Crítica literària o assaig Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Estudis sobre l'autor/autora

Arthur Terry

1927-2004

Arthur Terry (York, 1927-Colchester, 2004). Catalanòfil, hispanista, crític literari i traductor.

Educat a St. Peter’s School i a la Universitat de Cambridge (1944-47), s’interessa ben aviat per la cultura catalana. Gràcies a una beca impulsada per Josep M. Batista i Roca, el 1949 viatja a Barcelona on estableix relació amb escriptors catalans, assisteix a trobades literàries clandestines i col·labora en revistes perseguides per la dictadura franquista.

Professor de Literatura Moderna i Contemporània a la Queen’s University de Belfast des de l’any 1950, el 1962 n’ocupa la plaça de professor d’espanyol i es converteix en el principal hispanista anglès de la seva generació. Participa activament en el Grup d’Escriptors de Belfast, tradueix poetes catalans i castellans i intervé en debats literaris. El 1973 és nomenat catedràtic de Literatura a la Universitat d’Essex, on ensenya i forma catalanòfils. L’any 1994 esdevé professor emèrit de Literatura Comparada de la mateixa universitat. Durant aquest període amplia els estudis i ensenyaments del centre i, a més, és professor visitant a la Universitat de Londres.

La seva obra assagista i crítica s’ha centrat en els poetes catalans medievals, la literatura espanyola de l’edat d’or, la poesia catalana i espanyola del segle XX, a banda de la poesia anglesa. Entre els seus llibres, destaquen La poesia de Joan Maragall (1963), An Anthology of Spanish Poetry, 1500-1700 (1965, 1968), Selected poems of Ausiàs March (1976), Sobre poesia catalana contemporània: Riba, Foix, Espriu (1985), Quatre poetes catalans: Ferrater, Brossa, Gimferrer, Xirau (1991), ‘Tirant lo Blanc’: New Approaches (1999) o Three Fifteenth-Century Valencian Poets (2000).

Arthur Terry ha estat un gran estudiós i defensor de la llengua i la cultura catalanes. Col·laborador al suplement literari de The Times sobre temes literaris i culturals catalans, també ha estat cofundador i president de l’Anglo-Catalan Society (1962-65), de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (1982-88) i de la British Comparative Literature Association (1986-92).

En reconeixement a la seva tasca com a catalanòfil, ha estat guardonat amb el Premi Catalonia (1970), amb la Creu de Sant Jordi (1982) i el Premi Ramon Llull (1995). També ha rebut diversos homenatges per part d’entitats catalanes i britàniques.

Pàgina elaborada per Guillem Molla per a l’AELC.
Fotografies: ©Francesc Melcion.

Castellano

Castellano

Athur Terry (York, 1927-Colchester, 2004). Catalanófilo, hispanista, crítico literario y traductor.

Educado en St. Peter’s School y en la Universidad de Cambridge (1944-47), pronto se interesa por la cultura catalana. Gracias a una beca impulsada por Josep M. Batista i Roca, en 1949 viaja a Barcelona, donde entabla relación con escritores catalanes, asiste a encuentros literarios clandestinos y colabora en revistas perseguidas por la dictadura franquista.

Profesor de Literatura Moderna y Contemporánea en la Queen’s University de Belfast desde 1950, en 1962 ocupa la plaza de profesor de español y se convierte en el principal hispanista inglés de su generación. Participa activamente en el Grupo de Escritores de Belfast, traduce poetas catalanes y castellanos e interviene en debates literarios. En 1973 es nombrado catedrático de Literatura en la Universidad de Essex, donde enseña y forma catalanófilos. En 1994 se convierte en profesor emérito de Literatura Comparada de la misma universidad. Durante este periodo amplía los estudios y enseñanzas del centro y, además, es profesor visitante en la Universidad de Londres.

