Narrativa breu Crítica literària o assaig Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Estudis sobre l'autor/autora

Josep A. Grimalt

1938-2024
Josep A. Grimalt (Felanitx, 1938-2024). Narrador i assagista. Catedràtic d’universitat, actualment emèrit, és llicenciat en Dret i doctor en Filologia Romànica amb la tesi La catalogació de les rondalles de mossèn Alcover com a introducció a llur estudi (1975). Degà dels rondallistes catalans, dirigeix l’edició comentada de l’Aplec de rondaies mallorquines d’En Jordi d’es Racó (1996-…) i és el màxim expert en l’obra rondallística d’Antoni M. Alcover, del qual ha editat, entre d’altres, les seves Contarelles (1982). Edita també l’obra completa de Llorenç Villalonga (1988-…). Ha publicat nombrosos articles d’investigació en revistes especialitzades i ha impartit diverses conferències sobre rondallística, llengua i literatura catalanes.

Així mateix, ha traduït, a més d’altres obres, la novel·la de Madame La Fayette La princesa de Clèves (1990). És autor de la novel·la breu Història d’una dama i un lloro (1960, reeditada el 2001). D’altres publicacions són Gramàtica i urbanitat (1990) i La figura de Judes a la literatura (Notes per a un estudi sobre hipertextualitat) (2004). També ha col·laborat en el món de la ràdio, amb espais sobre teatre i divulgació lingüística, i de la televisió, amb programes com Lletra menuda (1986-1988) i Parlant en plata (2004-2006).

Fou soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Guillem Molla per a l’AELC.
Fotografies: Arxiu personal de l’autor.

Castellano

Josep A. Grimalt Castellano

Josep A. Grimalt (Felanitx, 1938). Narrador y ensayista. Catedrático de universidad, actualmente jubilado emérito. Es licenciado en Derecho y doctor en Filología Románica con la tesis La catalogació de les rondalles de mossèn Alcover com a introducció a llur estudi (1975). Decano de los rondallistas catalanes, dirige la edición comentada de Aplec de rondaies mallorquines d’En Jordi d’es Racó (1996-…) y es el máximo experto en la obra rondallística de Antoni M. Alcover, del que ha editado, entre otros, sus Contarelles (1982). Edita también la obra completa de Llorenç Villalonga (1988-…). Ha publicado numerosos artículos de investigación en revistas especializadas y ha impartido varias conferencias sobre rondallística, lengua y literatura catalanas. 

Asimismo, ha traducido además de otras obras la novela de Madame La Fayette La princesa de Clèves (1990). Es autor de la novela breve Història d’una dama i un lloro (1960, reeditada en 2001). Otras publicaciones son Gramàtica i urbanitat (1990) y La figura de Judes a la literatura (Notes per a un estudi sobre hipertextualitat) (2004). También ha colaborado en el mundo de la radio, con espacios sobre teatro y divulgación lingüística, y de la televisión, con programas como Lletra menuda (1986-1988) y Parlant en plata (2004-2006). 

Fue socio de honor de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Guillem Molla para AELC.
Fotografías: Archivo personal del autor.

English

English

Josep A. Grimalt (Felanitx, 1938) is a short-story writer and essayist. With a degree in Law and a doctorate in Romance Philology, for which he wrote a thesis entitled La catalogació de les rondalles de mossèn Alcover com a introducció a llur estudi (Cataloguing the Stories of Monsignor Alcover as an Introduction to their Study – 1975), he occupies the Chair of Catalan Philology at the Balearic Islands University where he is presently Emeritus Professor. As a prominent specialist in Catalan folktale writers, he is director of the annotated edition of the Aplec de rondaies mallorquines d’En Jordi d’es Racó (1996-…) (Collection of the Mallorcan Stories of Jordi d’es Racó (1996 – …)) and is the leading expert on the story-collecting work of Antoni M. Alcover. He has edited, among other works of Alcover, his Contarelles (Stories – 1982), as well as the Complete Works of Llorenç Villalonga (1988-…) besides publishing numerous research papers in specialist reviews and giving lectures on the Catalan folktale tradition, language and literature.

