Poesia Crítica literària o assaig Obres traduïdes Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Estudis sobre l'autor/autora

Lluís Alpera

1938-2018

Lluís Alpera (l’Horta, València, 1938 – Alacant, 2018). Poeta, crític, animador cultural i fundador del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant, presenta al llarg de la seva poesia una tensió existencial i una vivència difícil del món que l’envolta, essent un clar exemple de la poesia catalana de la segona meitat del segle XX.

Des de ben jove comença a conrear la poesia i s’inscriu en el cercle de poetes valencians de tendència realista. Amb la publicació de l’antologia bilingüe Anthology of Valencian Realist Poetry a la revista Identity Magazine de la Universitat de Harvard, Alpera fixa una actitud estètica que marca la seva trajectòria posterior com a poeta. Tot i això, la seva obra no s’ha estancat mai en aquest primer moment realista, sinó que ha evolucionat cap a un sensualisme barroc, i finalment, cap a una poesia sintètica que es reflecteix en els darrers reculls poètics.

Ha publicat més d’una vintena de poemaris, entre els quals cal destacar Dades de la història civil d’un valencià (1980), Surant enmig del naufragi final, contemple el voluptuós incendi de totes i cadascuna de les flors del núbil hibiscus (1985), Tempesta d’argent (1986), Cavalls a l’alba (1998) i Els bells papirs d’Alexandria (2003). Com a crític, també té publicats alguns llibres, com ara els tres volums que componen Sobre poetes valencians i altres escrits (1990-2004), i nombrosos articles en diaris i revistes científiques i culturals.

Fruit de la seva activitat literària, ha rebut diversos premis i reconeixements com ara el Premi Salvat-Papasseit, el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de poesia, el Premi de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana o el Premi Ausiàs March. També ha format part del programa L’Escriptor del Mes de la Institució de les Lletres Catalanes.

Fou soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Nausica Solà per a l’AELC.
Fotografies: Arxiu personal de Lluís Alpera / © Barceló.

Castellano

Castellano Lluís Alpera

Lluís Alpera (l’Horta, Valencia, 1938-2018). Poeta, crítico, animador cultural y fundador del Departamento de Filología Catalana de la Universidad de Alicante, presenta a lo largo de su poesía una tensión existencial i una vivencia difícil del mundo que le rodea, siendo un ejemplo claro de la poesía catalana de la segunda mitad del siglo XX.

Desde muy joven empieza a cultivar la poesía y se inscribe en el círculo de poetas valencianos de tendencia realista. Con la publicación de la antología bilingüe Anthology of Valencian Realist Poetry en la revista Identity Magazine de la Universidad de Harvard, Alpera fija una actitud estética que marcará desde entonces su trayectoria como poeta. Sin embargo, su obra nunca se ha estancado en este inicio realista, sino que ha evolucionado hacia un sensualismo barroco, y finalmente, hacia una poesía sintética que se refleja en sus últimos libros de poemas.

Ha publicado más de veinte poemarios, entre los que cabe destacar Dades de la història civil d’un valencià (1980), Surant enmig del naufragi final, contemple el voluptuós incendi de totes i cadascuna de les flors núbil hibiscus (1985), Tempesta d’argent (1986), Cavalls a l’alba (1998) y Els bells papirs d’Alexandria (2003). Como crítico, también tiene publicados algunos libros, como los tres volúmenes que componen Sobre poetes valencians i altres escrits (1990-2004), y varios artículos en periódicos y revistas científicas y culturales.

Fruto de su actividad literaria, ha recibido varios premios y reconocimientos como por ejemplo el premio Salvat-Papasseit, el premio de la Crítica dels Escriptors Valencians de poesía, el premio del Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana o el premio Ausiàs March. También formó parte del programa L’Escriptor del Mes de la Institució de les Lletres Catalanes.

Es socio de honor de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Nausica Solà para AELC.
Fotografías: Archivo personal de Lluís Alpera / © Barceló.

English

English

Lluís Alpera (l’Horta, València, 1938 – 2018), is a poet, critic, organiser of cultural events and founder of the Department of Catalan Philology at the University of Alacant. There is an existential tension throughout his poetry highlighting the difficulties of living in today’s world, which situates his work as a clear example of late twentieth-century Catalan poetry.