Su obra ensayista y crítica se ha centrado en los poetas catalanes medievales, la literatura española de la edad de oro, la poesía catalana y española del siglo XX, a parte de la poesía inglesa. Entre sus libros, destacan La poesia de Joan Maragall (1963), An Anthology of Spanish Poetry, 1500-1700 (1965, 1968), Selected poems of Ausiàs March (1976), Sobre poesia catalana contemporània: Riba, Foix, Espriu (1985), Quatre poetes catalans: Ferrater, Brossa, Gimferrer, Xirau (1991), ‘Tirant lo Blanc’: New Approaches (1999) o Three Fifteenth-Century Valencian Poets (2000).

Arthur Terry ha sido un gran estudioso y defensor de la lengua y la cultura catalanas. Colaborador en el suplemento literario de The Times sobre temas literarios y culturales catalanes, también ha sido cofundador y presidente de la Anglo-Catalan Society (1962-65), de la Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (1982-88) y de la British Comparative Literature Association (1986-92).

En reconocimiento a su labor como catalanófilo, ha sido galardonado con el Premi Catalonia (1970), con la Creu de Sant Jordi (1982) y el Premi Ramon Llull (1995). También ha recibido varios homenajes por parte de entidades catalanas y británicas.

Página elaborada por Guillem Molla para AELC.
Fotografías: ©Francesc Melcion.

English

English

Arthur Terry (York, 1927 – Colchester, 2004) was a Catalanophile, Hispanicist, literary critic and translator. Educated at St. Peter’s School and Cambridge University (1944 – 1947), he became interested in Catalan culture at an early age. Thanks to receiving a grant at the initiative of Josep M. Batista i Roca, he travelled to Barcelona in 1949, when he established relationships with Catalan writers, attended clandestine literary gatherings, and worked with reviews that were being persecuted by the Franco dictatorship.

He began to lecture in Modern and Contemporary Literature at the Queen’s University of Belfast in 1950 and, in 1962, became Professor of Spanish and eventually the leading English Hispanicist of his generation. He was an active participant in the Belfast Writers’ Group, translated Catalan and Spanish poets and participated in literary debates. In 1973 he obtained the Chair in Literature at Essex University, where he taught and trained other lovers of Catalan language and culture. In 1994, he became Emeritus Professor of Comparative Literature at this university, after which he increased the scope of the department’s studies and teaching, while also working as a Visiting Professor at the University of London.

His essays and critical works were focused on medieval Catalan poets, Spanish literature of the Siglo de Oro (Golden Age), and twentieth-century Catalan and Spanish poetry, apart from English poetry. Outstanding amongst his books are La poesia de Joan Maragall (The Poetry of Joan Maragall, 1963), An Anthology of Spanish Poetry, 1500-1700 (1965, 1968), Selected poems of Ausiàs March (1976), Sobre poesia catalana contemporània: Riba, Foix, Espriu (On Contemporary Catalan Poetry, Riba, Foix, Espriu , 1985), Quatre poetes catalans: Ferrater, Brossa, Gimferrer, Xirau (Four Catalan Poets: Ferrater, Brossa, Gimferrer, Xirau, 1991), ‘Tirant lo Blanc’: New Approaches (1999) and Three Fifteenth-Century Valencian Poets (2000).

Arthur Terry was a great scholar and champion of Catalan language and culture. He wrote for The Times Literary Supplement on Catalan literary and cultural matters and he was also the co-founder and president of the Anglo-Catalan Society (1962-65), the Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (International Association of Catalan Language and Literature, 1982-88), and the British Comparative Literature Association (1986-92).

In recognition of his devotion to Catalan language and culture he received the Catalonia Prize (1970), the Creu de Sant Jordi (Saint George Cross, 1982) and the Ramon Llull Prize (1995). Homage was rendered to Arthur Terry and his work on several occasions by both Catalan and British institutions.

Web page: Guillem Molla for AELC.
Photographs: ©Francesc Melcion.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Arthur H. Terry neix a York (Anglaterra) el 17 de febrer de 1927. Educat a St. Peter’s School i deixeble de J.B. Trend, el 1947 guanya una de les First Class Honours Degree en espanyol i francès a la Universitat de Cambridge (1944-47). És en aquest centre on té el primer contacte amb Josep M. Batista i Roca, el seu supervisor i qui li descobreix institucions catalanes històriques com el Consolat de Mar i la Generalitat. A partir d’aquest moment, Arthur Terry s’interessa vivament per la cultura catalana.

