Lola Anglada

[…] Una de les tasques delicioses que Lola Anglada ha aportat a la literatura infantil, a més dels seus propis llibres i de les seves il·lustracions en llibres d’autors catalans com Josep Carner, Carme Karr, Francesc Curet i Maria Pasqual, fou la de saber «traduir» la il·lustració en obres estrangeres: cap artista no ha estat tan valent com Lola Anglada per a donar un clima català a un llibre tan universal com el de Lewis Carroll Alícia al país de les meravellesa; Lola Anglada en féu una Alícia del Maresme i fins va dibuixar el joc de cartes amb els símbols nostrats dels ors, les copes, les espases i els bastons […].

(Aurora Diaz Plaja: Vides paral·leles, o contes de debò, 1980)

* * *

[…] Lola Anglada escribió, dibujó y aún se editó la mayoría de sus obras. Todas están presentadas con gusto y con un cuidado que demuestra el respetuoso amor que sentía por sus pequeños lectores. Son volúmenes agradables al tacto y entran por la vista. Algunos de ellos, agotados desde hacía años, han sido reeditados con gran propiedad por Alta Fulla y aún pueden adquirirse en las librerías. Resultan, pese a que aparecieron originalmente hace cincuenta años o más, plenamente modernos por su concepción tipográfica […].

(Josep M. Cadena: El Periódico, 15 de setembre de 1984)

* * *

[…] Del 1928 al 1937 s’estén la que en podríem dir la seva etapa de maduresa, curta, intensa, famosa, en què produeix la quasi totalitat de les seves obres més conegudes i, crec jo, també les més reeixides: En Peret, Margarida i Monsenyor Llangardaix (Impremta Altés, Barcelona), i Narcís (Ed. Joan Sallent, Sabadell, 1930). L’estil és entre costumista i somniador, a mig camí de les fades i els manobres, noucentista, profundament noucentista, dolç, detallista però amb mesura, tècnicament no gaire perfecte —si aquí falla la perspectiva, allà són les proporcions les que no li consonen—, llaminer, i agradívol, i complaent, i fàcil, i encisador, personal, tampoc innovador —bé que no veig per què tothom ha de ser-ho—, rodonet, molt rodonet, suau, de vegades Grandville, d’altres Rackham. El seu llenguatge de maduresa fou ingenu, kitsch, bonic, ensucrat, clar, net, un estil que suposa una veritable commoció visual als ulls d’avui en dia, just al límit de la carrincloneria, estètica d’un temps passat, d’una societat llunyana que potser, qui sap, també tornarà […].

(Joaquim Dols: El País, 16 de setembre de 1984)

* * *

[…] Jo no em canso mai de remirar les tendres i precises il·lustracions que va fer per a les Visions barcelonines d’en Curet, i és bonic que l’any passat encara publiqués un volum, Les meves nines, que és una mena de testament literari —molt saborós i gràfic— del seu amor a les nines, de les quals tenia una col·lecció extraordinària. Lola Anglada hi explica que un dia va entrar en una botiga d’antiguitats, a París, i en comprà una. La venedora, una velleta de vuitanta anys, li tornà bitllets de més en el canvi i, quan Lola Anglada li ho volia fer veure, la dona la va engegar pràcticament fora de la botiga. Però Lola Anglada hi tornà, deixà els diners en un racó i fugí corrents. Al cap d’un temps hi va tornar i la velleta, agraïda, li va prometre que li reservaria totes les nines que trobés. «Aquella madame Favre va iniciar-me en l’estudi de les nines de la vellúria, i a vuitanta anys es vantava d’haver aconseguit el món d’aquestes nines tan boniques» […].

(Josep Maria Espinàs: Avui, 18 de setembre de 1984)

* * *

[…] En l’obra de Lola Anglada sobresurten tres elements: la fantasia, l’humorisme i el món concret i immediat de l’artista (i dels seus lectors), és a dir, la Catalunya del seu temps. Aquests tres elements són també presents en tot moment en les seves il·lustracions, les quals, pel que fa a detalls de vestuari, interiors de les cases, mobles, decoració, arquitectura, paisatge, etc., són d’una gran fidelitat i arriben fins i tot a tenir un gran valor documental. No és gens estrany, doncs, que siguin utilitzats, en aquest sentit, és a dir, com a documentació, per alguns dibuixants actuals […].

