Isabel de Villamartín Thomàs

1837-1877

Isabel de Villamartín Thomàs (A Guarda [O Baixo Miño-Galícia], 1837 – La Garriga [Vallès Oriental-Catalunya], 1877) és poeta, narradora i dramaturga.

De petita es trasllada amb la seva mare a Catalunya, on de jove entra en contacte amb els escriptors de Girona i Barcelona més propers a la Renaixença. Víctor Balaguer és el seu protector i defensor més significat. Amb la reinstauració dels Jocs Florals de Barcelona, el 1859 obté el guardó màxim, la Flor Natural, pel seu poema “Clemència Isaura”. El 1861 guanya la Viola d’or i plata per la poesia “Creu de Cristo”.

Participa en diverses antologies poètiques catalanes com Los trobadors nous (1858), Los trovadors moderns (1859), El libro del obrero (1862) i Calendari català (1864), i col·labora en català i en castellà a revistes catalanes com El conceller, La Floresta, La Primavera i El Café.

En castellà escriu els poemaris Pembé-Haré (1856) i Horas crepusculares (1865) a més de l’obra teatral Un dia de lágrimas (1859). El 1871 inicia les seves col·laboracions a la revista El Correo de la Moda, de Madrid. Des d’un feminisme conservador, la seva obra oscil·la entre una certa melangia i un catolicisme abrandat.

Pàgina elaborada per Francesc Viñas per a l’AELC.
Imatge del pòrtic: pintura de Clémence Isaure, de Jules Joseph Lefebvre (del llibre BOYER, Pierre-Louis: Clémence Isaure. Biarritz: Atlantica, 2010).

Castellano

Castellano Isabel Villamartín

Isabel de Villamartín Thomàs (A Guarda [O Baixo Miño-Galicia], 1837 – La Garriga [Barcelona-Catalunya], 1877) es poeta, narradora y dramaturga.

De pequeña se traslada con su madre a Catalunya, donde de joven entra en contacto con los escritores de Girona y Barcelona más cercanos a la Renaixença. Víctor Balaguer es su protector y defensor más significado. Con la reinstauración de los Jocs Florals de Barcelona, en 1859 obtiene el galardón máximo, la Flor Natural, por su poema «Clemència Isaura». En 1861 gana la Viola de oro y plata por la poesía «Creu de Cristo».

Participa en varias antologías poéticas catalanas como Los trobadors nous (1858), Los trovadors moderns (1859), El libro del obrero (1862) y Calendari català (1864), y colabora en catalán y castellano en revistas catalanas como El conceller, La Floresta, La Primavera y El Café. 

En castellano escribe los poemarios Pembé-Haré (1856) y Horas crepusculares (1865) además de la obra teatral Un dia de lágrimas (1859). En 1871 inicia sus colaboraciones en la revista El Correo de la Moda, de Madrid. Desde un feminismo conservador, su obra oscila entre una cierta melancolía y un catolicismo inflamado.

Página elaborada por Francesc Viñas para la AELC.
Imagen del pórtico: pintura de Clémence Isaure, de Jules Joseph Lefebvre (del libro BOYER, Pierre-Louis: Clémence Isaure. Biarritz: Atlantica, 2010).

English

Isabel Villamartín English

Isabel de Villamartín Thomàs (A Guarda [O Baixo Miño-Galícia], 1837 – La Garriga [Vallès Oriental-Catalunya], 1877) was a poet, fiction writer, and playwright.

At an early age, she moved with her mother to Catalonia where, as a young woman, she came to know writers from Girona and Barcelona who moved in Renaixença (an early 19th-century romantic revivalist movement in Catalan language and culture) circles. Her most important patron and defender was Víctor Balaguer.

After the Jocs Florals literary competition was revived, she was awarded the most prestigious prize (Flor Natural) for her poem “Clemència Isaura”. In 1861 she received the “Viola d’or i plata” Prize for the poem “Creu de Cristo”.

She published her work in several Catalan poetry anthologies, among them Los trobadors nous (1858), Los trovadors moderns (1859), El libro del obrero (1862), and Calendari català (1864), as well as writing in Catalan and Spanish in Catalan publications like El conceller, La Floresta, La Primavera, and El Café.

In Spanish, she published the poetry collections Pembé-Haré (1856) and Horas crepusculares (1865), and also the play Un dia de lágrimas (1859). In 1871 she started writing for the Madrid-based magazine El Correo de la Moda. From her conservative feminist standpoint, her work oscillates between a certain melancholy and intense Catholicism..

