Crítica literària o assaig Traduccions realitzades per l'autor/a Estudis sobre l'autor/autora

Pilar Estelrich

1952-2024

Pilar Estelrich i Arce (Palma, 1952 – Barcelona, 2024). Traductora i professora.

Llicenciada en Filologia Alemanya per la Universitat de Barcelona l’any 1974, el 1990 es doctora amb una tesi sobre Joseph Roth. És professora emèrita de la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra, on ha impartit docència en traducció general i literària de l’alemany i en descripció i comparació de traduccions. Com a professora titular de l’àrea de Filologia Alemanya a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona, durant molts anys imparteix alemany com a llengua estrangera i, posteriorment, literatura alemanya. Entre els anys 1999 i 2004 és degana de la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra.

La seva tasca com a traductora de l’alemany al català és molt extensa i rellevant i, d’aquesta manera, ha traduït obres d’Ingeborg Bachmann, Walter Benjamin, Bertolt Brecht, Julia Franck, Arno Geiger, Günter Grass, Hermann Hesse, Joachim Israel, Elfriede Jelinek, Franz Kafka, Wolfgang Koeppen, Christoph Ribbat, David Safier, Uwe Tellkamp, Ilija Trojanow i Timur Vermes, entre d’altres. En el camp de la literatura infantil, cal destacar les seves traduccions d’obres de Cornelia Funke, Wolfgang Ecke i Michael Ende. També ha traduït, per encàrrec de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern de la Generalitat de Catalunya, obres d’Hugo Preuss, Karl Renner i Otto Bauer.

Fou sòcia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Toni Terrades per a l’AELC.
Fotografia: © MM. Fermoselle.

Castellano

Castellano Pilar Estelrich

Pilar Estelrich i Arce (Palma, 1952 – Barcelona, 2024). Traductora y profesora.

Licenciada en Filología Alemana por la Universidad de Barcelona en el año 1974, en 1990 se doctora con una tesis sobre Joseph Roth. Es profesora emérita de la Facultad de Traducción e Interpretación de la Universidad Pompeu Fabra, en donde ha impartido docencia en traducción general y literaria del alemán y en descripción y comparación de traducciones. Como profesora titular del área de Filología Alemana en la Facultad de Filología de la Universidad de Barcelona, durante muchos años imparte alemán como lengua extranjera y, posteriormente, literatura alemana. Entre los años 1999 y 2004 es decana de la Facultad de Traducción e Interpretación de la Universidad Pompeu Fabra.

Su labor como traductora del alemán al catalán es muy extensa y relevante y, así, ha traducido obras de Ingeborg Bachmann, Walter Benjamin, Bertolt Brecht, Julia Franck, Arno Geiger, Günter Grass, Hermann Hesse, Joachim Israel, Elfriede Jelinek, Franz Kafka, Wolfgang Koeppen, Christoph Ribbat, David Safier, Uwe Tellkamp, Ilija Trojanow y Timur Vermes, entre otros. En el campo de la literatura infantil, hay que destacar sus traducciones de obras de Cornelia Funke, Wolfgang Ecke y Michael Ende. También ha traducido, por encargo del Institut d’Estudis de l’Autogovern de la Generalitat de Catalunya, obras de Hugo Preuss, Karl Renner y Otto Bauer.

Fue socia de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Toni Terrades para la AELC.
Fotografía: © MM. Fermoselle.

English

Pilar Estelrich english

Pilar Estelrich i Arce (Palma, 1952 – Barcelona, 2024). Translator and lecturer.

With a degree in German Philology from the University of Barcelona in 1974 and a PhD, for which she wrote a thesis about Joseph Roth, she is Emeritus Professor in the Faculty of Translation and Interpretation at the Pompeu Fabra University where she has taught general and literary German translation, and description and comparison of translations. As a tenured lecturer in the Department of German Philology at the University of Barcelona, she taught German as a foreign language for many years and, subsequently, German literature. From 1999 to 2004 she was Dean of the Faculty of Translation and Interpretation at the Pompeu Fabra University.

