«La profanació és l’aire de cada nit… amb tot l’acolloniment del món entre les cames… en el més enforinyat de la boira, em parlava de les pors i de les esperes». En cadascun d’aquests punts suspensius, hi pot haver, posem per cas, «una algeriana escapada de la degollació de tota la seva família» o «un perfum fort com de patxulí» o «una mica de calor dins la gelada del temps». Perquè el fet és que totes les històries d’Els detalls del món (Empúries), de Biel Mesquida, se’ns barregen en el record d’una lectura tan viscuda que és com si l’haguéssim feta mentre anàvem escrivint el que llegíem. Ara bé, deixem-ho ben clar, en part no és pas com si, sinó que sobretot és: nosaltres, els lectors, tot llegint hem anat recreant aquest món tan peculiar, que ja era redactat per nosaltres mateixos abans de llegir-lo i que, malgrat això, va signat per Biel Mesquida. De tota manera, a Mesquida li hem de reconèixer el gran mèrit d’haver donat a la impremta aquest llibre d’autoria multitudinàriament col·lectiva, ja que així aquesta meravella ha deixat de ser inèdita. Gràcies a Mesquida, doncs, ara podem sentir-nos ben cofois del gust que regalem amb la nostra esplèndida, sucosa i delectable escriptura.
Carles Hac Mor: «Opinió», Avui, 10 de maig de 2006.
* * *
I tot seguit comença la festa, la gresca del viatge, l’aventura de solcar un mar de sorpreses que són pura meravella del ritme, del sentit precís i amorosit del mot, amb una llengua que mastegues de sabrosa i amb l’artefacte de la metàfora que salta al punt de cada revolt o t’espera, còmplice i fent l’ullet des de la cantonada amable de la tradició narrativa que la nodreix.
En literatura no hi ha cap més justificació fora de la qualitat. Per això mateix Excelsior o el temps escrit no necessita el suport de cap padrí i s’apuntala sola com una mostra singular, i en alguns aspectes única, de la narrativa catalana actual. S’afilera més en el solc de les narracions de Doi (1990), que no pas en la radicalitat transgressora de L’adolescent de sal i, enllà de l’estricta lluminositat formal, la novel·la s’arma amb braó propi per la diversitat de mirades que hi conflueixen.
[…]
Amb la mirada atenta a aquest tercet que sintetitza les millors virtuts de la pròpia tradició contemporània, Biel Mesquida ens ofereix una obra nova, singular i sobretot bella, Excelsior o el temps escrit.
Isidor Cònsul: «Tria personal», Serra d’Or, 1996.
* * *
Premi Ciutat de Palma Llorenç Vilallonga 1998, Vertígens és una nova aposta pel llenguatge poètic, sonor, sensual, cadenciós fins a la voluptuositat, que situa Mesquida en una línia plenament avantguardista de la prosa, de l’escriptura i de la realitat; que té en les imatges visuals, auditives, tàctils, la base d’un estil que avança fragmentat i galopant en relació directa amb la música (de Mozart a Nirvana) i el cinema. Per això és del tot pertinent que la relació breu (menys d’un mes) però trepidant entre Amador i Llorença s’expliqui des del present, amb breus flaixos sobre els personatges -que mostren els malsons del passat- tempti i resolgui satisfactòriament la segona persona del singular com a veu narrativa i prengui la fotografia com a filtre de visió de la realitat. Com a excusa, el reportatge en exclusiva mundial que el fotògraf, Amador, ha de fer sobre l’arribada de l’actriu Belinda Lee a una vil·la del costat nord de Mallorca, al cap de Formentor, convidats per Onofre Vaquer, exponent de la corrupció de l’illa, amb lligams directes amb la forana. La manera d’obtenir-la és per mitjà de la informació privilegiada de la seva amant Llorença, professora particular dels fills del banquer.
Lluïsa Julià: «Tria personal», Serra d’Or, abril de 2000.
* * *
Ell, a Mallorca, a la Mallorca que defèn i dinamita, ja ho deu haver entès. Mesquida crea addicció: un tel de paraules sospesades des del més senzill dels neguits: l’amor. I l’amor és un amor a la llengua i l’amor és un tacte: el cos, la lletra, la terra. Mesquida ha creat, amb els anys i amb els llibres, amics: el lector que espera les pàgines de Mesquida és un amic que entén el que li xiuxiuegen. I aquí, en aquest cordill tensat, escriu Mesquida. Ara el motiu és múltiple, de parlar-ne. El més recent és el recull de poemes Paraula de poeta I s’hi sumen la reedició de Camafeu en format de butxaca i l’encara bategant T’estim a tu. És tot just un llibret grapat, però les paraules de Mesquida no necessiten gaire enquadernacions ni plats sumptuosos. Ell, des de la paraula, ja fa el festí. I ell, el poeta Mesquida, no hi té gaire tirada, a publicar textos de renglerons curts. Curiosament, Mesquida genera més textos narratius que no pas poètics (renglerons curts o renglerons llargs), però a ningú se li escapa que la seva obra és una polifonia purament poètica que es desglossa, i es multiplica, en textos que palpen la narrativa. Els seus llibres de poemes són escassos, alguns dels quals inèdits, i de vegades ell mateix decideix deixar-nos suspesos entre la poesia i el mínim relat, com aquell obert i sensitiu El bell país on els homes estimen els homes (1974).
[…]
Mesquida serveix més i més pàgines als seus amics i convida al festí. Ara haurem d’esperar encara una mica fins que aparegui Carnatge Hall, l’obra guanyadora del darrer premi Octavi Pellissa. El lector haurà d’entrar obligatòriament en l’intercanvi. Mesquida enamora amb llibres com ara L’adolescent de sal i Excelsior i manté el seu alè impertorbable amb llibres com T’estim a tu. Ell crida des de les entranyes i si tornem a l’inici trobem el que criden els seus lectors: síndrome d’abstinència si en Biel no escriu i estima.
Eduard Escofet: «Entzugserscheidungen», Avui. Cultura, 25 de juliol de 2002.
_0.webp)