Després de la II Guerra Mundial i durant dos anys, fa el servei militar a l’exèrcit britànic, moment que aprofita per ampliar coneixements lingüístics de rus. El 1949, gràcies a una beca impulsada pel mateix Batista i Roca, que permet que estudiants anglesos puguin anar a investigar a Catalunya, viatja a Barcelona per estudiar el monasticisme català antic. De manera clandestina, assisteix a trobades literàries, col·labora en revistes com, per exemple, Ariel i estableix amistat tant amb els joves escriptors i artistes catalans del moment, com també amb els de la generació anterior (Aramon, Casacuberta o Bohigas). Mentrestant es familiaritza amb el país i freqüenta els seus centres culturals. En destaca l’Ateneu Barcelonès.

El 1950 torna al Regne Unit i és nomenat Assistant Lecturer a la Queen’s University de Belfast. El 1962 succeeix el medievalista Ignasi González Llubera, com a professor d’espanyol i aviat esdevé professor de Literatura Moderna i Contemporània.

Durant els anys seixanta, tradueix poetes catalans i castellans, publica el seu primer llibre sobre literatura catalana, La poesia de Joan Maragall (1963), i realitza tasques d’organització en el Grup d’Escriptors de Belfast (Belfast Writer’s Group), fundat el 1963, on estableix amistat amb Philip Hobsbaum, Seamus Heaney i Michael Longley, entre d’altres. A més a més, intervé intensament en debats sobre la poesia castellana de l’edat d’or, amb estudis importants com ara l’obra en dos volums An Anthology of Spanish Poetry, 1500-1700 (1965, 1968), que, juntament amb l’estudi de 1973 dedicat a Campos de Castilla, el confirmen com el crític líder de la seva generació sobre poesia espanyola.

El 1973 pren el relleu al crític anglès Donald Davie i és nomenat catedràtic de Literatura a la Universitat d’Essex, on ensenya i investiga fins al 1994 quan esdevé professor emèrit de Literatura Comparada. Al costat d’un progressiu interès per la literatura hispanoamericana, durant aquest període amplia els estudis i ensenyaments del centre. També és professor visitant a la Universitat de Londres. El novembre de 2003 imparteix un curs de doctorat sobre poesia anglesa a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Cofundador i president de l’Anglo-Catalan Society del 1962 al 1965, posteriorment ha exercit el mateix càrrec a l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (1982-88) i, fruit de la seva devoció per la traducció i la literatura comparada, a la British Comparative Literature Association (1986-92). Ha estat membre de la International Advisory Board de la revista Hispanic Research Journal, de l’Editorial Advisory Committee del Bulletin of Spanish Studies i un incansable col·laborador al suplement literari de The Times, des d’on ha introduït autors catalans i espanyols entre el públic britànic. Paral·lelament, ha col·laborat a Modern Language Review, Bulletin of Hispanic Studies, Tesserae, Journal of Iberian and Latin American Studies, Serra d’Or, Revista de Catalunya, Iberoromania i Romanische Torschungen, entre d’altres.

La seva obra estudia els poetes catalans medievals, la literatura espanyola de l’edat d’or, la poesia catalana i espanyola del segle XX i la poesia anglesa. A més de les obres ja citades, cal esmentar una història breu de la literatura catalana en anglès, Catalan literature (1972), origen d’A Companion to Catalan Literature (2003). Pel que fa als estudis sobre poesia, destaca una antologia crítica d’Ausiàs March amb traduccions angleses, Selected poems of Ausias March (1976) i, posteriorment, els assaigs sobre poetes moderns: Sobre poesia catalana contemporània: Riba, Foix, Espriu (1985), Quatre poetes catalans: Ferrater, Brossa, Gimferrer, Xirau (1991), Modern Catalan Poetry: A European Perspective (1991), Readings of J.V. Foix: An Anthology (1998) i Three Fifteenth-century Valencian Poets (2000). El 1999 coordina un volum d’assaigs sobre Tirant lo Blanc amb contribucions catalanes i estrangeres al voltant de la novel·la de Joanot Martorell.

