Prosa Poesia Crítica literària o assaig Obres completes Estudis sobre l'autor/autora Discografia

Gabriel Alomar

1873-1941

Gabriel Alomar i Villalonga (Palma 1873 – El Caire [Egipte] 1941). Poeta, assagista i prosista. Professor i polític.

La seva obra poètica, influïda pel poeta italià G. Carducci, és aplegada a La columna de foc (1911) on s’hi combinen elements modernistes –messianisme i regeneracionisme– amb altres de clarament noucentistes –classicisme i civilitat. La seva ideologia anticonservadora i anticlerical l’aparten del noucentisme d’Eugeni d’Ors.

En forma d’assaig té una obra cabdal, El futurisme (1905), on teoritza sobre els ideals del futur del seu país, ben allunyats del tradicionalisme, el ruralisme i la burgesia. La seva opció és el catalanisme liberal progressista. En el mateix sentit aprofundeix el seu pensament regeneracionista en altres assaigs: «El liberalisme català», en dos articles apareguts a El Poble Català (1904-1905), L’escola filosòfica del catalanisme (1907), Catalanisme socialista (1910), etc. Paral·lelament escriu sobre estètica literària a «Estètica arbitrària» (1904-1905), sèrie de tres articles apareguts a El Poble Català (1904-1905) i De poetisació (1908).

Col·labora a diferents diaris i revistes com La Publicitat, La Veu de Catalunya, L’Esquella de la Torratxa, Catalònia, La Nación, El Ideal, El Obrero Balear, a més del ja al·ludit El Poble Català. Alguns dels seus articles publicats, tant en català com en castellà, són recollits en forma de llibre. Cal destacar: La pena de mort (1912), La guerra a través de un alma (1917) i El frente espiritual (1918). També és en castellà el seu únic llibre de narracions: El sorbo del heroismo.

Llicenciat en Filosofia i Lletres exerceix de professor a diversos centres educatius. Com a polític és un clar opositor a la Lliga i un defensor del liberalisme social catalanista que el porta a fundar, entre altres partits, la Unió Socialista de Catalunya (1920). Durant la República ingressa al cos diplomàtic i des del 1939 viu exiliat a El Caire on mor el 1941. A partir de l’any 2000 s’edita la seva Obra completa.

Pàgina elaborada per Francesc Viñas per a l’AELC.

Castellano

Castellano

Gabriel Alomar i Villalonga (Palma, 1873 – El Cairo [Egipto], 1941). Poeta, ensayista y prosita. Profesor y político.

Su obra poética, influenciada por el poeta italiano G. Carducci, está recogida en La columna de foc (1911). En ella, se combinan elementos modernistas –mesianismo y regeneracionismo– con otros claramente novecentistas –clasicismo y civilidad. Su ideología anticonservadora y anticlerical lo apartan del Novecentismo de Eugeni d’Ors.

En ensayo, destaca El futurisme (1905), donde teoriza sobre los ideales del futuro de su país, tan alejados del tradicionalismo, el ruralismo y la burguesía. Su opción es el catalanismo liberal progresista. En el mismo sentido profundiza su pensamiento regeneracionista en otros ensayos: «El liberalisme català», en dos artículos aparecidos en El Poble Català (1904-1905), L’escola filosòfica del catalanisme (1907), Catalanisme socialista (1910), etc. Paralelamente escribe sobre estética literaria en «Estètica arbitrària», serie de tres artículos aparecidos en El Poble Català (1904-1905) y De poetisació (1908).

Colabora en diferentes diarios y revistas como La Publicitat, La Veu de Catalunya, L’Esquella de la Torratxa, Catalònia, La Nación, El Ideal, El Obrero Balear, además del mencionado El Poble Català. Algunos de sus artículos publicados, tanto en catalán como en castellano, son compilados en diferentes libros. Cabe destacar: La pena de mort (1912), La guerra a través de un alma (1917) y El frente espiritual (1918). Su único libro de narraciones lo escribe en castellano: El sorbo del heroismo.