Her work as a translator from German to Catalan is very extensive and important. She has translated works by Ingeborg Bachmann, Walter Benjamin, Bertolt Brecht, Julia Franck, Arno Geiger, Günter Grass, Hermann Hesse, Joachim Israel, Elfriede Jelinek, Franz Kafka, Wolfgang Koeppen, Christoph Ribbat, David Safier, Uwe Tellkamp, Ilija Trojanow and Timur Vermes, among others. Also notable, in the field of children’s literature, are her translations of works by Cornelia Funke, Wolfgang Ecke, and Michael Ende. Commissioned by the Generalitat (Government) of Catalonia Institute for Self-Government Studies, she has translated works by Hugo Preuss, Karl Renner, and Otto Bauer.

She was a member of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC – Association of Catalan Language Writers).

 

Web page: Toni Terrades for AELC.
Photograph: © M. M. Fermoselle.

Biografia

Pilar Estelrich i Arce neix a Palma el 9 d’agost de 1952.

L’any 1974 es llicencia en Filologia Alemanya per la Universitat de Barcelona i, el 1990, es doctora amb una tesi sobre Joseph Roth.

És professora emèrita de la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra, on ha impartit docència en traducció general i literària de l’alemany i en descripció i comparació de traduccions. Com a professora titular de l’àrea de Filologia Alemanya a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona, durant molts anys imparteix alemany com a llengua estrangera i, posteriorment, literatura alemanya. Entre els anys 1999 i 2004 és degana de la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra.

Ha traduït, de l’alemany al català, obres d’Ingeborg Bachmann, Walter Benjamin, Bertolt Brecht, Julia Franck, Arno Geiger, Günter Grass, Hermann Hesse, Joachim Israel, Elfriede Jelinek, Franz Kafka, Wolfgang Koeppen, Christoph Ribbat, David Safier, Uwe Tellkamp, Ilija Trojanow i Timur Vermes, entre d’altres. En el camp de la literatura infantil, cal destacar les seves traduccions d’obres de Cornelia Funke, Wolfgang Ecke i Michael Ende i també ha traduït, de l’italià, el títol El anillo de Clarisse: tradición y nihilismo en la literatura moderna, de Claudio Magris. Fora del terreny literari, ha traduït, per encàrrec de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern de la Generalitat de Catalunya, obres d’Hugo Preuss, Karl Renner i Otto Bauer.

En el marc de la seva activitat com a traductora, Pilar Estelrich participa habitualment en trobades de traductors amb els seus autors. Així, ha format part dels seminaris organitzats per Günter Grass i el seu lector Helmut Frielinghaus per a la traducció de la seva narrativa: El meu segle (1999), Tot pelant la ceba (2006), La caixa dels desitjos (2009), i Grimms Wörter (2011). També participa en els seminaris sobre la poesia lírica de Grass, amb Susanne Höbel i Dieter Stolz (2013). Forma part, encara, de les trobades amb els autors Julia Franck i Uwe Tellkamp al Col·legi Europeu de Traductors de Straelen, a Alemanya.

Pilar Estelrich mor a Barcelona el març de 2024 a l’edat de setanta-un anys.

Va ser sòcia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pilar Estelrich, l'any 2011, a la biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.
Pilar Estelrich, l'any 2011, a la biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.

Obra

Coberta del llibre <i>Tot pelant la ceba</i>, de Günter Grass.
Coberta del llibre Tot pelant la ceba, de Günter Grass.

Vincles

Comentaris d'obra

Com dèiem més amunt, l’autor aprofita el retrobament familiar per passar comptes a l’Alemanya nazi, en una trama novel·lística complexa, que acaba, com era d’esperar, en tragèdia. Mort a Roma és una obra realista, crua, amb un fons pessimista, en què les passions més obscures de l’home emergeixen per posar de manifest un període tràgic de la humanitat del qual el poble alemany va ser la primera víctima. La traducció de Pilar Estelrich està a l’altura de la qualitat i la subtilesa del text.

