«Maghica és el títol de la nova novel·la de Josep Lluís Seguí, presentada dins de la col·lecció Autors d’Ara, una nova iniciativa de l’editorial Marfil que, amb tota seguretat, ens farà gaudir dels escriptors més significatius de la narrativa valenciana contemporània. Una proposta que felicitem.
Amb aquesta novel·la, Seguí és fidel a ell mateix, des de la trama detectivesca a l’erotisme; l’eixida i la recerca d’alguna cosa sense massa importància per a, finalment, acabar amb un viatge interior sense arribada. Absurd o buit existencial, tot al servei de les sensacions. Seguí, com cap altre escriptor valencià, sap aprofitar els recursos de la novel·la de gènere per a construir trames d’amors i desamors, de solituds, de reflexions. Històries malenconioses, de cercadors cercats per ells mateixos, d’absències; però, en definitiva, periples carregats d’esperança.
[…]
Amb Maghica, Seguí demostra una vegada més que és un gran creador de personatges, sobretot femenins, a més d’un perfecte estilista i un esplèndid dialoguista que sap utilitzar el llenguatge directe sense cap artifici; alhora col·loquial i literari, sense el fastigós síndrome de Pompeu Fabra que pateixen alguns escriptors. La novel·la es llegeix sense adonar-te que passes les planes…
Maghica és una llibre relaxat, ben escrit; un meravellós retrat femení de fi de segle farcit de reflexions. Una aventura interior en la línia de les millors històries de Josep Lluís Seguí. Una lectura més que recomanada.»
(Manolo Gil. «Susanna, Altea i altres solituds». Qué & Dónde (València), núm. 137, desembre del 1999)
* * *
«Amb Les tribulacions de Rosa Vermell, Josep Lluís Seguí ens oferí, l’any 1997, un nou lliurament novel·lesc del personatge que, sens dubte, ha reflectit millor, en els últims anys, els interessos i les preocupacions personals de l’autor. Per això, Rosa Vermell, la protagonista d’aquesta trilogia, s’ha anat transformant, a poc a poc, i ha esdevingut tot un símbol, sense deixar de ser la detectiva inicial de la primera obra que, en certa manera, parodiava el gènere de la narrativa policíaca o negra.
De fet, com es va dir ja en relació a les dues novel·les anteriors –Rosa Vermell, detectiva privada i Rosa Vermell i l’amant que arribà de l’Est–, el tema central d’aquestes obres no era la resolució d’uns casos sense cap importància, sinó el drama d’unes relacions personals difícils i conflictives, però no per això menys desitjades. La incomunicació era –i és– l’eix al voltant del qual es mouen els personatges. En aquest sentit, Rosa Vermell actuava, tant en les novel·les anteriors, com en Les tribulacions de Rosa Vermell, més com una psicòloga i assessora sentimental que no com una detectiva. Sense pretendre-ho, la protagonista es converteix, una vegada més en aquesta última narració, en un mur de lamentacions que ha de resoldre els problemes dels altres sense poder solucionar els seus. Per això, la visita d’un nou client, que afirma haver estat amb una dona que va conèixer mitjançant un contacte de premsa, i que apareix morta a les poques hores d’haver estat amb ell, desencadena novament tots els conflictes personals de la protagonista: la quotidianitat d’una vida sense excessives il·lusions i amb una visió escèptica i desenganyada de les coses i de les persones que l’envolten.
[…]
Josep Lluís Seguí ha mantingut una regularitat en la publicació dels seus llibres que li ha permès crear una obra literària personal i coherent. Una obra que, d’altra banda, ha evolucionat amb el pas del temps i que, vista amb una certa perspectiva, ens resulta paradigmàtica d’una època. Amb Josep Lluís Seguí, i sobretot amb la seua narrativa, podem veure reflectides moltes de les característiques que defineixen la història literària de les tres últimes dècades.»
(Josep Antoni Fluixà. «Rosa Vermell: de la paròdia al símbol» L’Illa. Revista de Lletres (Alzira), núm. 23, hivern del 1999)
* * *
«Amb Una eixida, Sam, Josep Lluís Seguí demostra una vegada més que domina com ningú l’estructura de la novel·la de detectius i que, a més a més, és un gran fabricant de personatges, especialment d’aquells que posen els nassos en les vides alienes. Sam Peres n’és un d’ells: un detectiu privat entranyable, solitari, fetitxista, amb úlcera d’estómac i bevedor de bourbon. L’origen del personatge es troba a Una gran dormida, de l’any 1981. Amb Les tribulacions de Rosa Vermell, J. L. Seguí ha depurat al màxim el seu estil. Només apareix allò que és estrictament necessari. Absència d’adjectius, de retòriques, mínimes descripcions, breus encontres, pocs personatges i un vocabulari rabiosament contemporani. No hi ha colps d’efecte de cap classe: ni eròtics, ni sanguinaris, ni de tenebres. Ha aconseguit un estil conceptual on l’el·lipsi imposa la seua llei per deixar al lector el seu espai propi i reflexiu.»
(Manolo Gil. Qué & Dónde (València), abril-maig del 1998)
* * *
«L’escriptor i periodista Josep Lluís Seguí ha aconseguit crear amb les seues obres un món personal farcit de referències intel·lectuals, artístiques, literàries i cinematogràfiques. Les tribulacions de Rosa Vermell és la tercera novel·la que protagonitza la detectiva privada, la qual compta amb un públic nombrós i fidel. J. L. Seguí ha mantingut una regularitat en la publicació dels seus llibres gens freqüent entre els nostres escriptors. Escriu frases com ‘no sabríem què fer l’endemà de passar una nit al mateix llit’. Tot just. L’autor coneix els clàssics de la novel·la i el cinema negres i es fa de notar, però no tracta de copiar. Com a columnista de premsa és vidriòlic. És preferible com amic. J.L Seguí és un cas únic i irrepetible. Una espècie en extinció.»
(R. Ventura Melià. Levante-EMV (València), abril del 1998)
* * *
«Josep Lluís Seguí és, entre els nostres escriptors, el més ‘cosmopolita’. Podria haver escrit els seus llibres a Londres, a París o en qualsevol altre lloc. No hi podem trobar cap referència que ens indique on se situen les seues ‘històries’. Seguí les construeix en uns espais imaginaris, tancats i sense finestres. El seu propòsit no és de representar una realitat, sinó ‘realitzar’ una representació: un ritual, que té les seues regles d’acord amb les quals s’acompleix i es repeteix indefinidament.»
(Josep Iborra. «La generació del 70: una nova narrativa al País Valencià», dins La trinxera literària (1974-1990). València: Universitat de València, 1995, p. 92)
* * *
«Josep Lluís Seguí és un dels nostres novel·listes d’obra més constant i diversificada. Un dels introductors de la gimnàstica revolucionària del model novel·lístic, i iniciador entre nosaltres dels gèneres de la novel·la eròtica i de la novel·la negra.»
(Vicent Simbor i Ferran Carbó. «Josep Lluís Seguí», Literatura actual al País Valencià, 1973-1992. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1993)
* * *
«De tots els narradors valencians de la generació dels 70, Josep Lluís Seguí és l’autor amb una obra narrativa més considerable, tant pel que fa a la novel·la com a la narració curta, amb una dedicació constants, a més a més, a d’altres formes literàries que van del teatre a la poesia, passant per l’assaig i les col·laboracions en revistes i diaris.»
(Jaume Pérez Montaner. Introducció a Rosa Vermell, detectiva privada. Alzira: Bromera, 1989)
_0.webp)