Quant als estudis sobre literatura espanyola, és autor de Seventeenth-century Spanish Poetry (1993), que amplia l’antologia de 1968, així com La idea del lenguaje en la poesía española: Crespo Sánchez Robayna y Valente (2002).

Responsable de l’atorgament de més d’una trentena de doctorats i màsters en filologia catalana a les Illes Britàniques, Arthur Terry ha estat guardonat diverses vegades per institucions catalanes i britàniques en agraïment a la seva tasca com a catalanòfil i hispanista.

El 1966 se li concedeix el Premi Bony i Carob i el 1970 el Premi Catalonia d’Òmnium Cultural. El 1982 la Generalitat de Catalunya li atorga la Creu de Sant Jordi i el 1995, també a proposta de l’Institut d’Estudis Catalans, el premi internacional Ramon Llull. El 1997 la Universitat d’Essex i la British Comparative Literature Association publiquen Word in Time: Poetry, Narrative, Translation, conjunt d’assaigs en ocasió del seu setantè aniversari. Entre els anys 1997 i 2000, l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes i d’altres entitats li dediquen, en homenatge, quatre volums d’estudis. Finalment, el 2001 rep el Premi Serra d’Or en reconeixement a la seva tasca investigadora, amb motiu de la publicació de Three Fifteenth-century Valencian Poets i de la reedició de La poesia de Joan Maragall.

El 24 de gener de 2004 mor a Colchester (Essex) a l’edat de 76 anys.

Arthur Terry, a Barcelona, el 1993. Fotografia: Francesc Melcion.
Arthur Terry, a Barcelona, el 1993. Fotografia: Francesc Melcion.

Premis

  • Premi Bony i Carob (1966).
  • Premi Catalonia d’Òmnium Cultural (1970).
  • Creu de Sant Jordi (1982).
  • Premi Ramon Llull (1995).
  • Premi Crítica Serra d’Or de catalanística (2001).

    • Obra

    Crítica literària o assaig

    • La poesia de Joan Maragall. Barcelona: Barcino, 1963.
    • A Literary History of Spain: Catalan Literature. Londres/Nova York: Ernest Benn/Barnes & Noble, 1972.
    • Catalan Literature. Londres/Nova York: Ernest Benn/Barnes & Noble, 1972.
    • Introducción a la lengua y la literatura catalanas [amb Joaquim Rafel. Apèndix bibliogràfic d'Albert Hauf i Enric Sullà]. Barcelona: Ariel, 1977. (2a ed., 1983)
    • Sobre poesia catalana contemporània: Riba, Foix, Espriu. Barcelona: Edicions 62, 1985.
    • Modern Catalan Poetry: A European Perspective. Londres: Queen Mary and Westfield College, 1991.
    • Quatre poetes catalans: Ferrater, Brossa, Gimferrer, Xirau. Barcelona: Edicions 62, 1991.
    • Readings of J. V. Foix: An Anthology (with English Prose Translations and Complementary Studies) [Arthur Terry (ed.) i Puri Gómez Casademont (coord.)]. Barcelona: The Anglo-Catalan Society/Fundació J.V. Foix/Ajuntament de Barcelona, 1998.
    • Tirant lo Blanc: New approaches [Arthur Terry (ed.)]. Woodbridge/Rochester: Tamesis, 1999.
    • Three Fifteenth-Century Valencian Poets. Londres: Queen Mary and Westfield College, 2000.
    • A Companion to Catalan Literature. Woodbridge/Rochester: Tamesis, 2003.
    • La idea del lenguaje en la poesía española: Crespo Sánchez Robayna y Valente. Conferencias inaugurales de la Cátedra de Poesía y Estética José Ángel Valente. Santiago de Compostela: Universidade de Santiago de Cosmpostela, 2002.
    • Two Views of Poetry. An inaugural lecture delivered before The Queen's University of Belfast on 4 March 1964. Belfast: Queen's University, 1964.
    • An Anthology of Spanish Poetry, 1500-1700 [Arthur Terry (notes i introducció)]. 2 vol. Oxford: Pergamon Press, 1965-68.
    • Antonio Machado: Campos de Castilla. Londres: Grant & Cutler Ltd., 1973.
    • Belfast Spanish and Portuguese Papers [P.S.N. Russell-Gebbett, N.G. Round i A.H. Terry (ed.)]. Belfast: Queen's University, 1979.
    • Seventeenth-century Spanish Poetry: The Power of Artifice. Cambridge: Cambridge University Press, 1993.
    • Articles
    Coberta del llibre <i>El comte Arnau</i>.
    Coberta del llibre El comte Arnau.
    Coberta del llibre <i>Readings of J.V. Foix</i>.
    Coberta del llibre Readings of J.V. Foix.
    Coberta del llibre <i>Seventeenth-century Spanish Poetry</i>.
    Coberta del llibre Seventeenth-century Spanish Poetry.

