«[…] Ball de voltors, publicada per Sifre, una editorial que duu una línia coherent i fiable, és el títol de la novel·la que ha escrit Bernat Joan i Marí. Hi explica un cas que ara sembla de pura fantasia, però que en el seu moment ajudà a confeccionar força titulars: la venda d’uns terrenys a l’illa de Formentera per edificar-hi una urbanització, promoguda per un nom inevitable a les Pitiüses i un financer italià estrella, a qui un jutge acabà recomanant llargues vacances.
És, en part, una novel·la política, per tal com l’autor emmarca aquests fets en el procés de recuperació i crisi de la identitat illenca, i per aquest cantó Bernat Joan no s’està de fer pedagogia des d’una òptica que lliga amb la defensa de la natura i amb la defensa del país. Però per damunt de tot és una obra que tracta d’explicar com va ser possible que arribessin a succeir coses tan extravagants i tan desenraonades; o sia de descriure un estat de la moral col·lectiva particularment desballestat, en la tradició del millor costumisme, cosa que també és, i potser primeríssimament, aquesta novel·la».
(Anton M. Espadaler: «Vall de voltors», Avui, 23 de maig de 1993)
* * *
«Ball de Voltors von Bernat Joan i Marí, Edicions Can Sifre, Ibiza, 1993 […] Geschickt handharbt der Autor den privaten und geschäftlinchen Dialog jedes einzelnen Pilitikers mit den vorhin erwähnten Tendenzen zwischen links und rechts, ihre persönliche Schwierigkeit, ihre Parteizugehörigkeit im Auge zu behalten, wenn es um Geld und Macht geht; man kann sich jedoch des Gefüls nich erweheren, dass der Autor sehr viel Verständnis un Bewunderung für dieses «Aasgeier» hegt. Gleich zu Beginn stolpert man über ein Zitat, das er dem italienischen ehemaligen Ölmagnaten aus dem sozialistischen Feld in die Gedanken legt: «Hitler war offensichtlich kein Verückter, kein Eunuch der schönen Eva Braun, mit der er deine Geschlechtsbeziehnunc haben konnte… Nein, die Sache ist nicht so einfach, Wenn man solche freuden sucht, kann man immer einen Ersatz finden […]»
(Petra Honsch: «Tanz der aasgeier-ein roman», Insel, juny 1993)
* * *
«El catedrático de Lengua y Literatura Catalana Bernat Joan i Marí presentó ayer su primer cuento, El Drac Vermell, en el transcurso de un acto que se celebró en la biblioteca municipal de Eivissa. El grupo músico-teatral Foc i Fum escenificó algunas secuencias del libro, con el que el lingüista debuta en el campo de la narrativa infantil y con el que consiguió el primer premio en la primera edición del concurso de literatura para niños que organiza el Ayuntamiento de Eivissa. «Si alguien me hubiese dicho que iba a escribir cuentos para niños, no me lo hubiese creído», confesó Joan i Marí a Diario de Ibiza. Sin embargo, la paternidad obligó al catedrático a plantearse esta posibilidad.
«El cuento –prosiguió el catedrático-, que está dedicado a mi hija mayor, surgiío cuando ya había agotado todos los de mi repertorio cuando se iba a dormir. Para no tener que repetirle siempre los mismos, que resulta muy aburrido, empecé a inventarme algunos, como éste». En El Drac Vermell, Bernat Joan i Marí narra la historia de un pueblo cuyos habitantes –agricultores todos ellos- viven oprimidos por la figura de un marqués despótico. Un buen día aparecen espontáneamente unos dragones de color rojo, que hacen causa común con los payeses y consiguen vencer al marqués […]».
(José Manuel Piña: «El cuento de Bernat joan i Marí», Diario de Ibiza, 30 de març de 1994)
* * *
«[…] Les normalitzacions reeixides […] té un plantejament interessant, ja que presenta els processos de normalització lingüística que han tingut èxit a l’Europa del segle XX. Ara: aquest interessant plantejament queda malaguanyat, en part, per la introducció i, sobretot, per les conclusions («Quin model per a Catalunya?»), on Joan i Marí adopta una actitud injustificable en qualsevol investigació: posar la passió per damunt de la raó. […]»
(Francesc Vallverdú: «La llengua, entre guerra i pau», El Temps, 11 de novembre de 1996)
* * *
«[…] El llibre de Bernat Joan té el mèrit de posar juntes, comparades i contrastades, les informacions i les dades més importants relatives als processos de normalització de mitja dotzena de llengües europees –ara llengües nacionals europees-, que, si no haguessin sabut trobar el seu camí, ara continuarien acompanyant-nos en el club dels desgraciats. I és que totes aquelles dades i informacions ens presenten la conclusió que el camí en tots els casos té la mateixa i única direcció: la construcció d’una llengua nacional només és possible en el marc de la construcció d’una nació que vulgui ocupar un lloc entre les iguals. En un moment en què el projecte de construcció de la nació dels Països Catalans és cada vegada més arraconat en nom d’un munt de suposats pragmatisme, és bo que aquella conclusió s’expressi amb tota rotunditat, i sobretot que ‘’expressi a partir de dades objectives i de la recerca científica ben feta, com és el cas del llibre que ens ocupa».
