Novel·la Narrativa infantil i juvenil Narrativa breu Crítica literària o assaig

Montserrat Morera Escarré

Montserrat Morera Escarré (Barcelona, 1952) és professora i escriptora. Doctorada en Filologia Hispànica per la Universitat Autònoma de Barcelona, ha estat professora associada en aquesta universitat i professora a l’educació secundària. També ha cursat la diplomatura de l’antiga Escola de Sociologia de Barcelona.

Publica material didàctic, de divulgació i acadèmic fins que s’entrega a la ficció. El primer llibre, d’autoria compartida, és Niké vol dir victòria (1999) i, en solitari, la novel·la Perfum d’almesc (2008). Ha escrit narració curta i contes com “Una maleta molt pesada” (Premi Núvol de Contes 2017) i “Escut” (Premi de narrativa curta per Internet TINET, Ciutat de Tarragona 2021). El 2022, publica la novel·la Ravals i, el 2023, l’aplec de relats Aures.

Des de 2012 manté el blog Temps de metàfora.

És sòcia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

 

Pàgina elaborada per Irene Zurrón Servera per a l’AELC.
Documentació i fotografies: Arxiu personal de l’autora.

Castellano

Castellano Montserrat Morera

Montserrat Morera Escarré (Barcelona, 1952) es profesora y escritora. Doctorada en Filología Hispánica por la Universidad Autónoma de Barcelona, ha sido profesora asociada en esta universidad y profesora en la educación secundaria. También ha cursado la diplomatura de la antigua Escuela de Sociología de Barcelona.

Publica material didáctico, de divulgación y académico hasta que se entrega a la ficción. El primer libro, de autoría compartida, es Niké significa victòria (1999) y, en solitario, la novela Perfum d’almesc (2008). Ha escrito narración corta y cuentos como “Una maleta molt pesada” (Premi Núvol de Contes 2017) y “Escut” (Premi de narrativa curta per Internet TINET, Ciutat de Tarragona 2021).

Desde 2012 mantiene el blog Temps de metàfora.

Es socia de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Irene Zurrón Servera para la AELC.
Documentación y fotografías: Archivo personal de la autora.

English

English Montserrat Morera

Montserrat Morera Escarré (Barcelona, 1952), a teacher and writer, has a PhD in His-panic Philology from the Autonomous University of Barcelona, where she has worked as a lecturer as well as being a secondary school teacher. She is also a graduate of the former Barcelona School of Sociology.

She published educational, informative, and academic until she began writing fiction. Her first book is the co-authored Niké vol dir victòria (1999), which is followed by her novel Perfum d’almesc (2008). She has written short fiction and stories including “Una maleta molt pesada” (winner of the 2017 Núvol de Contes award) and “Escut” (winner of the 2021 City of Tarragona Prize for Short Fiction Online (TINET)).

Since 2021 she has been publishing the blog Temps de metàfora.

She is a member of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC – Association of Catalan Language Writers.

Web page: Irene Zurrón Servera for AELC.
Documentation and photographs: Author’s personal files.
Translation by Julie Wark.

Biografia

Montserrat Morera Escarré neix al Raval de Barcelona el 1952 en una família d’arrels vallenques i lleidatanes. Va a l’Escola de les Dominiques del barri i, quan acaba el Secretariat Comercial, l’afició a la lectura la impulsa a fer el batxillerat.

Es llicencia en Filologia Hispànica per la Universitat Autònoma de Barcelona el 1977 i, al mateix temps, finalitza els estudis de Sociologia a l’antiga Escola de Sociologia de Barcelona. Temps després, es doctora amb una tesi sobre la metàfora i l’aprenentatge a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Un cop finalitzada la carrera i després d’opositar, és professora de l’Institut Montserrat de Barcelona. Dos anys més tard, torna a opositar i obté la càtedra de Llengua i Literatura a l’Institut Bruguers de Gavà, en què ocupa diversos càrrecs directius. El 1986 es trasllada a l’Institut Bernat Metge de Barcelona, on resta fins que s’hi jubila. Des de 1994 i durant dinou anys és professora contractada de l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona i professora associada de la Facultat de Ciències de l’Educació i de la Facultat de Lletres.

Ha col·laborat amb editorials com Santillana, Alfaguara, Praxis, Castellnou i Ediuoc per a l’elaboració de materials didàctics diversos i amb entitats com l’Instituto Cervantes, l’Ajuntament de Barcelona, la Fundació Pedrolo i Espais Escrits per preparar i conduir tallers d’escriptura i tertúlies o clubs de lectura.

La vocació docent ha marcat part de la seva obra, ja que les seves publicacions acadèmiques, didàctiques o de divulgació són inseparables de la tasca educativa. També els articles en diverses publicacions com Cuadernos de Pedagogía, Escola Catalana, Articles o Textos.

