LA FONT DE CAP DE CREU
El cor del nostre barri era indiscutiblement la plaça de Cap de Creu (o Capdecreu, com escriuen alguns), d’on surten i on arriben les venes i artèries d’una colla de carrers: Guansé, Tarragona, Sant Magí, Tires, Estudis, Santa Anna i Economia. A la nostra plaça es concentraven botigues, fleques i artesans de la fusta i de la pintura. Per uns o altres, els veïns anaven molts cops al dia a la plaça de Cap de Creu. Però el que ens obligava anar-hi més sovint al llarg de la jornada era la seva font. Si la plaça era el cor del barri, la font era el vertader cor de la plaça.
La font de Cap de Creu era un excepcional tresor que els vells plorem que ens l’hagin robat persones que no respecten la història dels pobles. La font de Cap de Creu no era una font qualsevol. Era no obstant, la seva modèstia, un digne monument que l’ajuntament de Vilanova va decidir aixecar en record de la primera portada d’aigües a Vilanova i per deixar un homenatge perpetu als il·lustres i generosos vilanovins que, amb els seus coneixements i pessetes feren possible que Vilanova tingués la comoditat de l’aigua corrent. Havien de passar més de cent anys perquè gent insensible a coses tan entranyablement nostres tinguessin l’audàcia d’arrencar-la per substituir-la per una vergonyosa fonteta mig amagada a una paret. Amb monuments semblants el que cal fer en tot cas es reparar-los i mantenir-los sempre lluents i vistosos.
Nosaltres, els Albalate, no disposàvem d’altra font per abastir-nos d’aigua que la de Cap de Creu. Si les cues eren massa llargues, ens arribàvem a la font de Ferro, regal igualment d’un altruista vilanoví, dels que ara no es troben. Si per diferents motius fallaven aquestes dues fonts, no ens tocava mes remei que demanar per favor uns càntirs i galledes d’aigua a la sínia dels Rovira o a la fàbrica del Xoriguer.
Milers de vegades he acaronat les velles pedres de la font de Cap de Creu i milers de vegades m’he refrescat cap, braços i mans i sobretot ‘assadollat’ a l’estimada font. Era formada per dos cossos completament diferents. Un, diguem-ne el cap, era una construcció quadrada de pedra, que es coronava amb una secció piramidal. Aquest cos permetia que per tres costats, amb piles i aixetes es poguessin omplir simultàniament múltiples càntirs, gerres i galledes. Pel quart costat arrencava una llarga pila d’aigua per abeurar el bestiar. A un lateral del capçal hi havia una placa de marbre, on es podia llegir la data de la portada de l’aigua i els noms dels benefactors de la vila. Encara que només sigui per refrescar la memòria, mencionem el senyor Cristòfor Reventós i Soler, autor i director de l’aqüeducte, i els benemèrits prohoms els germans Samà, Pau Soler i Ballester, Pau Soler i Morell, Pelegrí Marquès i altres. El 15 de gener de 1861 arribava per primera vegada l’aigua forana a Vilanova. Aquestes modestes ratlles vull que es converteixin en acció de gràcies a aquells notables vilanovins que no estalviaven res a fi de fer més bona la vida al nostre poble i embellir els nostres carrers i places.
A la posta de sol era corrent veure els ramats de cabres del nostre parent Montolio, que, a Castelló, vivia al mateix grup de masies, El Cañuelo, que els nostres pares, i del Llacuna, que no era altre que el senyor Ubia, pare del meu amic i company de col·legi, Antoni. Les cabres arribaven aixecant el cap i empenyent-se per ser les primeres a abeurar. El Llacuna s’enduia el seu ramat pel carrer de Sant Magí amunt, per torçar al carrer de Sant Roc, on tenia la casa i els estables.
El Montolio seguia plaça enllà per entrar al carrer dels Estudis i conduïa el seu ramat a la casa que tocava els murs de l’Hospital Vell, el col·legi dirigit pel senyor Felicià Pla i Nualart de tan inesborrable i emocionant memòria.
Un altre desastre per l’estètica de la plaça de Cap de Creu ha estat l’enderrocament del grup de cases que hi havia al xamfrà entre els carrers Tarragona i Guansé. Aquell grup de vivendes de planta baixa i tres pisos donava les pinzellades de color i alegria, tema de magnífics olis dels nostres Mir i Ricard Vives, entre altres artistes. De les diverses dotzenes de balcons i finestres onejaven les banderes de tots colors de la roba estesa al sol. Però sobretot, a la façana esquerra, hi havia la capella de Sant Joan Baptista, damunt la botiga del senyor Bundó, i al redós de la qual se celebrava la diada i revetlla del sant amb resos, cants, músiques, foc i festívol paladejar de les coques ensucrades.
Amb aquestes dues malvestats l’aspecte de la plaça de Cap de Creu no és el mateix. També enyorem els establiments del Ponis, la fusteria del Gener, el taller de pintura dels Bages -el petit dels germans excel·lent dibuixant a la ploma- i el goig de les gents senzilles fent rodona a la font i -per què no?- les olors penetrants del most en fermentació dels cellers al temps de la verema.
Massa records inesborrables per no sentir nostàlgia quan, com un ritual, com fa un cristià que visita Sant Pere, quan és a Roma, m’arribo a la meva estimada plaça de Cap de Creu sempre que torno al meu poble, ara ja ciutat. Les viles com les persones no hauríem de créixer.
Tant de bo que la nostra plaça de Cap de Creu trobi ben aviat les persones sensibles a les coses vilanovines i aixequin un altre cop la font i alguna immobiliària es digni enfonsar el mur de la vergonya que han aixecat uns industrials i s’elevi un bell grup de cases que, amb els seus colors i la mainada, alegri i revitalitzi l’entranyable i estimada plaça de Cap de Creu.
(Cap de Creu. València: Autoedició, 1993).
_0.webp)