(Joan Agut: «Temps de balanç», Avui Cultura, 19 de desembre del 2002, p. XIII)

* * *

Així, per alguns, Malina és simplement una novel·la de poeta, o més ben dit, la novel·la —l’única conservada— d’una poeta (una altra novel·la, Ciutat sense nom, es va extraviar després de passar per les mans de diversos editors que la van rebutjar). I no debades són moltes les seqüències de l’obra que es poden llegir com a autèntics poemes en prosa, també en l’efectiva traducció catalana de Pilar Estelrich.

(Melcion Mateu: «Un projecte inacabat», Avui Cultura, 17 de juliol del 2003, p. XIV)

* * *

He tingut coneixença d’una obra de gran ambició que sens dubte els interessarà. Es tracta del manual EuroComRom – Els set sedassos: Aprendre a llegir les llengües romàniques simultàniament, publicada per l’editorial Shaker d’Aachen (2003). En són autors els alemanys Horst G. Klein i Tilbert D. Stegmanni l’han adaptada al català amb admirable perícia i paciència Esteve Clua i Pilar Estelrich.

(Joan Solà: «EuroComRom (1)», Avui Cultura, 13 de novembre del 2003, p. VII)

Entrevistes

—Agafant el català com a idioma de referència, amb quins altres idiomes el treballes, ja sigui com a origen o com a destí?
—Pràcticament sempre amb l’alemany com a idioma d’origen. Ocasionalment, el castellà, l’anglès o l’italià.

—Recordes quin va ser el primer llibre que vas traduir?
—Del primer de tots no en tinc dades. Va ser una feina ocasional com a estudiant de filologia anglesa i alemanya, a mitges amb una companya que portava les gestions. Era un volum anglès de no-ficció i parlava dels magnats del petroli entre altres coses. Per aquella època també vaig traduir textos breus de química a partir de l’alemany, una feina que com em va dir la senyora Schneider, la pacient i venerable bibliotecària de l’Institut Alemany, ella no gosava fer per por de no causar algun desastre ambiental, que jo tampoc no vaig causar, afortunadament. Després, ja llicenciada en Filologia Alemanya, vaig traduir un llibre de sociologia de Joachim Israel de l’alemany al castellà sota l’estricte control del doctor Josep Francesc Yvars, l’editor de Península, i algunes altres coses, sense continuïtat per desídia meva. Feia classes d’alemany a la Universitat de Barcelona, i estava tan obsessionada amb l’obligació de fer el doctorat que no aconseguia mai acabar de decidir-me a fixar un tema i posar-m’hi de debò. […]

—En general, qui tria el traductor d’una obra?
—En la meva experiència, l’editorial o més concretament la persona que porta una col·lecció. He estat més professora que traductora, i segurament per aquest motiu he anat acceptant encàrrecs que venien de forma a vegades més regular i altres de més esporàdica des de diverses editorials. […]

—Sovint els lectors ens preguntem quins mecanismes utilitzeu els traductors perquè l’original no perdi intensitat en ser traduït: com trobar el significat més exacte d’un mot, com mantenir els jocs fonètics o de paraula. Ens en podries fer cinc cèntims?
—Sempre he intentat buscar similituds entre les dues llengües i cultures, i com que gairebé mai no he tingut permís per introduir notes ni glossaris, he fet mans i mànigues per aconseguir un ressò (ni que fos distant) que transmetés les actituds i realitats personals i culturals de l’original. Així per exemple, quan apareixien jocs infantils o cançons populars amb una funció rellevant dins de la trama, calia buscar una aproximació sense substituir una realitat per l’altra. En la novel·la que podem qualificar de sàtira Les amants (Die Liebhaberinnen), Elfriede Jelinek empra com a encapçalament d’un capítol punyent, on una de les protagonistes aconsegueix enviar els sogres a l’asil i quedar-se per fi la seva caseta, apareix com a títol la referència a una cançó tradicional suïssa conegudíssima: Muss i’ denn, muss i’ denn zum Städtele hinaus und du, mein Schatz, bleibst hier, posada en boca del jove que ha de marxar de la ciutat (Städtele) i deixar enrere l’enamorada; Jelinek substituïa la ciutat per la caseta (Häusele). Aleshores se’m va acudir recórrer al poema L’emigrant de Jacint Verdaguer i substituir la ciutat i la noia pels tresors perduts pels sogres expulsats: «Dolça casa meva, jardí del meu cor…» I si m’hagués calgut fer la versió al castellà, hauria davallat uns quants graus d’erudició tot recordant el programa de ràdio que la meva mare escoltava quan era nena, De España para los españoles, i n’hauria sortit «Adiós, mi casa quería, dentro de mi arma te tengo metía…». Com es pot veure, la motivació per a fer una associació quan es busca un text o un referent paral·lel pot arribar a ser molt anecdòtica i trivial…

