Novel·la Narrativa breu Estudis sobre l'autor/autora

Joan Agut

1934-2011

Joan Agut (Barcelona, 1934 – Caldes de Montbui, 2011) neix al si d’una família de petits comerciants. Als tretze anys és expulsat de l’escola i treballa com a peixater al mercat d’Hostafrancs. Escriptor, editor i crític literari, el 1959 marxa a París amb la intenció de fer vida d’artista, com els seus admirats Hemingway i Miller. Dos anys després torna a Barcelona i obre una llibreria. Aquests contactes amb el món dels llibres seran els primers passos d’aproximació a una de les professions de la seva vida, la d’editor.

Durant més de 35 anys fa d’editor a Barcelona en diferents etapes. Treballa a l’editorial Bruguera, on impulsa una línia d’edició en català, i a Edhasa. També és un dels fundadors de l’editorial Barcanova i, amb posterioritat, ja com a propietari, de l’editorial Thassàlia. Ha estat conseller delegat d’El Correo Catalán i ha militat al Front Nacional de Catalunya.

El 1997 comença una altra època de la seva dedicació al món dels llibres, aquesta vegada com a escriptor. Després d’un llibre de contes inicial, publica novel·les com Gombó i Mister Belvedere, finalista del premi Sant Jordi 2000; El mestre de Taüll, premi Crexells del 2001 a la millor novel·la de l’any; L’arbre de la memòria, premi Pin i Soler del 2001; o Pastís de noces, premi Carlemany del 2003, entre altres.

També s’ha de destacar la seva faceta de crític literari. El gruix d’aquests escrits han estat publicats al diari Avui des del 1977.

Va ser soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Xulio Ricardo Trigo per a l’AELC.
Fotografies: Arxiu de l’AELC.

Castellano

Castellano Agut.

Joan Agut (Barcelona, 1934 – Caldes de Montbui, 2011) nace en el seno de una familia de pequeños comerciantes. A los trece años es expulsado de la escuela y trabaja como vendedor de pescado en el mercado de Hostafrancs. Escritor, editor y crítico literario, en 1959 viaja a París con la intención de llevar una vida de artista, como sus admirados Hemingway y Miller. Dos años después regresa a Barcelona y abre una librería. Estos contactos con el mundo de los libros serán los primeros pasos de su aproximación a una de las profesiones de su vida, la de editor.

Durante más de 35 años trabaja como editor en Barcelona en diferentes etapas: en la editorial Bruguera, donde impulsa una línea de edición en catalán, y en Edhasa. También es uno de los fundadores de la editorial Barcanova y, con posterioridad, ya como propietario, de la editorial Thassàlia. Ha sido consejero delegado de El Correo Catalán y ha militado en el Front Nacional de Catalunya.

El 1997 empieza otra época de su dedicación al mundo de los libros, esta vez como escritor. Después de un libro de cuentos inicial, publica novelas como Gombó i Mister Belvedere, finalista del premio Sant Jordi 2000; El mestre de Taüll, premio Crexells del 2001 a la mejor novela del año; L’arbre de la memòria, premio Pin i Soler del 2001; o Pastís de noces, premio Carlemany del 2003, entre otros.

También se debe destacar su faceta de crítico literario. La mayor parte de estos escritos han sido publicados en el diario Avui desde el 1977.

Fue socio de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Xulio Ricardo Trigo para AELC.
Fotografías: Archivo de la AELC.

English

English

Joan Agut (Barcelona, 1934 – Caldes de Montbui, 2011) is the son of shopkeepers. At thirteen years of age he was expelled from school and went to work as a fishmonger at the Hostafrancs market. This future writer, publisher and literary critic then went to live in Paris in 1959 in the hope of enjoying an artist’s existence, as his much-admired Ernest Hemingway and Henry Miller had done before him. Two years later he returned to Barcelona and opened a bookshop. These early contacts with the world of books constituted his first steps towards one of his subsequent professions, that of publisher.