    Vincles

    Comentaris d'obra

    En començar les imatges i l’estructura sintàctica i mètrica de ‘La vaca cega’, Terry ens ofereix unes pàgines que poden posar-se entre les millors que s’hagin inspirat en el rigorós mètode de Practical Criticism. Terry esbrina l’origen de la força poètica amb què es presenta el tema, la ‘tragèdia’ que, si bé ho mirem, no és en la realitat, sinó que ha estat creada pel poeta, per la seva pietat humana. I, en una excel·lent interpretació simbòlica, subratlla que el poema és fruit d’aquella experiència que només deixà en Maragall una renovada coneixença del ‘misteri de la vida’. ‘L’art no té per missió de resoldre els enigmes que ens volten —escriví l’autor de By love possessed—, sinó fer-nos-en més sensible l’existència’. Terry cita la profunda definició goethiana: ‘El símbol és una manifestació momentània però vivent de l’inescrutable’, i hi afegeix una glossa que penetra al cor mateix del poema. La impressió final que aquest ens deixa és una tristesa agradable, ‘una tristesa sense aflicció’, com digué Carles Riba: aquell sentiment que han comentat també Soler i Miquel i altres crítics. És una acceptació del misteri, de la beutat i la sofrença: com una reconciliació melangiosa.

    (Marià Manent: «El Maragall d’Arthur Terry», dins Poesia, llenguatge, forma. Barcelona: Edicions 62, 1973), «El Maragall d’Arthur Terry», dins Poesia, llenguatge, forma. Barcelona: Edicions 62, 1973)

    * * *

    La presència d’aquest crític d’allò més sensible en el camp de les lletres catalanes és igualment imposant. Encara que seria impossible mesurar en l’espai d’un breu assaig la magnitud del paper d’Arthur Terry en l’assimilació de la poesia catalana, un sol exemple pot indicar bastant bé la seva transcendència. Fa uns anys, una ressenya d’una reedició d’un llibre de poesia va aparèixer a les pàgines literàries de l’Avui titulada simplement ‘El Joan Maragall d’Arthur Terry’. La pertinència del titular no li podia passar per alt al lector. En molts sentits, la nostra valoració de la producció del poeta modernista prové, d’una forma bastant natural, del treball pioner que el nostre comentador va dedicar a aquesta figura. La manera que té el professor Terry de veure Joan Maragall és, en tot i per tot, la manera que tenim ara tots nosaltres, de veure Joan Maragall.