He has also translated, inter alia, the novel La Princesse de Clèves (The Princess of Cleves) by Madame de Lafayette, which was published in 1990, and is author himself of the short novel Història d’una dama i un lloro (The Story of a Lady and a Parrot), which was published in 1960, and reissued in 2001. Among his other publications are Gramàtica i urbanitat (Grammar and Urbanity – 1990) and La figura de Judes a la literatura (Notes per a un estudi sobre hipertextualitat) (The Figure of Judas in Literature (Notes for a Study of Hypertextuality) – 2004). He has worked in radio, in programmes on theatre and linguistic divulgation, and in television as well, for example in the programmes Lletra menuda («Small Print») from 1986 to 1988, and Parlant en plata («Speaking Clearly»), from 2004 to 2006. 

He was a member of honor the Associació d’Escriptors de Llengua Catalana (Association of Catalan Language Writers, AELC). 

Web page: Guillem Molla for AELC. 
Translation: Julie Wark.
Photographs: Author’s personal files.

Biografia

Josep Antoni Grimalt i Gomila neix el 30 de juny de 1938 a Felanitx (Mallorca). Un cop acabat el batxillerat i aprovat el preuniversitari (1955), inicia estudis de Dret a la Universitat de Barcelona i el 1960 es llicencia per la Universitat de Madrid. L’any següent es veu obligat a complir el servei militar i és destinat a Al-Aaiun (Sàhara), on viu l’experiència de veure espectacles de misèria desconeguts fins aleshores. Encara soldat, el destinen a Las Palmas de Gran Canària (1962), on assisteix a una representació en castellà de l’obra El Cardenal d’Espanya, de Henry de Montherlant, que l’impressiona vivament. A partir d’aquí, i havent tingut notícia de la convocatòria d’un premi Ciutat de Palma destinat a un estudi sobre l’Aplec de rondalles d’Alcover, neix en ell la idea de fer-ne un quan les circumstàncies li ho permetin. 

Mentrestant, es llicencia de l’exèrcit (1962) i s’instal·la a Barcelona amb la idea de preparar oposicions a Notaries, però finalment ho deixa per seguir un curset semiclandestí de corrector de català, a càrrec del professor Eduard Artells, la primavera de 1964. Anteriorment, el 20 de gener de 1963 queda finalista al premi Gabriel Maura de Ciutat de Palma amb la novel·la breu Història d’una dama i un lloro, que publica l’Editorial Moll el 1965. El mateix any Edicions 62 li encarrega la correcció de les Obres completes de Llorenç Villalonga. Actualment té cura de la nova edició, de la qual han aparegut tres volums publicats el 1988, el 1993 i el 1998.

Convençut que la seva vocació vertadera són les Lletres, Josep A. Grimalt abandona definitivament la idea de fer oposicions a Notaries i, empès pel poeta Miquel Bauçà, es torna a matricular a la universitat el 1966. Així, es llicencia en Filologia Romànica Hispànica amb premi extraordinari de llicenciatura (1971), amb una tesi de final de carrera titulada Els articles de la llengua col·loquial de Mallorca. Tot seguit, és professor contractat a la delegació de Mallorca de la Universitat de Barcelona i el 1975 es doctora en Filologia Romànica Hispànica amb la tesi La catalogació de les rondalles de mossèn Alcover com a introducció a llur estudi. Poc després és professor adjunt de Gramàtica general i Crítica literària per oposició (1979), fins que el 2002 esdevé catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat de les Illes Balears. Des del 2004 és catedràtic emèrit.

Complint la idea de principis dels anys seixanta d’editar la rondallística d’Alcover, i reprenent el tema de la seva tesi doctoral, entre 1996 i 2006 té cura de l’edició, de moment en quatre volums, de l’Aplec de rondaies mallorquines d’En Jordi d’es Racó d’Antoni M. Alcover, que realitza amb la col·laboració de Jaume Guiscafrè. D’altres publicacions són Gramàtica i urbanitat (1990) i La figura de Judes a la literatura (Notes per a un estudi sobre hipertextualitat) (2004).

