Vaig trobar el primer violí en un abocador d’escombraries. I era un violí boníssim, tot i que jo, és clar, encara no ho sabia. El que sí que sabia era que es tractava d’un violí màgic. Això ho vaig veure de seguida, només de mirar-lo perquè, tot i que ja gairebé era fosc, brillava, i el que brilla normalment és màgic. No m’ho invento, no. La mare i jo ens dedicàvem sovint a remenar l’abocador per veure què hi trobàvem que poguéssim vendre. Si ara expliqués això a algun dels que són aquí amb mi, es quedaria estupefacte.
De fet, fins ara mateix no hi havia ningú, aquí amb mi, vull dir, al teatre. I, de sobte, s’han sentit unes passes suaus que s’apropaven a la boca de l’escenari. Ara treu el cap el primer músic, un trompetista desangelat, amb cara de no tenir cap altra cosa de valor al món que la seva trompeta. Em saluda amb un gest de la mà i diu alguna cosa que no entenc. Em penso que és romanès, em sona que algú m’ho va dir.
Jo feia estona que mirava el pati de butaques buit, asseguda en una cadira, amb el violí a la mà perquè m’he cansat de fer dits i perquè enyorava el silenci. El silenci del pati de butaques i el que hi ha en aquesta ciutat, a fora, a les places, als carrers. Un silenci de fulles mortes. Des de la finestra de l’hotel, abans de venir cap aquí, he vist caure fulles, fulles que entapissen encara més aquest terra de colors que la tardor fa tan atractiu. A casa, a Catalunya, per veure aquests colors, cal anar a la muntanya. A aquella muntanya que jo no vaig conèixer fins que no vaig ser una adolescent, perquè de petita mai no havia pogut sortir de Barcelona.
Amb la troballa del violí, va canviar tot. Vaig dir, mira què he trobat, alçant amb una mà l’instrument i, amb l’altra, l’arquet, en actitud triomfant. I, en alçar-lo, vaig fregar les cordes amb la mà sense voler-ho i van fer un so estripat i agut que recordo que em va esguerrar l’ànima. No sabia si m’agradava o no, era un so estrany. Després, vaig mirar-me’l bé i vaig enganxar l’ull a una efa, que llavors jo no sabia que es deia així, és clar, perquè jo només hi veia un forat allargassat, però és que al fons hi havia unes lletres escrites a mà i volia llegir-les. I les vaig llegir, però no les vaig entendre. Hi havia una data, això sí que ho vaig saber llegir, 1672. Què mires, es va queixar la mare, porta-ho, ens ho compraran. La mare no mirava la forma del que trèiem de l’abocador, només en mirava la matèria per veure si era vendible. No era que visquéssim al carrer ni en la misèria absoluta, o sí, segons com es miri. Sí, definitivament, si es mira amb ulls d’ara, perquè ara està mal vist sortir-se d’una dieta equilibrada en què hi entrin la fruita, la verdura, els hidrats de carboni i no sé quantes coses més. Llavors, la nostra dieta equilibrada era el que hi hagués, i podia ser que un dia només hi hagués pa i una mica de formatge o uns cigrons o unes llenties. El meu pare, jo no l’havia conegut; segons m’havia dit més tard la mare, era un estranger que va venir, va fer-li l’amor unes quantes nits i va tornar a marxar. I la mare, que més o menys se’n sortia sola, es va trobar amb una criatura que havia d’alimentar, i llavors ja no se’n va poder sortir.
Per això ets rossa i tens els ulls blaus. Com ell, em deia, acaronant-me suaument la galta amb el revers dels dits. M’ho deia des de ben petita i jo veia que, de vegades, em mirava i plorava, potser perquè encara se sentia lligada a aquell home que havia vingut amb la tramuntana i havia marxat amb el vent del sud després de deixar una llavor màgica que creixeria i acabaria essent jo. I, quan la mare em deia que jo era com ell, que tenia aquells ulls i aquells cabells com ell, jo no sabia si havia d’estimar-lo i enyorar-lo o si l’havia d’odiar pel que li havia fet. Era una sensació d’incertesa, de no tenir clar res de res, de no saber on era la veritat i on la mentida. La mateixa que vaig tenir quan vaig trobar en Karl molts anys més tard.
