Antònia Carré-Pons

En menys de tres mesos, el llibre [Com s’esbrava la mala llet] s’ha convertit en uns dels esclats literaris d’aquesta primavera i en tota una fita de la narrativa catalana contemporània. No només per l’estil (clar, pulcre, poètic i fascinant), sinó sobretot per tractar amb gran naturalitat un dels temes que sacsegen la consciència de l’ésser humà postmodern: el fet d’envellir. […]

De fet, una de les coses que més m’agraden d’aquests contes és que et sacsegen i et generen un gran amor als instants efímers de la vida. Un cant a la ‘joie de vivre’ des del reconeixement del fet que la vellesa també pot ser una etapa profundament intensa de la nostra existència o potser la més bella de totes.

(Miquel Ripoll. «La més bella vellesa», dBalears, 11 d’abril del 2018 – enllaç)
 

* * *
 

Després hi ha tots els recursos tècnics de Carré-Pons per fer aquesta novel·la perfecta: en primer lloc l’ús del present. Carré-Pons ens fa assistir, gràcies a l’ús del temps verbal, a les accions de la novel·la. En segon lloc la perfecta dosificació de la informació i del ritme, és a dir, la suspensió de la història quan cal per fer-nos-hi tornar; l’obertura de múltiples fronts, l’acceleració de la història (magnífica la manera de resoldre el salt de 25 anys entre la primera i segona part del llibre), la dilatació al màxim (per exemple la passejada de Galeotto a la tercera part), tot això fa que el lector es mogui quasi sense adonar-se per allà on vol l’autora: el conjunt del territori i de l’espai de la novel·la.

I encara tenim més recursos: la inclusió de texts poètics, d’aclucades d’ull (el cavall de Galeotto s’anomena Bucèfal, en homenatge al cavall d’Alexandre el Gran), el gran coneixement de la filosofia i de les matèries cultes que estaven a l’abast d’aquests homes del Renaixament i que s’insereixen de tant en tant en la narració i que sobretot serveixen per grans discussions dialèctiques.

Però el millor de tot això, sense cap mena de dubte, és el gran cant a l’amor que fa la novel·la, a un amor capaç de moure el cel i les estrelles i fer-ho a través de les paraules. Al final el més important no és saber si el manuscrit arriba a Nàpols o a la biblioteca Vaticana, sinó enamorar-se perdudament d’Estefania.

(Sebastià Bennasar. «El llibre perfecte d’Antònia Carré-Pons: És l’amor que mou el cel i les estrelles«, Bearn. Revista de Cultura, 17 de setembre de 2015 – enllaç)
 

* * *
 

És una novel·la que es pot situar en el gènere històric i d’aventures, amb tots els ingredients per conquerir el gran públic. Ben construïda, ben amanida d’intriga i passions. L’autora sap molt bé de què parla i què busca, s’estima els seus personatges, en especial els joves enamorats —Guerau i Estefania, Galeotto i Isabella—, sap fer-los passar perills —viatges per mar, la pesta assassina—, i sap recrear-se tendrament en el seu creixement com a amants, un creixement que va de la mà de tota la saviesa literària acumulada, de Beatriu i el Dant, de Laura i Petrarca, de Fiammeta i Boccaccio.

Així doncs, com els seus personatges, que al capdavall troben l’anhelada mitja taronja, el destí d’aquesta novel·la perfumada és trobar un lector enamoradís que es deixi transportar.

(Ignasi Aragay. «Amors, poesia i aventures a la València del segle XV”, Ara, 3 d’octubre de 2015)
 

* * *
 

Seria una llàstima que una novel·la esplèndida com aquesta passés inadvertida, com succeeix sovint amb tants bons llibres al nostre país, o que no comptés amb el contingent de lectors que, per la seva qualitat, l’obra es mereix. Antònia Carré-Pons és una escriptora que va consolidant la seva veu, llibre rere llibre.

