Assumpta Gonzàlez Cubertorer neix a Borriana, Plana Baixa, el 14 de febrer de 1917. De ben petita es trasllada amb la família a viure a Barcelona, al barri de Sants. Realitza estudis de comerç i treballa en l’àmbit de l’administració.
Creix en el si d’una família lletraferida i als set anys comença a fer teatre, a l’Escola d’Art Dramàtic de l’Orfeó de Sants, adreçada a infants i joves de quatre a divuit anys, de la qual se’n farà càrrec des del 1952 fins al 1958, primer com a professora auxiliar, i després com a directora. L’any 1959 crea l’escola de declamació La Rosa d’Or, sota l’empara del Centre Catòlic de Sants i uns anys més tard, el 1964, es posa al capdavant del quadre escènic del mateix centre, que dirigeix fins al 1968.
Germana de Josep M. Gonzàlez, dramaturg i director de la revista Sants, l’any 1930 hi publica les primeres poesies. Viu la Segona República Espanyola en plena joventut i la caracteritza, com altres escriptores, perquè madura en un ambient de llibertat i possibilitat de canvi. Juntament amb Maria-Aurèlia Capmany, Rosa Victòria Gras i Mercè Rodoreda és de les dramaturgues que ha escrit en català amb més continuïtat des de la postguerra.
Coneixedora de primera mà, de la manca de textos per a teatre infantil i juvenil, n’escriu uns quants com La rateta es vol casar (1962), Així juguen els infants (1962), etc. Com a dramaturga és una prolífica autora de textos dramàtics especialment en la dècada dels setanta als noranta. De les vint-i-dues obres que va publicar a l’editorial Millà, se’n van representar dinou. Algunes de les seves obres estrenades són: De més verdes en maduren (1970), Arribaré a les set… mort! (1972), El crit al cel (1973), Tots en tenim una (1983), Nina i els altres (1986) i El venedor de coca (1989).
Les seves obres es caracteritzen per la comèdia d’equívocs, de la qual n’és modèlica una de les peces més representades, La Pepeta no és morta (1980). Minoritàriament, també conrea el gènere dramàtic, amb obres com El preu de la veritat (1971) i El passadís de la mort (1978).
Les obres de teatre de Gonzàlez tenen una recepció modesta però constant; no s’han portat a grans escenaris, però fins a l’actualitat sempre han tingut un ampli ressò popular representades per associacions teatrals d’amateurs. Amb certa assiduïtat encara es poden veure en els teatres les seves obres més còmiques que es caracteritzen per les situacions jocoses i esbojarrades que s’hi creen, amb diàlegs àgils i d’una ingenuïtat que entusiasma al públic que busca en el teatre una estona d’esbarjo.
A la maduresa també es dedica a escriure poesia. Entre els anys setanta i els noranta escriu cinc llibres de poesia: Engrunes del cor (1973), Cavalcant en el temps (1991) i Anhels (1994), entre altres, tots de caràcter intimista.
Mor a Barcelona el 14 de desembre de 2003 a l’edat de vuitanta-sis anys.
Va ser sòcia d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).
_0.webp)