—També sovint es comenta que alguns idiomes són més rics que d’altres en un camp semàntic concret. Si això és cert, com es resol aquesta qüestió?
—No puc teoritzar sobre lexicografia comparada, sinó tan sols sobre el que he après i practicat d’ençà que als disset anys, en venir a estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, em vaig enfrontar amb l’alemany, però crec que efectivament hi ha aspectes en els quals la llengua alemanya ofereix més matisos. A mi se’m presenten sovint problemes causats per la capacitat de substantivar actituds o qualitats, com també la de convertir mots nous o fins i tot sigles en verbs i adjectius i altres derivats, amb una gran tolerància per part dels receptors. També es fa difícil trobar l’expressió que correspongui a un aspecte verbal o un derivat verbal que especifiqui si allò de què es tracta s’ha assolit o bé si està encara en vies d’assolir-se. De fet, el primer text que em va fer traduir a tall de prova el doctor Yvars ja portava l’estigma al títol: era un apèndix de l’obra de Jürgen Habermas Erkenntnis und Interesse (publicat en castellà sota el títol Conocimiento e interés). No era pas que jo hagués de traduir aquest títol ni l’obra en si, però el xoc de no saber com expressar la diferència entre Kenntnis i Erkenntnis ja era prou per espantar qualsevol: jo no era capaç de saber expressar el fet de posseir o haver assolit ja un saber, un coneixement, com a resultat de la progressió intel·lectual a través de la qual aquest havia estat assolit. És a dir, l’expressió d’un procés dirigit a l’obtenció d’un resultat, i la manifestació del camí recorregut tot implicant alhora que s’ha assolit la meta. […]

(Sílvia Romero: «Pilar Estelrich: «Traduir un text és un plaer molt gran i alhora una càrrega força feixuga»», Llavor Cultural. Lletres i vida sana, 7 de novembre del 2018)

Antologia

Em vaig fixar en l’empedrat de llambordes que tenia sota els peus. Al cap d’uns quants metres hi havia el reixat d’una claveguera, i se’m va acudir una idea. De moment vaig continuar caminant amb tota normalitat, i mentrestant anava fent repicar contra l’empedrat els talons de les meves sabates blaves, que combinaven tan bé amb el vestit blau estampat de flors vermelles. Sempre que sortia a fer contraban portava posat aquest vestit que m’havia regalat la meva mare quan encara teníem diners. A hores d’ara, totes les altres peces de roba que tenia estaven tronades, algunes fins i tot les havíem sargides qui sap quantes vegades. Si les hagués portat posades, no hauria pogut caminar ni cinc metres pel mercat sense cridar l’atenció. Però aquest vestit i aquestes sabates, que cuidava com si fossin la nineta dels meus ulls, eren la meva roba de feina, el meu camuflatge, la meva armadura.

Vaig anar tot dret cap a la claveguera i vaig fer encallar aposta el taló entre els barrots. Vaig trontollar una mica, vaig deixar anar un renec estudiat («Ai, mecàgon l’olla!»), vaig deixar les bosses de la compra a terra i em vaig acotar per tal de fer sortir el taló, que havia quedat ficat entre dos barrots. Mentrestant, mirava d’amagatotis al meu voltant, i llavors les vaig veure: les hienes.

El meu instint no m’havia enganyat. Malauradament, no m’enganyava mai. O afortunadament, segons com es mirés.