Licenciado en Filosofía y Letras ejerce de profesor en varios centros educativos. Como político es un claro opositor a la Liga y un defensor del liberalismo social catalanista que lo lleva fundar, entre otros partidos, la Unión Socialista de Catalunya (1920). Durante la República ingresa en el cuerpo diplomático y desde 1939 vive exiliado en El Cairo donde muere en 1941. El año 2000 empieza a editarse su Obra completa.

Página elaborada por Francesc Viñas para la AELC.

English

English

Gabriel Alomar i Villalonga (Palma 1873 – Cairo (Egypt) 1941) was a poet, essayist and prose writer, besides his work as a teacher and politician. His poems, which are influenced by the Italian poet Giosuè Carducci, have been collected in the volume La Columna de Foc (The Column of Fire, 1911), a work that combines modernist elements – messianism and regenerationism – with others that are clearly along the lines of Noucentism – classicism and public spiritedness. His anticonservative and anticlerical ideology, however, distinguishes his style of Noucentism from that of Eugeni d’Ors.

His major work, in the form of an essay, is El futurisme (Futurism, 1905), in which he theorises on the ideals and future of his country, from a standpoint that is very different from those of his contemporaries – traditionalism, ruralism and the bourgeois perspective. Rather, he opts for a progressive, liberal form of Catalanism. Again, he goes more deeply into regenerationist thought in his essays El liberalisme català (Catalan Liberalism, 1904-1905), L’Escola filosòfica del catalanisme (The Philosophical School of Catalanism, 1907), Catalanisme socialista (Socialist Catalanism, 1910), inter alia. He also wrote on literary aesthetics in Estètica arbitrària (Arbitrary Aesthetics, 1904-1905) and De poetització (On Poetising, 1908).

He wrote for a range of daily newspapers and reviews, for example El Poble Català, La Publicitat, La Veu de Catalunya, L’Esquella de la Torratxa, Catalònia, La Nación, El Ideal, El Obrero Balear, etc.. Some of the articles he published, in both Catalan and Spanish, were collected in book form. Notable amongst these are La pena de mort (The Death Penalty, 1912), La guerra a través de un alma (War through a Soul, 1917) and El frente espiritual (The Spiritual Front, 1918). His only book of short stories, El sorbo del heroismo (The Taste of Heroism), was published in Spanish.

With an Arts and Humanities degree, he worked as a teacher in different educational institutions. As a politician, he was a clear opponent of the right-wing nationalist party La Lliga Regionalista, while defending a Catalan Nationalist form of social liberalism, which led him to found, among other political parties, the Unió Socialista de Catalunya (Socialist Union of Catalonia, 1920). In the years of the Spanish Republic he joined the diplomatic corps and in 1939, after the Civil War ended, went to live in exile in Cairo where he died in 1941. The year 2000 saw the beginning of the publication of his Obra Completa (Complete Works).

Web page: Francesc Viñas for AELC.
Translation: Julie Wark

Biografia

Gabriel Alomar i Villalonga neix el 7 d’octubre de 1873 a Palma. L’ofici del seu pare, militar de carrera, l’obliga a canviar sovint de residència. Rep una educació familiar tradicional marcada per la mort de la seva mare quan encara no tenia deu anys. Estudia el batxillerat a Àvila i a l’Institut Balear on té de professors Gabriel Llabrés i Joan Lluís Pons i Gallarza que l’influeixen d’una manera decidida en l’àmbit de la literatura i el catalanisme.

El 1888 comença les carreres de Filosofia i Lletres i Dret –que abandona aviat– a la Universitat de Barcelona. Es relaciona amb els ambients catalanistes de la ciutat i coneix Joaquim Rubió i Ors. Comença a exercir de periodista a La Roqueta i al diari La Almudaina. Des de 1898 col·labora a Catalònia.

Es casa amb la pollencina Magdalena Cifre i decideix dedicar-se a l’ensenyament. És professor de l’Institut Balear on té d’alumnes Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Llorenç Villalonga -a qui anys més tard prologa Mort de dama– i Cèlia Viñas. El 1904 publica el seu primer llibre Un poble que es mor. Tot passant, que recull alguns dels escrits periodístics sobre un viatge a l’Alger. Aquest mateix any pronuncia una conferència significativa a l’Ateneu Barcelonès, El futurisme, editada l’any següent. Hi trobem reflectit el seu pensament progressista a mig camí entre el regeneracionisme nacionalista del modernisme i els valors del classicisme i la civilitat propis dels noucentistes. El noucentisme oficial, però, refusa la ideologia alomariana perquè és massa radical.