He began to write poetry when he was very young when he joined the circle of Valencian realist-tending poets. With the publication of the bilingual collection Anthology of Valencian Realist Poetry in the review Identity Magazine of Harvard University, Alpera sets for himself an aesthetic stance that marks his subsequent trajectory as a poet. Nonetheless, his work has never remained fixed within the parameters of his early realist work but has moved towards a baroque sensualism and, eventually, towards a synthetic poetry that is reflected in his most recent collections.

He has published more than twenty books of poetry, noteworthy amongst which are Dades de la història civil d’un valencià (Data from the Civilian History of a Valencian, 1980), Surant enmig del naufragi final, contemple el voluptuós incendi de totes i cadascuna de les flors del núbil hibiscus (Floating Around the Final Shipwreck, I Contemplate the Voluptuous Fire of Each and Every One of the Nubile Hibiscus Flowers, 1985), Tempesta d’argent (Silver Storm, 1986), Cavalls a l’alba (Horses at Daybreak, 1998) and Els bells papirs d’Alexandria (The Beautiful Papyruses of Alexandria, 2003). He has also published several books of critical writings, for example the three volumes of Sobre poetes valencians i altres escrits (On Valencian Poets and Other Writings, 1990-2004), along with numerous articles in newspapers and scientific and cultural reviews.

He has received several prizes and awards in recognition of his literary activity, for example the Salvat-Papasseit Prize, the Valencian Writers Critics’ Prize, the Interuniversity Institute of Valencian Philology Prize, and the Ausiàs March Prize. He also participated in the «Writer of the Month» programme of the Institució de les Lletres Catalanes (Institute of Catalan Letters).

He is a member of honor of Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (Association of Catalan Language Writers, AELC).

Web page: Nausica Solà for AELC.
Translation: Julie Wark.
Photographs: Personal files of Lluís Alpera / © Barceló.

Biografia

Lluís Alpera Leiva neix a l’Horta (València) el 24 de juliol de 1938, en plena Guerra Civil, fet que marca bona part de la seva obra poètica. El 1957 inicia Filosofia i Lletres a la Universitat de València, estudis que completa, en l’especialitat de Filologia Romànica, a Madrid, on es trasllada al cap de dos anys. Allí constata de ben a prop la ideologia i la política franquista i assisteix a les primeres reivindicacions d’escriptors que pretenien recuperar les figures de Machado, Lorca o Hernández. En tornar a València, estudia Filologia al costat de Manuel Sanchis Guarner, mestre i amic. Finalment, es doctora el 1963 a la Universitat de València amb una tesi sobre la llengua de l’escriptor medieval Francesc Eiximenis.

Des de ben jove escriu poesia i s’inscriu en el cercle de poetes valencians de tendència realista i de crítica social. En aquesta primera etapa, la seva veu és més intimista i es caracteritza pel lirisme i per l’evocació amorosa. Dins d’aquest període, s’hi emmarquen obres com El magre menjar (1963), el seu primer poemari, que obtingué el premi Salvat-Papasseit, o Temps sense llàgrimes, publicat el 1968. Ja en aquests primers llibres, deixa entreveure els temes que marquen la poesia alperiana: l’amor, la mort i el poble; així com la fixació d’un seguit d’autors que esdevenen referència ineludible de la seva obra, com Salvador Espriu, Salvatore Quasimodo, Carles Riba o Antonio Machado.

L’any 1964 se’n va als Estats Units, on imparteix classes de català a les universitats d’Emory (Atlanta) a l’Estat de Geòrgia, i de Washington (St. Louis) a l’Estat de Missouri. S’hi queda de manera intermitent fins l’any 1971. Durant l’estada als EUA, la seva tasca com a dinamitzador cultural i representant de la literatura catalana el porta a publicar en edició bilingüe una antologia de poesia realista valenciana a la revista literària Identity Magazine de la Universitat de Harvard (1966), Anthology of Valencian Realist Poetry, text que fixa una actitud estètica d’aquell moment. De l’experiència americana, que li aporta noves perspectives, neix el recull Dades de la història civil d’un valencià (1980), bandera de l’anomenat realisme social, i objecte de les crítiques més oportunistes d’alguns autors valencians de la generació dels setanta.

