A la seva poesia Temps estranys, Xavier Amorós anuncia, el 1961, el que ha acabat essent el motiu principal de tota la seva literatura: allí declara que sempre ha viscut temps estranys, però que només vol parlar –literàriament parlar, s’entén– del que ha viscut. I què havia viscut? Va néixer el 1923: la República, la guerra civil, el franquisme (creuada contra rojos i separatistes; longa noite de pedra).
A finals dels cinquanta, Amorós, que fins llavors havia conreat la poesia de caràcter simbolista, va experimentar una crisi de confiança en les possibilitats del seu estil. La va superar amb la redacció, el 1959, del poemari Enyoro la terra, una meditació existencial sobre el pas del temps, la mort i la vida, el cansament i la solitud, que traeix la influència d’Ungaretti i d’Espriu. Tot seguit va evolucionar cap a una poesia de caràcter cívic, farcida d’elements autobiogràfics, incorporant l’ús del distanciament i la paràbola a la manera brechtiana. Entre el 1959 i el 1964 va escriure el gruix de la seva poesia de maduresa, aplegada al volum Poemes, 1959-1964 (1982), on l’autor renuncia a tota la seva producció anterior. Immediatament, la poesia d’Amorós accedí al màxim reconeixement per part de la crítica literària més solvent del moment, i a continuació el poeta considerà haver dit tot el que volia i, per no repetir-se, va tancar la seva obra poètica.
(Antoni Nomen. «Xavier Amorós i els temps estranys», Revista del Centre de Lectura de Reus, gener de 1998)
* * *
Vaig passar força estones, com altres nois de la meva generació, als baixos de cal Bofarull, on hi havia una botiga de teixits: «Les Amèriques». No va ser per motius comercials ni professionals, sinó perquè alguns vespres a la botiga s’obria la millor tertúlia del Reus de l’època, amanida per la tolerància i el bon gust de Xavier Amorós. Encara no s’ha escrit el llibre que expliqui la importància clau d’Amorós en la introducció del pensament catalanista modern a Reus, no pas des d’un punt de vista només polític sinó també literari i artístic, cultural. La seva manca de dogmatisme ens permeté contactar amb personatges tan distants com els germans Carandell, José Agustín Goytisolo, Isidre i Joaquim Molas, el doctor Vilaseca, Bonaventura Vallespinosa, Joan Oliver, Salvador Espriu i tants altres. Ens falta perspectiva per saber valorar en tota la seva dimensió aquesta labor, centre de múltiples iniciatives de resistència política i cultural, i de canemàs de nous projectes civils.
(Ramon Gomis. «Reus, un passeig per la ciutat», Zeus edicions, 1994)
* * *
[…] A Temps estranys hi ha també, com no podia ser altrament venint de la teva ploma, una vessant narrativa considerable […] pel que fa al gènere del qual ara m’he adonat que ets un mestre consumat: el del retrat.
(Josep Murgades. «Carta a Xavier Amorós», juliol de 2000)
* * *
Per a molts de nosaltres Xavier Amorós ha estat un mestre, el nostre punt de referència. Ens ha ensenyat a estimar la nostra cultura, a ésser exigents i rigorosos, i sobretot a tenir bon gust.
(Ramon Gomis. Revista del Centre de Lectura, gener de 1998)
* * *
El curiós d’ell és que, sent un mestre en tantes coses, et tractava com si volgués aprendre de tu, de tots els que anàvem tornant o treballaven en nous camps –el Ramon, la Rosa, el Lluís, el Claudi… Potser perquè veia en nosaltres més el futur que el passat, i no s’ancorava en res ni en ningú, buscant el rejoveniment en cada nova generació.
(Joaquim Mallafrè. Revista del Centre de Lectura, gener de 1998)
* * *
L’estil directe i auster d’aquells retalls autobiogràfics (El camí dels morts) caracteritza també Tomb de ravals, un conjunt de vinyetes on l’autor, a la manera de Hemingway d’In Our Time, recrea moments i personatges del Reus natal i el camp de Tarragona, sense adherències nostàlgiques, amb vocació d’objectivitat.
(Anna M. Gil, Avui, 10 de setembre de 1998)
* * *
Xavier Amorós ha reeixit a donar-nos una visió, testimonialment i literàriament valuosa, del seu món i del seu moment, dels que ell anomena temps estranys que li han tocat viure.» (Antoni Nomen) «La natural i fluïda catalanitat de Xavier Amorós –la seva exigència sense èmfasi– és una lliçó d’elegància i sàvia oxigenació que fa desitjar el retorn del poeta a una tasca el procés de la qual sembla interromput.
(Lluís Izquierdo. «El temps retrobat de Xavier Amorós», El País, 30 de gener de 1983)
* * *
Temps estranys es presenta com el primer volum de la sèrie «Clarobscurs en la llarga postguerra reusenca». Que hagi reiniciat numeració i reservat el títol Temps estranys extret d’un dels seus poemes més coneguts per a l’època de postguerra, indica que, malgrat l’excepcionalitat del temps de guerra, el de postguerra encara li resulta més rar, la persona jove que en aquell moment s’hi mou sense acabar-se de treure de sobre l’estupefacció. […] el temps correspon a la primera joventut del narrador, el qual quan comença el període que abasta aquest primer llibre té divuit anys, i la persona jove és expansiva, necessita viure, ni que l’època no sigui la més propícia. […] Aquests entrebancs ens presenten un personatge que ha d’aprofitar qualsevol moment i estratagema per realitzar allò que no està previst que pugui fer però que és el que ell realment vol: les escapades de la botiga per concórrer a tertúlies, les corredisses per no renunciar, en la mesura que era possible, a la vida normal en els carregosos períodes d’obligacions militars.
És el moment, també d’una reconnexió, clandestina i forçosament modesta, amb el món, democràtic i català, d’abans de la guerra, d’allò que podem anomenar la resistència cultural. […] Un relat minuciós d’un temps de dificultats i d’una alegria incorporada a la joventut que provoca una activitat molt intensa i diversa a través de la qual desfilen moltes persones del Reus de l’època que Xavier Amorós salva de l’oblit. L’amenitat del discurs, la força de captació d’ambients i persones, ens fan interessar per episodis habitualment reservats a l’evocació particular que ens traslladen allò de més valor en aquestes cròniques: la vida quotidiana.
(Magí Sunyer. Beu sinopsi de Temps estranys)
_0.webp)