Participa en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) amb la conferència De poetisació que publica el 1908. En aquesta obra i en els articles «L’estètica arbitrària» (1904-1905) segueix els escriptors G. Carducci i T. Carlyle i concep la poesia com el màxim exponent de la bellesa i l’única religió.

Més tard, el 1910, publica alguns dels articles decisius («Catalanisme socialista» i «L’evolució del catalanisme») on relaciona el catalanisme amb el socialisme, dos temes que conflueixen a l’hora de definir l’esquerra enfrontada al conservadorisme de la Lliga.

L’any 1911 publica el seu recull poètic complet a Columna de foc i passa a ser catedràtic de l’Institut de Gijón. Aviat es trasllada a l’Institut de Figueres on fa de director i on té d’alumnes Salvador Dalí i Jaume Miravitlles. Un any més tard participa en el Congrés de la Llibertat amb la ponència La pena de mort, un al·legat en contra d’aquesta pràctica social. Col·labora a La Veu de Catalunya, El Poble Català, La Publicitat, El Obrero Balear, etc. Amb Francesc Layret i Marcel·lí Domingo el 1916 funda el Bloc Republicà Autonomista i el 1917 el Partit Republicà Català del qual és elegit diputat per Barcelona dos anys més tard.

Publica en castellà La guerra de un alma (1917), El frente espiritual (1918) i Verba (1919). Participa activament en la vida política catalana en l’oposició al conservadorisme de la Lliga. El 1920 és el president de la Unió Socialista de Catalunya, partit fundat amb Rafael Campalans i Manuel Serra i Moret. En aquest any retorna com a professor a Palma on és menyspreat des de fa temps per la seva posició anticonservadora i anticlerical. El 1923 publica El sorbo del heroismo que conté quatre narracions. Continua els contactes amb els sectors propers al món obrer i sindicalista i assisteix a les tertúlies d’intel·lectuals i escriptors com J. L. Borges, Cansinos Assens i altres molt pròxims al moviment avantguardista de l’ultraisme.

Amb la República, Gabriel Alomar es presenta a les eleccions per la U.S.C. i malda perquè l’estatut d’autonomia de les Illes es pugui confederar amb el de Catalunya. El 1932 és nomenat ambaixador a Roma malgrat haver estat primerament proposat per anar a Buenos Aires on les seves col·laboracions als diaris La Nación i El Ideal, clarament antidictatorials, impedeixen aquesta designació. Però, decebut del seu càrrec, torna a Palma on continua el seu treball de docent. Durant la Guerra Civil espanyola és ministre plenipotenciari d’Egipte, càrrec que ostenta fins al 1939. A partir d’aquest any i com a exiliat, es dedica a l’ensenyament i a col·laborar al diari Le journal d’Egypte. Mor el 1941 a l’hospital israelià d’El Caire. Les seves despulles són enterrades a Mallorca el 1977. A partir de l’any 2000 es comença a editar la seva Obra completa.

Gabriel Alomar en plena joventut.
Gabriel Alomar en plena joventut.
Ambaixador a Itàlia l'any 1932.
Ambaixador a Itàlia l'any 1932.
Intel·lectual i compromès.
Intel·lectual i compromès.

L’escola filosòfica del catalanisme.