El 1985, després d’un parèntesi en la seva obra, surt a la llum el llibre Surant enmig del naufragi final, contemple el voluptuós incendi de totes i cadascuna de les flors del núbil hibiscus. Amb aquest llibre, Alpera enceta un nou cicle en la seva poesia marcat pels trets barrocs, la riquesa lèxica i l’elaboració subtil del tema carpe diem, una posició que l’allunya definitivament del to moral del realisme. A aquest poemari, el segueixen títols de caràcter mític i que tendeixen cada cop més a la síntesi. El 1998, Alpera recull tota la seva obra poètica en el volum Cavalls a l’alba: obra poètica, on també aplega el poemari inèdit Els bells papirs d’Alexandria.

Ha publicat part de la seva obra crítica en els volums Poesia i societat a l’Edat Mitjana (1973), els sis volums de Sobre poetes valencians i altres escrits (1990-2013) i Lletres de batalla en l’any del Tirant (1992), entre d’altres. Col·labora amb nombrosos articles en revistes i diaris, entre els quals cal destacar ,Avui, El Temps, Serra d’Or, Cultura, Canelobre, Revista de Catalunya i L’Aiguadolç, o els suplements «Art i Lletres» del diari Información i «Posdata» del diari Levante-emv. Com a editor, ha publicat les biografies d’algunes de les figures més importants de la generació poètica dels 50.

A més a més, ha participat en tasques directives d’organismes professionals com la Modern Language Association (EUA) o l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Ha estat membre de la Comissió d’Ensenyament de la Generalitat Valenciana, del II Congrés Internacional de Llengua Catalana i del Servei de Normalització de la Universitat d’Alacant.

La seva trajectòria ha estat reconeguda amb diversos premis literaris, entre els quals cal destacar el Salvat-Papasseit (1963), l’Ausiàs March de Gandia (1994) i el Premi de la Crítica del País Valencià (1987) i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de poesia (1996). També ha participat en el programa l’Escriptor del Mes (març 1996) de la Institució de les Lletres Catalanes i en diversos festivals internacionals de poesia.

Ha estat professor a la Universitat d’Alacant, on ha fet classes de literatura i de filologia catalana. Des de la seva posició i com a escriptor català, ha mantingut una lluita constant contra «una societat hostil que ignora o que menysprea escandalosament la llengua».

Lluís Alpera mor el 14 de desembre de 2018.

Fou soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Nit de Santa Llúcia, 1967. Lluís Alpera amb Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster.
Nit de Santa Llúcia, 1967. Lluís Alpera amb Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster.
Lluís Alpera davant Santa Maria. Alacant, 1991.
Lluís Alpera davant Santa Maria. Alacant, 1991.
Amb la seva dona. Muro, tardor del 2005.
Amb la seva dona. Muro, tardor del 2005.

Premis

  • E. Vallés de Filologia dels Jocs Florals de l’Alguer (1961).
  • País Valencià de la festa literària de Cantonigròs (1962).
  • Salvat-Papasseit (1963): El magre menjar.
  • Pompeu Fabra de filologia dels Jocs Florals de Perpinyà (1964).
  • València de literatura (1964): Temps sense llàgrimes.
  • País Valencià dels Jocs Florals de la Sorbona (1965): Dades de la història civil d’un valencià.
  • Joanot Martorell de poesia de Gandia (1969): Trencats versos d’agost
  • Crítica del País Valencià (1987): Tempesta d’argent.
  • Ramon Casas i Maudell (o Premi Ciutat de Tarragona) (1991): L’emperadriu de l’Orient.
  • Ausiàs March de Gandia (1994): Amb cendres i diamants.
  • Escriptor del Mes de la Institució de les Lletres Catalanes (1996).
  • Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians de poesia (1996): Amb cendres i diamants.
  • Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (1999): Cavalls a l’alba: obra poètica.
  • Ciutat de Sagunt – Jaume Bru i Vidal de poesia (2008): El nou rapte d’Europa.
  •  

Tempesta d’argent.

Vincles

Comentaris d'obra

Quant a una altra observació de l’estimat Fuster, tampoc no hi coincideixo. No he sabut veure enlloc els «defectes, tants com vulgueu» en el Magre menjar. Em fóra molt fàcil d’espigolar-hi una munió d’esclatants troballes estrictament líriques. I a la resta de la vostra obra.

