Esther Martínez-Pastor

1914-2005

Esther Martínez-Pastor (Barcelona, 1914-2005). Poeta i mestra catalana.

Mestra de professió, pateix les depuracions franquistes al final de la Guerra Civil i és apartada de la seva funció. El 1954 comença a escriure poesia de manera privada. No començarà a publicar-ne fins a la dècada dels vuitanta, gràcies a l’impuls del poeta Josep Colet i Giralt. La seva obra, que s’allarga fins a la seva mort, es compon de vint-i-dos llibres de poesia, entre els quals Avencs de llum (1991), Les caràtules del somni (1993) o Passadís d’ombres (1995), i és d’un caràcter proper, intimista i nostàlgic. És reconeguda amb diversos premis i ha estat inclosa en antologies de poesia en català.

Va ser sòcia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

 

Pàgina elaborada per Oriol Valls per a l’AELC.
Documentació: Glòria Simon i Miquel-Lluís Muntané.
Fotografia de portada: cedida per Glòria Simon.

Castellano

Castellano Esther Martínez-Pastor

Esther Martínez-Pastor (Barcelona, 1914-2005). Poeta y maestra catalana.

Maestra de profesión, sufre las depuraciones franquistas al fin de la Guerra Civil y es apartada de sus funciones. En 1954 comienza a escribir poesía de forma privada. No va a iniciar su publicación hasta más tarde, en la década de los ochenta, gracias al impulso del poeta Josep Colet i Giralt. Su obra, que se prolonga hasta su muerte, se compone de veintidós libros de poesía, entre los cuales Avencs de llum (1991), Les caràtules del somni (1993) o Passadís d’ombres (1995), y es de un carácter próximo, intimista y nostálgico. Es reconocida con varios premios y ha sido incluida en antologías de poesía en catalán.

Fue socia de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

 

Página elaborada por Oriol Valls para la AELC.
Documentación: Glòria Simon y Miquel-Lluís Muntané.
Fotografía de portada: cedida por Glòria Simon.

English

English Esther Martínez-Pastor

Esther Martínez-Pastor (Barcelona, 1914-2005), a Catalan poet and teacher, was purged by the Franco regime after the Civil War and removed from her post.

In 1954, she started to write poetry privately but did not start publishing her work until the end of the 1980s as a result of encouragement from the poet Josep Colet i Giralt. She continued writing until her death, and published twenty-two collections of poems, which are amenable, intimist, and nostalgic in style, including the volumes Avencs de llum (1991), Les caràtules del somni (1993), and Passadís d’ombres (1995). She was awarded prizes for her work, which is included in several anthologies of Catalan poetry.

She was a member of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC – Association of Catalan Language Writers).

 

Web page: Oriol Valls for AELC.
Documentation: Glòria Simon and Miquel-Lluís Muntané.
Cover photograph: Ceded by Glòria Simon.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Esther Martínez-Pastor neix al carrer Gran de Gràcia el 1914, en una família vinculada a les arts. Filla única, cursa la carrera de Magisteri, que acaba el 1933, i obté una plaça de mestra. El 1938 exerceix de mestra a Casserres, i amb la derrota a la Guerra Civil, és depurada i inhabilitada. Només a partir de la dècada dels seixanta retornarà a l’ensenyament, aquest cop, però, privat, fins a la rehabilitació de mestres passada la Transició, moment en què torna a l’escola pública. El 1940 es casa amb Aureli Simon, orfebre i professor de dibuix. D’aquest matrimoni naixeran dues filles. La família viu amb els pares d’ella.

Tot i que sempre havia tingut interès pel teatre i la poesia, que aplicava a l’ensenyament, no comença a escriure fins al 1954, any de la mort de la seu pare, seguida de la mort de la mare, fets que la marcaran molt. Animada pel seu marit, i més endavant pel poeta Josep Colet i Giralt, amb qui coescriurà dos poemaris, comença a publicar la seva poesia a partir de la dècada dels vuitanta, i participa en les tertúlies i trobades de Poesia Viva a la Cova del Drac.

La seva obra, prolífica, es compon de vint-i-dos poemaris de natura diversa entre els quals destaquen Òrbita (1994), dedicada al sistema solar, Passadís d’ombres (1995), Trenes de sucre (1996) o Fa deu mil anys (2003), amb el qual va guanyar la Flor Natural dels Jocs Florals de Calella. A més, escriu biografies, inèdites, com la de la seva mare. Després de la seva mort, la seva filla Glòria publica una selecció de poemes inèdits que veu la llum el 2012.

A banda dels Jocs Florals, la seva poesia ha obtingut altres premis, com ara el premi Ribas i Carreras (1991), el Narcís Saguer (1993 i 1997), el Montseny i el Josep Maria López-Picó (1994) o el Caterina Albert de poesia (1995).

Mor a Barcelona el 2005 als 90 anys.

Premis

  • Premi Ribas i Carreras de Poesia (1991): Avencs de llum.