Vincles

Comentaris d'obra

«Com a poeta, Alomar, que s’havia format en l’estudi dels poetes greco-llatins, que li agradava de traduir, fou influït pels parnassians i per Carducci. Així, utilitzà els metres clàssics i el sonet per a crear quadres exuberants i impersonals, de serenor clàssica i alhora d’una voluptuositat no dissimulada. Malgrat la llengua elaborada i la riquesa en imatges plàstiques, els poemes «serens i forts, com l’art llatina» resulten avui d’una fredor gairebé marmòria. Només de vegades l’alè nerviós i vibrant – de ressò romàntic- s’imposa al poeta, que aleshores aconsegueix estrofes de rara musicalitat i d’imaginació desenfrenada, sens dubte les que li valgueren més èxit. Inclòs per Francesc Matheu a la «Lectura Popular» i per Alexandre Plana a la seva antologia, on la seva obra poètica pren un relleu tal vegada excessiu, arreplegà bona part dels poemes a La columna de foc (1911), prologada per Santiago Russinyol. El títol fichteà, suggerit per Manuel de Montoliu, defineix ben clarament la concepció alomariana de la poesia. Autor, també, de proses narratives, que publicà a «La Ignorància» i a «La Roqueta» sota el pseudònim de «Biel de la Mel» o que recollí a Un poble que es mor. Tot passant (1904), i de nombrosos pròlegs, veritables estudis en més d’un cas, la seva producció més característica ha romàs dispersa en nombrosos diaris i revistes del Principat (Revista Jurídica de Catalunya, L’Esquella de la Torratxa, Catalònia, La Veu de Catalunya, El Poble Català, etc.), de Madrid (El Imparcial, España, El Liberal, etc.), de Buenos Aires (La Nación), del Caire (Le journal d’Égypte) i, és clar, de Mallorca.»

(Antoni Lluc-Ferrer: «Pròleg», dins Gabriel Alomar: El futurisme i altres assaigs. Barcelona: Edicions 62, 1970, p. 11)
 

* * *
 

«Alomar havia après el seu classicisme, bàsicament, de Carducci. També el de Costa havia estat influït per l’italià, és cert, però, com Valentí remarcà molt bé, el canonge prengué de Carducci, sobretot, els procediments d’adaptació de la mètrica llatina i negligí la resta, mentre que Alomar recollí del gran poeta italià no sols el classicisme formal, sinó també, inseparablement, tota la càrrega ideològica: el messianisme revolucionari, el republicanisme catonià i l’ateisme vestit de robes paganes. Per a Costa –i també per als noucentistes que tant l’admiraven– el classicisme funcionava com una «duana» ideològica –la imatge és de Fuster, aplicada a Costa– i era un suport del tradicionalisme i també d’una nova forma, més sofisticada, de localisme. Per a Alomar, en canvi, era inseparable del «futurisme» i del cosmopolitisme. A Costa –i, en el fons, als noucentistes– el mite del classicisme de Mallorca li servia per a idealitzar, ennoblir i justificar la Mallorca real del seu temps, tot equant-la amb una Mallorca «eterna»; a Alomar li servia, en canvi, per a criticar-la, per argumentar la necessitat de transformar-la, arrencant-la del localisme provincià. Estem tocant aquí un punt fonamental; comencem a veure la bàsica i real discrepància entre Alomar i el Noucentisme: una discrepància ideològica. Però –hom dirà– Costa no era noucentista… Ja ho sé. Però, deixant de banda el fet que el que he escrit es pot aplicar perfectament als noucentistes, si, com se sol afirmar, els noucentistes consideraven Costa com a mestre pel rigor formal classicista de la seva literatura, per què no veien també Alomar com a model?»

(Joan Lluís Marfany: «Gabriel Alomar, oblidat», dins Aspectes del modernisme. Barcelona: Curial, 1975, p. 257-258)
 

* * *
 

«Ens trobam amb la mateixa formulació del paper de l’intel·lectual que Alomar mantindrà tota la vida, la qual, a la vegada, és plenament coincident amb la més genuïna del modernisme català. Seguint Carlyle i Ibsen, el conceben com un avançat, com un creador de futur, com el Messies de les idees i les formes que s’acabaran imposant en un avenir més o menys llunyà. I a causa de la seva posició d’avançada, els seus contemporanis ni l’entenen ni l’accepten. Per això, és un lluitador solitari i un visionari clarivident.

Una altra característica que considera pròpia de l’art de la fi de segle és la tendència a la subjectivització de la realitat. Ja ens trobam més enllà del naturalisme. La realitat ha deixat de ser un fet objectivable, davant el qual l’escriptor tan sols aixecava acta notarial, o en podia fer l’anàlisi mitjançant mètodes impersonals manllevats a la ciència. A les portes del canvi de segle el valor artístic més cotitzat era el de la capacitat de personalitzar la realitat, de modelar-la d’acord amb el temperament i les idees del subjecte creador. Ens trobam davant un artista que aspira a exercir el seu domini sobre la natura o la societat, contra la influència determinista de les quals lluita amb l’objectiu d’alliberar-se’n.»