(Jordi Llavina. «L’arqueta i el manuscrit”, El Mundo, 24 de desembre de 2015)
 

* * *
 

Antònia Carré-Pons ens presenta una novel·la amb un tema interessant, amb uns personatges ben construïts, acompanyada de referències cinèfiles i literàries i, sobretot, escrita amb un estil àgil i amè, en una llengua expressiva, rica, llegidora, dúctil, sempre correcta i polida però gens encarcarada, fluïda, genuïna en tots els aspectes. En un català, en suma, que dóna gust de llegir perquè combina rigor amb naturalitat. […]

Rellotges en temps de pluja ens ofereix una reflexió profunda sobre la vida, perquè sota la trama argumental, s’hi troba el ressó d’una temàtica universal que planteja la voluntat i l’atzar com els dos aspectes clau que configuren el devenir de l’existència humana sotmesa al pas implacable del temps. El temps com a enemic i el temps com a aliat que cura ferides.

(Maria Nunes. «Rellotges en temps de pluja, d’Antònia Carré-Pons», Llegir en cas d’incendi, 8 d’octubre de 2014 – enllaç)
 

* * *
 

Antònia Carré-Pons construeix una novel·la de personatges justament a partir d’unes vides petites i sense grans peripècies, herois de la quotidianitat que transiten pels volts del Passeig de Sant Joan de Barcelona, però també ens porten de viatge a la riba vienesa del Danubi o a la grisor de Cracòvia. Personatges que reflexionen sobre el pas del temps, i es qüestionen les decisions preses al llarg de la seva vida i el pes inevitable que hi ha tingut l’atzar.

(Paula Juanpere. «Rellotges en temps de pluja», Caràcters, núm. 69, tardor de 2014, pp. 14-15)
 

* * *
 

La primera constatació que cal fer de Jo també vull ser funcionari és que està molt ben escrita. Amb un argument que podria ser el d’un serial televisiu, protagonitzat per uns individus grisos i plans, amb un guió farcit d’enraonies i de mesquineses, Carré-Pons ens fa apreciar la singularitat de la mirada i del llenguatge literaris. […] Amb tots aquests elements, no era fàcil escriure una novel·la que s’aguantés. Els tòpics pesen massa. La pèssima imatge que tenen els funcionaris públics sembla que hi ha de jugar en contra. Carré-Pons, però, se n’ha sortit molt bé. La seva ironia amaga dosis considerables de mala bava. Els diàlegs són creïbles, punyents. […]

(Jordi Llavina. «Tenències», El Mundo, 3 de febrer de 2011)
 

* * *
 

Jo també vull ser funcionari és una narració molt ben escrita i estructurada que defuig l’acudit fàcil, la paròdia sagnant, l’esperpent que practiquen altres autors en obres semblants. Les situacions i personatges resulten versemblants i ja contenen una càrrega humorística involuntària i prou elements d’anàlisi social per poder fer una lectura crítica. Carré-Pons concedeix al lector la possibilitat de treure les conclusions més adients, sense subratllats impertinents, també habituals en altres autors.

[…] Jo també vull ser funcionari, que no transmet precisament aquest desig (o sí, va a gustos), mostra, centrat en el sector del funcionariat, les misèries humanes que es poden donar a moltes professions. Una obra elegant que manté el to i el ritme fins al final, sense sotracs ni cops amagats. I deixa un regust final de resignació, com si ens diguéssim a nosaltres mateixos: «Això és així i no s’hi pot fer res», doncs millor que ens ho agafem amb bon humor.

(Lluís Llort. Avui. Cultura, 18 de novembre de 2010)
 

* * *
 

[Abecedari ignot]. És un exercici intel·ligent d’una persona que estima els mots, que sap –com Josep Pla deia a la Reparada empordanesa–, que la vida pot ser trista quan es comencen a tenir els cabells blancs (encara que jo no els hi he detectat a l’autora) i que les corbes fines d’ella, la Reparada, se n’aniran, carrer avall, amb un distret menestral, mentre una cotillaire, sortida d’una botiga de betes i fils de les que encara queden, no sols als pobles sinó també a l’Eixample de Barcelona, conviu amb Jaume II.

Tot plegat un festival per als enemics de l’obvietat i, en especial, un full de ruta per als lectors de veres.