És evident que en aquesta predomina, però, el to realista, de denúncia cívica, política, social. Però els versos tenen un so tan digne, noble, elevat, que els trobo en totes les circumstàncies esplèndids. La vostra expressió no es rebaixa mai —o gairebé— a un vol a ras de terra. Els vostres sentiments d’indignació i de rebuig són tothora veritables, no escriviu mai sols «pour épater le bourgeois». Quallen en la grandesa d’una ànima ferida de soca-rel. Teniu el do i el sentit del ritme, aquesta qualitat essencial tan fàcil de percebre pel lector atent com difícil de definir. Els vostres versos tendeixen potser amb preferència a l’abundor, a l’amplitud, però m’encanten també, per exemple, els versos curts i els diminutius, tan valencians, de les precioses «Tres cançons de la fira de la mort». […]

El vostre llenguatge és, al llarg de tota la vostra obra, excel·lent, com és degut al vostre servei dels humiliats, del poble, del país.

(Salvador Espriu: «Lletra oberta a Lluís Alpera», dins Dades de la història civil d’un valencià. València, 3i4, 1980, p. 11-13)

* * *

Si mimetitzant la revolta contra la Dictadura, la poesia d’Alpera havia passat de l’intimisme cap a actituds de contesta des de la seva peculiar visió dels realisme, els anys vuitanta ens mostren la nova evolució de l’escriptor cap al període, al meu entendre, més ric i suggerent de la seva obra. Surant enmig del naufragi final contemple el voluptuós incendi de totes i cadascuna de les flors del núbil hibiscus, Tempesta d’argent i Els dons del pleniluni certifiquen aquest canvi formal i temàtic de la seva poesia. El triomf de l’eclecticisme, l’optimisme desbordant, la intuïció extrema, els riscos i el radicalisme vehement, l’erotisme, constaten el cicle més salvatge de la seva producció. Ens trobem davant d’un esclat impressionant. Figures exòtiques, riquesa retòrica, utilització d’arabescos i versos barrocs ens van oferint fluctuacions contínues i fastuoses entre el vitalisme de l’amor encès, l’obligatorietat lírica que és més present que mai i una investigació a través de les formes del llenguatge que abandona definitivament els poemes morals del realisme. Els referents clàssics occitans, mediterranis, són l’excusa per desenvolupar aquesta estètica sensorial que domina la trajectòria de la trilogia de l’últim Alpera. Evolució en transformació, transformacions en evolució han teixit una obra cada dia més valorada entre els crítics i els poetes de les noves promocions.

(David Castillo: «Perfil i figura de Lluís Alpera», dins Cinquanta poemes: antologia. Barcelona: La Magrana, 1992, p. 8-9)

* * *

El leitmotiv que recorre la columna vertebral de l’obra poètica de Lluís Alpera és la imatge homèrica d’Ítaca. El converteix en el símbol permanent del seu corpus literari. Això sí, es tracta d’una Ítaca polisèmica: de vegades, llunyana, inassolible, perduda i, d’altres vegades, propera i abastable al jo poètic. Un locus amoenus heterogeni, complex i promiscu. […]

Aquell idea del viatge, de l’aventura i del projecte de construir el sender vital, herència de tres poetes que Alpera s’estima molt com són Karafis, Machado i Riba, entre en una atmosfera de desencís, i així mateix de frustració. L’edat d’or i l’àmbit de la felicitat també fan aigües. Què s’ha fet de les esperances del viatge dels argonautes tot buscant el velló d’or? […]

Finalment, el jo poètic sap que l’Odissea vital és farcida de cendres i diamants, i que caldrà fer la tria segons la saviesa que hem nodrit cadascú en el viatge: «Pren l’argent dels teus polzes i guanya’t, / vell home enriquit, el definitiu or de la vida. / Mesura els pocs guanys que et resten / fins que t’enlluerne el raig verd de l’Atlàntida».

(Josep Ballester: Serra d’Or, març 1996)

* * *

Del primer preheli ja hem parlat, a propòsit d’El magre menjar. En quedarien dos més, de màxims de lluminositat, especialment intensos.