  • Premi Narcís Saguer (1993): Balcó de vida.

  • Premi Montseny (1994): «L’amor s’està morint…».

  • Premi de poesia Josep Maria López-Picó (1994): Passadís d’ombres.

  • Premi de poesia Caterina Albert i Paradís (1995): Concert de silencis.

  • Premi Narcís Saguer (1997): El temple.

  • Flor Natural. Jocs Florals de Calella (2002): Fa deu mil anys.

Obra

Poesia

  • Sol de capvespre. Barcelona: Poesia Viva, 1982.
  • La virtut original. Barcelona: Poesia Viva, 1986.
  • El món de les tercines. Barcelona: Cyan, 1988. [Participació en l'antologia].
  • Els sonets nous. Barcelona: Publicacions de Salla, 1989. [Amb Josep Colet i Giralt].
  • 7 gotims de poemes: quartines. Barcelona: Cyan, 1990. [precedit de l'assaig literari El món de les quartines, de Josep Colet i Giralt].
  • Avencs de llum. Barcelona: Cyan, 1991.
  • Les caràtules del somni. Barcelona: Columna, 1993.
  • Òrbita. Barcelona: Columna, 1994.
  • Balcó de vida. Vallgorguina: Associació Cultural Vallgorguina, 1995.
  • Passadís d’ombres. Barcelona: Columna, 1995.
  • Trenes de sucre. Barcelona: Columna, 1996.
  • Estiu sense nom. Barcelona: Columna, 1997. [Amb Josep Colet i Giralt].
  • Concert de silencis. Barcelona: Institut Català de la Dona, 1997.
  • El temple. Vallgorguina: Associació Cultural Vallgorguina, 1998.
  • La nova amiga. Barcelona: Columna, 2000.
  • On anirem aquesta nit tu i jo? [Granollers]: Granollers Editorial, 2001.
  • Pàgina en blanc. Barcelona: Thalassos - Publicacions de la UB, 2001.
  • Fa deu mil anys. Barcelona: Comte d'Aure, 2003.
  • Diàleg. Poesia a quatre mans. Barcelona: Comte d'Aure, 2003. [Amb Josep Colet i Giralt].
  • I serà lògic. Barcelona: Comte d'Aure, 2005.
  • La cita. Barcelona: Comte d'Aure, 2007.
  • Trajectes sense distància. Barcelona: Comte d'Aure, 2009.
  • Cançons i engrunes al pas del temps. Barcelona: Parnass, 2012. [Selecció de poemes de Glòria Simon].
  • La vida a cau d’orella. Barcelona: Témenos, 2021. [Antologia a càrrec de Miquel-Lluís Muntané].

Vincles

Comentaris d'obra

Resseguint la seva trajectòria, es pot observar com va evolucionant des d’uns models formals perfectament clàssics fins a una arquitectura més flexible, alleugerida de rimes i que es va trobant còmoda en el decasíl·lab blanc o en la combinació polimètrica. Així, si en els primers llibres no costa gaire d’intuir-hi l’empremta de Maragall, Sagarra i els noucentistes, la descoberta gradual d’altres poetes –Màrius Torres, Agustí Bartra, Rosa Leveroni, Josep Maria Llompart, Joan Vinyoli– li va fornint noves eines per tal d’anar eixamplant i modulant la tessitura pròpia. Sempre, això sí, amb un grau elevat d’exigència i sense renunciar a una cadència prosòdica que acaba esdevenint distintiva. […]

D’entre tots els sentiments que afloren dins d’aquest cabal de producció abundosa, la tristesa és probablement el que adquireix un protagonisme més destacat. Sobre això, però, cal fer tot seguit dues precisions: en primer lloc, subratllar la riquesa de motius i de tons amb què l’expressa, que va fent desfilar davant dels ulls del lector un ampli ventall de sensacions i d’estats anímics; i segonament, la capacitat per transformar els pretextos poètics en uns veritables objectes artístics, més enllà de la lícita –encara que insuficient per ella mateixa– anècdota vivencial que els hagi pogut desvetllar. En els poemes de Martínez-Pastor la tristesa, per fonda que pugui arribar a ser, no resulta mai eixorca, ans al contrari: el goig perdut hi fa una funció nodridora, com aquella matèria orgànica que, en descompondre’s, s’incardina amb la terra per fertilitzar noves flors. En aquest sentit, i tal com fa la bona poesia, allò que trasbalsa no és solament el que diu, sinó les solucions metafòriques que sap trobar per a expressar-ho: «Em sento traspassada de tardor», posem per cas. […]

Un altre dels trets que caracteritzen la seva obra és l’extrema sensibilitat pel que fa al pas del temps, que s’acabarà convertint en una de les constants que van apareixent de manera reiterada al llarg de totes les publicacions; ja sigui el temps en petit, el temps proper: «S’ha fos la tarda com un tros de ciri», el present efímer com a reflex del temps universal: «I un instant és el temps que es fa viu» o la mateixa relativitat del temps en relació amb la vida pròpia: «Jo vaig venir del temps i soc eterna…». I, fins i tot, la intuïció agosarada del no-temps: «I enllà del temps, enllà del més enllà, / quan cap batec d’instant no omplia l’hora». Val a dir que la percepció del temps com la ventada que converteix la vida humana en un viatge de curs inexorable, durant el qual anem deixant enrere companyies i experiències, ha estat un dels temes universals de la poesia i de l’art en general.