Web page: Francesc Viñas for AELC
Front page image: Painting of Clémence Isaure by Jules Joseph Lefebvre (from the book by Pierre-Louis Boyer, Clémence Isaure, Biarritz: Atlantica, 2010)
Translation: Julie Wark

Biografia

Isabel de Villamartín Thomàs neix el 1837 al poble gallec d’A Guarda, molt a la vora de la frontera portuguesa. El seu pare, Ramon de Villamartín del Villar, era militar liberal com bona part de la seva família. La seva mare, Peregrina Thomàs, era d’un poble de l’Empordà. Tal com explica l’autora en el pròleg d’Horas crepusculares (1865), aviat queda òrfena de pare i marxa a Catalunya amb la seva mare. El febrer de 1856 participa, amb la lectura d’algunes de les seves poesies, en un acte patriòtic militar a Girona. El mateix any publica el seu primer llibre de poesies en castellà, Pembé-Haré, dedicat al seu amic, el crític literari i dramaturg Llorenç Pujol i Boada. El 1857 mor la seva mare.

Passa bona part de la seva joventut entre Girona i Barcelona, on es relaciona amb els principals promotors de la Renaixença, especialment amb el seu protector i defensor, Víctor Balaguer, que arriba a batre’s en duel per la jove poeta als boscos de Vallvidrera. Villamartín també freqüenta les tertúlies literàries que se celebren a casa de l’escriptora barcelonina M. Josepa Massanés, on es llegeixen poesies de Francesc Camprodon, Maria Mendoza de Vives o d’ella mateixa. A partir de 1857 comença a col·laborar a diverses revistes i publicacions periòdiques: El conceller (Barcelona), La Primavera (Girona), La Floresta (Barcelona) i El café (Barcelona) amb poemes i narracions on alterna el castellà i el català. José Antonio Ferrer, director d’El Café, la compara amb l’escriptora Georges Sand.

Participa amb altres autors de la Renaixença en obres poètiques col·lectives com Los trobadors nous (1858), Los trovadors moderns (1859), El libro del obrero (1862), en homenatge a Anselm Clavé, i al Calendari català (1864), revista dirigida per Pelai i Briz.

El 1859, any de la reinstauració dels Jocs Florals de Barcelona, guanya el guardó màxim del certamen, la “Flor Natural”, amb el poema “Clemència Isaura”, on honora l’enigmàtica dama, musa i mecenes dels trobadors occitans de l’Edat Mitjana. El març d’aquest any estrena al Teatre Circ de Barcelona l’obra de teatre Un dia de lágrimas. En els Jocs Florals de Barcelona de 1861 obté la “Viola d’or i plata” pel poema “Creu de Cristo”. Les seves obres estan impregnades per la melangia i el seu abrandat catolicisme. L’Ateneu de Mataró, del qual és membre, li publica La desposada de Déu (1862).

Tot i guardar els seus lligams catalans, el 1863 s’instal·la a Madrid on publica Horas crepusculares (1865), un recull de cantares i seguidillas, gènere conreat també per altres escriptors de la seva generació. Des de 1871 col·labora a El Correo de la Moda, revista dirigida per la seva amiga, l’escriptora Ángela Grassi. El 10 de maig de 1875 hi escriu el poema líric “La mancha de la mora”, dedicat a Joaquin González Fiorí, diputat per Cáceres per l’esquerra liberal, amb qui s’havia de casar si no hagués patit la malaltia que la va portar a la mort el 1877 mentre es refeia en l’establiment balneari de Josep Martí de la Garriga on hi passava algunes temporades.

Premis

  • Flor natural dels Jocs Florals de Barcelona (1859): “Clemència Isaura”.
  • Viola d’or i plata dels Jocs Florals de Barcelona (1861): “La Creu de Cristo”.

Obra

Poesia

  • Pembé-Haré. Oriental. Girona: Imprenta y libreria de Paciano Torres, 1856.
  • La desposada de Déu. Mataró: Imprenta de Joseph Abadal, 1862.
  • Horas crepusculares. Colección de cantares y seguidillas. Madrid: Ed. C. González, 1865.
  • La envidia y la caridad. Barcelona: Narciso Ramírez, 1872.
  • Antologies col·lectives

Teatre

  • Un dia de lágrimas. Estrenada al Teatre Circ de Barcelona el 1859 [inèdit].