Recordo que aquell dia de l’abocador, aquell dia que hi havíem anat més tard del que hi acostumàvem a anar perquè recordo que se’ns va fer fosc, vaig pensar, i això què és, si sembla una capsa de fusta. Estava amagat entre la porqueria i no es veia bé. I llavors el vaig rescatar d’allà sota, i, quan vaig adonar-me que era un violí, instintivament vaig buscar-ne l’arquet per allà al costat amb delit. No era que hagués vist gaire violins a la vida, però un sí, perquè la mestra a l’escola ens feia llegir un llibre on sortia un violí i una noia que el tocava i tancava els ulls, i jo, sense sentir-ne el so, me’l podia imaginar, sonava a dintre del meu cap, i el més curiós era que sonava realment com un violí, és a dir que, quan vaig sentir-ne un de veritat per primera vegada, vaig notar que era el mateix so que havia imaginat. I la primera vegada que el vaig tocar, vaig tancar els ulls, com la noia del llibre. Després no, després els obria com una beneita per mirar de seguir la veta a aquells autors barrocs que posaven a prova el més virtuós, per mirar de dibuixar aquelles melodies tan vertiginoses que semblaven una muntanya russa.
Però això seria molt més tard. Aquell dia dels meus set anys, el fet de tenir un violí per a mi sola em va canviar la vida. Porta això, au, vinga, que és molt tard, m’havia apressat la mare, i jo havia hagut de posar el violí en el carret que fèiem servir per a la nostra recol·lecta de cada tarda. Ella deixava de cosir, em venia a buscar a l’escola i llavors anàvem a fer un volt per l’abocador. Després, portàvem el que trobàvem a cal drapaire, i ell es quedava amb el que li semblava que podia revendre. A nosaltres ens en donava algun cèntim, i aquest cèntim era el que servia perquè poguéssim estar segures que l’endemà menjaríem, perquè la roba que la mare cosia de vegades li pagaven a l’instant i, de vegades, es feien pregar. Jo no vaig passar mai gana, perquè no sé com s’ho manegava ella per donar-me sempre alguna cosa per menjar. Però ella sí que en passava, de gana, abans que se li acudís això de portar material als drapaires.
La Barcelona d’aleshores era a l’inrevés del Berlín de les fulles d’ara. Barcelona era una ciutat fosca, massa a prop encara d’una guerra que havia deixat els seus habitants sense gaire ganes de viure. Encara eren lluny els espetecs dels estudiants que haurien de fer canviar l’ambient de la ciutat, encara no hi havia ni televisió.
Però jo tenia un violí màgic. Vam arribar a cal drapaire i em vaig plantar davant del carro abans d’entrar. Si us plau, si us plau, no venguis el violí, vaig dir ajuntant les mans en to de súplica. La mare em va mirar sorpresa, però Teresa, si venent-lo en podem treure un bon pessic. Sí, però és que jo sempre he volgut ser violinista, em vaig inventar immediatament. La mare va suavitzar l’esguard, ah, sí, no ho sabia, no m’ho havies dit mai. Si us plau, vaig insistir-hi.
Ens vam endur el violí a casa. Jo no havia pensat mai a ser violinista, evidentment, però a l’escola hi havia el llibre de la noia que tocava el violí i tancava els ulls, i jo acabava de trobar aquell instrument que semblava màgic. Vaig sentir a dintre meu que hi naixia la música, la que sempre més ha format part de mi. Em va venir amunt com una glopada carregada de melodies, i llavors vaig pensar que sí, que havia de ser violinista.
(Fragment de La casa del silenci, 2013)
_0.webp)