Miquel-Lluís Muntané: «Mussitar la vida», dins de Martínez-Pastor, E.: La vida a cau d’orella, 2021.

Antologia

BES

Penso que sense el bes
potser no existiríem
ni tu ni jo
ni cap més ésser.
Potser no existiria l’existència.
Del bes primer, sorgit entre home i dona,
devia néixer el crit del primer orgasme
i el seny d’aquesta folla humanitat.
I enllà del temps, enllà del més enllà,
quan cap batec d’instant no omplia l’hora,
podria ser
que el bes de dues forces indicibles
fes esclatar l’immensurable coit
que ens abocà al Big-Bang.
I quan la mort ens besa,
potser ens fa néixer al clos d’una altra vida,
malgrat que sigui la vida del no-res.
No ho sé, amor meu, no ho sé.
Però ara besa’m.
Crema’m la sang amb flames del teu llavi
perquè la mort no trobi espai en mi
per al seu bes.

*

MATÈRIA

Mar infinit d’etèria matèria,
frontera gairebé de l’absolut;
arran d’una llavor, somni de vida!
Jo enlairo el meu esguard
cap a la teva llum sense claror,
imaginant la forma sense forma
que et clou com un miratge i que et desclou
en les realitats que et són destí.
I sento en els batecs forts de la sang
els moviments vibrants del teu silenci,
que aconsegueix entreteixir dins l’aire
el remorós delit de ser.
Eteri mar, principi de matèria,
que, de la mà d’un temps immesurable,
has construït la densa arquitectura
vestida ja de forma i de color.
I nom, també.
Jo soc la seva herència
dins l’univers visible que et respira.
Soc la memòria
d’aquell ignot propòsit que es concreta
en els estels penjats de l’infinit
i en les entranyes vives de la terra.
Jo soc la fi del teu inici.
En mi t’acabes tu, sense acabar-te.
I en tu m’acabo jo, sense acabar-me?
Potser ni tu ni jo no hem començat!

(Del llibre Les caràtules del somni, 1993)

* * *

MART

He descobert un cel color taronja
que m’és irrespirable i em fascina.
I m’endinso en la tènue atmosfera
fins ancorar en la ignota superfície
d’un món que, malgrat tot, no em sembla estrany.
Paisatge vigorós, roig i desèrtic,
esquitxat per les roques multiformes
sorgides de mil cràters adormits.
Paisatge vigorós,
sacsejat pel furor de les tempestes
d’una sorrenca virior d’onades
que enterren penyes i tenyeixen cels
amb el vermell del seu encès coratge.
I tanco els ulls, suspesa en el neguit.
No hi tornaré mai més. Fujo perduda
darrere el meu desfici de claror,
sota el llòbrec teulat de la negror.

(Del llibre Òrbita, 1994)

* * *

PASSADÍS D’OMBRES

Realitat o fantasia o somni…
Em toco, em veig, em sento; soc aquí.
Fa un dia? Fa minuts? Milers d’anyades?
Diàstoles de tètrica follia!
No comprenc res, no entenc ara què faig
en aquest lloc estrany i esglaiador.
Buidor de cels, infinitud revessa,
necrosi dels sentits.
S’han mort tots els estels, i fins la lluna
no crema foc de sol al firmament.
L’altura s’ha marcit: ni una guspira
de claredat degota del zenit.
Només una mar d’ombres sense onades
en un espai terriblement desert.

(Del llibre Passadís d’ombres, 1995)

* * *

RETRAT D’UN SOMNI

Per la finestra de la nit
entro a la cova
de les flors de paper.
Soc com un bleix que cerca els teus pulmons
per aspirar el metall de les estrelles
i beure vida en algun astre mort.
I tu, sols ets
una mirada que segueix la meva,
darrere del cristall de les nostàlgies,
en un rostre que habita sobre un paper groguenc.
Retrat d’un somni o somni d’un retrat
que em cabdella les hores
perdudes en rellotges sense temps.

*

VERSOS I PROSA

Ahir,
el sostre sense bigues dels sentits
filtrava el plovisqueig de cada instant
que el seny mullava.
I t’escrivia versos
sota l’alè nostàlgic de la nit.
M’enrogia les galtes amb somriures d’enyor
i, a cops, alguna llàgrima
em coïa a la pell.
Tu deies
que jo no havia madurat.
Avui,
damunt la taula
del temps i les absències
i sota un teulat nou,
també, de tant en tant, t’escric:
amb tinta de cervell
i sempre en prosa.

(Del llibre Trenes de sucre, 1996)