La dèria florística de Kugy va ser recompensada pel triestí Albert Bois de Chesne, gran amic a qui va dedicar molts dels seus llibres. De Chesne, aficionat a la botànica, l’any 1926 va fundar un jardí botànic alpí, el Jardí Juliana, a la vall de Trenta. L’ajudaren botànics experts, a més d’un Kugy entusiasmat que li va trobar exemplars rars en llocs remots. Avui dia és gestionat pel Museu d’Història Natural d’Eslovènia i conté unes sis-centes espècies. Kugy el va sovintejar fins als darrers dies, sense mostrar cap recança per la flor esvanida: «Ningú no es pot imaginar que jo trobi a faltar aquest període de recerca […] ¿Qui no voldria en la seva vida haver conegut els temps del seu primer i més pur dels amors? […] A través del temps i de l’espai, jo et saludo, estimada flor de somni del meu cor, Scabiosa trenta!».
(Fragment de l’article «Julius Kugy. El pare de l’alpinisme modern als Alps Julians», dins la revista Muntanya del Centre Excursionista de Catalunya, núm. 935, 2020)
* * *
Passada la guerra vingueren les penúries per a la família Panyella, perquè els negocis del pare foren confiscats. El Joan anà desenvolupant les seves dots artístiques innates per ajudar a tirar endavant la família. D’aquesta forma acabà treballant per la companyia «Los Vieneses», fundada per l’austríac Artur Kaps, que l’any 1942 aterrà al Paral·lel de Barcelona per oferir els seus espectacles de varietats. El Joan col·laborava amb els espectaculars decorats mentre que un grup d’ajudants confeccionaven els vestits de l’equip de ball dels números de revista i opereta típics d’aquella època. «Los Vieneses» estaven composats pels austríacs Franz Joham, còmic, Herta Frankel, marionetista, i l’italià Gustavo Re. Tingueren un ressò mediàtic molt gran al país, arribant al zenit anys després amb l’aparició de la televisió.
(Fragment de l’article «Joan Panyella Renom (1918-1998). El «Pany» que va emigrar», publicat a la revista digital El Muntanyenc, del Club Muntanyenc de Sant Cugat del Vallès, 2016)
* * *
En molts indrets, els escaladors han omplert el paisatge de noms urbans i molt allunyats dels noms de la zona, amb l’agreujament que aquests noms s’han començat a popularitzar entre els mateixos pobladors autòctons del lloc, i fins i tot s’han començat a incloure en els mapes i guies més recents. Els noms dels sectors d’escalada són els més perjudicials, ja que no corresponen a la microtoponímia de les vies que els omplen, i esdevenen topònims de major rang que són emprats per persones alienes a aquest esport. Els experts avisen de les conseqüències d’aquesta invasió de noms alteradors d’una toponímia desprotegida i que els ens oficials no vetllen per assegurar-ne la supervivència. No hi ha lleis ni normes que regeixin el procés de creació de neotopònims enlloc, ni per les vies d’escalada ni per exemple les noves urbanitzacions que omplen d’exotismes les terres catalanes. En Ramon Amigó s’expressà contundentment davant d’aquesta situació en diferents llibres, si bé no explícitament amb les vies d’escalada, però sí en els exotismes moderns i definicions de noms realitzades a la lleugera, clamant pel respecte a l’»enorme complexitat que comporta internar-se en la brolla espessa i espinosa de les etimologies dels noms de lloc».
(Fragment de l’article «Una aproximació a l’embolic dels neotopònims verticals», publicat al llibre de recull de les XX Jornades de Literatura Excursionista dedicades a Ramon Amigó Anglès. Barcelona: Arxiu bibliogràfic excursionista de la Unió Excursionista de Catalunya de Barcelona, 2014)
* * *
L’ideòleg i promotor d’aquesta gosadia fou el sabadellenc Àngel Graner Codina, del CEV (1919-1940), fill d’un il·lustre industrial del tèxtil de Sabadell. Era un noi intel·ligent i culte, amb dots de líder. Tenia un laboratori fotogràfic on revelava fins i tot en color, escrivia cartes en anglès a una japonesa, coneixia l’alemany i tenia molt coneixement de la química. En aquest sentit, l’Àngel es fabricava unes pastilles que, segons ell, eren vitaminades i que amb allò ja quedava ben alimentat i no calia perdre temps menjant l’entrepà. Els seus companys també s’ho prenien i, de tant en tant, algun de nou que se’ls ajuntava acabava dient que no tornaria a anar mai més amb ells perquè acabaria morint-se de gana.
L’Àngel era, també, un visionari de l’escalada. Es forjava els pitons a l’empresa del seu pare, el qual consentia que escalés, es comprava els mosquetons a cal Lledó (de ferro, ovalats i amb tanca de molla), emprava corda de cànem i bagues fetes de cordes trossejades, i escalava amb espardenyes. Va morir en caure malalt en un camp de concentració a Galícia, on s’estava després de la Guerra Civil.
(Fragment de La Castellassa de can Torras. Història, tradició i llegenda. Sant Vicenç de Castellet: Farell Editors, 2010)
_0.webp)
