, sinó que comenta i intervé. Així, i durant tota la secció central del llibre, en més de dues-centes pàgines, resta establert un contacte entre l’autor i el lector que ja no es basa en els procediments sinó en els raonaments, i amb ells el seguiment d’infinitat de passos de l’autor que el condueixen sinuosament però sagaçment a trobar el punt de flexió de cada dada, i són tantes!, que li proporciona una significació eficaç i que contribueix a l’aclariment d’un aspecte i a la coherència del conjunt.
(Joan Triadú: «La llengua dels barcelonins d’Antoni M. Badia i Margarit», Serra d’Or, núm. 133, octubre del 1970, p. 59)
* * *
El dia 28 de maig d’enguany, en el marc incomparable del Palau de la Música Catalana, Antoni M. Badia i Margarit rebia el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, atorgat per Òmnium Cultural, preat guardó que feia ja temps que mereixia. Els aplaudiments entusiastes de tots els assistents, drets, mostraven a bastament que la distinció responia als desigs de la gent. No cal dir que jo, que sóc el seu alumne més antic, me n’alegro de debò i escric amb plaer aquestes línies d’evocació del Mestre.
El 1999, a la vora dels vuitanta anys, Antoni M. Badia ens sorprenia amb la publicació d’un volum de més de cinc-centes pàgines en quart sobre les famoses Regles d’esquivar vocables o mots grossers i pagesívols, el manuscrit de les quals ell havia trobat a l’Arxiu de la catedral de Girona i editat el 1950. Ara en reproduïa l’edició i feia un extens estudi sobre l’obra i cercava de determinar-ne l’autor. Amb un braó jovenívol defensava l’autoria de l’arxiver del rei Ferran el Catòlic, Pere Miquel Carbonell, i l’encaix d’aquesta obra dins els corrents de l’Europa renaixentista. Durant cinquanta anys, doncs, va anar madurant un tema lingüístic. Aquest cas és paradigmàtic de l’activitat d’en Badia, de la seva incansable activitat, del seu despert interès per qualsevol manifestació cultural, de saber no amollar un tema fins que el cregui resolt. […]
Una de les coses que m’han sobtat en l’activitat d’en Badia ha estat l’interès que sempre ha manifestat per qualsevol innovació en el camp de la Lingüística. No hi ha cap corrent de la disciplina que no l’hagi colpit i que ell no hagi volgut conèixer de prop. No ha estat mai un estudiós parapetat en una doctrina. Fins i tot jo diria que aquesta dèria de novetats ha contribuït un xic a dispersar-lo. Si la seva formació bàsica era la de la lingüística històrica, diacrònica, això no fou cap obstacle perquè s’acostés a la dialectologia i a la geografia lingüística, a l’estructuralisme, a la sociolingüística, al generativisme. En tots aquest camps ha fet incursions i ha publicat estudis d’importància.
(Germà Colón: «Evocació del Mestre», Serra d’Or, núm. 525, setembre del 2003, p. 15-16)
* * *
El 4 d’abril del 2003, la Universitat de València va investir com a doctor honoris causa Antoni M. Badia i Margarit. Un reconeixement que se sumava als molts altres que distingeixen aquest insigne filòleg català. Badia ha tocat diverses tecles de l’instrument innúmer de la llengua, però sobretot ha excel·lit en la investigació gramatical, des del doble vessant: diacrònic i sincrònic, i, és clar, en el de la gramàtica històrica –terreny en el qual constitueix una autoritat indiscutible per a tot el món de la filologia romànica. […]
Més enllà de l’oportunitat de comptar amb un volum com aquest, producte de la més alta distinció acadèmica que es pot fer a un investigador, voldria destacar la lliçó pronunciada per Badia aquell dia de la seva investidura com a doctor honoris causa a la universitat de València, Elogi de l’error. Confessions d’un filòleg octogenari. Un text magnífic, d’una vintena de pàgines, en què el filòleg repassa diacrònicament la seva producció científica, tot posant l’accent en quatre moments cronològicament ben diferenciats. Tots quatre, però, han contingut alguna mena d’error a partir del qual l’objecte d’estudi i anàlisi ha pogut prosperar. Aquesta representa, de fet, la lliçó que hem d’extreure d’aquesta lectio, si se’m permet la redundància (i em sembla d’una gran honestedat que un filòleg de l’envergadura de Badia i Margarit ens la faci conèixer, en un text, d’altra banda, que és una joia compositiva, un breu assaig modèlic): dels errors se n’aprèn molt. Els errors beneficien l’avanç i la sofisticació de la ciència. Una veritat massa sabuda que, no per això, deixa de tenir una vigència rotunda. En mots del Dr. Badia, «beneïts els errors que, en ésser discutits i contrarestats, fan progressar la recerca».
(Jordi Llavina: «Elogi de l’error», Avui Cultura, 2 de juny del 2005, p. 12)
_0.webp)