A més de la revisió lingüística i de tenir cura de l’edició de les obres completes de Llorenç Villalonga i Antoni M. Alcover, edita i tradueix al català textos literaris com La princesa de Clèves (1990), de Mme. de La Fayette, i La guineu i el raïm (1993), de Guilherme Figueiredo. També imparteix conferències, comunicacions i ponències sobre rondallística, llengua catalana i temàtica bíblica en la literatura, i ha estat membre del jurat de diversos premis literaris, tant de novel·la com de teatre.

Josep A. Grimalt col·labora assíduament amb articles d’investigació en diverses revistes especialitzades i amb articles d’opinió a la premsa general. En aquest aspecte destaca «Més enllà de la gramàtica», sèrie d’articles de comentaris lingüístics publicats setmanalment al Diario de Mallorca (2003-2005). D’altres revistes on ha col·laborat són Mayurqa, Felanitx, Randa, Caligrama, Fabula. Zeitschrift für Erzählforschung, Revista d’Etnologia de Catalunya, Pissarra, El Mirall, Cahiers de littérature orale, Estudos de literatura oral o Llengua & Literatura.

D’altra banda, la seva col·laboració en els mitjans de comunicació s’estén al món de la ràdio i televisió. A partir de 1980 participa setmanalment en el programa Mallorca al vent, emès per Ràdio Popular de Mallorca, amb comentaris i entrevistes teatrals. També amb caràcter setmanal, col·labora en l’espai de divulgació lingüística Punt de trobada, emès en aquest cas pel centre de les Balears d’Onda Cero (2000-2001). Així mateix, realitza diverses col·laboracions en la televisió amb el programa Lletra menuda (1986-1988) i Parlant en plata (2004-2006), tots dos emesos pel centre local de Televisió Espanyola.

Arran de la seva tasca cultural, rep el Premi Bartomeu Oliver dels «31 de Desembre» atorgat per l’Obra Cultural Balear (1988), el Reconeixement de mèrits per l’Ajuntament de Manacor (1991) i una distinció atorgada per la cadena COPE Mallorca (1996).

 
Va ser soci d’honor de l’AELC.

Josep A. Grimalt mor a Felanitx el 22 d’agost de 2024, a l’edat de vuitanta-sis anys.

Coberta del resum de la tesi doctoral, presentada a la Universitat de Barcelona, sobre la Classificació de les rondalles de mossèn Alcover: Introducció a llur estudi.
Coberta del resum de la tesi doctoral, presentada a la Universitat de Barcelona, sobre la Classificació de les rondalles de mossèn Alcover: Introducció a llur estudi.
Antoni M. Alcover, autor de l'Aplec de rondaies mallorquines d'en Jordi d'es Racó.
Antoni M. Alcover, autor de l'Aplec de rondaies mallorquines d'en Jordi d'es Racó.

Premis

  • Finalista del Premi Gabriel Maura de Ciutat de Palma de narrativa (1965): Història d’una dama i un lloro.
  • Premi Bartomeu Oliver dels «31 de Desembre» atorgat per l’Obra Cultural Balear (1988).
  • Reconeixement de mèrits per l’Ajuntament de Manacor, del Patronat de l’Escola Municipal de Mallorquí (1991).
  • Distinció atorgada per la cadena COPE Mallorca (1996).

    • Obra

    Coberta del llibre <i>La figura de Judes a la literatura</i>.
    Coberta del llibre La figura de Judes a la literatura.
    Coberta del llibre <i>Història d'una dama i un lloro</i>.
    Coberta del llibre Història d'una dama i un lloro.