In different stages and for more than 35 years, he worked as a publisher in Barcelona – in the publishing house of Bruguera (where he was the driving force behind a line of books that would be published in Catalan) and Edhasa. He was also one of the founders of Barcanova and subsequently, this time as one of the owners, of Thassàlia. He was the chief executive of the newspaper El Correo Catalán and a member of the anti-Franco resistance movement Front Nacional de Catalunya (National Front of Catalonia).

In 1997 he initiated a new phase in his concerns with the world of books, this time as a writer. After a first book of short stories, he published novels like Gombó i Mister Belvedere (Gombó and Mister Belvedere), which was a finalist for the 2000 Sant Jordi Prize, El mestre de Taüll (The Master of Taüll), which won the 2001 Crexells Prize for Best Novel of the Year, L’arbre de la memòria (The Tree of Memory), which was awarded the 2001 Pin i Soler Prize, Pastís de noces (Wedding Cake) received the 2003 Carlemany Prize and has been highly praised by critics and readers alike.

He is also a notable literary critic, most of his work in this sphere being published in the newspaper Avui since 1977.

He was a member of AELC (Association of Catalan Language Writers).

Web page: Xulio Ricardo Trigo.
Photographs: AELC archive.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Joan Agut neix al barri de Sants de Barcelona el 29 de novembre de 1934. Tercer fill d’una família de petits comerciants, va a l’escola Nostra Senyora de Montserrat i Sant Francesc Xavier, d’Hostafrancs fins que és expulsat als tretze anys. Escriptor i crític literari, però però també exerceix oficis ben diversos. Així, fa de peixater al mercat d’Hostafrancs fins als vint-i-cinc anys, i després, el 1959, crema les naus i marxa a París, tot seguint els exemples de Hemingway i d’Henry Miller. En aquesta ciutat viu un parell d’anys fent de tot, temps en què comença a prendre força l’opció artística.

En tornar a Barcelona obre una llibreria i entra en contacte amb l’univers més material dels llibres. Aquestes noves relacions el porten cap al món de l’edició, on treballa durant més de 35 anys. S’ha d’esmentar en aquest sentit la seva tasca a l’editorial Bruguera (1953-1973) —obre una línia d’edició en català— o a l’editorial Edhasa (1977-1979). Més tard crea l’editorial Barcanova (1990-1994) i, amb posterioritat, ja com a propietari, funda l’editorial Thassàlia (1995-1997). Però la seva dedicació als llibres no li impedeix ser conseller delegat d’El Correo Catalán ni militar activament per la recuperació de l’espai polític catalanista, com ara durant la seva etapa al Front Nacional de Catalunya.

Una vida plena i intensa que fa el 1997 un tomb significatiu. L’editor que tant s’ha preocupat pels llibres dels altres comença aleshores la seva carrera d’escriptor. Tot i que Columna li havia publicat el 1995 un llibre de contes, El dia que es va cremar el Liceu, es pot dir que el gran moment de Joan Agut posa la primera pedra el 1999 amb la novel·la Rescatats de l’ombra. Des d’aleshores han vist la llum narracions i novel·les que han aportat nova saba a la literatura realista en llengua catalana.

D’entre els seus llibres destaquen L’arbre de la memòria, un joc literari que ens planteja les incògnites que ens pot portar el destí, amb el tema de dos amics músics que viatgen a l’Alemanya dels cinquanta per a compondre una òpera. Guanyadora del premi Pin i Soler del 2001, ha estat una de les seves obres més celebrades. I va ser així fins a la publicació de Pastís de noces, un autèntic tour de force narratiu que guanya el premi Carlemany i que ha rebut l’aplaudiment de crítica i lectors. De Pastís de noces ha escrit el crític Joan Josep Isern que «ens va dibuixant una amplíssima panòplia de personatges —cadascun amb la seva pròpia història d’il·lusions i secrets, d’èxits i de renúncies— que, vistos en conjunt, configuren un retrat bastant plausible del que ha estat la societat catalana del darrer quart de segle.»