El primer, […], es manifesta en eixa meravellosa estrella doble que és el tàndem Surant enmig… i Tempesta d’argent. L’Alpera de Surant és, per dret propi, un March desmelenat […] i un anti-Estellés estètic que, a més, trascendeix la seua pròpia sintaxi en un món autònom: hi ha quelcom d’absolut, de territori conquerit més enllà dels contraris, de moviment musical fugat, en l’esclat de la carn fet ací pura bellesa dita, i on l’opulència verbal s’ajusta indissolublement al seu objecte, té ple sentit i s’agraeix com a paraula miraculosa. Aquesta obra rodona, aquest cim alperià, obté la seua implantació connatural l’any següent, amb Tempesta, on la fúria desfermada de l’incendi eròtic es concreta en el repte d’una plenitud vital que mira cara a cara, com des del cim, la decadència imminent. […]

I, per fi, una dècada més tard […] torna a esclatar quasi inesperadament […] el darrer miracle de Lluís Alpera: Els bells papirs d’Alexandria. En ell recupera el poeta el seu millor pols i, en vint-i-cinc escassos poemes, sòlidament construïts, de ritme tens, unitari i ben resolt, i d’alè sostingut, revisa amb força lucidesa i en primeríssima persona el mite del retorn d’Ulisses a Ítaca.

(Antoni Ferrer: «Lluís Alpera: només dir Ítaca», Saó, núm. 273, maig 2003, p. 38-39)

Entrevistes

[…]
—Amb El magre menjar (1963) —el poemari següent— trobem un canvi temàtic envers l’assumpció d’una temàtica més col·lectiva i no tan intimista i lírica. Les tres parts del poemari són força significatives: «La mort», «Els humiliats», «El poble», serà ja l’inici del realisme. Què us aboca a dur a terme aquest canvi?
—Jo també m’ho pregunte. Perquè nosaltres érem petits burgesos. A més estava Raimon, que cantava i Fuster que escrivia assaig i no teníem necessitat, aparentment, d’endinsar-nos en tot això. A nivell de literatura, però, també volíem contribuir a una tasca de difusió i de compromís. Fou producte de l’ambient i de les persones del temps: Evtusenko, Nazim Hikmet, Eluard, Auden, Majakosvskij, Quasimodo, Pere Quart, Espriu, Estellés… A més en poesia era més fàcil passar la censura i, per tant, es podia aprofitar com a plataforma de conscienciació col·lectiva. Hi jugaren també un paper definitiu altres factors com ara el fet de buscar-se lectors en un ambient molt poc propens per a la lírica. Hi havia també altres raons.

—Al poemari prens un paper exhortador per tal que altres veus poètiques s’afegeixen al conreu d’aquesta línia poètica. Hi ha el poema «Avant companys», on parles en imperatiu: «mostreu sempre el fruit sangonós d’aquella nit»
—En bona mesura era captar i traduir el sentiment i l’actitud immediata de tota una generació. Malgrat que ara puga semblar un plantejament ingenu i amb motivacions extraliteràries, es corresponia amb la nostra forma de sentir més immediata.

—La denúncia política no amaga tanmateix un posat líric, una expressió de vivències personals fins i tot quan s’està parlant de la dictadura.
—Sí, parlar d’«el crit del qui brama / ofegat pel pes d’una gran bota» no era parlar dels estels sinó d’una realitat ben sentida i ben viscuda. La meua veu era una denúncia cívica més que social. Des d’una positura no de demiürg —que era la temptació— sinó des de l’experiència individual, per això escric sovint en primera persona del singular, malgrat que en alguns —en molt poquets— opte per la primera del plural. A més tenia plena consciència que el que calia era escriure poesia i no fer pamflets.

[…]

—El darrer poemari és Tempesta d’Argent (1986), després de l’esclat exultant com si retornara la calma.
—Bé. Després d’una provatura especial em resitue en un equilibri entre la tempesta i l’immutable: tempesta i argent. També les meues experiències personals; la mort de la meua mare, fou un fet definitiu. La sensualitat ja no és un fet tan dominant, s’hi troba més mediatitzada pels altres anhels humans.
Ve a ser un microcosmos complet de la meua obra. Controle els tons arravatats del Surant… i cerque una harmonia.