    Vincles

    Comentaris d'obra

    «Cal molt d’amor a les rondalles per fer el que de fa molts anys ha anat fent Josep A. Grimalt. La referència de pes més reculada en la seva bibliografia és el treball que realitzà a la seva tesi de doctorat. Un veritable recaceig rondallístic de les versions de mossèn Antoni M. Alcover, les quals foren catalogades i estudiades minuciosament. Una feina que s’ha d’arrenglerar al costat del bo i millor de les obres importants de rondallística, i que qui es dediqui a les rondalles catalanes la pot tenir de primera referència. L’edició, prescindint de les diferències evidents, recorda aquesta mena de bíblia rondallística que són les Anmerkungen zu den Kinder— und Hausmärchen der Brüder Grimm de J. Bolte i G. Polívka. I és just observar que en els nostres països va ser el primer en el temps. Terme a quo de la recerca rondallística catalana: el suc de Grimalt a la seva Classificació de les rondalles de mossèn Alcover: introducció a llur estudi (tesi doctoral; Barcelona, Universitat de Barcelona, Fac. de Filologia, 1975). L’obra que ressenyo és, en més d’un aspecte, filla d’aquest treball, i aquest volum —i previsiblement tota l’obra sencera quan estigui acabada— no tindria ni el contingut ni la configuració que té sense el contingut d’aquella. Si les filles avantatgen les mares, quan les avantatgen, es pot dir que aquesta li ha sortit «etxerevida, polida, garrida i ben taiada» com les heroïnes del mossèn.

    He d’advertir el lector que no conec personalment l’autor de l’edició, tret d’un cop que el vaig saludar, amb massa brevetat per al meu gust. No puc, doncs, fer esment al seu perfil personal com a vegades és permès de fer en un paper d’aquestes característiques. En aquest cas això seria justificat perquè em sembla que en ell es compleix la dificultat de destriar les complicitats interessants entre vida i estudi. Fóra una gosadia permetre’m que el que en penso traspassés les parets del meu cervell. Però si algú ens digués que en Grimalt va entrar a la universitat amb l’única dèria d’editar les rondalles de mossèn Alcover —algú que llavors hi ensenyava m’ho va dir—, no ens costaria massa de creure. En aquell moment vaig pensar que això era, de per si, simplement una exageració; però el cas és que hi dedicà una molt laboriosa tesi i que ara comença a aparèixer l’edició que fa molts anys s’havia projectat. Pel testimoni que ofereix la introducció i per les característiques de l’edició és obvi que és així. Una voluntat d’estudi de les rondalles que li començà l’any 1962, arran del centenari del naixement d’Alcover.

    […]

    Josep A. Grimalt, lector enamorat i vehement de les rondalles d’Alcover, ens ha ofert, de moment, un primer volum d’una edició que promet ser no gens insulsa. Entre línies es palesa un recercador amb una clara inclinació cap a la concepció de la rondalla de Max Lüthi. L’estudi del darrer volum mostrarà millor que els comentaris totes les seves referències teòriques, però aquesta tan extraordinària no pot passar inadvertida. La rondalla esdevé llamineria!, i convida a menjar-se per la seva delicadesa i bon gust. Aquesta edició deixa els textos definitivament a punt per al seu ús i proporciona unes informacions que, em penso, gairebé tothom agrairà. De manera ben especial, potser, els folkloristes, que s’hi entusiasmaran a cada pas.»

    (Josep Temporal: «Antoni M. Alcover: Aplec de Rondaies Mallorquines d’En Jordi d’es Racó», Llengua & Literatura (Barcelona), núm. 9, 1998, p. 473-479)

    * * *

    «Bello relato [Història d’una dama i un lloro]—el autor de unas páginas finales se refiere a lo que no es la obra, ni una novela, ni un cuento— escrito con ironía, con elegancia, con delicadeza. Ante esta obra, ante esta pequeña obrita, el lector siente la alegre gracia de la imaginación, de la fantasía, ya que en cierto modo es un cuento de animales que hablan. Grimalt posee un estilo sencillo y a la vez elaborado, sensual —este sensualismo tan mallorquín, este sensualismo de las novelas de Villalonga—. La claridad de cada frase acierta finamente, parece casi sin esfuerzo, en el encuentro del adjetivo. Pero en el relato, la ironía vence al sensualismo: «Quan hagué begut, ell li allarga un raïm que acabava de collir de la parra.» «Mentre treia l’aigua, ella contemplava embalida el moviment suau i pausat deis músculs deis seus braços estirant la corda.» A estas frases del capítulo I, podemos, por ejemplo, oponer los diálogos de las monjas sobre el destino que habrá de darse al loro blasfemo, que poseen una maravillosa gracia irónica y siempre suave. Se trata, pues, de un libro de gran calidad literaria, de fina imaginación, escrito por un verdadero escritor.»

