«El nucli de l’acció el constitueix un triangle inclinat, el vèrtex del qual seria el capell de Silver, els braços amb les pistoles i el mort a la fossa, a un costat, i l’esquena de Silver i Jim, a l’altre. La bisectriu del triangle seria la crossa de Silver. Aquesta composició en picat té com a finalitat engrandir —donar-li poder— i aplanar el caigut a la fossa. Hi ha un altre element que reforça aquest efecte: l’arbre de darrere representa el nou Silver —és a dir, en reforça la figura— i el brancatge fosc contribueix a aplanar les figures del terra i de tota la resta de la composició. Si no hi fossin, el tronc de l’arbre dirigiria l’atenció cap amunt. Els dos pirates que fugen al fons no fan res més que constituir una línia de moviment, que s’inicia en el peu esquerre del primer i continua creant una línia sinuosa formada pel seu braç, tot lligant amb el braç de l’altre, el cap i el cos.
Cal destacar-hi el ric tractament descriptiu de l’arbre i de les herbes, així com el ritme alternat de fosc i clar de la superfície del terra, que li dóna volum.»
(Del llibre: Junceda il·lustrador. El tresor de l’illa. Barcelona: Regidoria de Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona, Col. El traç que alliçona 1, 1990, p. 204-205)
* * *
Com a tesi de llicenciatura, havia investigat l’obra d’il·lustració de Joan Junceda. Realitzar una nova recerca sobre els il·lustradors de la mateixa generació podria respondre moltes preguntes que se suscitaren quan vaig estudiar aquest dibuixant. L’anàlisi dels seus dibuixos demostrava quina era la gran qualitat de la seva il·lustració, però se’m plantejaren moltes preguntes: quin lloc ocupava dins la història de la il·lustració catalana?, quin dins la seva generació?, què feien els altres dibuixants, seguien els seus passos o forjaven un camí propi?
Manipulant molts llibres, vaig conèixer altres dibuixants i vaig veure que n’hi havia una gran varietat; em vaig adonar de com eren de personals els estils, de com eren de diverses les característiques, de com formaven un mosaic privilegiat d’il·lustració, tot just entrellucat per mi. Però hi havia més qüestions: a part dels més coneguts, hi havia un conjunt d’il·lustradors ignorats per descobrir?, què representava la tradició catalana dins el conjunt occidental?, què la diferenciava de les altres tradicions? Em preguntava també si altres dibuixants assoliren un reconeixement social més gran que Junceda, si tenien una especialitat única o compartien la il·lustració amb altres activitats artístiques. Volia saber què representà per al conjunt cultural català l’aparició d’aquests dibuixants, com es produí, quina visió del món oferiren aquests il·lustradors… Només amb la continuació de la nova investigació i ampliant el camp d’acció podria arribar a respondre algunes d’aquestes qüestions i altres que s’anirien originant.
Aquest és, per tant, el motiu de la recerca: respondre una sèrie de preguntes formulades feia temps, a més del plaer de continuar treballant amb llibres il·lustrats per a infants i joves i de contemplar els dibuixos, plataforma de llançament de la fantasia i del somni. Un altre motiu és un deute de gratitud i un acte de justícia envers els il·lustradors catalans, sovint ignorats, menystinguts, i aviat oblidats si hom no es decideix a fer alguna cosa per recuperar-los per a la història. Els artistes no tan sols moren quan ho fan les seves obres, sinó també quan hom oblida qui les va fer i per què.»
(Del llibre: Grans il·lustradors catalans. Barcelona: Biblioteca de Catalunya – Barcanova, 1997, p. 9)
* * *
«Pel que fa a la representació del moviment, el dibuix de Lola Anglada, tot i harmònic i ben realitzat, mai no ha estat dirigit per un especial interès en la representació realística del moviment, sobretot si el comparem amb els de Ricard Opisso o Joan Junceda. Els personatges de Lola Anglada més aviat dansen, els seus gestos són graciosos i no es troben empesos en lluites i baralles. Tot i això, en aquest llibre, Alícia corre, s’enfila, cau, fuig, juga a un extraordinari joc de croquet, etc., i la dibuixant aconsegueix representar el moviment amb tota precisió.
Quant al tractament de la llum i a l’ombrejat, cal dir que és molt ben fet, i amb una gran presència en les il·lustracions de més gran format i més riques. Pel que fa a la tècnica, tot i que Junceda fou un mestre del clarobscur, creiem que l’ombrejat de Lola Anglada és més deutor del de Llaverias; al nostre parer, però, el de Lola supera el del mestre; no és fet a base de trama com Junceda, sinó de línia i taca, magistralment realitzada.»
(Del llibre: Lola Anglada o la creació del paradís propi. Barcelona: Meteora, 2000, p. 120)
* * *
«Madorell, des de l’inici, va estar interessat a presentar històries realistes, amb escenaris versemblants, i això ja ho havien fet els seus models preferits: d’una banda, Hergé, i, de l’altra, Junceda.
Si ens limitem a les obres que protagonitzen aquesta exposició, podem veure com aquesta presència es manifesta. D’una manera rotunda, el model d’Hergé viu a les obres realitzades entre 1961 —la primera— i vers 1972.
Queda palès a les obres que exhibim, que, en aquest any, quan realitza les il·lustracions de La casa sota el mar, l’estil de Madorell viu una de les més importants modificacions. En aquesta obra, però també en la que crea després, es manifesta un canvi estilístic. Els personatges han perdut aquella certa rigidesa que els caracteritzava des dels primers anys seixanta, tot seguint el model d’Hergé. Ara la línia s’ha fet suau i flexible, corba; els nous personatges cada vegada són més deutors del Joan Junceda ninotaire que no pas d’Hergé. Això, pel que fa a les formes, però també diríem el mateix pel que fa als recursos. Tot i la claredat de la línia de contorn, quan cal tractar la foscor fa referència a la trama, tan característica del Junceda il·lustrador del llibre, o sovinteja, en endavant, la utilització de les siluetes en negre, no exclusiva de Junceda, naturalment, però un recurs gràfic en el qual Junceda excel·lí.»
(Del catàleg: Madorell, col·lecció de la BC. Barcelona: Biblioteca de Catalunya, 2006, p. 28)
_0.webp)
