«Aquest estiu va morir en Joaquim Amat Piniella. Em sembla que no cal recordar als lectors de «Serra d’Or» que l’Amat Piniella va escriure cinc novel·les, una de les quals, K. L. Reich, és una peça única dintre la tradició de la novel·la de testimoni. I és, em sembla, encara més: es tracta de gairebé una gran novel·la èpica, aquest gènere tan poc usual dins la novel·lística catalana. L’Amat Piniella ha estat un dels personatges que, en al meva experiència com a entrevistadora, més impressió m’ha fet. Era un home silenciós, afable, carregat d’espatlles, miop, introvertit, d’aparença feble i d’una sensibilitat extrema, d’una sensibilitat que de ben segur el va fer patir molt. L’Amat havia nascut per a ésser escriptor. Però la mala sort, com li va passar a en Pere Vives i a tants d’altres, el va col·locar dins la categoria dels vençuts. Mai no he conegut ningú que suportés amb tanta fermesa i alhora ironia la derrota de la seva generació. D’això, n’era molt conscient, l’Amat; tenia una lucidesa que gairebé feia mal. No va saber-se mentir, no es va il·lusionar per res. Va acceptar el fracàs dels qui havien pensat i actuat com ell amb una mena de fatalisme que, dins la seva gran humanitat, el feia més gran als ulls de tothom.
L’Amat Piniella era un home que escoltava molt i que, quan deia la seva, ho feia amb una gran precisió i amb un gran respecte. Tenia, però, una ardent consciència d’haver perdut tots els trens. Ell em va descriure com era en Pere Vives, un altre derrotat que no va poder suportar el gran escarni dels camps d’extermini nazis. Quan em parlava del seu amic, jo pensava en la joventut d’en Vives i de l’Amat, en la seva època, en aquell temps en què modelar el futur propi encara semblava possible. L’Amat Piniella va escollir un bàndol, a la guerra civil, perquè hi creia. «Encara que sabíem que no hi guanyaríem res personalment», m’havia dit una vegada. Però l’Amat Piniella hi va lluitar no per un canvi de forces polítiques, vull dir que no solament per això, sinó que l’Amat creia en una nova moral. I fou aquesta moral la que el va mantenir en vida després del 1939, durant els cinc sinistres anys al camp d’extermini de Mauthausen. Però encara va anar més lluny: no es tractava sols de sobreviure «físicament». Després de veure el rostre de la mort dia darrera dia, l’Amat Piniella es va proposar d’explicar-ho. I s’ho va proposar com a escriptor. Veia aquella realitat distorsionada i fantasmal en funció de la realitat literària que ell volia concebre. Així, un any després de l’alliberament del camp de Mauthausen, encara no retornat a Catalunya, va escriure K. L. Reich.
Aquest text inèdit que reproduïm aquí, són fragments d’una entrevista que em va atorgar un any abans de morir. Per als qui el vam conèixer, sabem que ha mort un possible gran escriptor català. Un amic que, per dir-ho amb les mateixes paraules amb què ell s’havia referit a en Pere Vives, l’únic delicte que havia comès era desitjar un món millor.»
(Montserrat Roig: «Paraules de Joaquim Amat-Piniella». Serra d’Or, novembre de 1974, p. 49).