La primera obra de ficció que publica és una novel·la d’aprenentatge escrita conjuntament amb el seu marit, Pere Danès Carbonell: Niké vol dir victòria (1999). Per a l’autora, aquesta obra marca el canvi de mil·lenni i, alhora, la voluntat d’escriure ficció, desfent-se de la cotilla acadèmica. Tot i així, li queda el costum de recollir de forma ordenada la bibliografia i les fonts que utilitza per documentar-se.

El 2008 publica Perfum d’almesc, una novel·la on història i introspecció, ciutat i camp, passat i present es donen la mà. Arran d’aquesta novel·la l’autora no deixa d’escriure històries, encara que en dilati la publicació.

Poc abans de jubilar-se enceta el blog Temps de metàfora, amb l’objectiu de ressenyar a la seva manera i fugir dels esquemes. Aquest canvi de perspectiva va acompanyat de l’escriptura de relats breus de diversa estructura i estil. El 2017 guanya el Premi Núvol de Contes amb “Una maleta molt pesada”. Acaba un recull de cinquanta relats que resta inèdit i continua un projecte de novel·la que fa temps que cova. El 2021 guanya el Premi de narrativa curta per Internet TINET (Ciutat de Tarragona) amb “Escut”. El jurat opina que el conte és: “Un relat emocionant, lingüísticament impecable, molt ben estructurat i amb un final que interpel·la emocionalment el lector”. La protagonista és un dels personatges de la novel·la que publica el 2022, Ravals, que també comparteix personatges amb l’aplec de relats Aures (2023).

L'autora al seu estudi.
L'autora al seu estudi.
Presentació del llibre <i>Escut i altres contes</i>.
Presentació del llibre Escut i altres contes.
L'autora amb la sociòloga Amparo Tomé a la cloenda de la Tertúlia de la Lluna Verda, al pati Manning.
L'autora amb la sociòloga Amparo Tomé a la cloenda de la Tertúlia de la Lluna Verda, al pati Manning.

Premis

  • Premi Núvol de Contes (2017): “Una maleta molt pesada”.
  • Premi de narrativa curta per Internet TINET, Ciutat de Tarragona (2021): “Escut”.

Obra

Crítica literària o assaig

  • Les paraules i el significat (Tècniques d'expressio oral i escrita). Barcelona: Ediuoc,1997.
  • En castellà

Vincles

Comentaris d'obra

[Perfum d’almesc]. El motiu que lliga passat remot i peripècia personal de les diverses dones (Elionor i les Maries), és la transformació de la plaça del Pati, el punt més emblemàtic de Valls, que al segle XIV era el pati del castell on senyorejava Elionor de Xipre, però que fa molt pocs anys vam veure com els constructors l’esventraven per fer-hi un aparcament subterrani. Circumstància que serveix perquè l’autora busqui en les excavacions i les obres (que són una metàfora excel·lent aplicable als personatges) el punt de troballa i de misteri que manté la lectura atenta fins al final.

(…) Però allò que lliga en realitat passat i present és la lectura de gènere: el plantejament de les personalitats de les protagonistes que exposen d’una manera transparent les seves certeses, els seus dubtes, la seva vulnerabilitat pel fet de ser dones i, també, la manera com tenen per tal de tirar endavant, cadascuna a la seva manera, el seu projecte vital.

Malgrat que són tres generacions de dones (i la d’Elionor) i s’avenen, la lectura de gènere és possible per contrast, veient que les coses no són ni blanques ni negres, i que el context i les circumstàncies no són elements banals a l’hora de construir la pròpia personalitat: les dones tenen gruix i interès. I la manera d’explicar-les, amb un punt de sensualitat atrevida, és atractiu i agradable de llegir. La manera de plantejar la multiplicitat d’ètnies i cultures que han canviat la fesomia de Valls (així com les obres del Pati) també està plantejada amb valentia, tot i que potser no tothom viu la qüestió de la mateixa manera, tal com les mateixes protagonistes reflecteixen. El resultat fa de bon llegir. Un llenguatge àgil i un bon domini de la prosa, hi ajuden.

A mi, però, m’hauria agradat més que el subtítol no hi fos… Perquè, tocats com estem pel vici de les etiquetes, pot fer creure que es tracta només d’una novel·la local i pot fer enretirar algun lector d’encarar-se a la lectura. Quan des de la portada es diu que són històries de Valls, sembla d’una banda que piqui l’ullet a les vallenques i vallencs, cosa que està bé. Però el llibre s’aguanta bé igualment si qui el té a les mans és de Kuala Lumpur, posem per cas, i el subtítol aleshores hi és sobrer. En fi, qüestió de gustos.