(Damià Pons: «L’afirmació de la individualitat en l’obra inicial de Gabriel Alomar», Revista de Catalunya (Barcelona), núm. 112, 1997)
 

* * *

«El Poble Català, doncs, és una plataforma organitzada de forma coherent, programada en funció dels objectius que persegueix i amb un model (en part antimodel) al darrere, La Veu de Catalunya. Així, en la seva primera etapa, en aparèixer com a setmanari, la revista és dirigida per Joan Ventosa i Calvell, que havia estat secretari de la Lliga Regionalista abans de l’escissió i que, pel que sembla, té una funció ordenadora dins l’equip humà que es forma. El setmanari es mou dins un camp ideològic ampli de conjunció entre catalanisme, republicanisme i , clarament, «modernisme». Modernisme, no ja en l’accepció que s’ha vulgaritzat en el tombant de segle com a «stil nouveau», com a moda o com a forma d’esnobisme, sinó amb el contingut que li ha donat Alomar, tal com el mateix Ventosa recull en la primera pàgina del primer número («el sentit de tota l’evolució del renaixement català ens indica clarament que és precís que acabi de substreure’s a la influència predominant del seu tradicionalisme originari, futuritzant-se, segons la frase feliç de l’Alomar»), i que no és altra que la recuperació del sentit originari del mot: moviment de modernització des d’una actitud que identifica modernitat amb progrés ideològic i social, o sigui, amb l’esquerra política.
El setmanari, doncs, es proposa crear un moviment ideològic i social renovador que miri, més enllà dels interessos de partit (i, doncs, merament electoralistes i de defensa d’una determinada classe social), cap a una societat d’homes lliures, responsables del seu propi destí personal i col·lectiu. No cal dir que aquesta era la conclusió que es desprenia del «futurisme» alomarià, però, també, de les propostes d’acció social i educativa que informaven personatges com Cebrià de Montoliu o Josep Pous i Pagès. I és que l’equip de redactors es distribueix els diferents àmbits d’acció ideològica, cultural i política amb una clara perspectiva programàtica. Alomar hi ocuparà un lloc important com a ideòleg, articulista de fons i referent inexcusable del programa: ell mateix, en una sèrie d’onze articles, «El liberalisme català», tradueix en programa polític les teories exposades a la seva conferència.»

(Jordi Castellanos: «Gabriel Alomar i el modernisme», dins Gabriel Alomar: El futurisme. Articles d’El Poble Català (1904-1906). Palma: Consell de Mallorca / Sa Nostra / Moll, 2000, p. 27 i 28)

Coberta del llibre <i>Antologia poètica</i>.
Coberta del llibre Antologia poètica.

Entrevistes

—Es curioso que el núcleo de la Unión Socialista Catalana esté integrado por intelectuales.
—Obedece esto a la naturaleza heterogénea de la masa proletaria. En Barcelona, antes de la formación del Sindicato Unico, prevaleció el anarquismo, determinado por la existencia de esa masa proletaria de acarreo y por ese fondo de romanticismo idealista de Cataluña.

—Su partido, ¿está reconocido por la Internacional Socialista?
—Esto no está ultimado a causa de la juventud misma del partido. Creo que no encontraremos dificultad para ser admitidos.

—¿Tienden ustedes a absorber los núcleos de la U.G.T. en Cataluña?
—No merece la pena. Llevan una vida muy precaria, y será mejor crear núcleos nuevos y jóvenes.

—La nueva generación de intelectuales catalanes, ¿ve con atención el desarrollo del partido?
—Hasta el punto y con tal simpatía, que hemos venido al Parlamento íntimamente ligados con la Esquerra. Aunque hayamos tenido que disentir de ella en el caso concreto del voto de confianza al Gobierno. Para nosotros es cuestión primordial en este momento el asegurar la continuidad de la República, que es el verdadero eje de España. Nunca hemos perdido la confianza en que el Gobierno hará honor a sus premisas de respetar la vida y la libertad de Cataluña.