    (Dominic Keown: «Segons Terry: Una lectura d’un poema de J.V. Foix», Literatures (Barcelona), núm. 1, 2003)

    * * *

    Fet i fet, sempre recordaré amb humor i tendresa aquesta manera tan planera de comportament que, en una altra ocasió, també va saber gaudir de la victòria sobre la ignorància i la intransigència de la mentalitat franquista. A l’inici de la nova època constitucional, l’any 1978 si la memòria no m’enganya, l’Institut d’Espanya de Londres va invitar l’ACS a celebrar el seu congrés a la seva seu per primera vegada en la seva història. No cal dir que la sensació de penetrar en aquell recinte que havia mantingut les portes tancades per als nostres membres més de quatre decennis era, en paraules d’Arthur Terry, «igual que la sensació que experimentes quan entres en una església per algun motiu familiar després de molts anys d’absència: t’hauria de ser familiar però no n’estàs del tot segur». Encara veig, quan tanco els ulls, la cara d’al·lucinat que feia el personal d’aquella entitat que, format en la més pura escola del franquisme, no es podia creure que aquell dia i en una dependència espanyola d’ultramar ens hi deixaven parlar una llengua que no fos la cristiana; i, pitjor encara, que aquests mateixos catalanoparlants que venien de fora es neguessin a quadrar-se i a contestar en l’idioma de l’imperi!

    (Dominic Keown: «Arthur Terry o el compromís acadèmic», Llengua & Literatura (Barcelona), núm. 15, 2004, p. 657-660)

    * * *

    Arthur Terry ha estat un gran crític de poesia i, per a la poesia catalana, per als nostres autors, ha estat un gran honor comptar amb un especialista com ell, perquè mai no ens va veure com una poesia local, menor. Al contrari: per a ell Maragall, Riba, Foix, Ferrater, Brossa, Gimferrer, etc. eren veus poètiques europees que calia tractar de tu a tu, al costat de Mallarmé, Valéry i Eliot. Un autèntic avançat d’allò que voldríem que fos la literatura europea: que valorés les llengües, les literatures, per allò que són i no pel poder polític que tenen al seu darrere. Acabava de publicar un panorama general de la literatura catalana (Catalan Literature, 2003) i es trobava en plena activitat, carregat de projectes i combatiu com mai. La mort sobtada se l’ha endut. Per tots nosaltres és una gran pèrdua: un valedor intel·ligent, subtil, desinteressat. Mereix, de veritat, l’homenatge que aquests mots improvisats no li poden rendir.

    (Jordi Castellanos: «Un professor subtil i desinteressat», Avui, 26 de gener de 2004, p. 35)

     

    Entrevistes

    –En sus clases hemos leído y estudiado a poetas como John Donne y Andrew Marvell que, por una parte, muestran un nivel extraordinario de observación y de precisión lingüística y, por otra, hacen gala de una lógica de pensamiento abstracto a menudo difícil. ¿Diría usted que se trata de un rasgo característico de la poesía inglesa, distinta de otras tradiciones europeas?
    –Esta combinación de precisión verbal y de lógica abstracta se da sobre todo en los poetas metafísicos del siglo XVII. Se ha dicho de Donne que si no se sigue su argumento, no se puede entender el poema. En cuanto a Herbert y Marvell, sabemos que escribieron poemas en latín, lengua en la que la precisión verbal es de suma importancia, y eso debió servirles esencialmente como una preparación para sus poemas en inglés. En cuanto a si esta combinación es una característica general de la poesía inglesa, hay que procurar no generalizar demasiado. Cierto que, como dijo Eliot, algo se pierde en la poesía inglesa después de los poetas metafísicos, aunque es difícil definir qué es exactamente eso que se pierde. Y, con los románticos, intervendrán nuevos factores: el sentido de la naturaleza como algo creado en parte por el observador (Wordsworth y Coleridge), y una actitud ambigua hacia el propio yo (Keats). Todo esto supone un gran incremento de la observación directa; al mismo tiempo, cuando un poema expone un argumento, éste tiende a desarrollarse, no en la superficie como en los metafísicos, sino más bien en el interior, y a veces elípticamente. Por eso Keats, en el poema «Al otoño», reconoce que las verdades pueden ser expresadas, no en forma de declaraciones, sino a través de las imágenes mismas, gracias a conexiones que el propio lector ha de intuir. Una gran parte de la poesía inglesa del siglo XIX responde a este modelo, aunque al final el resultado sea una poesía que apela más a los sentidos que al intelecto. Es la clase de poesía contra la que Eliot reacciona a principios del siglo XX y por ello vuelve a los metafísicos y al último Shakespeare, aunque ahora des de la perspectiva del simbolismo francés. La consecuencia es que la tensión argumentativa vuelve a aparecer en la poesía inglesa, pero de una manera diferente, como puede observarse en poetas tan distintos como Empson, Auden y el mismo Eliot. De todos modos, no veo que la poesía inglesa sea necesariamente diferente de las otras tradiciones europeas, y se podría argüir que Dante –poeta que ejerció una profunda influencia en Eliot– es uno de los maestros de la precisión verbal y el pensamiento lógico.