Però de la seva obra també formen part llibres menys ambiciosos que, tot i això, resten entre els intents més reeixits d’establir una narrativa de tall realista que fa per transmetre els ambients i els personatges de tota una època. Així, hi ha obres com La Via Làctia (2001), evocació de la primera postguerra a través dels ulls d’un nen, o Matadors i cia (2003), relats sobre el tema de l’assassinat. Totes dues suposen originals propostes al voltant de temes clàssics de la literatura. La seva última novel·la Wagons-Lit es publica l’any 2007.

En la seva tasca com a crític s’han d’esmentar les seves col·laboracions al diari Avui.

Mor a Caldes de Montbui el 6 de novembre de 2011.

Imatge de l'autor.
Imatge de l'autor.

Premis

  • Premi Ciutat de Tarragona-Josep Pin i Soler, de narrativa (2001): L’arbre de la memòria.

  • Premi Joan Crexells (2001): El mestre de Taüll.

  • Premi Carlemany, de novel·la (2003): Pastís de noces.

ISERN, Joan Josep: «D’aquest temps, d’aquest país».

Vincles

Comentaris d'obra

«Amb gairebé una desena de llibres publicats i uns quants premis importants (competitius i de la crítica) a la butxaca podem dir sense por d’equivocar-nos que Joan Agut és un autor amb pocs secrets ja per descobrir. Home summament prolífic -vuit dels seus llibres han aparegut en els darrers quatre anys- l’obra d’Agut es caracteritza per una enorme facilitat a l’hora d’empescar-se històries i per una més que notable competència a l’hora de contar-nos-les de manera directa i sense més pretensions estilístiques que les necessàries per arribar de seguida a captivar l’atenció del lector. Dit breument, Agut té la virtut de fer llibres dignes, amens i llegidors. Una característica que alguns crítics d’índex enravenat i vara alta solen denigrar per sistema i que, en canvi, aquest comentarista defensa sempre que en té l’oportunitat.

L’AGUT MÉS COMPLET
Si fins ara els seguidors de Joan Agut podien dividir les seves preferències entre Gombó i míster Belvedere, La Via Làctia, La mirada del cec i L’arbre de la memòria, crec que amb Pastís de noces la controvèrsia s’acabarà perquè sense cap mena de dubte les gairebé cinc-centes pàgines del darrer premi Carlemany recullen l’Agut més genuí, més intens i més complet que fins ara coneixem.
Amb el pretext d’explicar-nos els preparatius de casament dels plançons de dues famílies de categoria Pastís de noces s’endinsa pels entreforcs de l’arbre genealògic de les famílies Masdeu-Riba i Font-Barenys i, en el trajecte, ens va dibuixant una amplíssima panòplia de personatges -cadascun amb la seva pròpia història d’il·lusions i secrets, d’èxits i de renúncies- que, vistos en conjunt, configuren un retrat bastant plausible del que ha estat la societat catalana del darrer quart de segle.
Hi és tothom, a Pastís de noces: el petit món de la política catalana, el dels negocis (els «de tota la vida» i els dels acabats d’arribar que actuen sense cap escrúpol), la religió, els artistes i els intel·lectuals, els amors prohibits, els amors secrets, la gent abnegada que s’entrega als altres… Tot plegat una quarantena llarga de personatges «amb paper» al servei d’una novel·la en què Agut, més que primar el retrat psicològic aprofundit dels personatges (com havia fet en llibres com ara La mirada del cec i L’arbre de la memòria), ha centrat els seus esforços a fer funcionar de manera convincent l’ampli trenat d’anècdotes que relacionen tota la fauna humana que ha creat. I ho ha fet amb un resultat altament satisfactori ja que el llibre funciona en bloc com a novel·la coral però el lector queda atrapat de seguida en els colors, matisos i petits detalls de cada història particular que Agut li va explicant.