Oblicuamos la conversación. Alomar es el embajador de España en Roma. ¡En Roma, que tanto puso impronta, aliento y espíritu en la isla!

—¿Para un catalán es un honor altísimo ser embajador de España en Roma, ¿no?
—Inmenso, sí. Siento la emoción de ese cargo que me espera. ¡Gran investidura, sí, señor, para un catalán!

—Usted es mallorquín…
—¿Qué más da? Catalán de Mallorca. Como se puede ser catalán de Valencia. Proclamarse catalán no es un acto de servidumbre a Barcelona, sino ensanchar el ecúmeno de un pueblo. Catalán es el idioma de toda la costa mediterránea española hasta Murcia, y de mi archipiélago nativo.

—Y hasta de esos bravos alguereses que hablan aún catalán en un rincón de Cerdeña. ¿No?
—Eso casi está extinguido, pero aún tiene para nosotros emoción. Yo me encontré una vez un algurés en Santa María de la Victoria, viendo la Santa de Bernini. No supo decirme diez palabras en buen catalán, pero… nos entendimos.

Realmente nada más fácil que entenderse con este hombre, todo mimo y expresión, bajo cualquier sol del mundo.

(Víctor de la Serna: El Sol, 1 d’agost de 1931)
 

Antologia

FULLA DESPRESA

Unes parpelles que es desclouen
entre l’horror de dues nits,
i el centelleig d’uns ulls que es mouen 
entre dos somnis infinits…

Amics, la vida és bella cosa,
és un bell dia somrient;
la flor encara no és desclosa
i els fulls marcits ja van caient.

Mes d’eixa flor que un jorn se bada,
en el racó d’un gran jardí,
s’eleva, en mística volada, 
un misteriós perfum diví,

que, quan la flor s’és esvaïda,
sura per l’aire tremolós,
i ressorgeix amb nova vida
dins nova estela d’esplendors;

i que, quan l’hora és arribada,
ens clou els ulls amb dolç conhort,
i al cim d’una ala desplegada
ens du triomfants sobre la mort.

Ens deixa al front una carícia
com el refrec d’un bes alat,
i ens deixa als llavis la delícia
d’ensaborir l’eternitat.

Ens fa sentir la conciença
de nostra espurna d’immortals,
i en un moment de vida immensa
reclou centúries eternals;

i al mur del temps congria i traça
l’ombra vagant de l’esperit,
i enllà dels segles la traspassa
sota un reflecte d’infinit.

Oh tendra i vaga melodia
que no percep la multitud,
ets una dolça tardania
del nostre esser de déu caigut!

LA DONA I LA CIUTAT

Plena de llum, formaves una alta melodia.
El teu cos era música i els teus ulls claredat.
Vagava el teu ensomni sobre l’ona del dia
al so d’un riu que brolla de la divinitat.

I sorgint allà enfora, creava l’harmonia
d’aquest poema únic l’ardorosa Ciutat.
Llavors l’himne que acorda sons de trompeteria
i campaneig de torrres, entorn de tu ha cantat.

I la gran urb, vençuda, en primícia abundosa,
a tos peus deposava sa lira i sa filosa,
el tresor dels navilis i el foc de les fornals.

Mentres tu t’espandies com una rosa eterna;
de les munions futures eres la font materna
i els teus dos pits s’alçaven com dos escuts triomfals.

ESTROFA AL VENT

Jo escric al vent aqueixa estrofa alada
per a que el vent la porti cel enllà;
jo vull seguir-la amb ma candent mirada,
plorós de no poder-la acompanyar.

Entre els hiverns, quan vibri la ventada,
el meu vers per l’espai ressonarà,
i sobre els homes sa brunzent tonada
durà el so d’un incògnit oceà.

I cantarà en la lira de les branques
i de la lluna en les crineres blanques
o en l’arquet de silenci de la nit.

I eternalment la maternal Natura
l’espargirà per la infinita altura
quan el meu nom, obscur, serà extingit.

BRINDIS

Sento, amics meus, avui florir ma vida
en la corona d’un sol jorn de llum.
L’ànima sento que em sorgeix, esvelta
com un lliri radiant.