***
«Tardarem a fer-nos una idea satisfactòria de la novel·la catalana de postguerra, entre d’altres, per dues raons: la dispersió geogràfica d’alguns dels seus textos i el retard de publicació d’alguns altres. Així, bona part de les obres aparegudes el 1963 ja feia molts anys que havien estat escrites. En alguns casos, aquesta anomalia no passa d’ésser una mera anècdota; en d’altres, però, ha ajudat a crear una visió falsa del nostre panorama novel·lístic. Algú, no fa gaires anys, es preguntava si, fet i fet, un hom podia parlar de novel·la nova catalana i, més o menys, responia que no. En tot cas, ens deia, l’afirmació havia d’ésser feta amb moltes reserves. Tanmateix, si el ritme de publicació hagués estat més normal, el panorama hauria estat molt diferent. En efecte: l’any 1946, apareixia a Mèxic una bona novel·la, Tots tres surten per l’Ozama, de Vicenç Riera Llorca, que per primera vegada al nostre rodal, se servia de les noves tècniques de la novel·la americana d’entreguerres: testimoni, fragmentarisme, manca de veritable protagonista, simultaneïtat i interferència de les accions, objectivisme, etc. Dos anys després, se n’escrivia una altra, tot utilitzant unes tècniques semblants, que no ha estat publicada fins l’any passat: K.L. Reich, de J. Amat-Piniella. Ambdues, sortides a temps i a Barcelona, haurien pogut encetar un moviment que, tal com han anat les coses, no s’ha produït. Aleshores, calgueren alguns tempteigs dispersos de Manuel de Pedrolo i, sobretot, l’aparició del Combat de nit, de Josep M. Espinàs, per a fer-nos pensar en la possibilitat d’una novel·la realista moderna i interessant. La publicació, el 1963, de La lluna i el «Cala Llamp», de Baltasar Porcel, ha acabat d’arrodonir el panorama. Avui, doncs, ja podem afirmar que existeix una novel·la catalana nova: amb dues puntes de llança de qualitat, sense, però, continuació històrica, i amb dos autors joves que, si encara no ens han donat l’obra definitiva, ja compten amb textos prou remarcables.
De fet, K.L. Reich és un testimoni, esquemàtic, objectiu i densament humà, d’un camp de concentració alemany, on, entre milers de presos, hi ha un grup d’espanyols. El veritable protagonista de la novel·la, però, més que aquest grup o algun dels seus membres, és el camp de concentració en ell mateix: la fam i la mort, la rigidesa dels uns i el sofriment dels altres, l’egoisme i la corrupció, l’homosexualitat, la impotència i la misèria, el canibalisme. En suma, la desintegració moral i física d’uns homes que van morint entre la desesperança més tràgica i l’esperança d’un hipotètic futur. L’actitud que hi pren l’autor és més aviat distanciada: els fets ja són, en ells mateixos, una acusació brutal, definitiva. Només al final s’arrisca a donar-nos una mena de missatge: conseqüència diria que inevitable del conjunt de sofriments i de claudicacions reportats. «Aleshores veu clar -es diu un dels personatges- que ha trobat la pau i que l’ha trobada personificada en aquest home. L’Home! L’Home per damunt del que és accidental, per damunt de la raça, de la nacionalitat, dels partits, dels nuclis d’amics i de les individualitats potents. L’Home mitjà, el que integra les multituds que van pels carrers i pels camins del món sense saber on van; el que ha passat fam i set, el que durant anys ha conegut la por i avui rota de fart i fatxendeja en la impunitat d’una nit d’interregne; el que es mou per instints primaris immutables, així que qualsevol fet exterior estripa la capa de la civilització». Sens dubte, K.L. Reich és la millor novel·la d’Amat-Piniella i, pel tema i les tècniques, una de les més interessants de la postguerra.»
(Joaquim Molas: Lectures crítiques. Barcelona: Edicions 62, 1964, p. 157-159).
***
«Un cop els supervivents aconsegueixen sortir dels camps, sorgeix la primera de les polèmiques, centrada en el fet de plantejar-se la pertinença del record, que implica de facto el testimoniatge o la voluntat d’oblit. Es tracta d’un fals debat en què, la major part de les vegades, les circumstàncies personals decideixen el camí a seguir. Cal partir de la base de la frase que, en forma de sentència, pronuncià en un conversa informal l’esposa d’un dels deportats peninsulars més coneguts, Mariano Constante: «El meu marit no ha sortit mai del camp de concentració».
Afrontar aquest trauma, a bastament estudiat des de tots els vessants científics, per tal d’intentar refer una existència marcada i estigmatitzada per l’horror sofert és un dels reptes més rellevants que es plantegen individualment, però que comparteixen col·lectivament, i on ni les creences religioses no són capaces de fer suportables, com ho demostren els suïcidis emblemàtics de Primo Levi, Paul Celan o Jean Améry.
