–La infantesa a l’Alt Urgell et va marcar i en certa manera va conformar la teva personalitat i la teva vocació d’escriptor. No és així?
–En efecte. El trasllat de Vic a la Seu d’Urgell quan tenia quatre anys em va marcar negativament. Jo vinc d’una família més aviat modesta: el meu pare era un proletari i la meva mare treballava en una fàbrica de filatures. Al meu pare li va semblar que a la Seu podria millorar el seu estatus social. Per a mi va ser un impacte gran. Tot el meu món es va desfer: l’escola, els amics, els familiars… Tot va canviar. En aquella època, la Seu d’Urgell era una ciutat força incomunicada i això generava, per a part dels seus habitants, un cert rebuig dels forasters. A la Seu em vaig sentir sol.
–I et vas refugiar en la lectura…
–Sí, vaig llegir molt. Anava a la biblioteca de la Seu i m’enduia molts llibres, sobretot novel·les de nàufrags. M’hi sentia molt identificat. Una de les novel·les que més em va impactar va ser Robinson Crusoe. Em va influenciar molt. Hi vaig descobrir que, de vegades, els llibres parlen de tu encara que hagin estat escrits dos-cents anys abans. Aquell home, que no tenia res a veure amb mi, havia de lluitar sol contra un mitjà hostil. Gràcies al seu enginy, a la seva capacitat d’adaptació, a la seva energia interior, aconseguia sobreposar-se a una situació dolenta i avançar. A partir d’aquí, jo em vaig sentir una mica com un nàufrag.
–Un nàufrag que, com a tal, està completament sol, i és justament aquesta soledat la que li dóna la força necessària per a sortir-se’n malgrat totes les adversitats. En alguns dels teus llibres parles de la soledat com a estímul. Va ser aquest sentiment de soledat, aquest sentir-te aïllat dels teus companys, el que va estimular la teva imaginació?
–Ara he descobert que quan anava a l’escola vaig patir el que actualment en diuen bullying. I el que és més greu és que un dels professors també me’n feia, col·laborava en la burla o la marginació a què m’arraconaven els meus companys de classe. Es reia de mi, amb la qual cosa jo em sentia molt desprotegit. Recordo que el primer dia d’escola vaig passar tota l’estona de pati plorant. El professor m’havia deixat un llapis i jo, que era molt matusser, li vaig trencar la punta. El mestre va riure’s de mi dient que era un desastre i tots els vailets al meu voltant ho anaven corejant… Jo no volia anar a escola a causa d’aquell mal ambient. Però com que vaig créixer en un clima de molta autoritat, evidentment vaig haver de seguir anant-hi. Enmig d’aquesta gran soledat, l’únic que em va ajudar va ser la fantasia. La fantasia em va ajudar a superar aquesta situació. Vaig tancar-me en el meu món. Per exemple, quan sortia al carrer, no sortia al carrer, sinó que imaginava que entrava en una selva on hi havia molts perills. En aquella selva, la meva vida estava constantment amenaçada. Fins que no arribava a l’escola estava envoltat de perills pertot arreu, de manera que aconseguia, en la meva fantasia, tenir ganes d’arribar a l’escola! D’altra banda, el fet de tenir dins del meu cap un món prou intens o prou fantàstic feia que, quan m’enfrontava a aquests vailets que m’amargaven l’existència, la meva actitud no fos la del derrotat, sinó que tenia com una mena de força interior que els desconcertava i que a poc a poc va fer que s’anessin oblidant de mi. A part que sóc una persona sociable i de mica en mica vaig anar fent amics. Quan ja no estàs sol, tens més força…
–Vas iniciar els teus primers esbossos literaris de molt jovenet, oi?
–Tal com t’he dit, m’agradaven molt les novel·les de nàufrags, perquè m’hi sentia molt identificat. A la biblioteca de la Seu d’Urgell vaig llegir totes les novel·les de nàufrags que vaig poder rastrejar. Potser me’n vaig empassar quaranta o més. Quan se’m van acabar, un bon dia em vaig adonar que, si el que m’agradava era viure aventures de nàufrags, tant ho podia fer llegint com escrivint. La primera novel·la de nàufrags que vaig començar i que no vaig acabar… devia tenir uns dotze anys… Però, és clar, a aquella edat em faltava la constància i la capacitat per a escriure una novel·la sencera. Em costava molt l’endemà tornar a estar amb el mateix estat d’ànim del dia anterior per a reprendre l’escriptura de la meva història allà on l’havia deixada.
–A partir dels anys setanta, Pep Albanell comença a guanyar tots els premis més importants que s’atorguen en literatura catalana. El 1972 guanya el premi Víctor Català per Les parets de l’insomni; el 1974, el premi Sant Jordi per Pinyol tot salivat; el 1976, el Joaquim Ruyra per El Barcelonauta. El 1978, amb Ventada de morts, s’endú el premi Crítica «Serra d’Or» de novel·la. Curiosament, a partir d’aleshores comença a escriure per a infants.