No ho escolteu? Entorn d’aquest cenacle
s’eleva el cor d’una potent remor…
És ella, és Ella, és la Ciutat, la musa
dels meus somnis i cants.

I vosaltres sou l’ànima mateixa
que a la grandiosa massa dóna un verb;
sou la rosa selecta on se congria
l’aroma seu dispers.

Un bategar de ritmes ens rodeja.
Dels obradors és l’incessant bullir.
Vibren les lires. Les filoses s’alcen
com vares de penons.

Fumegen en la nit les xemeneies.
Palpiten dins la fosca els estandards,
¿Quin evocar de pressentides glòries
cóva dins l’avenir?

I els vostres cors, acomodant-se al ritme,
s’incorporen al càntic febrosenc,
i dirieu que es broda una altra estrofa
de foc al nostre entorn.

L’estrofa immodulable que construeixen
com les torres d’una ampla catedral,
un vent que giravolta per les vies
i un pul·lular de gents.

El dringueig del crestall té ressonàncies
de la paraula ardent que no ens diem,
i floten, tot passant, els desigs nostres
com sonar de petons…

¿Com us diria l’efusió sagrada
que per a mi desborda aquest instant?
¿Com us diria el flamejar magnífic
de l’antorxa interior?

Jo us porto, amics, d’una adormida terra
el perfum d’incensari dels meus pins,
flaire de tarongers, blancor florida
d’ametllers hivernals.

Mes també us porto, com filial ofrena,
la copa oberta del meu àvid cor,
per a que el vi de l’ideal que us crema
a gran doll hi vesseu.

Copa de l’esser meu, copa granítica
tallada en un penyal del Puig Major,
obre’t sedenta com una corola,
al vi de la Ciutat!

I circula després, d’una mà a l’altra,
eucaristia d’un agap d’amor,
i hi beurem tots la sang de Catalunya
dins un vas mallorquí.

I els vostres llavis sentiran , bevent-hi,
una dolça i simbòlica sabor;
sumiran la unitat catalanesca
a travers terra i mar;

la conjunció d’una espargida raça
en el solar fervent d’una gran urb,
transfigurant la meva Barcelona
com el mur d’un Sion…

Amics, el Cigne espera… El meu navili
aparella les ales prompte al vol.
El seu ventre de cíclop ja flameja.
La banderola bat.

Que per a sempre en ma sandàlia resti
de vostres vies l’ardorosa pols,
i que el meu pit sempre conservi un hàlit
del vostre aire estrident.

Prenem comiat… Jo portaré a Mallorca,
dins la valva ambarina del vaixell,
del vostre vi simbòlic una gota
restada al fons del vas.

Una gota on fermenti l’amor nostre
com en el calze d’un diví ritual;
gota de sang materna catalana
dins un roc mallorquí.

I enllà del mar, l’escuma d’aquest brindis
s’inflamarà de nou en el meu puny,
i les colors d’un iris reflectant-s’hi
l’ungiran de claror.

Claror del vostre foc, de la lum vostra,
claror dels vostres caps i els vostres cors,
claror de la fornal i de la teia,
de caldera i de far.

Alcem els cors, tot elevant les copes,
per Catalunya i per la llibertat,
i que el sol dels nous dies ens embaumi
l’altivesa del front!

(La columna de foc. Palma: Moll, 1973)

 

Per aquella planura despullada, que travessa el torrent Harraix, sec aleshores, el mercat moresc de Maison Carré em presentava un panorama ben expressiu de la vida d’aquell poble que no conseguirà mai avenir-se al fum de les grans indústries i a la maquinària del cultiu a la moderna.

Era la visió que faltava als meus ulls per a assaborir bé tot el colorit d’aquella terra abeurada de sol i d’aquella raça on era estacionada la història, abans de sortir de la poesia dels campaments de tribu pera entrar en el prosaisme artificiós de les ciutats.

Davall les tendes de lona, els marxants de roba, asseguts damunt la catifa, mercadejaven amb els parroquians, aplegant i desplegant teles de colorins. Desbordaven els paners dels venedors de fruita. Els calderers componien paelles, protegits per tendes quasi negres de sutge. 