    ([s.s.]: «Història d’una dama i un lloro, de Josep M. Grimalt», La Vanguardia Española (Barcelona), 25-III-1965, p. 53)

    * * *

    «[…] esplèndida revelació de Josep A. Grimalt, que amb la novel·leta Història d’una dama i un lloro, finalista del Premi Gabriel Maura 1962, anuncia un narrador intel·ligent, dotat d’un finíssim sentit de l’humor i d’un estil acurat, ric i de gran eficàcia expressiva.»

    (Josep M. Llompart: «La darrera promoció», dins La literatura moderna a les Balears. Palma: Moll, 1964, p. 225.)

    * * *

    «L’edició [de l’Aplec de rondaies mallorquines d’en Jordi d’es Racó] va precedida d’una introducció on es passa repàs a com nasqué el projecte, que es remunta a 1962, una llunyana convocatòria dels Premis Ciutat de Palma, que fou motiu perquè Josep A. Grimalt pensés que les rondalles de Mn. Alcover també podien ésser objecte d’estudi científic i no sols objecte de divulgació popular… Un cop llicenciat en filologia, féu de la classificació dels materials rondallístics de Mn. Alcover segons el sistema d’Aarne-Thompson la seva tesi doctoral. També fa esment de la feliç incorporació al projecte, del llicenciat en filologia catalana Jaume Giscafrè, igual com Grimalt enamorat de les rondalles. La gènesi històrica de l’Aplec i el mètode singular seguit per Mn. Alcover en la seva recollida en les llibretes de camp i elaboració posterior definitiva són objecte de detinguda atenció. El mateix Alcover hagué de respondre a determinades crítiques que hom li feia en el sentit de manca de neutralitat científica com a col·lector del tresor rondallístic mallorquí… Aborda també l’espinosa qüestió de la censura moral i la incidència que aquesta pogué tenir en episodis concrets. Pel que fa a la classificació de les rondalles i el sistema a seguir, es valoren els avantatges de l’adoptat, basat en les nocions de motiu i tipus, per la facilitat que el lector tindrà de relacionar cada rondalla amb els paral·lels d’altres col·leccions i l’accés als comentaris que els dediquen els grans especialistes. Afronta la valoració de l’Aplec des de dos punts de vista, el literari i el folklòric. Pel que fa al primer, deixa que la valoració la facin crítics reconeguts com Josep Pla, Josep M. Llompart o Jaume Vidal Alcover, sense callar opinions més reticents com les de Llorenç Riber i Maria Antònia Salvà o clarament negatives com la d’Antoni Griera.»

    (Juli Moll i Gómez de la Tía: «Antoni M. Alcover, Aplec de rondaies mallorquines d’en Jordi d’es Racó», Revista de Catalunya (Barcelona), núm. 128, abril 1998, p. 156-158)

    * * *

    «La figura de Judes a la literatura. Notes per a un estudi sobre hipertextualitat és una bona mostra del caràcter que ha presidit la iniciativa de què us parl. L’autor, Josep A. Grimalt, hi reflexiona sobre la possibilitat o impossibilitat de prendre els Evangelis com a obres literàries i també sobre les percepcions diferents de la figura de Judes i de la Passió que s’han succeït al llarg de la història de la literatura. A més a més, la gran capacitat didàctica de l’autor li permet exposar amb senzillesa qüestions clau de la teoria de la literatura. Per altra banda, la quantitat d’obres literàries que analitza des del tractament d’un mateix personatge, el de Judes, converteix aquest llibre en una bona guia per a l’especialista que vol endinsar-se en l’estudi del tractament de la religió en la literatura.»