Què és el que et porta a dedicar-te essencialment a la producció juvenil o infantil? Per què aquest canvi?
–Va ser influït pel meu amic Carles Senpau. Ell era mestre de Puigcerdà i, com a mestre de criatures, sabia que hi havia molta mancança en aquest sentit. D’altra banda, ell veia que jo tenia molta imaginació i això era perfecte per a escriure per a infants. Em va insistir molt. Vaig acceptar a condició que ell m’ajudés, que ho féssim entre tots dos. Passejàvem al voltant de l’estany de Puigcerdà i anàvem creant conjuntament la història a través d’anar-nos fent preguntes, donant totes les respostes que ens venien al cap i triant finalment la que ens agradava més o que ens semblava més adequada. Aquest exercici el segueixo ensenyant als vailets quan vaig a les escoles a fer treballs de sensibilització literària. En anar enllaçant les diferents respostes que al seu torn van provocant noves preguntes, doncs, de mica en mica, va emergint un argument. O sigui que la primera etapa conjunta amb en Carles va consistir a anar passejant i parlant fins que vam tenir tot un argument. Als vespres, en Carles venia a casa i ens repetíem la història. Jo l’anava escrivint seguint l’argument que havíem creat. En Carles s’ho enduia a casa seva. L’endemà ho retornava amb els canvis o les esmenes que havia cregut oportunes i ho redactàvem de nou. Així vam fer conjuntament les tres etapes de la creació: primer pensar, després escriure i finalment corregir. La correcció és per a mi la feina més important de l’escriptor.
–D’aquesta primera col·laboració conjunta neix el pseudònim que Josep Albanell utilitzarà a partir d’aleshores per a les seves creacions literàries dedicades als lectors infantils. Joles Sennell és el resultat de la fusió dels noms dels dos amics: Josep Albanell i Carles Senpau.
Des de final dels setanta, i fins a l’actualitat, la teva producció de llibres infantils és enorme, a raó de quatre a cinc llibres l’any. És més fàcil escriure per a canalla que per a adults?
–No, més fàcil no ho és. I l’autor que s’ho plantegi com una feina més fàcil segur que allò que escriurà no tindrà cap valor, o en tindrà molt poc. El que sí que és cert és que és més curt. Una novel·la infantil amb tota la seva essència, El Zoo d’en Pitus, per exemple, o fins i tot La casa sota la sorra de Joaquim Carbó, tenen entre seixanta o vuitanta pàgines. Si analitzes els títols de tot aquest seguit de publicacions, probablement només hi ha una novel·la d’unes seixanta o setanta pàgines. Els altres títols són contes il·lustrats o contes breus, o bé reculls de contes. He publicat molts reculls de contes perquè, en realitat, sempre m’he sentit molt més contista que novel·lista. L’actitud de l’escriptor davant d’una història, si és contista, és a dir, si practica el gènere breu, és diferent de la del novel·lista, que es planteja una història a llarg termini, amb més ambició i més amplitud. El contista allò que busca és el clic, aquell punt a partir del qual pots donar la volta a la història partint d’un petit argument. D’altra banda, durant una llarga temporada, vaig treballar a Tusquets. Érem molt pocs: la Beatriz de Moura, una noia que feia la comptabilitat i jo. Tota la resta eren col·laboradors externs. Jo hi treballava de les tres a les set de la tarda. Com que al matí no m’havia de llevar d’hora, als vespres, després de sopar, em posava en una butaca que teníem al piset del carrer Jordi de Sant Jordi (un nom molt maco!) i amb un tauler al davant em podia estar allà escrivint fins a les quatre o les cinc de la matinada. Això, és clar, va generar una gran quantitat de material.
(…)
–Podríem dir que, a l’altre extrem de la literatura infantil, hi ha la literatura eròtica. Deu pometes té el pomer, d’Ofèlia Dracs, va guanyar el premi de novel·la eròtica «La sonrisa vertical» (1979). Tu vas ser un dels fundadors del col·lectiu literari Ofèlia Dracs als anys setanta. Explica’ns què va significar per a la literatura catalana. Quines van ser les aportacions que el van destacar? Quins eren els seus membres més actius?