(Margarida Aritzeta: «Perfum d’almesc, novel·la de Montserrat Morera», La maleta sarda, 20 d’octubre de 2008)

* * *

[«Escut»]. (…) Ens hi narra els primers moments (aproximadament una hora) de l’atemptat gihadista del 17 d’agost de 2017 a Barcelona i ho fa des de la mirada de la Hala, una noia magrebina de 18 anys, que ja en fa més de deu que viu a Barcelona i que fa de peixatera al mercat de la Boqueria. La veiem alegre, feliç amb molts plans de futur, fins que passa el que passa i tot canvia, per a ella i per a tanta altra gent. El jurat del premi, en l’acta d’otorgament ho ha sintetitzat d’una manera perfecta, fins al punt que no em puc estar de transcriure-us-ho: “Un relat emocionant, lingüísticament impecable, molt ben estructurat i amb un final que interpel·la emocionalment al lector. Una història que connecta mons culturals diferents en la figura del personatge femení que arriba a esdevenir símbol de totes les dones del món. El joc amb els colors, amb la llum i amb la mesura dels minuts són recursos per fer memòria personal d’una vivència col·lectiva fosca i impactant» (…).

(Pere Martí i Bertran: «Contes premiats», Eix Diari, 3 de desembre de 2021)

Entrevistes

–La seva tesi parlava de la metàfora com a mètode per apropar-se a l’alumnat en las classes de literatura i llengua?
–Quan investigava per què moltes vegades l’alumnat no entén el que llegeix, vaig trobar que, en ocasions, costa captar la ironia i el sentit figurat. (…) el nostre llenguatge quotidià està farcit d’aquest tipus de construccions. Mira, sense ser-ne conscient, n’acabo de fer una, quan t’he dit farcit. Doncs, és molt bo que l’alumnat descobreixi que la metàfora no és una cosa que fan uns poetes, sinó que està en el seu llenguatge del dia a dia. I que sàpiguen per què la utilitzen. La metàfora és una eina molt diversa.

(«La metàfora és una eina molt didàctica», Barcelona Educació, núm. 55, setembre de 2006)
 

* * *

–(…) És en el gènere en què et trobes més còmoda? Com ho fa per escriure uns contes tan sintètics i alhora tan rics?
–Em trobo molt còmoda escrivint relats breus. Em sembla que els contes són com els bombons: petits però intensos, i procuro treballar-los molt per aconseguir que impactin al paladar de qui llegeix. Per altra banda, també m’agrada explicar històries llargues i, així doncs, escriure novel·les. (…)

(Pere Martí i Bertran: «Els contes són com els bombons: petits però intensos», El 3 de vuit, 23 de desembre de 2021)

* * *

–(…) Montserrat, Escut ens transporta als atemptats de Barcelona del 2017 amb la Hala com a fil argumental. Què et va portar a escriure sobre aquells fets?
–Un dia vaig veure l’ombra de l’escut de ferro forjat i vitralls de la Boqueria projectat a terra com si fos un tatuatge. Vaig pensar que aquell escut havia estat testimoni de l’atemptat i que ningú semblava recordar-ho, mentre que jo, que he nascut i he viscut molts anys al costat de la Rambla, ho tenia ben present. Vaig voler escriure el conte per intentar evocar la sensació de perdre totes les seguretats –tots els escuts– d’algú que ho va presenciar i, també, per deixar-ne constància.

–(…) La teva narració guanyadora és breu però intensa, té molts matisos interessants i és rica en detalls quan escenifiques  la peixatera al Mercat. Et va ser difícil encabir tants elements en tant poc espai?
–Així volia que fos: curta i intensa com una cançó. Em calia trobar un to i un ritme adequats a un tema tan punyent i delicat: per això havia de triar molt bé les paraules i anar al gra. Vaig escriure a raig, però després vaig podar i retocar molt. (…)

(Òscar Ramírez Dolcet: «Montserrat Morera: ‘Un conte és per ser llegit moltes vegades i s’ha de paladejar com quan escoltem una cançó repetidament’”, Revista Altafulles, 27 de desembre de 2021)

Antologia

–Què vols dir amb això de fer «treball de camp intel·lectual»? —pregunta la Irene.
–Per a mi, el treball de camp intel·lectual és escriure, inventar, ensenyar, compondre una cançó, projectar un edifici… tot allò que anomenem humanitats. Així com als jaciments arqueològics es pot llegir, estrat per estrat, la història d’un grup humà, pensar és fer treball de camp intel·lectual i les eines bàsiques per aquesta feina són les llengües, les formes específiques de cada idioma i els mites que amb les seves versions poden fer-nos copsar diverses maneres d’entendre el món. Ara, aquest treball, per a ser veritablement humanístic, s’ha de fer amb el respecte i la cura de l’arqueòleg pacient i assenyat que no destrueix el jaciment per trobar la peça que el portarà a la fama: ni, tampoc, amb la rutina de qui només espera que el pas del temps el porti a la jubilació. S’ha de fer amb seny, paciència i entusiasme!