(Marta Pessarrodona. Mots preliminars a l’edició d’Abecedari ignot, 2005)

Quan la Màrcia i la Maria van passar a la sala, agafades per la cintura i petonejant-se, l’Òscar jeia al sofà amb aire absent, un dvd a punt i tres gots amples a la tauleta.
–¿Què, ens mirem la pel·lícula?
L’Òscar es va aixecar i va anar a buscar a la nevera una gerra plena d’un líquid vermellós.
–¿Què és això que ens has preparat? Quin bona pinta!
–Negroni. Vermut, ginebra, campari. És aspre, però us agradarà. L’avi em va ensenyar a preparar-lo. ¿Hi voleu gel?

(Del conte «Una muntanya d’impedits», de Com s’esbrava la mala llet, 2018)

* * *

La Blanca busca informació del segon viatge de Ramon Llull a Tunis. La multitud, enfurida, li pega cops de bastó, l’arrossega per la barba, les autoritats el tanquen a la presó, s’hi passa sis mesos quan és un home de setanta-cinc anys. Al final, uns amics l’ajuden a sortir-ne. Ella segur que no hauria suportat amb tanta enteresa el dolor físic: no em puc ni imaginar què hauria fet jo si m’hagués trobat en una situació així. La Blanca recorda la frase de l’episodi de Xipre: Ramon Llull fa fora de casa amb cor dolç els dos criats que el volien enverinar. Llull és increïble, és capaç de reaccionar així davant de les adversitats més violentes. No sé si en algun moment, la seva dona va poder mostrar-se amb cor dolç davant de l’abandonament del marit tan savi. Potser sí, ara que Ramon Llull és agredit a Bugia i que fa més de quaranta anys que va marxar de casa. Es mira Ramon Llull colpejat i apedregat a la miniatura del Breviculum. Es mira l’esclau moro penjat, amb una corda al coll. Veu el coll de la Peggy i les manasses del Roc. La inunda un oceà de menyspreu i de ràbia. Jo no tinc el cor dolç. Però és que jo no sóc ni Ramon Llull ni la seva Blanca Picany.

(Del llibre L’aspiradora de Ramon Llull, 2016)

* * *

T’estimo amb més tenacitat que la pluja que cau aquests dies, que les onades llepen la sorra. T’estimo com el volcà a la lava, com la lluna a les estrelles, com Déu a totes les seves criatures. T’estimo amb passió, amb tendresa, amb entusiasme, amb bellesa, t’estimo amb tota la meva ànima, amb tot el meu cos. Ets el meu nord, el meu guia, el batec del meu cor, la llum de cada dia.

Hi ha una idea magnífica que em posseeix des de fa uns quants mesos, que m’acompanya a tot arreu i que m’il·lumina mentre respiro: tu. Ets l’únic que tinc al cor, al cos i a la ment. Penso en tu quan dormo, quan em llevo, quan camino, quan somric, quan treballo, quan llegeixo, quan parlo amb algú… només tu omples de foc tot el meu pensament.

(Del llibre És l’amor que mou el cel i les estrelles, 2015)

* * *

A la tercera queixalada, li va venir al cap una idea. Va mirar el rellotge. Era d’hora. No més d’hora que qualsevol altre dia, sinó l’hora habitual de l’esmorzar. Va tornar a sucar la torrada amb mantega al got del cafè amb llet. I si en lloc de fer el que havia de fer se n’anava a voltar per la ciutat? Podia travessar l’Arc de Triomf i arribar-se fins al Parc de la Ciutadella, de bon matí segur que encara no hi hauria cap vell assegut pels bancs ni criatures corrent ni turistes fent-se fotografies al costat del mamut de pedra. Hi trobaria serenor i silenci, interromputs per la piuladissa d’una merla o d’un verdum, com si estigués al mig del camp, seria un bon lloc per deixar-hi la motxilla. Però no podia pas emportar-se la motxilla, encara no la tenia a punt. Idea descartada, doncs. I si agafava el metro i s’arribava al carrer Tallers? Feia tres setmanes que no hi havia anat i segur que a la botiga de sempre trobaria unes quantes pel·lícules de les bones rebentades de preu. S’hi podria entretenir una hora ben llarga, remenant pels prestatges i les capses que emmagatzemaven tresors, i després podria enfilar pel passeig de Gràcia fins a l’establiment de l’antiquari que acumulava unes altres joies. Entraria a la botiga, saludaria només amb un moviment de cap, com feia sempre, i passejaria per entremig de les caixes de caoba dels Morez, col·locats seguint la línia d’un ordenat laberint. Es deixaria imbuir pel so dels rellotges muts, tancaria els ulls i passaria la mà per sobre de la fusta. Notaria el contacte d’una pell perfecta i es quedaria una estona allí, en silenci, amb el cor que li bategaria com si estigués resseguint les corbes d’una dona.