ÚLTIMA SORPRESA
El pinyol final amb el qual Agut clou el llibre (perquè Pastís de noces amaga una última sorpresa que, lògicament, no desvelaré) demostra els recursos i la picardia de l’autor -gat vell- i culmina una novel·la que, al meu parer, eleva el nivell del palmarès dels últims anys del premi Carlemany i es constitueix, sense cap mena de dubte, en un dels llibres destacats de l’any 2003.
Com a valor afegit de Pastís de noces -en aquest cas, no atribuïble a Joan Agut- hi ha el fet que la seva aparició coincideix amb un canvi de signe polític en el govern de Catalunya. Això dóna a aquesta novel·la una dimensió de retrat d’un temps i d’un país molt concrets i fa esperar que d’aquí a uns quants anys algú es vegi amb cor d’emprendre un projecte literari similar. Si Nostre Senyor i el colesterol ens donen salut per veure-ho, comparar tots dos productes serà un exercici d’allò més estimulant.»

(Joan Josep Isern: «D’aquest temps, d’aquest país», Avui. «Cultura», 15 de gener de 2004)
 

* * *
 

«Quan des dels Estats Units vénen els McDonald’s, les guerres preventives i la cultura de l’espectacularitat, amb assassins en sèrie demoníacs com a protagonistes destacats, ja va bé que algú ensenyi una sèrie d’assassins més creïbles i reals, més comuns i més de casa nostra, com fa Joan Agut (Barcelona, 1934) a Matadors & cia. Aquest és un volum fàcil de llegir, compost per vint-i-nou relats curts amb el denominador comú de l’assassinat, o més aviat la mort no accidental.
Totes les narracions compleixen la condició de ser breus, en realitat, brevíssimes, i comparteixen el fet de presentar una estructura similar. Així doncs, en totes l’autor fa una descripció força acurada, tot i que no exhaustiva, de la situació, centrant-se més en els trets psicològics dels protagonistes -el futur assassí i la seva víctima, o només el responsable de la mort, en alguns casos- que no pas en l’entorn físic. Aquesta ubicació de la història és el que dóna l’empremta al relat, el que s’emporta el lector de cadascun. També en qüestió d’extensió és el més important per a Joan Agut, que esmerça en aquest aspecte més del noranta o el noranta-cinc per cent de l’espai que ocupa cada conte. L’últim paràgraf de cadascun, finalment, està dedicat al mateix acte de l’assassinat. I com aquest mateix acte es converteix en un paràgraf decisiu, cru, definitiu i brutal, sense rèplica possible. Amb un punt final tan categòric com la mateixa idea de la mort.
Agut, lluny de presentar el recull de narracions com una cascada sense ordre ni concert, prepara una sorpreseta per al lector en l’últim dels contes. João Silva, àlies el Turc, també conegut amb el nom de José Vargas, com apareix en la seva documentació falsa, és un pistoler professional, un assassí a sou que protagonitza el primer relat de Matadors & cia. Aquest relat, titulat «El matador», descriu una acció eficaç, molt professional i precisa, gairebé mil·limètrica de Silva. No obstant aquesta aparença, la feina feta en aquest primer conte se li torna en contra a «El preu de la torna», el relat que tanca el llibre i en què el pistoler repeteix com a protagonista. En aquesta narració, Silva se sent sota pressió, amenaçat, i comet una errada que li costarà la vida. L’assassinat de l’assassí professional és una cloenda simbòlica per a Matadors & cia, una cloenda que recupera el primer personatge del llibre per donar-li mort. Cal destacar que Silva és l’únic individu que apareix en dos relats diferents… diferents, però que són el mateix, ja que gairebé es pot dir que l’un és la continuació de l’altre amb molts contes entremig. Com si fossin les dues llesques de pa d’un sandvitx fet amb vint-i-nou làmines d’assassinats.
Les situacions que presenta l’autor són molt diverses, així com les motivacions, les raons i les maneres d’actuar. També són diversos els resultats finals, és a dir, que en alguns relats moren els dolents, en altres relats moren els bons, o els innocents. Hi ha ganivets homicides, hi ha pistoles letals, hi ha empentes mortals, hi ha negligències mèdiques fatals, hi ha pallisses brutals. Alguns maten en fred, mentre que d’altres ho fan en un rampell d’ira, de ràbia o de bogeria transitòria; uns assassins actuen amb maldat, altres amb distracció, amb premeditació, amb justícia o sense justificació. La situació és l’encarregada de dictar la sentència de mort contra un personatge o un altre.