–A casa meva, al carrer Jordi de Sant Jordi, quan jo escrivia als vespres, després de sopar, sovint hi venia gent. En aquella època, jo em relacionava amb una colla d’escriptors, amb poetes també, però sobretot escriptors. Hi havia en Desclot, un xicot que es diu Carles Reig, que ara viu als Estats Units, Jaume Cabré i un company que ja és mort, en Quim Soler. Dracs és el resultat dels nostres cinc cognoms. Jo aleshores treballava a Tusquets. Els llibres els distribuïa Enlace, una distribuïdora que tenia el bon costum d’enviar dos exemplars de cada llibre que distribuïa a cada una de les editorials amb què treballava. Beatriz de Moura se’n quedava un exemplar i l’altre me’l deixava a mi, si el volia. Em vaig anar construint una gran biblioteca amb llibres que no triava, però interessants. Un dia em va arribar a les mans un llibre que no recordo com es deia. Era una novel·la policíaca escrita per deu escriptors alemanys. Vaig trobar interessant la manera com havia estat feta, tot i que la novel·la no era cap cosa de l’altre món. Jo sempre he tingut una visió lúdica de la feina d’escriure. Sempre m’ha agradat molt treballar en col·laboració. Vaig convèncer els qui es reunien a casa meva en aquella època per fer una novel·la de ciència-ficció a cinc mans.
–Les Deu pometes té el pomer?
–No! La novel·la de ciència-ficció no la vam acabar. La tinc a casa. Són unes quaranta o cinquanta pàgines. El col·lectiu que formàvem aleshores era una mena de front cultural del PSAN, el Partit Socialista d’Alliberament Nacional. No érem militants, però érem el que se’n deia uns «companys de viatge». Ens reuníem sota el nom de Trencavel, un personatge històric de l’època dels almogàvers. Escrivíem articles de sociologia literària, defensant la necessitat d’una literatura catalana, però sobretot popular i de qualitat. Vam publicar una colla d’articles a la revista «Canigó». Els articles, els fèiem també en col·laboració, la majoria de vegades a casa d’en Jaume Fuster. N’hi havia un que s’encarregava de donar-hi forma. Després se sotmetia a la revisió de tots plegats, hi fèiem aportacions diverses i es publicava. Quan Trencavel va començar a decandir-se és quan es va convocar el premi de novel·la eròtica. El primer any s’hi va presentar Josep Lluís Seguí amb un llibre senzillet que es deia Diari de bordell. El vaig llegir i vaig pensar que no era gaire difícil de fer una cosa així. Se’m va ocórrer de proposar-ho als qui ens reuníem habitualment. Uns s’hi van apuntar; d’altres, no. La Maria-Antònia Oliver, per exemple, no va voler participar-hi. Probablement tenia raó. Va dir que era una literatura molt masclista. D’altres, com en Quim Monzó, s’ho van prendre amb molt d’entusiasme i fins hi va incloure dos contes! Jo em vaig encarregar de coordinar-ho tot. Vaig posar el títol Deu pometes té el pomer perquè l’extensió mínima eren cent pàgines i el recull que em van enviar entre tots no arribava al centenar. Aleshores se’m va ocórrer el títol. Seguint la cançó, a cada conte hi afegia una pàgina més, amb allò de «de deu una…», «de nou una…», de manera que així vaig aconseguir les deu pàgines que em faltaven. Per a sorpresa nostra, ens vam endur el premi. Marsé va trobar que el llenguatge era renovador.
–En quin sentit?
–El llibre no és excessivament verd, no és escabrós; hi ha alguna escena, és clar…, però manté un cert to. El llenguatge té molta frescor, encara ara, i sobretot té el sentit de l’humor. La literatura eròtica no conjunta bé amb l’humor. Té una certa tensió dramàtica. Si hi poses humor, tot això es desinfla. L’humor és el contrari de l’excitació. Nosaltres vam aconseguir fer un llibre molt humorístic, molt irònic… Va caure bé dins la societat catalana i també dins de l’espanyola. Se’n van fer unes quantes edicions castellanes i també unes quantes traduccions: al portuguès, a l’italià… Vam poder aconseguir realitzar a la pràctica el que havíem defensat abans en teoria: fer una literatura de gènere, popular i amb dignitat literària.
–Continues escrivint?
–Molt poc. Estic vivint molt al marge de la cultura catalana. No estic al dia del que es va fent. De tant en tant llegeixo alguna cosa, però, en general, el que em passa és que em sento molt allunyat del que es publica, molt allunyat de la manera actual d’escriure. Noto que en aquests moments tinc dificultat per a publicar, sobretot llibres per a adults. L’últim llibre, Les fantasies del nàufrag, va ser refusat per dues editorials abans de ser acceptat per Bromera. Però, sobretot, em sento allunyat perquè quan llegeixo coses que tenen bona crítica no hi descobreixo el què. Noto que hi ha com una altra mena de joc literari en la manera d’escriure: les referències al món actual, a les noves tecnologies, molta metàfora… Hi ha una mena d’imaginari nou… Segurament Pla tenia raó: la narrativa, a partir d’una certa edat, deixa de tenir sentit.
(Zeneida Sardà: «De Pep Albanell a Joles Sennell», Núvol, 2 de maig de 2016)
_0.webp)