    –De todas maneras, ¿cómo explica este grado de sofisticación y de intensidad que exige unos lectores increíblemente atentos? ¿Ve en ello alguna relación con el desarrollo social y cultural de Inglaterra a partir –digamos– de finales del siglo XVI?
    –Sí, creo que hay una conexión crucial entre la poesía inglesa del siglo XVII y la atmósfera social y cultural de la época. Para empezar, el estudio de la retórica y de la lógica era una parte normal de la educación de la mayoría, de manera que esa precisión en la argumentación era como una segunda naturaleza. Y también, y aún más importante, era lo que un crítico ha llamado «el momento shakespeariano», un tiempo en el que los dramas de Shakespeare habían mostrado la posibilidad de combinar el lenguaje coloquial con el sofisticado, con el fin de obtener efectos dramáticos. Eso, ciertamente, ayuda a entender por qué tantos poemas metafísicos se presentan bajo la forma de pequeños dramas en los cuales el protagonista ha de pasar a través de una serie de acciones de finalmente se resuelven, a pesar de sus contradicciones. […]

    –Maragall, a quien usted ha estudiado tan bien, no había oído hablar de Wordsworth. ¿Qué cree que los poetas catalanes actuales podrían aprender del estudio de la rica tradición poética inglesa?
    –Es cierto, Maragall no conocía a Wordsworth, aunque los dos de hecho coinciden mucho en su actitud hacia la naturaleza y en su sentido de la responsabilidad del artista ante la sociedad. También es cierto que muchos de los mejores poetas catalanes contemporáneos –Gabriel Ferrater, Pere Gimferrer, Narcís Comadira y Francesc Parcerisas, entre otros– son lectores muy sensibles de la poesía inglesa. Ferrater, por ejemplo, esperaba hacerse un lugar entre los poetas de la tradición «inglesa» a la que me he referido. Este hecho pocas veces aparece directamente en sus textos, y creo que es mejor así. Aunque a nivel temático hay tantas similitudes como diferencias, al final lo que de verdad importa es el uso de la lengua, les anima a extraer las máximas posibilidades de la suya propia, que es como debe ser.  […]

    (Josep M. Jaumà: «Última conversación con Arthur Terry», Quimera, Revista de Literatura (Barcelona), núm. 241, març 2004, p. 48-51)

    Antologia

    Parlar de l’experiència poètica —l’experiència que ve a articular-se dins un poema determinat, igual com l’experiència de llegir-lo— ja és acostar-se a una de les característiques essencials de tota poesia: al fet que representi un grau de concentració verbal —una densitat de so i de sentit— que excedeix tota altra forma d’expressió. És aquesta capacitat per a renovellar la mateixa matèria verbal, de rompre els límits d’un llenguatge massa conceptual, el que fa possible la força interrogativa que es manifesta en qualsevol poema autèntic. Això, evidentment, pressuposa l’activitat constant del lector, ja que en el fons allò que s’hi posa a prova és la nostra mateixa manera d’entendre la realitat. És així que hem d’interpretar la cèlebre frase de Novalis: ‘La poesia és la realitat absoluta i autèntica. Més poètica que sigui, més real serà.’ O dit d’una altra manera: la poesia, pel fet d’admetre aquelles imatges que queden excloses de tota versió ‘oficial’ de la realitat, ens acosta a allò que Pere Gimferrer en diu ‘l’altre rostre de la realitat’, o sigui, a la realitat que tan sols se’ns revela a través de les transformacions de la llengua poètica.