DEDICACIÓ ALS LLIBRES
Joan Agut ha dedicat una gran part de la seva vida als llibres, com a editor a diverses editorials i els últims anys com a autor, bàsicament de novel·les com ara Gombó i Míster Belvedere (Proa, 2001, finalista del premi Sant Jordi), El mestre de Taüll (Proa, 2001, premi Crexells) i L’arbre de la memòria (Proa, 2002, premi Pin i Soler, Ciutat de Tarragona). Aquesta llarga experiència seva en el món de la lletra impresa queda reflectida en cada racó d’aquest Matadors & cia, on hi ha tributs a una llarga nissaga d’autors del gènere de la novel·la negra. Uns tributs que deixen constància de les lectures d’Agut, que alhora és capaç d’escapar-se’n i buscar un mètode propi, original i impactant. L’estil d’aquests contes és sempre directe, sincer, sense romanços ni voltes innecessàries, tot i que amb una certa presència d’expressions desgastades per ser massa llegides. El possible dramatisme que podria embolcallar el volum queda dissipat per un humor matisat, que dóna color al conjunt i que ajuda a empassar-se’l d’una sola mossegada.»

(Isaac Fernández Sansvisens: «Sèrie d’assassinats», Avui. «Cultura», 29 de maig de 2003)
 

* * *
 

«Pastís de noces de Joan Agut (Barcelona, 1934) obedece a un planteamiento ambicioso y panorámico, a partir de una reconstrucción de los últimos veinticinco años de democracia. Es la historia de dos familias unidas por un casorio suspecto. El abuelo, fabricante de «taps», se vistió el chaqué para recibir a Franco, los hijos se han pasado al negocio inmobiliario y al blanqueo, la nieta es una buena chica pero se ha prendado de un baranda, que a su vez es hijo de una doctora de Sant Pau, ex militante del PSUC y de un parlamentario del PSC-PSOE, que tiene una hermana monja, que se ocupa de los inmigrantes y se entiende con un mosén, que tiene un hermano alcohólico, también capellán, que se suicida. Agut trepa por las ramas genealógicas con una agilidad simiesca, desde el tronco de buen corcho del Empordà hasta las más delgaditas recubiertas del muérdago de las amantes y las queridas. Quiere dar testimonio, y transcribe la minuta de un casorio de lujo o cuenta la anécdota del barbero solidario que se niega a cortar el pelo a los pobres si no se duchan. Detrás de muchas de las situaciones de estancamiento que se viven en la novela asoma la oreja del funcionario, que aquí es mucho más importante que el yuppie rapaz. Detrás de la atracción casi sexual entre padres e hijos, subyace el deseo de un encuentro imposible, pero también la endogamia morbosa de las familias catalanas. Pastís de noces se acerca al prototipo de la gran novela sobre Barcelona de la que tanto se ha hablado: una novela de personajes, que explora todos los niveles de la sociedad a través de una serie de situaciones clave que muestran en esquema sus mecanismos: una boda a la desesperada, un chantaje con fotos guarras, una antigua amistad que se desliza hacia el amor, la ceguera del pintor o la decepción del político. Agut escribe suelto. En toda la novela se nota una tendencia a explicar y resumir en lugar de desarrollar los caracteres mediante situaciones narrativas. Ha renunciado a cualquier ferocidad, para objetivar las vivencias de estos años y «fer tou». El resultado es un libro con un planteamiento pedagógico, que abarca un gran espacio, y que en contraste con su vocación panorámica, brilla especialmente en la expresión de los sentimientos y de las pequeñas pasiones.»

(Jordi Larios: fragment de «La novela de corcho», El País, 16 de maig de 2002)

Entrevistes

—Vostè retrata la societat catalana amb ironia però alhora amb compassió. ¿És el to amb què es mira la vida?
—A la meva edat, sí. Tinc més de 65 anys i ja estic de tornada de moltes coses. Per això em miro el món com si estigués observant una obra de teatre. En el fons dels fons, crec que actualment estem vivint en un món de bojos, on la gent s’atabala per coses absurdes i es fan guerres que no tenen cap sentit. Davant d’això, tinc dues opcions: o viure constantment emprenyat per l’estupidesa general o mirar-me la realitat amb ironia i una certa compassió. Ara sembla que qui no fa un creuer, no va a esquiar o no té una segona residència, no és una persona completa.