    (Nicolau Dols Salas: [«Nota»], dins Josep A. Grimalt: La figura de Judes a la literatura. Palma: Pastoral Universitària, 2004, p. 7-8)

    Entrevistes

    —Com és que des de 1965 no s’ha tornat a publicar cap obra vostra?
    —La veritat és que, malgrat tenir la novel·la una bona acollida de públic i crítica, jo no tenia confiança en les meves possibilitats com a escriptor. Això, juntament amb la falta de temps, va provocar que deixàs de fer literatura de creació i em dedicàs de ple als meus estudis i a la divulgació.

    —I ara, no us plantejau la possibilitat de reprendre la vostra carrera literària coincidint amb aquesta segona edició?
    —Sincerament, he perdut la il·lusió per escriure perquè crec que la literatura s’ha mercantilitzat molt. Ara vendre un llibre és com vendre detergents. D’altra banda, les grans editorials estan més interessades a crear compradors de llibres que no bons lectors. He escrit alguna coseta i no descart la possibilitat de continuar-ho fent. Jo escric pel gust de comunicar, i sobre aquesta base m’agrada escriure. De tota manera, jo no vaig escriure la Història d’una dama i un lloro amb la intenció que fos publicada.

    —Com és, doncs, que vàreu arribar a publicar la novel·la?
    —Bé, la qüestió és que la vaig començar com a exercici per practicar el català, però se’m va anar allargant i va acabar sent una novel·leta. La vaig deixar llegir als amics i em varen animar que la publicàs, però no els vaig fer cas. Dos anys després, el 1962, em varen suggerir que la presentàs al Ciutat de Palma i, malgrat no ajustar-se a les bases per la seva poca extensió, va quedar finalista. El 1965 la vaig publicar.

    —I què creis que pot aportar aquesta novel·la al públic actual, tan diferent del de 1965?
    —Aquesta és una obra que no s’assembla gens al tipus de literatura que es fa ara, però tampoc no s’assemblava a la que es feia fa quaranta anys. Des del meu punt de vista és una novel·la atractiva per a molta gent, pel seu argument desbarat i perquè segueix la línia de la literatura tradicional, és clara, bona d’entendre i, a més, divertida.

    —Quina creis vós que és la principal diferència entre el que s’escriu ara i la literatura que es feia als seixanta?
    —No conec gaire la literatura d’avui dia perquè per la meva feina he d’emprar obres que no són d’actualitat i entrar en una llibreria m’aborrona per la gran quantitat de títols que surten constantment. De tota manera i pel poc que jo sé, diria que la literatura actual és anticlàssica; avui dia s’escriu sense un pla pretraçat, es fa una literatura extravagant plena d’inconnexions.

    (Iolanda Pericàs: «Les editorials no volen crear bons lectors, sinó compradors de llibres», Diari de Balears (Palma), 5 de març de 2001)

    Antologia

    «A un d’aquests carrers torts i apartats que hi ha a casi tots els pobles, de color de terra, on encara no han arribat la inclemència i l’asfalt de les comissions d’urbanisme, s’aixecava, ancestral i venerable, el Convent de la Pau.

    I podem dir, sense temor d’equivocar-nos, que en tot el poble no hi havia cap institució amb més tradició, prestigi i transcendència que la comunitat que l’habitava. Ni l’ajuntament, amb totes les atribucions que li confereixen les lleis de règim local, se podia comparar amb aquell convent, que comptava des de temps immemorial amb l’estima i la devoció de tots els veïns del poble, on no moria cap malalt que no hagués estat assistit per una monja de la Pau, ni, per altra banda, se feien cap matances sense que la madona de la casa enviàs a les monges un bon present de fetge, llom i botifarrons.

    La festa anual del Convent movia deu vegades més la gent que la del patró de la Parròquia, i fins i tot que cap de les visites periòdiques del senyor Bisbe.

    Un dia hi tocaren a la porta. La portera s’aixecà amb desgana per anar a obrir. No hi hauria anat amb tanta indiferència si hagués pogut endevinar el rebombori que s’havia d’armar temps després amb la intervenció de la qui s’hi presentava aleshores.

    –Ave Maria Puríssima.

    –Concebuda sens màcula. ¿Què volia?

    –¿Podria parlar amb la Mare Superiora?

    –Faci el favor de passar.