Eren tres homes. Un de baixet i cepat, sense afaitar, amb una jaqueta de cuiro marró i una gorra grisa de pinxo anava al davant. Devia voltar la quarantena i es veia ben clar que era el capitost. El seguien un tipus gran amb barba que semblava capaç d’arrabassar penyes senceres, i un xaval de la meva edat. El noi també portava una jaqueta de cuiro i una gorra de pinxo i semblava talment una versió reduïda del capitost. Que potser era el seu pare? En qualsevol cas, el noi no anava pas a l’escola: si no, no hauria estat rondant pel mercat a mig matí, a la cacera de persones.

Quina bogeria; als que vivíem a dins dels murs ja no ens permetien anar a escola, perquè els alemanys ens tenien prohibida tota mena d’instrucció. Sí que encara hi havia escoles il·legals en la clandestinitat, però no per a tothom, i jo ja feia força temps que no hi anava. Ara el que em calia fer era tirar endavant la meva família.

En canvi, aquell noi polonès tenia el dret d’anar a escola, podia arribar a ser algú, però no hi tenia interès. Perquè de fet es podien guanyar molts calés anant a caçar jueus amb una d’aquelles bandes de «llardosos» —szmalzowniks, com en dèiem en jiddisch— i lliurant-los als alemanys a canvi d’una recompensa. I als «llardosos», que abundaven tant a Varsòvia, no els sabia gens de greu que els alemanys afusellessin tots els il·legals enxampats fora dels murs.

Aquella primavera del 1942 hi havia pena de mort per a tothom que es trobés il·legalment al sector polonès de la ciutat. I la mort no era pas el pitjor, ni de ben lluny; es contaven les històries més terribles sobre com els alemanys turmentaven els presoners abans d’afusellar-los. Tant li feia que fossin homes,dones o nens. Fins i tot de vegades torturaven nens fins a la mort. Només de pensar en una d’aquestes presons on torturaven els detinguts se’m feia un nus a la gola. Però jo encara no estava vençuda, torturada ni afusellada. Encara era viva! I així havia de continuar. Per la meva germana petita, la Hannah.

(28 dies, de David Safier [traducció de Pilar Estelrich]. Barcelona: Empúries, 2014, p. 8-10)

* * *

Hi va haver una vegada un temps que a la ciutat hi habitaven déus. Ara Raffael està enterrat al Panteó, un semidéu, encara, un fill afortunat d’Apol·lo, però que trista la colla de cadàvers que se li va afegir posteriorment, un cardenal de mèrits oblidats, uns quants reis, els seus generals castigats pels déus amb la ceguesa, funcionaris ascendits a l’escalafó, erudits que van assolir l’entrada a l’enciclopèdia, artistes amb dignitats acadèmiques. A qui li importa la seva vida? Els viatgers s’estan admirats sota l’antiga volta i amb cara perplexa alcen els ulls cap a la llum que els cau al damunt com si fos pluja per l’única finestra de la sala, l’obertura rodona de la cúpula antigament recoberta de teules de bronze. Es una pluja d’or? Probablement Dànae es deixa dirigir per Cook i per l’Associació Estatal Italiana per al Turisme; però de plaer no en sent pas. Per això tampoc no s’alça el vestit per tal de rebre el déu. Perseu no neix. La Medusa conserva el cap i s’instal·la en una existència burgesa. I Júpiter? Sojorna entre nosaltres els mortals, com un jubilat qualsevol? Potser és el vell senyor de la companyia American Express, l’encarregat de l’Agència de Viatges Germanoeuropea? O bé habita rere murades a la rodalia de la ciutat, tancat al manicomi i analitzat per psiquiatres encuriosits, reclòs a les presons de l’Estat? Sota el Capitoli hi han ficat una lloba rere les reixes, un animal malalt i desesperat, ben lluny d’alletar Ròmul i Rem. Les cares dels turistes sota la llum del Panteó són com una massa. Quin forner la pastarà, quin forn li donarà color?

(Mort a Roma, de Wolfgang Koeppen [traducció de Pilar Estelrich]. Barcelona: La Magrana, 2002, p. 7-8)