(Fina Rifà i Albert Jané: Cavall Fort, número 749, octubre de 1993)

* * *

«Hem vist que el dibuix de Lola Anglada evolucionava des de l’estilització a les figures de cànon baix i rodanxones, des de la fantasia més exacerbada i màgica, a una fantasia basada en els fets i elements quotidians, de les ombres a la pretesa claredat mediterrània; en conjunt una adaptació al gust d’una època, però també que manté uns eixos fonamentals, potser innats, però coincidents amb la il·lustració anglesa de la seva més tendra joventut, com és l’amor al llibre, a la seva bona presentació i cura extraordinària, a la importància donada a la infantesa, l’ús de la fantasia com a eina de coneixement per a l’infant, i a molts aspectes formals, com l’estilització, l’ombrejat, el domini, riquesa i amplitud del camp cromàtic en les il·lustracions a colors, almenys en els llibres realitzats fins a la fi de la guerra.»(1)

[…]

«Per a ella la seva obra, el realitzar la és la font de tota felicitat, de tot consol en temps difícils, de joia en la solitud i en la companyia, allò que ha donat sentit a la seva vida, que l’ha feta viure, un present de Déu, un sentit profund de l’existència. Tornem doncs, finalment, la paraula a la gran artista que amb la seva obra creà un món meravellós i profundament real on mirar-se la col·lectivitat catalana. Una imatge del món vigent i ple que ha transcendit la vida de l’artista.

Lola Anglada, una artista personal i portentosa, que donà tot el seu art a Catalunya i que hauria de ser tinguda com una glòria nacional i la seva obra exhibida en museus públics, havia dit amb la naturalitat i senzillesa que la caracteritzaren:

«art meu que em dóna una felicitat tan gran, que jo no canviaria la meva tardor per la primavera d’un altre mortal; i fins jo em dic que la meva mort no serà extinció completa, sinó l’adéu dins la satisfacció d’un deure acomplit en el meu pas per aquest món.»(2)

(Montserrat Castillo: Lola Anglada o la creació del paradís propi. Barcelona: Meteora, 2000 p. 175 (1); p. 180 1 181 i 181 i cita de: Lola Anglada, La meva casa i el meu jardí. Barcelona: no consta editor, 1958, p. 24 (2))

* * *

«Des de l’inici, en Lola Anglada hi ha un ideal, un somni, un anhel de bellesa, d’harmonia i de perfecció posat a l’abast de tothom.

Des de l’inici fins el final de la seva vida, aquest és l’ideal de l’artista i, en conseqüència hi és en tota la seva obra i, d’una manera molt clara, hi és en la seva obra a l’entorn del llibre.

El llibre per la seva naturalesa privada i objectual -amb la coberta i la contracoberta que el limiten i el reclouen- esdevé per a l’artista el recurs idoni on plasmar l’ideal de bellesa d’una manera completa, personal i sense grans despeses. I més encara, compleix la funció d’arribar a tothom, si es compta amb les possibilitats gairebé il·limitades de la seva difusió».(1)

[…]

«Serà la seva mirada sobre la natura, les estacions de l’any, els animals o les plantes, la seva manera de veure meravella en tot, el que li permetrà crear el seu prodigiós món de fantasia. Els seus infants protagonistes coneixeran la natura a través de totes les estacions, una rere l’altra. No en va alguns dels més populars personatges sorgits de la seva fantasia tenen nom de flors: Margarida, Rosa i Narcís.

A Lola Anglada, molt en sintonia amb la sensibilitat del seu temps i del país, Catalunya, no li calia imaginar mons fora del seu entorn real per a ser prodigiosos, ni inventar dracs ni monstres, ni personatges fantàstics, ja que una flor o una fruita podien esdevenir protagonistes d’un conte –com un llangardaix ho és d’una novel·la.

En els seus llibres més famosos: Peret, Margarida, Narcís i anys més tard, Martinet, enfronta als seus protagonistes infants amb l’entorn natural i els dota d’aquesta mirada astorada i encisada que no és altra que la seva.

Aquests llibres són el centre de la seva obra per a infants.»(2)

(Montserrat Castillo: Lola Anglada i l’ideal del llibre. Barcelona: Diputació de Barcelona, 2005, p. 12 i 13 (1); p. 18 (2))