Constructors d’objectes de terra exhibien escalonades de fusta plenes de gerricons en formes estranyes, pipes de tota casta, plats coberts de pintures i vernís, animalots i figures de delicada imperfecció. I els barbers seien enmig d’un embull de botelles i ribelles brutes, de pedaços i d’objectes d’ús desconegut on s’endevinava tota la cruesa d’aquella enèrgica i primitiva art medecinal. Davant cada tenda, abans d’entrar-hi, els parroquians deixaven, conforme a la costum, les babutxes, per a no profanar amb la pols del camí el trespol domèstic. Els clients dels cirurgians s’asseien davant d’ells, girats d’esquena, i se sotmetien a aquelles cures heroiques que jo contemplava aturat defora, amb ulls ben oberts, sense conseguir rompre ni un instant la tranquil·la indiferència d’aquella gent. El toubib revestia el pentinador al client, li afaitava el cap fins a l’arrel dels cabells, li aplicava damunt la closca nua un tassó o dos de llauna plens de papers encesos, i quan aquella ventosa havia fet el seu efecte ajudada per manipulacions i fregues repetides, venien les escarificacions fetes amb el rasor damunt la pell inflada del cap, i les untures de bàlsams i elixirs, i l’embolicar altre pic, amb molt d’esment, el turbant damunt la closca curada, i el pitjar fortament damunt l’esquena amb el genoll a fi de retornar la força perduda. A les ribelles hi havia gleves i esquitxos de sang, i vàries capses i potets s’omplien de queixals i dents exposats com a anunci…

Jo seguia per un altre vent, i veia llavors l’estesa del bestiar venal, i el formigueig de mercaders i compradors amb tota casta de vestimentes.

(Un poble que’s mor. Barcelona: Biblioteca Popular de «L’Avenç», 1904, p. 59-61)
 

Per això, en aquest vincle espiritual que ens uneix al món d’ahir, sols podem sentir parentiu veritable amb els germans d’ànima que, vivint entre societats hostils, enarboraren l’estandard de la llum i pronunciaren coratjosament la paraula de vida entre l’himne eixordador de la mort i del mal. Per això, tots els qui ens sentim enamorats i corpresos per aqueix més enllà de tots els ensomnis, tenim també la nostra privativa i gloriosa tradició. Per això, el futurisme no és un sistema ocasional o una escola de moment, pròpia de les decadències o de les transicions, no: és tota una selecció humana, que va renovant a través dels segles les pròpies creences i els propis ideals, imbuint-los sobre el món en un apostolat etern. És en fi, la convivència amb les generacions del demà, la previsió, el pressentiment, la precreença de les fórmules futures. (…)

Doncs, bé: aquest afany impàvid de sacrifici i de redempció, ofert a una humanitat indigna en l’esperança de l’adveniment d’una humanitat millor, o acceptat fredament amb la sola fe en un ideal incògnit, imprecís, és el primer mòbil de tot esdeveniment, de tota evolució. És el redemptorisme, és el futurisme, és la visió profètica dels temps nous, visió que és un privilegi dels elegits, bastant per a fer que els braços s’obrin a la mort amb un gest de glòria que quedi com a remember i com a testimoni d’una veritat. Allà dalt, sobre el cim vermellós, s’alcen les creus amenaçants; entre l’ombra de les oliveres ja llampega la claror de les torxes dels sicaris; però allà enfora s’estén la humanitat, la pobra i caríssima humanitat, la turba que ahir estenia catifes d’homenatge al davant nostre i esfullava llorers sobre els nostres caps, i ungia de bàlsam aromàtic els nostres peus, i tremolava rams i palmes al nostre entorn… I més lluny encara, boirosa, caòtica, formigueja la humanitat futura, la que ens farà déus i ens asseurà a la dreta del Pare, i pronunciarà el nostre nom en els moments de tendresa i en els moments d’angoixa i vindrà a arredossar-se sota els braços mateixos del nostre horrible instrument de suplici. Qui no haja sentit mai dins l’ànima una corcor d’aquesta pruïja desficiosa, que renunciï a parlar als homes un nou llenguatge: per més que fes, no en trobaria mai les paraules.

(El futurisme i altres assaigs. Barcelona: Edicions 62, 1970, p. 26 i 28)