Estudis sobre l'autor/autora

Vincles

Comentaris d'obra

Pel que coneixem, Villamartín s’incorporà a la literatura amb moltes característiques romàntiques compartides amb altres escriptores del moment. La melancolia i la tristesa són unes de les característiques més destacades dels seus escrits (“la melancolia es la esencia de mi ser”, diu al poema “Esperanza e ilusión”), només suavitzades pel sentiment religiós. Una religiositat, però, íntima i personal, molt allunyada de qualsevol voluntat moralitzadora. Tanmateix, a diferència de tants poemes femenins de la dècada dels quaranta que se centren en el dolor que produeix ser dona i, encara més, dona escriptora -i les nombroses composicions femenines incloses a la revista El Genio (1844) de Balaguer en són una prova fefaent- la tristesa de Villamartín sembla ser produïda sobretot per la pèrdua dels éssers estimats, per la qual cosa el record és un dels temes freqüents. Hi ha, però, una excepció, precisament a la prosa que adreçà a Ángela Grassi el juny de 1857. És un text prou interessant perquè, per una banda, ens il·lustra de la relació entre les dues escriptores, que sembla prou intensa, i construeix una altra mostra d’allò que s’ha denominat germanor lírica entre les escriptores romàntiques (“dulce hermana del corazón”). […]

En tots aquests poemes inicials, Villamartín es mostra com a una poeta voluntariosa, que multiplica tipus d’estrofes i combinacions de versos, s’atreveix amb els sonets, etc. Tanmateix, la seguretat literària queda molt sovint lluny: algunes proses són totalment confoses i molts poemes tenen més interès per allò que exposen que no per la manera de fer-ho. I, en el cas dels poemes catalans s’hi afegeix el handicap d’una llengua amb barbarismes detonants, com passa per exemple a “Als estels”.

Margalida Tomàs. “Notes sobre les escriptores vuitcentistes catalanes: a l’entorn dels Jocs Florals de Barcelona”, Anuari Verdaguer , núm. 25, 2017, p. 65-67.
 

* * *

Dª Isabel de Villamartín publica la oda La font de la riquesa, dirigida á lloar lo geni emprendedor é industriós dels catalans. Isabel de Villamartín, resident avuy en Madrid, es molt coneguda en los cércles literaris de Barcelona. No es catalana, pero com si ho fos. Aqui s’ha educat, aqui ha vist desllizarse los tranquils jorns de sa infantesa, aqui té sos parents y sos amichs, aqui té sas principals afeccions, aqui es hont ha nascut á la vida literaria en los certámens poétichs dels Jochs florals conquistant dos joyas ab sas poesias catalanas, y essent proclamada reina de la festa lo primer any de la restauració d’aquellas lluytas poéticas.
 

Fa temps que la lira catalana de Na Isabel de Villamartín permaneixia silenciosa, y per assó es de lloar que la poesia, avuy de nosaltres allunyada, torne, sis quera sia sols ab lo pensament, á sas llars antigas. Isabel de Villamartin ha donat ara fa poch á llum una colecció de cants y seguidillas en castellà ab lo títol de Horas crepusculares, perque, segons sembla, la hora del crepúscul, eixa hora de reculliment y de ternura guarda ben volguts recorts pera ‘l cor de la dona y l’ánima de la poetisa.

Víctor Balaguer. Esperansas y Recorts. Barcelona: Establiment tipogràfich de Jaume Jepús, 1866, p. 46-47.

* * *

También entre nosotros, y aunque en más modesta y reducida órbita, han causado sensación y se han ocupado con elogio los periódicos de dos nuevos libros. Las Inspiraciones del conocido y popular poeta don Ventura Ruiz Aguilera y las Horas crepusculares de la señorita doña Isabel Villamartín, cada cual en la línea que le corresponde, son dos obras dignas de las alabanzas que se le tributan. Aquella es el fruto de una inteligencia y de un sentimiento exquisitos en su más brillante período: es la realidad. Esta es el primer ensayo de una imaginación ardiente y de un corazón joven: es la promesa. De las dos diríamos alguna palabra más en nuestra revista, si en este mismo número de El Museo no se ocupara ya otro de hacerlo respecto a la del señor Aguilera y si por nuestra parte no pensáramos tratar aparte la de la señorita Villamartín.

(Gustavo Adolfo Becquer. “Revista de la semana”, El Museo Universal, 11 de febrero de 1866, p.42.)

Antologia

I
A los montes de Occidente
el sol ha llegado ya,
para encender con sus rayos
la estrella crepuscular.

II
Inmenso rio es la vida
que arrastra a la humanidad,
y entre sus revueltas olas
la lleva a la eternidad.

III
La bóveda de los cielos
está cubierta de azul
y las almas de los justos
a las estrellas dan luz.