(Enric Balaguer: Fragments de l'»Entrevista Lluís Alpera», dins 50 poemes. Antologia. Barcelona: La Magrana, 1992. Aquesta entrevista és un extracte de la publicada a Daina, vol. 8, 1991, p. 93-108)

* * *

−Hi ha una idea permanent en els versos de maduresa, que és la vida entesa com un incendi. Després del descobriment, a la mitjana edat, de la fugacitat del temps.
−Efectivament, hi va haver un punt d’inflexió en la meua vida (un trencament sentimental) i vaig fer una primera recapitulació. Encara que en les primeres etapes poètiques ja hi havia de tot, com per exemple en El magre menjar (1963). Vaig fer una primera recapitulació, que em va alliberar i em va deixar temps per a buscar una nova etapa. Sense deixar mai la meua característica, que és expressar la meua tensió interna vital. Això no vol dir que alguna imatge extreta dels llibres puga aparèixer en els meus versos, perquè són idees que has llegit, has paït, s’han quedat en la recambra i un dia poden eixir. Però crec que en el patiment o en l’exultació del to vital és quan he escrit les millors coses. Després d’aquell trencament familiar vaig traure uns nous cavalls, que portaven tota una exultació vital, sensual, amorosa… Fins i tot noves formes de l’estètica i de l’art, que em portaren a llegir i pensar coses que venien de darrere o que s’estaven produint en aquell moment. És el cas, per exemple, de Luis Antonio de Villena, que en aquell moment m’arriba que ni pintat. Vaig tornar a connectar, per exemple, amb el millor Estellés. I tot això em va encoratjar a buscar un camí nou. Un camí que ni fóra la insinuació del vel de Salvat-Papasseit, de «la brusa descosint-se»…, ni fóra el dels rebolcons estellesians i del pimentó ben torrat. Encara que vitalment estic més a prop d’Estellés. El tercer camí que m’interessava era aquell que representa Ausiàs March, que sempre m’havia entusiasmat, que és el camí conceptual i filosòfic, i el de la lluita dels contraris. Però vaig buscar una fórmula pròpia i vaig traure el llibre Surant enmig del naufragi final contemple el voluptuós incendi de totes i cadascuna de les flors del núbil hibiscus (1985), que es va editar amb molta cura, amb dibuixos de Manuel Boix, i que és una de les coses que més m’han agradat. Hi buscàrem un títol ben barroc. Enguany Bromera em tornarà a publicar el poemari.

−Una venjança contra tota l’etapa anterior i aquells que donaven per soterrat Alpera i tot l’anomenat realisme social?
−A mi no m’agrada la paraula venjança, però sí que fou una reacció a tot el que havien escrit alguns. Per això arriba aquesta expansió, aquesta exuberància, aquesta barroquització. Que va tindre el seu ressò, més al Principat que al País Valencià, també s’ha de dir. I després van vindre altres llibres girant al voltant d’aquesta idea. Era una fase nova que, en realitat, enganxava amb un postsimbolisme de la meua etapa inicial, la d’abans del realisme, i amb una preocupació meua per temes amorosos, temes transcendents… I que és una fase encara no acabada.

−Alguns han volgut empresonar Lluís Alpera en el realisme social dels anys seixanta. Però heu parlat d’una etapa inicial postsimbolista, i una dels anys vuitanta barroquitzant. També hi ha més moviments artístics en l’obra més recent.
−Després de reaccionar de manera tan cridanera amb Surant…, vaig interessar-me també per una economia de l’expressió. Com havia passat per un barroquisme, vaig cercar una síntesi amb el poemari Amb cendres i diamants (1995), com també amb Els bells papirs d’Alexandria (1997), el qual, per cert, Moll el tornarà a publicar aviat. Es tracta d’un altre repte, uns altres cavalls que pose en marxa. Per fer això de caminar cap a l’eixutesa dels versos, vaig tornar a llegir Espriu, Machado… […]

(Francesc Bayarri: «Lluís Alpera un poeta total, a la perifèria de la perifèria», Serra d’Or, novembre 2002)

Antologia

AVUI ESCRIURE AMB DOLOR PROPI

Avui escriure amb dolor propi,
encara que siga d’espantosa fam
aferrada a rosegó de pa negre de postguerra,
és ferir salvatgement l’idil·li dels fartons.
Fes-los panegírics i rebràs benediccions
a cabassos, digues-los que els seus fills
són ben trempats, i amaga tot seguit els teus,
perquè no s’espaordisquen en veure les panxetes
inflades pel cuc de l’anèmia;
i així et deixaran que furtes una taronja més,
o que arribes un minut tard al treball.
Ara que l’hora estimada, el vers humil,
els ideals ermitans de somni i dolor,
la primfilada follia en passar la mà
pels corns de marbre, ara que tot això
esdevé anècdotes d’una petita i particular història,
considerem el crit del qui brama
ofegat pel pes d’una gran bota.