(Del llibre Rellotges en temps de pluja, 2014)

* * *

El Félix i la por. La por del Félix. Sempre hi havia hagut la por que li feia el Félix clavada a la seva columna vertebral, com una estaca.

(Del llibre Rellotges en temps de pluja, 2014)

* * *

La filosofia neix de l’oci, no?, es va dir Daniel en aquell punt de les seves reflexions. Però no s’havia equivocat aquesta vegada en triar el tema? Perquè després d’escriure sis novel·les que explicaven la mateixa història, amb variants temporals, de protagonistes i d’escenaris, havia decidit encetar un argument nou. Fer una crítica dels funcionaris no era fàcil, podia caure en l’exageració grotesca o quedar-se curt en la descripció. Tenia dades per omplir pàgines i pàgines, només havia d’observar i prendre’n nota, perquè Daniel s’havia proposat escriure una novel·la que expliqués només fets verídics. No volia apartar-se gens de la realitat, aquest era el repte que s’havia marcat, encara que es concedia la llicència de distorsionar-la una mica. El material humà que tenia al voltant era magnífic. Només havia de burxar en el món interior dels que l’envoltaven i les històries explotarien soles, com els pous de petroli. L’estranya relació que unia Camil·la amb el seu germà, per exemple, segur que amagava algun sentiment tèrbol, prohibit. Daniel s’havia adonat que des del dia de la desaparició, a Camil·la se li havia accentuat el mal caràcter i l’afany de manar que la posseïa segurament des del dia que va néixer, i això alguna cosa devia voler dir. Potser Camil·la estava enamorada del seu germà petit o potser li havia fet sempre de mare perquè entre tots dos hi havia una diferència de dotze anys. Daniel recordava haver sentit parlar a Camil·la per telèfon, mesos enrere, i preguntar-se si a l’altra banda del fil l’escoltava el germà o el marit o un dels bessons. Amb un cop de cap d’assentiment, Daniel va concloure que la confusió emocional de Camil·la era un bon tema literari, que li permetria fer una digressió sobre la complexitat dels lligams inconscients.

(Del llibre Jo també vull ser funcionari, 2010)

* * *

Viatge interior

Quan vas dir-me que E t’havia ensenyat casa seva, vaig témer que no s’hagués agombolat el propi univers com alguna cosa semblant al caos que va conviure amb el no ésser durant segles. Em vaig assossegar, però, quan vas explicar-me que era un pis petit ben assolellat, amb les parets blanques dibuixant angles irregulars i una barana de jardí al davant de l’envà de fons del menjador que donava a una cuina enrajolada. No hi havia cap moble ni cap quadre decorant les parets, ni cap pila de llibres per terra, ni pots amb larves d’artròpodes antenats pels racons.

M’estranyà que m’assabentessis que el seu aspecte s’havia transformat, ell que era partidari de l’elegància més estricta. Ara es presentava amb els cabells llargs i una espessa barba blanquinosa, s’havia posat una arracada com una anella daurada i vestia sempre pantalons i caçadora de cuir. Em vaig imaginar que devia haver patit algun trasbals perquè es veiés impel·lit a modificar la seva vestimenta així, però em vaig apaivagar quan vas confessar-me que el seu bon caràcter no s’havia vist alterat pel canvi d’aparença.

Però quan em vas contar que E tenia infinitat de projectes a la ment, i que dubtava entre fer una estada a Suècia per fer-hi un màster d’entomologia aplicada o anar-se’n a viure a l’Argentina perquè allà a l’hivern hi fa calor, aleshores vaig comprendre que amb els anys (i no podia ser d’altra manera) se m’havia fos el deler per conèixer terres estranyes i remotes.

(Del llibre Abecedari ignot, 2005)