    (Quatre poetes catalans: Ferrater, Brossa, Gimferrer, Xirau. Barcelona: Edicions 62, 1991)

    * * *

    The two views of poetry I shall be discussing are, roughly speaking, the Renaissance and the Symbolist. I say ‘roughly speaking’, because no phase in the history of poetry, however large, is self-contained. Renaissance poetry and poetics owe a great deal to the Middle Ages; at the other extreme, they develop new forms and preoccupations when they are carried over into the seventeenth century. In the same way, the Symbolist movement absorbs many features of earlier nineteenth-century Romanticism, and sets up a number of attitudes to poetry which are still very much alive at the present day. Now, clearly, it would be wrong to suppose that we could compare the poetry of these two periods as if it formed two homogeneous masses, each with a coherent body of theory behind it. Perhaps the main justification for an interest in poetic theory is that it helps us to read individual poems, and it goes without saying that the poems themselves are the facts we have to come to terms with before we can offer any theories of our own.

    (Two Views of Poetry: An inaugural lecture delivered before The Queen’s University of Belfast on 4 March 1964. Belfast: Queen’s University, 1964, p. 5)

    * * *

    At various stages in Catalan history, this sense of identity has existed within the context of some larger political unit: Carolingian France, Aragon, Spain. This makes for many of the tensions and difficulties which still beset Catalan writers and which give the best contemporary literature its most characteristic flavour. At the same time, an impartial observer cannot fail to be struck by the very distinctive nature of Catalan society compared with the rest of the Peninsula, and by the obvious European quality which goes with the features of this society and its literature. In the last half-century, an impressive number of Catalan painters, architects, and musicians –Miró, Dalí, Tàpies, Gaudí, Roberto Gerhard, Pau Casals, Montserrat Caballé– have been acclaimed outside their own country. What is not generally realised is that all of these share a common cultural heritage and that their achievement in the non-verbal arts is matched by a similar degree of excellence in literature. As I have tried to show, modern Catalan writers are just as much concerned with their relations to earlier traditions as their contemporaries in other countries, and their solutions are often suggestive outside their own immediate literary context.

    (A Literary History of Spain: Catalan Literature. Londres/Nova York: Ernest Benn/Barnes & Noble, 1972, p. xvi)

    * * *

    Com, finalment, hauríem de jutjar Maragall? Evidentment, és molt més que un poeta, bé que, com he intentat demostrar, els poemes mateixos són, en molts sentits, una destil·lació de les seves creences més profundes. En situar-lo dins un context literari, hom ha d’admetre que el seu vocabulari, per exemple, és molt restringit en comparació amb el d’un Verdaguer, el seu únic gran predecessor del vuitcents. Al mateix temps, se’ns revela com un poeta molt més ‘modern’: ‘modern’ en el sentit que està reaccionant les més vegades -sovint molt directament- a les seves circumstàncies actuals en un llenguatge que reflecteix el discurs típic de la seva època. S’ha de confessar que el llenguatge dels seus poemes moltes vegades queda impur segons uns criteris moderns: hi ha uns castellanismes freqüents -recordem ‘un gran gesto tràgic’- i bon nombre d’arcaismes i grafies curioses. Això, naturalment, és en part un símbol de l’època: la normalització de la llengua catalana encara era cosa del futur, i mentrestant Maragall volia sobre tot comunicar amb els seus lectors d’una forma intel·ligible. De fet, cal dubtar si un major grau de correcció hauria aprofitat els seus millors poemes; com ha dit Pere Gimferrer, el català de Maragall és ‘pobre i aproximatiu, però honest i ple de convicció’, i, les més vegades, té una ressonància i un aire d’autenticitat que es sobreposen a qualsevol imperfecció.

    ( La poesia de Joan Maragall. Barcelona: Barcino, 1963)