IV
Las puertas de la otra vida
las abre la caridad,
no digas -que Dios te ampare-
si tienes algo que dar.

V
Lazos que forma el amor
fácilmente se quebrantan,
si un solo nudo se rompe
todos ellos se desatan.

VI
Dicen que no me has querido
porque eres rica y yo pobre,
aunque estés bañada en oro
se verá que eres de cobre.

VlI
Me cubrieron de cadenas
por oprobio y por tormento,
mi cuerpo estuvo en prisiones
pero no mi pensamiento.

VIII
Los dos estaban a solas,
los separaba el rubor;
él… recordó el paraiso,
ella… el castigo de Dios.

IX
Mirad, mirad a lo lejos
el sol que brilla en el mar,
con cargamentos de estrellas
vereis las olas llegar.
 

X
La noche es la consejera
de las almas fatigadas,
acude a prestarnos sueño
y nuestros párpados baja.

(Horas crepusculares. Colección de cantares y seguidillas. Madrid: Ed. C. González, 1865, p. 21-24.)

* * *

Clemencia Isaura

III
Clemencia Isaura, la gentil doncella,
de totas las hermosas la escullida,
la que té sols los pensaments d’un ángel,
la que un cor d’or en lo seu pit abriga,
contempláula que dolsa y seductora
de amor y sentiment imatge viva!
Cantáu, amors, sas gracias y bellesa
de dolsas flors sembránt la seva vida!

Lo sonris del plaher brota en sos llabis,
la flama del amor brilla en sa vista,
lo sèu semblant tant sols passió revela
dès que Raul ab tot lo cor estima.
¡Raul! Nom mágich de esperansa hermosa,
que estreméix de son cor totas las fibras,
lo pensamént á altres regions eleva
y allí contempla sens rival la ditxa.

No es la nineta que ja riu, ja plora,
que per desitj de poca edat suspira,
es ja la dona que en lo cor amaga
la font de un sentiment que no sabia.

Y mes pur trova’l cel, y las estrellas
mes brillo tenen en la nit tranquila,
lo sol mes raigs per fecundar las plantas
y’ls núvols mostran mes preciosas tintas.

Amor immens al Trovador consagra,
y espera sempre lo finar del dia,
perqué es la hora del crepúscol bella,
y en alas de són cor portant sa ditxa,
al jardí baixa ab planta silenciosa,
que hi vá á buscar las auras de la vida,
mentres la brisa deslligada corra
y á sos costats ab sentiment suspira.

Cuant sent de l’harpa las acordes notas,
acostantse s’en vá á la cerca viva,
y aparta sempre las fullosas brancas
y sempre hi trova de Raul la vista.

Y parla ‘l cor, y la paraula calla,
y son las flors las misatjeras vivas,
pus que també las flors tenen sa llengua
cuant es lo amor lo mestre que las guia.

(“Clemencia Isaura” dins Jochs Florals de Barcelona de 1859. Barcelona: Llibreria de Salvador Manero, 1859, p. 73-74)

* * *

A Catalunya

Donam inspiracio Musa estimada,
dona forsa y dulzuras á ma veu
que la brisa que corre regalada
á confins mòlt remots portará en brèu.

No he nascut, Catalunya, en tas riberas,
mès en ellas ma infáncia jo he passat;
y foren catalanas verdaderas
las primèras paraulas que he parlat.

Puig la mare amorosa que tenia,
mare rica en virtuts com no n’hi ha,
va véurer la primera llum del dia
en lo célebre y fértil Ampurdá.

Per aixó, Catalunya, en tu jo espero
y t’ dedico en ta llengua pobres cants;
que ton poble y lo meu que tant venero,
ja may foren renyits, sempre germans.

Es rica y molt brillant la teva história,
y está escrita en carácter immortal;
y corona s’ cenyeix de altiva gloria
la ciutat que portá manto condal.

[…]

Jo escolto per la selva silenciosa
lo cantar del aucell, son morador,
que diu sempre ab sa veu armoniosa
llibertat, llibertat junt ab amor.

No tens, no tens rival, oh Catalunya!
éts la envidia constant del estranger,
y daría lo ceptre que éll empunya
per lograr sobre tu tenir poder.

Jo prego a Dèu etern de cel y terra,
que llum ha dat al mon y escuma al mar,
que encar’ que sia en mitg de crua guerra
ma vida en lo téu sól puguia acabar.

(“A Catalunya” dins Los trovadors moderns. Barcelona: Llibreria Nacional y Estrangera de Salvador Manero, 1859, p. 63-65.)