(…)

Zachariou és a la línia de tirs lliures i el silenci del pavelló és d’aquells que fan història. Si els fallés tots dos, encara hi hauria una oportunitat! Vola el primer i… falla! Això va bé, força bé! Ara ens cal una altra ajudeta! El pivot grec bota parsimoniosament la bola i es disposa a llençar el segon tir lliure i… al cèrcol! Campbell tanca extraordinàriament el rebot i, amb la ferocitat d’un gladiador, s’apropia de la pilota. Queden vuit segons, temps suficient per intentar guanyar el partit!

Té la bola Soler, marcat estretament per Huston, l’escorta americà dels hel·lens. Sis… cinc… quatre segons. Rep Orphée i, quan tothom espera el llançament desesperat del triple, el base s’esmuny del marcatge d’en Rizos, divideix la zona i penetra driblant tots els jugadors que li surten fins que una ombra gegantina li barra el pas. Els peus clavats al terra i amb una envergadura de braços infranquejable, els 2,10 d’en Kyruajides apareixen entre l’Orphée i el cèrcol. Sembla el Colós de Rodes!

(Fragments de Niké vol dir victòria. Barcelona: Alfaguara, 1999, amb Pere Danès)

* * *

No pot treure els ulls del forat de terra remoguda que, com una ferida gangrenada, creix sense aturador, emportant-se l’epidermis i la dermis de la fesomia de la plaça.

L’esvoranc està envoltat d’unes subtils anques verdes, com de borrassa per plegar les ametlles, del mateix color que els draps que envolten les incisions quirúrgiques. La gent hi ha obert forats, petites finestres, per on tafanejar les entranyes d’aquell lloc familiar i veure com avancen les obres de demolició de la plaça més emblemàtica de la vila: el Pati.

Migdia del 3 d’agost de 2005. La Candela espera la seva filla, la Dela, que tan bon punt com han marxat el xiquet i la xiqueta als qui dona repàs, ha posat la ràdio i se n’ha anat a pentinar.

La mare ha sortit al balconet i el forat li ha xuclat els ulls. L’expressió concentrada, la mirada perduda, les mans juntes: sembla que estigui resant l’àngelus mentre toquen les campanes de Sant Joan. No les sent. Sota, una gernació dóna voltes a la plaça amb dificultats, com si seguís el ritme de la música que sona potser una mica massa forta –m’enfonso dins l’aigua, el vent em porta a una país d’aire…

La gentada vol arribar al carrer de la Cort a l’altra punta de la plaça esventrada on comença l’exposició de productes agrícoles del Firagost. Els tendals que protegeixen els vianants són del mateix color que les benes que envolten l’esvoranc que atrau amb força els ulls i els pensaments de la Candela.

Res és com era. L’estiu ja no és verd ni florit, s’ha tornat sòrdid com una ferida infectada…

(Fragment de Perfum d’almesc. Lleida: Pagès Editors, 2008)

* * *

El dia abans de Sant Joan l’Empar i la néta tornen de la platja a les 12. No tenen la pell per a romanços, elles. Les campanes de l’església de Vilassar de Mar encara ressonen i la marinada triga a pujar. La dona i la nena fan camí, agafades de la mà, entre la via del tren i la Nacional II buscant el pas de vianants.

Fa estona que l’Empar observa com una silueta es va definint entre la calitja com si prengués cos un miratge. És una noia morena que porta uns pantalons curts de cuir negre i una samarreta cenyida platejada. Sembla que en qualsevol moment s’hagi de vinclar i arrossega una gran maleta amb rodetes que va saltironant damunt les pedres del camí com un gos perdut i sense nord…

(Fragment d'»Una maleta molt pesada». Núvol, 2017)

* * *

Les quatre de la tarda del 17 d’agost de 2017.

Un raig de sol encén les butllofes de vidre que envolten l’escut de la Boqueria i l’entrada de la Rambla es guarneix amb una pluja de colors. El reflex fa la rateta a una noia que des de rere el taulell d’una parada de peix acaba de mirar l’hora al rellotge de la banda de la Gardunya.

Un mar de caps s’acosta a les platges de les parades sota la mirada protectora de l’escut amb els colors de la ciutat de Barcelona. El groc i el vermell projecten la claror tornassolada sobre els llobarros i els molls, fins i tot el gel picat agafa una tonalitat rosada. La xicota no havia vist una cosa semblant.

(Fragment d'»Escut», dins Escut i altres contes. Valls: Cossetània, 2021)