    La visita era una dona d’uns vint-i-cinc anys, vestida de negre. Alta, pàl·lida, amb uns ulls com dues móres i molt bella. La seva presència hauria torbat qualsevol que no hagués estat justament la monja portera.

    Aquesta la féu passar a una saleta dient-li:

    –Segui, si vol. Ara l’avisaré.

    Aquella saleta, que semblava a posta per a rebre-hi les visites, era un prodigi de netedat, orde i compostura. Hi havia una taula amb calaix i mitja dotzena de cadires de reixeta. Per les parets, un poc nues i blanques com un glop de llet, alguns quadros: un era el retrat de la fundadora; part damunt la taula, un altre d’una estampa amb la benedicció papal.

    La dona se sentia nerviosa. Ben prest s’aixecà de la cadira i s’acostà a una finestra des de la qual podia contemplar el grandiós jardí del convent. Una monja treia aigua del pou; n’omplí una gerra i va desaparèixer per un portal que devia esser el de la cuina.

    –Bon dia tenga. Vostè dirà…

    La dona se retirà ràpidament de la finestra i se trobà cara a cara amb la Mare Superiora.

    La conversa entre la monja i la visita fou ben llarga. Començà a mitjan capvespre i acabà quan la campana va fer el senyal per anar a sopar.

    Pocs mesos després, aquella dona s’havia convertit en una més de les monges i ja li eren familiars el jardí, el portal de la cuina i la sala de rebre les visites. Llavors ja era coneguda de totes les altres i de la gent del poble. La qui en religió duia el nom de Sor Maria de la Purificació va sortir extraordinàriament hàbil per al servici dels malalts, tant, que casi tothom demanava la seva presència quan tenia un familiar en el llit. Se va fer ben popular la seva figura àgil, caminant sempre ràpida pels carrers. I amabilitat, tacte i paciència la feren la monja més estimada de tota la Comunitat.»

    (Del llibre Història d’una dama i un lloro. Palma: Moll, 2001, p. 9-11)

    * * *

    «Com molts d’al·lots mallorquins de la meva generació, durant la meva infància vaig esser un lector fervent de l’Aplec de Rondaies Mallorquines d’En Jordi d’es Racó. A part d’haver entretengut una mala fi d’hores de la meva infància, com ells li dec els primers contactes amb els grans temes de la imaginació universal, el despertar de la sensibilitat envers la literatura, el coneixement de molts de recursos expressius del nostre parlar matern i les primeres pràctiques de lectura en llengua catalana.

    L’any 1962, centenari del naixement de mossèn Antoni M. Alcover, la convocatòria dels Premis «Ciutat de Palma» en comprenia un de destinat a guardonar un estudi sobre l’Aplec. La publicació de la convocatòria em va arribar a l’illa de Gran Canària, on era a prestar el servei militar. Acabava de llegir-ne la biografia escrita pel seu deixeble Francesc de B. Moll titulada Un home de combat. A l’admiració que sentia per l’obra rondallística i lexicogràfica de mossèn Alcover, s’hi va afegir un viu sentiment d’estimació cap a la seva persona. Per damunt dels seus defectes, que el biògraf no ocultava, hi vaig descobrir un bon cabal de virtuts humanes: força de voluntat, capacitat de treball i un amor a la llengua catalana tan autèntic que el va dur a servir-la fins a sacrificar-li el patrimoni i la salut.

    La convocatòria del premi em va fer venir al cap una idea que no m’havia ocorregut mai: que les rondalles podien també esser objecte d’estudi i d’investigació. M’explicaré: a les escoles on m’educaren, no m’havien anomenat mai ni les rondalles ni mossèn Alcover. L’Aplec no formava part, di d’enfora, de la literatura reconeguda oficialment. El tacaven uns quants estigmes: era escrit en català, i en català dialectal; el seu llenguatge, doncs, era doblement marginal: com a idioma i com a dialecte; l’Aplec, a més, se considerava inclòs dins la literatura infantil, és a dir, pertanyia a una categoria menor. Si els noms de Ramon Llull, Costa i Llobera i Joan Alcover tenien un raconet dins el llibre de text de Literatura Universal que estudiàvem al cinquè curs de batxiller, com a representants d’una literatura de segon orde, ben segur, i fora de l’escola els sentíem anomenar a discursos, conferències i a qualque sermó, no record que mai succeís amb les rondalles de mossèn Alcover. ¿Com podia jo pensar, doncs, que aquell llibre, per molt que jo el tengués entre els de capçalera, pogués merèixer l’atenció d’un erudit?»

