Jaume Armengol i Coll

Trenta-tres anys, com un crist de guix dins un calaix, ha esperat aquest llibre la resurrecció de la carn, la transfusió de la lletra impresa per via rotativa, injecció de negra sang presa a la vena de la pàgina de paper blanc, que el durà a viure la llarga vida de la lectura i l’eternitzarà en la fràgil, trencadissa memòria dels lectors. Trenta-tres anys que, mesurats amb la mesura que apama el pecat de viure vinclats, van de les tenebres més sòrdides, dictadura agònica del vil garrot que ofega el ganyot del pensament i de la gola, i tortura la paraula, la vincla, l’esclavitza i en canvia amb engany el significat, botí de victòria, a la llum del dia clar, a la llibertat de l’alba diàfana. Trenta-tres anys que han capgirat el nostre petit món rural damunt davall, avesats com estàvem a deixar la clau del cor al pany, i han farcit els nostres cossos de rierols, nafres i senyals, petits solcs per on regalima la vida i s’esmuny, tan aviat!, als dominis on el ponent regna amb espasmes incendiaris.

Pot semblar, als ulls de tots aquells que per l’edat només han viscut el privilegi o la sort del pensament sense més lligams ni condició que la pròpia capacitat i no han conegut altra cosa, que es tracta de la faula d’un país imaginat, una terra insensata fruit del desvari d’una ment extraviada, però quan Jaume Armengol i Coll guanyà el Premi Ciutat de Palma Gabriel Maura de novel·la, amb una de les dues obres escrites en català, regnava un general gens franc que ens pensava més enllà de la nostra por i la nostra por l’engreixava. Aquí, la terra de Llull pare, el català era un idioma proscrit i escarnit, perseguit no només pels forasters o els invasors, sinó fins i tot pels mateixos mallorquins, pusil·lànimes, porucs o col·laboracionistes del genocidi lingüístic, en qualsevol cas ignorants de la riquesa i la bellesa del seu patrimoni, del llegat que tenien obligació de preservar i transmetre.

[…]

Els dies fou la primera novel·la d’un primerenc escriptor que, immers en una estètica de la postguerra tardana, analitza el seu entorn, àdhuc el seu interior, amb uns ulls encesos, atents, lúcids i no gens neutrals. És per això que ens fa un minuciós retrat humà i social, fins i tot històric, una descripció acurada de la realitat i de la ficció real, de les il·lusions i de les frustracions, amb un llenguatge dòcil i proper, un llenguatge que diu el que diu i el que calla, un llenguatge que és paraula i pensament.

(Lluís Maicas: «Pròleg» a l’obra Els dies. Palma: Baltar, 1998, p. 9-11)

* * *
 

Jaume Armengol (Inca, 1938) deu ser un dels escriptors mallorquins amb una trajectòria literària d’allò més estranya i inhabitual. Una persona que al llarg de molts anys ha anteposat les activitats polítiques (que la història jutjarà, diríem en pla solemne) i de dinamisme cultural, sense oblidar la dedicació professional com a apotecari, a la seva faceta d’escriptor, mantinguda gairebé en secret, coneguda tanmateix per tothom a la «petita ciutat» mesquina, de què parla a les seves novel·les, però guardada, si es pot dir així, gelosament com a cosa molt personal, sotmesa, i això es nota, a un procés de maduració, de repensar-s’ho dues vegades abans de donar sortida pública als seus papers. Tant de bo altres escriptors fessin el mateix; els lectors, al cap i a la fi, en som els grans beneficiats.

L’obra literària publicada de Jaume Armengol és ben escassa; un mític llibre de poemes, El Caminant Perdut, publicat en la no menys mítica editorial inquera Berenguer d’Anoya (que, si no vaig errat, el llibre d’Armengol va ser l’únic que va publicar), la novel·la Els dies, que va obtenir el premi Ciutat de Palma de novel·la Gabriel Maura, l’any 1966, i publicada trenta-tres anys després, el 1998, i Que la terra et sigui lleu.

[…]

Els dies, tot i ser una novel·la molt deutora d’un període històric, literari i cultural concret, s’aguanta encara força bé i es llegeix amb gust i interès, i té, a més, molts punts de connexió, que ara no és el moment d’analitzar, amb Que la terra et sigui lleu; aquesta és una novel·la molt superior, més complexa; de fet, pens que pot perfectament llegir-se com una mena d’ampliació, d’aprofitament de materials que a Els dies havien quedat com a insinuats, i que ara són reelaborats amb una més primfilada tècnica narrativa.