—Les històries que aplega al llibre provenen de l’observació d’aquest món que compadeix. ¿Estan basades en la vida de persones que coneix?
—En principi, sí. De vegades són la suma d’aspectes de diverses persones que conec. I si no estan basats en persones reals, són personatges que realment podrien existir. Si el lector no es reconeix en algun dels personatges, segur que hi reconeix alguna de les seves amistats. Aquesta és la gràcia de la novel·la.

— Al seu llibre menciona Jordi Pujol, Pasqual Maragall i Narcís Serra…
—És que no podia ser d’una altra manera! Una història que té lloc a l’any 2000 i que vol retratar la societat catalana de finals del segle XX, havia d’incloure’ls per força, sobretot tenint en compte que el món de la política és un dels temes de la novel·la.

—Quan al llibre es refereix a la política, aquesta no hi surt gaire ben parada…
—A Pastís de noces faig crítica de la política competitiva, és a dir, de les lluites internes dels partits polítics. D’altra banda també hi reflexiono sobre la solitud del poder, sobre com la política representa una càrrega que t’aïlla de la resta del món. Els polítics tenen ànsies de poder, però no s’adonen que aquest és una maledicció.

—A la nota de l’autor del final del llibre hi explica que per documentar-se va anar a una empresa d’organització d’actes per demanar el pressupost d’una boda per a 250 convidats. És cert?
—Mira, jo faig cara de ric, de persona seriosa. Aprofitant-ho, vaig anar a una agència amb el pretext que volia casar una filla i fer una celebració d’una certa categoria. Ens vam estar un parell d’hores decidint el lloc, la berlina, les flors, el menú, la música… Em van fer un pressupost que rondava els tretze milions de pessetes i amb l’excusa que després de Nadal en parlaríem, me’n vaig anar. A principis de gener em van trucar i em vaig haver d’inventar que ho sentia molt però que la meva filla ja no es volia casar.

—Els deu haver enviat un llibre per compensar-los l’esforç!
—I tant! Dedicat i amb una carta on els ho explico tot.

—Per cert, un casament de tretze milions de les antigues pessetes és caríssim!
— Sí, però és que suposava que la meva filla es casava al castell de Sant Marçal, el mateix on es va casar l’Arantxa Sánchez-Vicario! No era el casament d’una marquesa, però gairebé!

— Ha escrit una novel·la de 500 pàgines en nou mesos i, en set anys, porta publicats nou llibres. Creu que escriu molt ràpid?
—Depèn de com t’ho miris. Jo sóc el senyor sense (sense cotxe, sense televisor, sense ordinador ni Internet, sense segona residència, sense mòbil…) i per no tenir, no tinc ni nòvia: sóc un amant en atur. Per tot plegat tinc molt de temps per dedicar-me a escriure i a més tinc la constància d’escriure cada dia, fins i tot els caps de setmana.

—Coneixent-lo, segur que ja està escrivint una nova novel·la…
—Tinc un parell de llibres que ja estan acabats i que esperen editor, n’estic escrivint un altre i prenc notes per a un quart, que es titularà Wagons-Lits.

—Del nou llibre que escriu, ens en pot avançar alguna cosa?
— És la història d’un home de 66 anys que s’enamora d’una noia de 25 perquè li recorda el seu primer amor, que va ser una història frustrada. El protagonista s’autoenganya dient-se que el que vol és protegir la noia, però el que realment persegueix és endur-se-la al llit. La gràcia és que el protagonista està inspirat en un amic meu.

(Lourdes Domínguez: «Joan Agut: narrador», Avui. «Cultura», 5 de febrer de 2004)

Coberta del llibre <i>Pastís de noces</i>.
Coberta del llibre Pastís de noces.