    (De la «Introducció» del llibre Aplec de rondaies mallorquines d’en Jordi d’es Racó. Palma: Moll, 1996, p. 7-8)

    * * *

    «Tots acceptam que la rondalla és una narració. Doncs bé, una narració, com tota activitat lliure, pot esser considerada des de tres punts de vista: com a saber, com a actuació i com a producte. Aquests tres punts de vista se distingeixen també en la pràctica, entre els no especialistes. Quan deim «¿saps la rondalla de la Ventafocs?», volent significar «¿ets capaç de contar-la?», la consideram com a saber; quan deim «En Pere ens conta una rondalla», la consideram com a actuació, i quan deim «la rondalla que ens ha contat En Pere», la consideram com a producte. Precisem que les rondalles contades, si són retengudes en la memòria dels escoltadors, de manera que després també ells les puguin contar, se converteixen en saber, i també que la via per accedir al saber són les actuacions.»

    (De l’article «Les rondalles reconstruïdes de mossèn Alcover», dins Estudis de llengua i literatura en honor de Joan Veny. Barcelona: PAM, 1998, vol. 2., p. 328)

    * * *

    «Pens sincerament que la solució més senzilla era que tota la novel·la [Bearn] fos escrita en una sola modalitat, aquella en què s’expressa la veu del narrador. Si l’autor fos viu, la hi hauria proposada i crec que l’hauria convençut. No essent el cas, l’editor ha cregut que no havíem de restituir els diàlegs a la modalitat literària, com apareixen a la 1a. edició catalana, sinó respectar la que suposam que fou l’última voluntat de l’autor. Això sí, he procedit a una revisió de tot el text segons els criteris generals d’aquesta nova edició de les Obres completes, posant esment especialíssim a conjurar el perill de caure en incoherències.

    El criteri de fer parlar alguns personatges, com el senyor de Bearn, en la modalitat literària i d’altres, com els pagesos i potser la mateixa Dona Maria Antònia, en la dialectal, molt en consonància amb qualque teoria sociolingüística, no hauria resultat convincent per a ningú que tengui un coneixement directe del parlar tradicional mallorquí, i més poc viable encara hauria estat que un mateix personatge hagués passat d’una modalitat a l’altra segons el tema de la conversa.»

    (De la «Justificació» de les Obres completes. Barcelona: Edicions 62, 1993, vol. 2., p. 7)

    * * *

    «Papini ha dit que només dos éssers en el món han conegut el secret de Judes: el Crist i el Traïdor. De manera semblant, s’expressa el P. Jordi Llimona: restaran sempre incògnites la seva traïció i la seva reacció final. Si aquesta ambigüitat pot esser un maledcap per als historiadors, els biblistes i els teòlegs, és una preciosa virtut des del punt de vista de la literatura. Són els casos conflictius els que ens atreuen més i, sobretot, els que resulten més fecunds literàriament. Per això Judes ens és tan seductor. Com a engendrador d’hipertextos no deu estar esgotat, com no hi està Jesucrist.

    Moltes qüestions suscitades deriven, ja ho hem vist, de llegir els evangelis com a narracions realistes. Ho determinen, a més de les causes assenyalades i altres que un estudi més detallat podria mostrar, els encerts narratius que contenen: l’episodi d’Emaús (Lluc 24: 13-35) fa una utilització magistral de l’anagnòrisi, i quan Joan redactà el verset 3 del seu capítol 12, sense proposar-s’ho, va obrar una petita joia de la literatura eròtica de tots els temps.»

    (Del llibre La figura de Judes a la literatura (Notes per a un estudi sobre hipertextualitat). Palma: Pastoral Universitària, 2004, p. 83)