Davant de la tessitura es plantegen dues opcions ben delimitades: la d’aquells que decideixen intentar refer una vida abans d’intentar assumir les circumstàncies sofertes, com és el cas paradigmàtic justificat ex professo de Jorge Semprún, o el d’aquells que, immediatament, veuen en el record i el testimoniatge una manera, obsessiva en la major part de casos, de vehicular el sofriment per tal de poder-lo convertir en referent social dels límits de la condició humana i de l’horror que és capaç de crear. És en aquest grup on cal incloure Primo Levi, Robert Antelme o Joaquim Amat-Piniella. Amat articula un tipus de necessitat que comparteix fil per randa no només amb Levi, sinó amb la major part d’històries de vida escrites de manera ben primerenca, entre el mateix 1945 i el 1948. Tret del cas d’Antelme, tant en Amat com en Levi, òbviament, aquesta necessitat obsessiva de record – comuna a la major part de supervivents que he conegut- no els possibilita la recuperació d’un itinerari vital amb el mateix grau de qualitat que abans de l’experiència. Dit d’una altra manera: malgrat la necessitat d’expiació a través de la literatura, puntual en Amat i reiterada en Levi, l’obsessió de la vida concentracionària condiciona de manera rellevant, o definitiva, la resta dels seus itineraris vitals i literaris.
En qualsevol cas, en l’àmbit europeu, Amat resulta paradigmàtic del camí intuïtiu que li cal emprendre a l’intel·lectual per tal de fer sentir la seva veu sobre un aspecte tan fosc de la condició humana: perquè ho fa des de dins mateix del camp, escrivint un dels poemaris més llargs que s’han editat sobre l’experiència concentracionària arreu, i, com Levi, projectant una obra en prosa que ajudi el món a entendre allò que tot just està vivint.
Amat s’avança, en aquest sentit, al debat que es deriva d’aquells que afronten la voluntat decidida de preservar la memòria, centrat a intentar saber qui és el vertader testimoni: el supervivent o els milions d’absents? Mentre encara hi ha qui justifica la indicibilitat del testimoniatge atesa la seva mort -la dels vrais testimonis-, Amat se situa també intuïtivament, sense reflexió, en aquest sentit, perquè per a ell és clara -com traspua la justificació de la «Nota…»-, entre aquells que, com ara Todorov, Levi, Grassa, Grossman o Wiesel, creuen que l’únic testimoni possible és el del supervivent, que haurà de fer palesa la parcialitat del seu testimoniatge, però que, alhora, ha d’intentar suplir l’absència dels companys mitjançant el record: record que significa recuperar noms, dates i, si és possible, itineraris vitals, detalls convivencials, etc., tot allò que els faci, en forma de tribut, veritables protagonistes del sofriment.
La intuïció que, en aquest sentit, torna a mostrar Amat resulta d’allò més rellevant perquè, si bé és palès que ell no ha pogut participar d’uns debats que just arrenquen en acabar el seu primer procés d’escriptura de la novel·la, no deixa de ser menys cert que de manera explícita es preocupa per situar en un primer pla rellevant les figures dels salvats dissortats, aquells que no poden testimoniar i que són els principals receptors del sofriment: Francesc, Werner, Vicent o Heinrich així ho demostren. Principals receptors del sofriment i també de les reflexions d’aquells que sí que han pogut testimoniar, com també podem veure en un altre cas paradigmàtic d’aquest fet: l’obra tardana de Roman Frister, prova fefaent del pes del remordiment que suposa sobreviure a costa de la mort ni que sigui del teu amic i que obliga, al final del propi cicle vital, a fer-ho saber en forma de memòria desbordant de sentiment. Remordiment, d’altra banda, que està en l’arrel de la insuportabilitat de l’existència de Levi o Celan o dels grisos darrers anys d’Amat. Un Amat que a KL Reich trasllada hàbilment a l’Emili el seu sentiment de culpa, no pel fet d’haver provocat el mal en els altres -a l’estil d’Ernest-, que no ho ha fet, sinó pel fet que s’ha procurat la salvació egoista sense preocupar-se massa, inicialment, de la dels altres, o per haver-s’hi implicat prou. «L’embrutiment» amatià té tants matisos com la «zona gris» de Levi, i aquest és, si és comparable, el més subtil i destructor: tota supervivència s’aparella, per acció o inacció, a la no-supervivència de l’altre.»
(David Serrano i Blanquer: «La literatura concentracionària: Joaquim Amat-Piniella». Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, núm. 14, 2003, p. 143-144).
.webp)