(Jeroni Salom: «Dies trists i bells als Alyscamps», Diario de Mallorca, 14 de febrer de 2003)
 

* * *
 

A la nota que encapçala la novel·la, l’autor diu: «La proposta que us faig vol ser la història del esdevenir de cinc generacions i una sola terra al llarg d’un temps propi i en un indret canviant. És una història immersa en un caos, barrejant-se present, passat i futur indiscriminadament, reflectint diversos mons en evolució, fidel a l’univers memorial». La primera reflexió a fil d’aquesta advertència, després de la lectura de l’obra, és que narrar els esdeveniments d’una nissaga familiar i abraçar uns 170 anys de la història de Mallorca —hem de fer notar que a l’obra no hi ha dades precises de quan comença ni de quan acaba la novel·la— és una empresa ben dificultosa que comporta anys de feina i, sobretot, de maduresa narrativa. El simple fet de proposar-se un projecte tan ambiciós i de dur-lo a bon port ja ens demostra les virtuts de l’autor: paciència, constància, minuciositat, saviesa i amor per la literatura.

[…]

Els dos grans encerts de l’obra són la construcció dels tres protagonistes abans citats i el sensorialisme de les descripcions. Armengol sap donar vida als personatges centrals i, alhora, a través de descripcions minucioses i poètiques, crear una atmosfera adequada a l’acció. Però també s’ha de destacar la forma acurada, amb un ús intel·ligent de l’adjectivació, i el llenguatge treballat, amb lèxic ric i sintaxi complexa que tendeix a la subordinació i als períodes llargs i morosos.

(Miquel Àngel Vidal: «Ombres de tardor. Una nissaga familiar», Diari de Balears, núm. 393, 17 de gener del 2009)
 

* * *
 

Ombres de tardor, del polític i activista cultural Jaume Armengol (Inca, 1938) és una sorpresa agradable de la novel·la catalana d’avui. Té una veu que s’agermana amb la del llibre de Goliarda Sapienza i amb la d’alguns de Baltasar Porcel, i que sembla filla de les novel·les de Llorenç Villalonga i el príncep de Lampedusa. Rere un títol poc atractiu, s’hi amaga una extensa novel·la, de model vegetal, arbori, en què el tronc comú d’una nissaga familiar de l’aristocràcia rural mallorquina, de tradició conservadora, es divideix i subdivideix en múltiples branques i branquillons i l’obligat retorn a les oblidades arrels. Posada sota l’advocació de Proust i d’Il Gattopardo, Armengol desplega, però, la seva novel·la seguint una frase de Jack Kerouac: «Sigues fanàtic del temps, viu la teva memòria i esglaia’t». Ben escrita i ben portada, amb una llengua rica que fa venir ganes de llegir en veu alta i que no cau mai en el dialectalisme, Ombres de tardor, situada a Mallorca i Sicília, però també a Cuba i a Girona i al sud de França, combina diversos registres narratius: dietaris femenins, correspondències, testaments, poemes, notes i telegrames, i crea una atractiva polifonia de veus narratives i algunes el·lipsis audacioses que l’allunyen, sortosament, d’un model de novel·la que hauria pogut ser decimonònic. És un gran fris narratiu ple de grans passions, d’un erotisme tibant, travessat per secrets inconfessables i presagis tràgics, adulteris i violacions, advocats i polítics, amb aparicions de personatges reals com ara Chopin a Valldemossa i Franco a l’Àfrica.

[…]

Armengol sap que acudir al passat és una manera de fugir de la realitat quan el present oprimeix. Ombres de tardor té alguna cosa de llibre excessiu i total, goliardesc, sensual, ple de llibertat i de joia, d’anhels i d’utopies fracassades.

(Xavier Pla: «Tot canvia per no canviar», Avui Cultura, 24 de gener del 2009, p. 12)

EL CAMINANT PERDUT
 

No en sóc immune al soroll de passos errívols sobre
el terra, gris brut, dels carrers que puden, de malalts.
Enllà dels terrats oscil·lants, la lluna, com un embalum
de foc bord, en rost, com un bòlid, lliure de vacil·lacions,
es llança de picat damunt el sòl erm del meu esguard.
Ara i adés, dessota els pensaments, hi ha els meus ulls
freds, com d’heli, com boletes de gas glaçat, rodolants.
I les nines, totes plenes d’estructures metàl·liques,
cairudes i com a flotants, estibades de neons, vergues
de bou, i iridiscents, arestes soltes, sense cap punt
de recolzament, on s’hi desfan les llums paral·leles
o, potser, oblíqües, torçudes, a pics. Rere els ulls,
el meu cos o el no-res, guaitant la finestra orientada
vers la claror esmorteïda de l’horabaixa, just davant
un embolic de gent que s’adreça contra la gent.
I, a cada banda del meu peu perdut, una taringa increïble
de zones buides, inerts, sense el silenci ni el renou
de l’aire, esvaïdes temps ha del plànol del meu camí,
multiplicant-se per bipartició, a través del buit de tots,
a dintre, malaltisses, viràsiques, tumorals no guaribles.
És el gran buit, exempt de llum total i d’obscuritat total,
que ix de remolins de mots, també buits, i que s’identifica
amb les boires, galtes pàl·lides de la matinada,
amb l’espessor liquosa, sense tibantor superficial,
o amb les nebuloses tèrboles, bellugadisses o vaiveres,
color de nespla.
 