(Gabriel Bibiloni: «Dades objectives i recerca científica ben feta, Llengua Nacional, març 1997)
* * *
«[…] Les normalitzacions reeixides aporta municions a la lluita. Resultat d’una recerca perllongada, d’un poliglotisme remarcable, d’un buidat bibliogràfic exhaustiu i de l’assessorament de corresponsals qualificats escampats arreu del món (ni més ni menys que Joshua Fishman o Einar Haugen, entre molts altres), la tesi doctoral de l’autor, Les normalitzacions reeixides, és una obra que combina el compromís cívic, nacional, amb el rigor acadèmic, el to planer amb la precisió científica».
(Marc Lepêtre: «Les normalitzacions reeixides», Llengua i Ús, núm. 9, Barcelona 1997)
* * *
«Bernat Joan afegeix (a Les normalitzacions reeixides) algunes claus per entendre el cas irlandès […]»
(Antoni Marimon: «El cas irlandès», Diari de Balears, 24 de juny 1997)
* * *
«L’escriptor i sociolingüista eivissenc Bernat Joan i Marí acaba de publicar un nou llibre –Sirventesos- que constitueix la seva primera incursió en el camp de les narracions curtes. El llibre, editat per La Busca, recull un conjunt heterogeni de narracions en les quals l’autor hi aboca experiència i màximes del primer mig de la dècada dels norantes. Posteriorment, Joan escriví Deu variacions sobre la Caputxeta, deu contes sobre aquest personatge, amb els quals guanyà el premi de narrativa Ciutat d’Eivissa.
Segons es diu a la solapa del llibre –il·lustrat per Vicent Ferrer- per les pàgines de Sirventesos «hi passen els ultrasons meteòrics donant-se la mà afablement amb el brunzir inexistent de les tortugues Galàpagos. El realisme més tronat conviu amb el naturalisme més bèstia i amb la màgia més allunyada del pensament cartesià».
(«Sirventesos, nou llibre de Bernat Joan», Quatre illes, 6/19 d’abril de 2000)
* * *
«Espectral és una història de por. De terror, fins i tot. Però –i aquesta és la frontera, de vegades infranquejable, entre la bona literatura i la dolenta- no és una història l’objectiu de la qual sigui estremir el lector i fer-li segregar adrenalina. L’objectiu és tot un altre: una reflexió sobre l’amor i sobre la mort, sobre la soledat i sobre la incomunicació.
El personatge més subtil, i, alhora, el més complex, és l’enigmàtica Elisabet, que, tot i ser un personatge secundari, és l’eix que vertebra tota la història. Les descripcions, tan acurades i precises que fa en Bernat Joan, són un excel·lent exercici literari, a l’alçada de les impagables reflexions religioses i de les descripcions de paisatges.
La novel·la té un mèrit notable pel que fa a l’estructura: tot i llegir-se planerament –i apassionadament- l’estructura del text és força complexa. Especialment l’ús de la veu del narrador, un narrador que canvia contínuament sense fer perdre mai el fil al lector. El registre canvia en cada cas: l’autor va guiant de la mà el lector a través dels viaranys inquietants de la trama.
La cultura històrica d’en Bernat Joan, la seua traça a l’hora de dosificar la informació que necessita el lector i el to general –una de les coses més difícils en literatura: el to- i el clima en què transcorre l’acció la fan una novel·la enormement interessant. […]
Espectral és també, en certa manera, una novel·la d’aventures: una «recerca de l’Arca» que transcorre pels camins, espectrals, dels límits entre la vida i la mort».
(Isabel-Clara Simó: Espectral. Pròleg)
* * *
El Grup de Teatre del Institut d’Estudis Eivissencs estrenó nueva obra Can Ventosa volvió a ofrecer ayer una nueva función teatral para escolares. Se trataba del último trabajo del Grup de Teatre del Institut d’Estudis Eivissencs, Les aventures del Cavaller Tirant, una adaptación de la obra Tirant lo Blanc de Joanot Martorell realizada por Bernat Joan y dirigida por Vicent Tur i Riera.
El auditorio de la biblioteca municipal ofreció ayer dos funciones, a las 10.00 y 12.00 de la mañana a las que acudieron 740 alumnos de primaria de La Consolación, Sa Bodega, Can Misses, Can Cantó, Blanca Dona, Sant Jordi, Jesús y Santa Gertrudis. Para hoy está prevista la participación de 680 alumnos de secundaria de diversos centros de la isla en las funciones matinales y la participación de público en general en la función abierta de las 21.00 horas.
Tanto el autor de la adptación, Bernat Joan, como el director de la obra, Vicent Tur, explicaron que «esta obra infantil extraída de un clásico medieval lo único que pretende es divertir a los escolares y al mismo tiempo que éstos se interesen por el teatro y los clásicos de la literatura».
La obra, que cuenta con un reparto de 15 actores, presentó varios fragmentos de Tirant lo Blanc y en la que el propio Bernat Joan interpretó el papel de pescador-narrador.
Reyes, princesas, doncellas y un simpático y cómplice bufón, fueron algunos de los personajes que desfilaron a lo largo de la obra. Unos cuadernos didácticos repartidos al finalizar la obra completaron esta clase práctica de literatura».
(E.E.: «Función escolar con el «cavaller» Tirant», Última Hora, 4 de maig de 2001)
* * *
El grupo de teatro del Institut d’Estudis Eivissencs se creó hace cinco años y desde entonces han venido representando una obra al año, casi siempre en Can Ventosa. En Pere Pistoles, El Drac Vermell, Les tribus de la tribu, e «Història d’Ella» son los montajes que hasta ahora ha ofrecido esta formación de actores aficionados, cuyos textos ha escrito o adaptado casi siempre Bernat Joan i Marí.»
(José Manuel Piña: Diario de Ibiza, 3 de maig de 2001)
_0.webp)