(El magre menjar. Barcelona: Els Llibres de l’Òssa Menor, 1963)

* * *

LA UNA DE LA NIT ESCAMPAVA…

La una de la nit escampava la teua darrera agonia esfullada de l’amor. Memòries de venes persistents estremien i acaronaven la dalla pensativa que cercenaria aquella mandràgora que et rosegava l’ànima des del primer moment que et posaren sabatetes de xarol, que calia mantenir ben llustroses tot el dia com si fossen cuquetes de llum. Un gran arrap et cremava els budells a la una de la nit. Tots els teus donyets virolats et furguen amb llurs punxons i a més et claven les dents al llarg dels budells.
L’ànima, com una lànguida sabata descordada, se te’n va a poc a poc…

Recordaré, recordes potser per última volta, presències i absències en la teua alçada i ordenadíssima col·lecció de flors. Aixeques la vista cap al teu campanar i veus més enllà de l’heura de la mort el poderós hibiscus i, sobretot, les roges flors del portent. N’agafaré unes poques, les necessàries, per a la barca de Caront i les llançaré sobre les natges de marbre de l’estany de la por, vella Albufera meua de València i Alacant, il·luminada i compartida en el darrer ball d’espases avalotades cap a l’agonia i l’èxtasi.
Surant enmig del naufragi final, contemple el voluptuós incendi de totes i cadascuna de les flors del núbil hibiscus.

(Surant enmig del naufragi final… Barcelona: Llibres del Mall, 1985)

* * *

LA BARCASSA DE CARONT

Per a la meua mare

Com un llençol emmidonat de postguerra
recorde la blanca pell hospitalària
arravatada per sempre pel foc de l’avern,
esborrant tots els rius de llàgrimes
que escampen baladres de ràbia continguda.
La teua duríssima vida d’heroïna sense flor
Es dilueix en el teu no-res, sense calèndula
o begònia que ajude a enaltir el teu perfil.
Oh tardor cruel que te l’enduus irreversiblement!
Avui odie la teua indiferent serenor
i la teua alta estètica per l’esplendor
d’aquesta taronja de cel de novembre.
Des de l’Ítaca que m’alletares amb pits d’orquídies,
recordaré plantat i mut, amb un llarg rosari de
melangia nocturna, tot el teu doll de contes daurats,
tota la claror dels matins de festa percudint violins
i barques al llarg de la teua platja de la Malva-rosa.
Oh Cabanyal de la infància que et perds
aquesta lluitadora de peixos i paneres!
Des del fons del pèrfid silenci que palpe,
revindran memòries, randes i gladiols,
el llustret d’alguna que altra sabata de xarol,
sentors de menjar calent a taula, ulls tendres
i tactes diaris que confirmaven dia a dia
l’or solitari i ardent d’unes hores efímeres.
Tot inútil ja. El nostre carrer de la Barraca
et pesarà com una tomba, com una mort diària,
car has pagat a Caront, abans del temps previst,
les estrictes i fredes monedes que mana la llei.

(Tempesta d’argent. Barcelona: Edicions 62, 1986)

* * *

II

Amb cendres i diamants t’hauria
agradat gravar el millor càntic.
Declararàs la veu damunt
papirs de soca d’olivera
i l’escriuràs amb plomes d’ocell ferit.
Sols així, amb la sang i el patiment d’altri,
elaboraràs els més delicats filtres d’amor.

(Amb cendres i diamants. Barcelona: Edicions 62, 1995)

Veus literàries

La col·lecció «Veus literàries» de l'AELC dona a conèixer algunes de les veus literàries més emblemàtiques de la literatura catalana contemporània. És un projecte que es va dur entre 2005 i 2010 en DVD i que l'Associació recupera ara al seu canal de YouTube. Enregistra què pensen i què han viscut, quines són les seves passions i com han construït la seva obra. Presenta cada autor en el seu entorn personal i literari i els objectes i el món en què viuen.