Madona Joana guaitava ara el foc ara el finestró.
— Valga’m Déu! El vent lladra com si volgués venjar la mort dels anglesos —va exclamar fent el senyal de la creu sobre el pi.— Però on han anat aquells? —va protestar corpresa, amorrada al porticó.
En Diego sabia que madona es referia no als soldats sinó a son pare, l’amo i el seu germà en Xec.
— L’amo ha anat pel bosc. Mon pare i en Xec han anat per l’altra banda, per la dedins de la marina —va respondre ell des de la foganya.
— Au, passa la balda de la porta de darrere, Dieguet —li va manar madona.
— They are dead, they have been killed! —va exclamar en Diego anant cap allà.
— Què dius ara? Tu sempre parlant com ells!
— Dic que els han assassinat! —li va aclarir l’al·lot.
— No sé què cerca ton pare en aquests indrets si tota la llenya ve de Marsella —va afegir ella malhumorada anant als fogons.
— És una llenya especial, que necessitem per reparar pincs de poca volada i xabecs de cinquanta tones —va respondre ell ben segur, fent-se l’home entès—. Diu mon pare que la de Tortosa fa temps que no ve.
— Redeu! Sembla que tu també seràs un bon mestre d’aixa, com ton pare! —mentre pelava els tomàquets escaldats
— Jo sé molts de secrets per construir fragates i xabecs —va declarar en Diego, com si fos el més natural del món—. Quan anem al port a pescar llagostes, els mostro als meus amics a distingir entre els pincs i els llaüts.
— Hauries de vigilar, al·lot, et fas massa amb els anglesos.
— Ves, són més divertits. Soc molt bo en el base-ball, un joc de pilota, i en el cricket. Però hi ha una filleta que sempre em guanya als mèrvils. Es diu Grace O’Malley, però li diem Graine Mhaol perquè duu el cabell curt. És tremenda!
— Vols dir que t’agrada?
— Pss! És molt valenta. Vol venir amb mi perquè diu que sé moltes coses de la mar i dels bucs. Però jo no em quedaré a les drassanes.
— Calla! —va exclamar madona.
En Diego va emmudir, concentrat. Va exclamar:
— Sentiu veus, madona?
— Deuen ser ells. —Ella va deixar les tomàtigues i d’un bot va guaitar per la finestra.
(Fragment de Quan de Senyor en dèiem Milord. Barcelona: Ediconex, 2017)
* * *
Ígor va assistir al Conceptuality Art Meeting, a Londres. Al seu retorn em va telefonar des de Moscou. De seguida vaig notar que Ígor estava eufòric: havia conegut la coordinadora de l’esdeveniment, una francesa anomenada Adrienne, amb la qual havia travat una excel·lent relació professional, em va dir.
— Però el més sorprenent és que Adrienne m’ha parlat d’un vell amic rus, que una vegada va conèixer a París —Ígor parlava i reia.
Jo tractava de recordar alguna Adrienne de quan vaig ser-hi a París.
— Em demanava si per casualitat jo coneixia un artista rus, especialitzat en impressionisme, que feia molts anys havia presentat la tesi doctoral a La Sorbona.
El meu amic coneixia la història que jo li havia explicat, feia gairebé uns quaranta anys, a la meva tornada de París. Igor li va preguntar a la francesa si recordava el nom del rus impressionista. Sí se’n recordava: Dmitri Fedorov.
— T’ha donat algun indici de Nicolette. Seria un cas insòlit! ¿Podria jo tenir alguna notícia de Nicolette Jolly després de tant de temps?
Però la francesa no ho recordava, havien passat molts anys des que elles es van separar a París, cadascuna a la recerca del seu destí. Tan sols recordava que Nicolette va marxar a Manhattan a treballar per a una galeria d’art.
— Potser no voldrà saber res de mi —vaig voler contenir l’emoció— després de tants anys. No podem recuperar la joventut perduda, amic meu.
— Doncs a mi em sembla una actitud molt covarda per part teva, Dima.
— ¿I si ens trobem i ella no veu en mi més que un vell patètic?
— Tu mateix, Dima, però pensa en el que et pots perdre.
Realment, l’amic Igor tenia raó, hi podia perdre molt, reprendre un meravellós amor de joventut, de París, quan jo vaig fer la tesi a La Sorbona. Havíem viscut la llibertat d’un amor profund en el Louvre, l’havíem passejat per Nova York, en el Metropolitan, en la Times Square, un amor que es va truncar en els anys 70 perquè els serveis secrets soviètics em van obligar a tornar a Leningrad. I ella, Nicolette, no volia convertir-se en una dona soviètica. Ella era el símbol de la llibertat. Trobar-la ara seria possible? Reprendre aquell amor serà un cas insòlit?
(Fragment de L’insòlit cas de Dmitri i Nicolette. Barcelona: Ediconex, 2018)
* * *
Des de ben petit, cada dia el meu pare em feia treballar a la Hardware Store que teníem al 25 del New street, al Lower East Side, de Nova York. Havia d’escombrar la botiga i el magatzem i tenir-ho tot ben endreçat. Quan va morir el meu germà, mon pare sempre em deia que jo era el darrer brot dels Alzina, l’últim fill que li quedava, l’hereu de la Casa de l’Alzina, de Menorca.
Mon pare sempre repetia que “allò que va passar a Menorca va ser una iniquitat”. Jo no ho entenia, però ell s’escaparrava a que jo havia d’anar a Menorca a recuperar la hisenda familiar i rehabilitar el llinatge. On estava Menorca? Un dia, a la biblioteca de Manhattan, vaig veure un mapa. Menorca estava a la fi del món, a la Mediterrània occidental. Quina bogeria de vell haver d’anar-hi!, prou feina tenia jo amb la Hardware Store.
Aquesta era una discussió freqüent. I és que mon pare era un caparrut ben gros. En repetia una vegada i una altra que els Alzina teníem l’obligació de mantenir la Casa de l’Alzina, a Menorca.
Quina obligació? No entenia res de res, de manera que no feia cas a les prèdiques de mon pare.
En 1818, l’any en què jo complia dinou anys, la pesta del vòmit negre es va apoderar de Nova York. I també del pare. Un dia, des de bon matí, vaig veure el pare tan enfonsat que vaig tancar la botiga i hi vaig penjar el cartell de closed. Li vaig agafar la mà, al pare. Aquest va obrir els ulls tot el que va poder. Em vaig espantar, el pare em mirava fixament, com una calavera.
Amb un fil de veu em va demanar prometre’l que jo aniria a Menorca.
Una altra vegada Menorca, a l’altra banda del món! Allà on “els privilegiats abans maten que renunciaran a una engruna de llurs privilegis”, com m’havia dit. No, jo no tenia res a fer en aquell lloc a can collons… Però, en canvi, vaig afirmar amb el cap que sí que hi aniria.
Era un inconscient?
(Fragment d’El darrer brot d’Alzina. Barcelona: Ediconex, 2022)
_0.webp)
.webp)
