BES
Penso que sense el bes
potser no existiríem
ni tu ni jo
ni cap més ésser.
Potser no existiria l’existència.
Del bes primer, sorgit entre home i dona,
devia néixer el crit del primer orgasme
i el seny d’aquesta folla humanitat.
I enllà del temps, enllà del més enllà,
quan cap batec d’instant no omplia l’hora,
podria ser
que el bes de dues forces indicibles
fes esclatar l’immensurable coit
que ens abocà al Big-Bang.
I quan la mort ens besa,
potser ens fa néixer al clos d’una altra vida,
malgrat que sigui la vida del no-res.
No ho sé, amor meu, no ho sé.
Però ara besa’m.
Crema’m la sang amb flames del teu llavi
perquè la mort no trobi espai en mi
per al seu bes.
*
MATÈRIA
Mar infinit d’etèria matèria,
frontera gairebé de l’absolut;
arran d’una llavor, somni de vida!
Jo enlairo el meu esguard
cap a la teva llum sense claror,
imaginant la forma sense forma
que et clou com un miratge i que et desclou
en les realitats que et són destí.
I sento en els batecs forts de la sang
els moviments vibrants del teu silenci,
que aconsegueix entreteixir dins l’aire
el remorós delit de ser.
Eteri mar, principi de matèria,
que, de la mà d’un temps immesurable,
has construït la densa arquitectura
vestida ja de forma i de color.
I nom, també.
Jo soc la seva herència
dins l’univers visible que et respira.
Soc la memòria
d’aquell ignot propòsit que es concreta
en els estels penjats de l’infinit
i en les entranyes vives de la terra.
Jo soc la fi del teu inici.
En mi t’acabes tu, sense acabar-te.
I en tu m’acabo jo, sense acabar-me?
Potser ni tu ni jo no hem començat!
(Del llibre Les caràtules del somni, 1993)
* * *
MART
He descobert un cel color taronja
que m’és irrespirable i em fascina.
I m’endinso en la tènue atmosfera
fins ancorar en la ignota superfície
d’un món que, malgrat tot, no em sembla estrany.
Paisatge vigorós, roig i desèrtic,
esquitxat per les roques multiformes
sorgides de mil cràters adormits.
Paisatge vigorós,
sacsejat pel furor de les tempestes
d’una sorrenca virior d’onades
que enterren penyes i tenyeixen cels
amb el vermell del seu encès coratge.
I tanco els ulls, suspesa en el neguit.
No hi tornaré mai més. Fujo perduda
darrere el meu desfici de claror,
sota el llòbrec teulat de la negror.
(Del llibre Òrbita, 1994)
* * *
PASSADÍS D’OMBRES
Realitat o fantasia o somni…
Em toco, em veig, em sento; soc aquí.
Fa un dia? Fa minuts? Milers d’anyades?
Diàstoles de tètrica follia!
No comprenc res, no entenc ara què faig
en aquest lloc estrany i esglaiador.
Buidor de cels, infinitud revessa,
necrosi dels sentits.
S’han mort tots els estels, i fins la lluna
no crema foc de sol al firmament.
L’altura s’ha marcit: ni una guspira
de claredat degota del zenit.
Només una mar d’ombres sense onades
en un espai terriblement desert.
(Del llibre Passadís d’ombres, 1995)
* * *
RETRAT D’UN SOMNI
Per la finestra de la nit
entro a la cova
de les flors de paper.
Soc com un bleix que cerca els teus pulmons
per aspirar el metall de les estrelles
i beure vida en algun astre mort.
I tu, sols ets
una mirada que segueix la meva,
darrere del cristall de les nostàlgies,
en un rostre que habita sobre un paper groguenc.
Retrat d’un somni o somni d’un retrat
que em cabdella les hores
perdudes en rellotges sense temps.
*
VERSOS I PROSA
Ahir,
el sostre sense bigues dels sentits
filtrava el plovisqueig de cada instant
que el seny mullava.
I t’escrivia versos
sota l’alè nostàlgic de la nit.
M’enrogia les galtes amb somriures d’enyor
i, a cops, alguna llàgrima
em coïa a la pell.
Tu deies
que jo no havia madurat.
Avui,
damunt la taula
del temps i les absències
i sota un teulat nou,
també, de tant en tant, t’escric:
amb tinta de cervell
i sempre en prosa.
(Del llibre Trenes de sucre, 1996)
_0.webp)
.webp)
-1900x1429.webp)