Barcelona, 1967.
 

(El Caminant Perdut. Inca: Berenguer D’ Anoya, 1977, p. 9)
 

* * *

Com que no plovia i feia serena, una rosa es mustiava a l’ampit. Des de la finestra en Juli mirava com queia la nit sobre el Darro, es capbussava en les seves aigües tranquil·les i, amb el seu bes estremit, li obria el taüt d’Els diesque algú, potser ell mateix, havia anat esborrant del vell calendari que penjava d’una greixosa paret de la cuina, vora el rebost.

Només un lleu tremolor de llavis, gairebé imperceptible, delatava si més no el neguit que l’envaïa. El seu primer impuls, tot d’una que aquell matí l’avís de correus aparegué per sota la porta del pis, fou la imprudència de córrer cap al balcó, però qualque cosa que ara no podia precisar li hi havia impedit. S’havia aturat una estona al rebedor i, un cop hagué passat la vista febrosa pel paperet que era a les seves mans, dominat per una forta agitació nerviosa, abandonà l’estança, davallà els graons de l’escala de dos en dos, s’adreçà cap al portal del carrer i guaità fora. Ningú. Només el trespol encara remull pel ruixat de despús-ahir i un grapat de núvols de color de plom que es perdien Veleta enllà, vers l’Àfrica.

El taüt dels seus dies que se’n van i no tornen. El verd murmuri de l’aire que es perd entre les fulles caigudes a la tardor, grogues com els anys. El temps en el seu temps concret, sístole i diàstole, que foragitava en la premonició el seu silenci interior. El mar i la cendra. La porta badada a l’ignot, com una absència molt dolça o una simple quimera

(Els dies. Palma: Baltar, 1998, p. 25-26)

* * *

Aquell llunyà mes d’abril es commemorà l’onzè aniversari del triomf dels feixistes. Abans que Franco fes un anunci qualificat d’important, el règim enviava a través de la rumorologia oficial un missatge que, amb paraules patriòtiques i paternals, induïa a pensar que en un espai no massa llarg de temps es concediria una mena d’amnistia als militars republicans vius o, en el seu defecte, als seus cònjuges i hereus, que consistia en la possibilitat de recobrar la dignitat i el bon nom, la graduació militar i el seu sou o jubilació. Una tarda del solstici d’estiu, sense que res del missatge s’hagués fet realitat, en Jacob el Desheretat treballava al seu recollit estudi, a l’entresòl de casa seva. Estava neguitós. Es va alçar i es repenjà al finestral que mirava el carrer del Cep, llavors en silenci, trencat adesiara pel broll de l’aigua cristal·lina que rajava d’una font de pedra volcànica i el lleu murmuri de l’oratge gronxant les fulles dels tarongers mandarins. Un encisador aroma envaïa l’espai i l’engelosia.

Mentre escrutava amb àvid esguard l’horitzó tenyit d’un vermell profund i encenia una cigarreta, la vídua del seu germà en Francesc, na Maria Terrades, entrà dins l’estança com un fibló. La sobtada aparició, sense avisar ni trucar a la porta, el trasbalsà vivament. Li va dir que havia rebut la carta que ambdós esperaven amb ansietat. Semblava inquieta. I en Jacob el Desheretat així li ho va dir. Rere la seva mirada verda ballaven esbarts de dubtes. Un no sé què de contrarietat relliscava per la seva persona. El seu rostre ombrívol, circumspecte, cellut, denotava tossudesa i transmetia un cert estat d’inseguretat. Després de xerrar una mica de tot i un xic de res, tots dos van adreçar-se a la sala biblioteca on, a més de llegir i escoltar música, les afeccions preferides d’en Jacob el Desheretat, a estones, sobretot quan el guanyava el neguit, feia una partida de caramboles al billar que ocupava el centre de l’estança.

(Ombres de tardor. Palma: Moll, 2008, p. 198-199)